Espanya no és Alemanya

Aquesta afirmació, que és una obvietat, té més raó de ser al saber que s’ha escollit a un antic pastor com a President de la República. No només Espanya no és Alemanya, sinó que dóna la impressió que som un país que, al igual que els miralls, reflexa una realitat invertida. Que Joachim Gauck sigui president d’Alemanya demostra la maduresa d’aquesta societat. La mateixa que té la societat nord-americana que respectà la presència de referències religioses en la pressa de possessió del seu president Barack Obama. A peu de pàgina es podria anotar que un dels altres candidats, Wolfgang Huber, també era pastor i havia estat president del Consell de l’Església Evangèlica Alemana.

L’elecció del nou president d’Alemanya, pastor a Rostock fins 1990 quan començà la carrera política, fou possible perquè fou impulsat pel SPD, el Partit Socialdemòcrata, amb el vistiplau d’altres formacions i acceptat amb poc entusiasme pel CDU, els demòcrata cristians de la cap de govern Angela Merkel. A Espanya la situació és totalment al revés. El partit homònim de l’alemany expressa criteris oposats i distants en relació al fet religiós; mentre que això no és cap problema pel partit majoritari en el Congrès. Sembla que aquests partits o han pres unes direccions diferents a la dels seus homòlegs alemanys o tenen aquesta qüestió més clara. Certament, sembla el món al revés o que ens trobem a les portes d’un crossing over polític.

Una finestra oberta

En l’homilia de l’eucaristia del recent consistori per nomenar nous cardenals el Papa es referí a l’Església com una finestra oberta al món. Gràcies a aquesta finestra Déu s’apropa i es troba amb el món. “L’Església no existeix per si mateixa, no és cap punt d’arribada, sinó que ha de remetre més allà, cap amunt, per damunt de nosaltres”, afirmà Benet XVI. Però, cop tota finestra, té dues direccions. De la mateixa manera que serveix per veure el món, permet la seva entrada dins de l’Església. La metàfora d’obrir les finestres al món serví per explicar el que volia ser el Concili Vaticà II. Gran esdeveniment del qual celebrem enguany els 50 anys de la primera sessió.

La missió de l’Església és transparentar al món l’amor de Déu. Ja que prové i s’orienta cap a Ell. L’Església no és un fi en si mateix; ni les seves institucions s’expliquen fora de la presència de Déu en la història. Per això, la institució eclesial a de ser el mitjà per el qual les persones coneixen a Déu i la seva magnificència. Des de la realitat eclesial els cristians ens donem al món perquè som testimonis de l’amor generós, sense límits, de Déu. Per això l’Església catòlica ha de ser, certament, una finestra clara i diàfana, finestra oberta permanentment a la realitat del món i així testimoniar la Llum en la qual tot té sentit. Una vida eclesial amb les finestres obertes per il·luminar als qui viuen a la fosca i fer el món més habitable.

Testimoniar la caritat

He tingut l’oportunitat, tot un privilegi, de participar en un recés organitzat per la Fundació Centesimus Annus i dirigit per l’arquebisbe Carlo Maria Celli (President del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials) i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. El tema de l’encontre era contemplar, meditar i entreveure propostes de compromís personal en l’àmbit social. Entre altres coses, algunes de les quals espero comentar en els propers dies, s’ha parlat del risc que poden tenir alguns cristians de ser ingenus alhora d’entendre la projecció social de l’església. Per il·lustrar aquesta qüestió l’arquebisbe Celli ha tret a col·lació les recents paraules del cantant italià Adriano Cellentano demanant el tancament d’alguns medis de l’església del seu país perquè no parlen prou del Paradís. Segons el cantant, aquests medis dediquen masses planes a parlar de temes polítics.

Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.

Recull de pregàries personals XXXIV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

18 febrer “Que s'allunyin de mi els cors perversos; als dolents, ni els vull conèixer. Als qui d'amagat infamen els companys, els obligo a callar; m'és insuportable l'home d'ulls altius i de cor arrogant” (Sl 101, 4-5)

19 febrer “Poso els ulls en gent fidel del país perquè visquin amb mi; són homes de conducta irreprensible, els qui estan al meu servei. No tindran lloc al meu palau els homes fraudulents; no es mantindrà a la meva presència ningú que menteixi” (Sl 101,6-7)

20 febrer “No em cansaré de fer callar cada dia els injustos del país. Vull que s'acabin a la ciutat del Senyor tots els qui obren el mal” (Sl 101,8)

21 febrer “Ets just en tot el que fas, totes les teves obres són veritat, els teus camins són dreturers, són rectes els teus judicis”. (Dn 3,27)

22 febrer “Ets just en tot el que fas, totes les teves obres són veritat, els teus camins són dreturers, són rectes els teus judicis” (Dn 3,27)

23 febrer “Accepta, però, el nostre cor penedit i el nostre esperit humiliat, com si t'oferíssim moltons i toros en holocaust, com si t'oferíssim milers d'anyells grassos. Que aquest sigui avui el nostre sacrifici i que sempre et seguim fidelment. Els qui confien en tu no quedaran confosos”. (Dn 3,39-40)

24 febrer “El meu cor se sent segur, Déu meu; tocaré i cantaré amb tota la força. Desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora (Sl 108,2-3)

Acollir la saviesa de Déu

La tradició cristiana està plena de referència a la saviesa de Déu. Molts salms i altres textos bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a aquesta qüestió, mostren la saviesa associada a la pràctica de l’amor i la bondat derivada del coneixement de Déu. El Messies esperat és “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2). Gràcies a aquesta coneixement el Servent de Déu “no jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat” (Is 11,4.5). El magnífic cant del Servent aporta sentit al que és la saviesa de Déu i la fa operativa en la història com a justícia en la història. La saviesa dóna enteniment per estimar, fer el bé i promoure la justícia.

Aquest enteniment de la saviesa de Déu no s’enquadra en els paràmetres de la saviesa humana, sempre preocupada pel saber calculador i interessat del coneixement. La saviesa de Déu es manifesta amb claredat fora dels paràmetres de comprensió de la saviesa humana. L’anunci del naixement de Jesús que escoltem durant el Nadal ens ho recorda amb una bella metàfora. L'àngel podia haver escollit els savis i els entesos del món per anunciar el que havia passat a Betlem, però Déu dirigí el seu àngel a la gent humil i senzilla, capaç d'entendre el sentit del seu anunci: uns pastors que dormien al ras. L’anunci de l’àngel es viu també en la nostra vida. La seva proclama es manifesta fora en la quotidianitat; per això cal saber escoltar, tal com ho feren els pastors, sense por de les seguretats personals o de les pròpies creences que es impedeixen descobrir la saviesa de Déu. Cal aprendre a escoltar als qui fora de nosaltres són instruments de Déu. Cal saber escoltar i acollir aquests testimonis de la saviesa de Déu amb el mateix esperit que mostren els benedictins, seguint la regle de Sant Benet, acullint els hostes perquè són considerats com imatges vivents del Crist.

Europa i Estats Units, dos concepcions de laïcitat

El pensament il·lustrat, del qual la filosofia política moderna se’n sent hereva, ha defensat un model de laïcitat basat en la total separació de les religions de l’Estat. En el seu moment, l’objectiu bàsic d’aquest model era evitar la influència de l’Estat per part de les religions. De manera particular, protegir l’Estat de qualsevol manipulació per part de l’Església catòlica, la religió majoritària i dominant aquella època a Europa. Aquesta visió de la laïcitat ha dominat el pensament laic europeu durant molts anys i s’ha consolidat com la interpretació canònica de la laïcitat. De tal manera, que la majoria de moviments laïcistes europeus s’han distingit per combatre activament, per extensió del seus plantejaments, tota mena de manifestació de la religió.

Però aquesta interpretació il·lustrada de la laïcitat no fou la única possible. A Amèrica del Nord, els pares fundadors dels Estats Units, els quals també es consideraven hereus directes del pensament il·lustrat desenvoluparen una visió molt diferent de la laïcitat. Segons ells, la laïcitat era per protegir les religions de les manipulacions interessades de l’estat i les seves institucions. Així la laïcitat era una mesura activa per afavorir la llibertat de les religions i la seva independència. Era una perspectiva totalment diferent als laïcistes europeus. Paradoxalment, el mateix concepte era defensat des de dues perspectives diferents i, en certa manera contraposades. A Europa la laïcitat defensava l’estat i a Amèrica del Nord defensava les religions. En qualsevol cas, la laïcitat és una signe propi dels estats democràtics moderns i una garantia de llibertat i independència per les religions.

Religió i experiència del sagrat

Moltes evidències indiquen que en la nostre societat es produeix una revifalla de l’espiritualitat. Aquesta adquireix tonalitats diferents sota noms diversos: grups de pregària, ofertes de meditació, exercicis espirituals, etc... Fins i tot, existeixen cada cop més estudis científics que demostren el substrat somàtic cerebral de l’experiència espiritual. Aquests treballs confirmen que l’experiència espiritual, a més d’una vivència interior, que pot arribar a ser extraordinàriament complaent, és també un esdeveniment amb una manifestació corporal. Cos i esperit quedem transformats per allò que succeeix a l’interior de la persona.

L’experiència espiritual està condicionada pels paràmetres culturals de cada individu. Per això, una mateixa vivència interior, pot tenir unes expressions i representacions totalment diferents. Aquesta diversitat cultural en els fenòmens relacionats amb les manifestacions de l’esperit comparteix un comú denominador entre les diferents vivències espirituals. Totes elles tenen de comú, per exemple, l’experimentació d’una emoció espiritual; un eixamplament de la consciència; una il·luminació de la ment; i una pau de cor. Tot això fa més bones a les persones. L’experiència del sagrat, sigui quin sigui el nom d’aquest referent, transforma l’interior dels individus. Aquesta experiència transforma les emocions, la psicologia i l’esperit.

Però no totes les persones associen la seva religiositat amb una experiència espiritual. Per moltes persones la religió és, bàsicament, una font de referents d’identitat (individuals o col·lectives); una moral o unes pautes de comportament; o unes regles i símbols. En aquests casos la religió al perdre la seva dimensió espiritual ha esdevingut un fet social o cultural. Molt respectable, però parcial. Pot ser ara, el que s’hauria de proposar, és recórrer el camí de tornar a vincular religió i espiritualitat. De tal manera que la professió de fe, el “jo crec”, sigui també una experiència espiritual desitjada de retrobament amb el sagrat.