Recull de pregàries personals XLIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

7 juliol 2012 “El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat” (Sl 145,18)

8 juliol 2012 “El Senyor guarda els qui l'estimen, però farà desaparèixer els injustos. “ (Sl 145,20)

9 juliol 2012 “Que els meus llavis lloïn el Senyor, que tothom beneeixi el seu sant nom per sempre més!” (Sl 145,21)

10 juliol 2012 “Senyor, jo t'invoco, no tardis a venir; així que et crido, escolta el meu clam “(Sl 141,1)

11 juliol 2012 “Posa'm, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis; guarda'm el cor, que no es decanti a res de mal, a cometre cap mena d'injustícia al costat d'amics de males arts: no vull compartir els seus menjars seductors. (Sl 141,3)

12 juliol 2012 “Senyor, Déu meu, a tu giro els meus ulls, en tu em refugio, no em deixis morir (Sl 141,8)

13 juliol 2012 “Guarda'm dels qui em paren un llaç, dels enganys dels qui van amb males arts. Que l'injust caigui en les seves pròpies trampes, però que jo pugui seguir camí enllà! (Sl 141, 9-10)

Imitadors de Crist

Conec politics cristians que amaguen la seva fe. Però també conec altres politics que, s’afirmen cristians i expressen amb vehemència la seva condició creient especialment quan han d'opinar sobre bioètica i afins, especialment sobre moral sexual i similar. A la vegada, també conec, polítics cristians que viuen en silenci la seva condició creient sense cap pont de connexió entre l'esfera política i la religiosa. I, finalmente, hi ha polítics que viuen amb normalitat la seva condició creient i quant tenen oportunitat manifesten les raons de les seves esperances.

Sant Pau en la seva carta als cristians d’Efes deia “que mai no surtin mai de la vostra boca paraules desagradables, sinó bones, que deixin bon regust als qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé” (Ef 4, 29). Aquestes paraules estan plenes de raó. Una persona m’ha fet notar que aquests mots haurien de ressonar en força en l’àmbit polític. De forma general, aquest aforisme hauria de ser vàlid en política i, de forma especial, ho haurien de practicar amb tenacitat els politics cristians. Els cristians hem de tenir un comportament que ens faci imitadors de Crist. Ell, i els sants de Deu, són models que haurien de ser imitats. Així els cristians ens distingiríem, no nomes pel que diem, sinó també pel que fem. Gràcies a aquesta coherència seriem avui mes creïbles en la nostre societat.

El bosó d’Higgs

Gran descobriment, s’ha trobat el bosó d’Higgs. Gràcies això es podrà saber que va passar en el moment màgic de l’inici de l’univers. El moment en el qual, després de la foscor s’encengué la llum de la creació. L’instant en el qual del no res es passà al tot. A la massa, per més petita que fos. Però, ¿què hi havia abans de la foscor?. La pregunta no pot ser el no res, perquè si és el no res, la inexistència, per definició, no és i per la qual cosa no ocupa cap espai, per petit i insignificant que sigui. Fins aquest punt arriba la ciència i és una gran satisfacció humana saber que la intel•ligència de les persones hagi pogut arribar fins aquest punt.

A la pregunta sobre la foscor cadascú pot trobar-hi la resposta que vulgui. Els partidaris de les teories creacionistes ben segur que expliquen que Déu era qui estava atent a intervenir des de abans del no res. Hi ha cristians creacionistes que ho fonamenten amb el relat de la creació bíblic. Les teories creacionistes avui es troben a les bases de la majoria dels fonamentalisme religiosos, siguin cristians o musulmans. Però, hi ha altres possibilitats per situar la presència de Déu en la història del univers. Per exemple, aquest Déu és el que acompanya als homes en el desenvolupament de la seva intel•ligència i la facilita. La mirada humana descobreix la condició de Déu en l’interior dels homes i quan aquests miren els misteris de l’existència. “Homes de Galilea, per què esteu mirant al cel” diem el dia de l’Ascenció. El Déu en la història i el Déu de la història és el que fa intel•ligible la humanització de les societats. Segur que Déu està encantat amb el bosó d’Higgs.

Moral i política

La dignitat de tota persona, el respecte dels drets humans, el bé comú han de ser els criteris reguladors de tota l’acció política. La legitimitat democràtica formal d’una llei, per exemple, no li atorga la legitimitat moral. La visió positivista del liberalisme no pot aplicar-se sens més. Per més democràtiques que siguin lleis han d’estar sustentades sobre uns valors morals que vertebren la societat. La formalitat no pot prevaldre sobre la moralitat. El valor democràtic de les lleis no rau en la legitimitat del procés, que també, sinó en els principis i virtuts que justifiquen les decisions preses i els acords adoptats o els consensos generats.

La Doctrina Social de l’Església és clara en aquest sentit: “una autèntica democràcia no és el resultat d’un respecte formal de regles, sinó el fruit de l’acceptació convençuda dels valors que inspiren els procediments democràtics: la dignitat de tota persona humana, el respecte dels drets de l’home, l’assumpció del «bé comú» com a fi i criteri regulador de la vida política. Si no hi ha un consens general sobre aquests valors, es perd el significat de la democràcia i es compromet la seva estabilitat” (Compendi 407). La doctrina social de l’Església indica que un dels riscos més grans per les actuals democràcies en el relativisme ètic, que porta a considerar que no existeix un criteri objectiu i universal per establir el fonament i la jerarquia correcta dels valors.

La Doctrina Social de l’Església considera que es freqüent trobar corrents polítiques que afirmen que no existeix cap veritat última que guiï i orienti l’acció política. Si això és les idees i les conviccions poden ser fàcilment instrumentalitzades per a fins de poder. Per això una democràcia sense valors pot esdevenir una nova forma de totalitarisme obert o encobert. El caràcter moral de la democràcia no és automàtic, “sinó que depèn de la conformitat a la llei moral a la qual, com qualsevol altre comportament humà, s’ha de sotmetre: és a dir, depèn de la moralitat dels fins que persegueix i dels mitjans de què se serveix” (Compendi 407)

Modular la solidaritat

No voldria equivocar-me, però crec recordar que Aristòtil escriví que la justícia equitativa es tractar diferent els que són diferents. La justícia, d’alguna manera no pot ser anivelladora en la seva aplicació, sinó el que a de pretendre és adequar les respostes a unes realitats que són diferents. Aquesta intuïció aristotèlica és útil per revisar algunes polítics de solidaritat social. Hi ha polítiques de solidaritat social que pretenen considerar a tothom igual i, des d’aquesta perspectiva, s’obliden de les diferències sobre les quals es sustenta la diversitat social. Aquesta actitud es troba a la base de moltes polítiques públiques socials en relació a la immigració. Per exemple, aquest punt de vista es troba a la base de moltes polítiques socials practicades per estendre els drets socials a partir de l’avaluació del nivell de renda.

Segons aquesta perspectiva les persones amb més urgència a atendre, segons el seu nivell de renda, es trobaven en els grups d’immigrants de darrer moment. Per la qual cosa, els que tenien rendes més baixes fins aquells moments quedaven ràpidament desplaçats perquè sempre hi havia persones més necessitades. Especialment en moments de recursos escassos aquesta política provoca tensions. Per tal de trobar un altre punt de vista pot ser no aniria malament modular aquesta solidaritat incorporant altres paràmetres que permetessin fer més equitativa aquesta solidaritat. Així, per exemple, es podria considerar un criteri d’avaluació per l’exercici de la solidaritat institucional el temps d’estada en el país, ja que aquest factor modula l’exercici del dret social a la contribució personal al fons econòmic a partir del qual es pressuposta la solidaritat. Adoptar aquesta perspectiva no és negar la solidaritat, sinó assumir que la solidaritat es pot modular per tal de poder-la fer més equitativa.

Informar ras i curt o informar i manipular

Alguns periodistes de certs diaris tenen el costum de barrejar la informació d’un esdeveniment amb la seva valoració del fet o aprofiten la circumstància per emetre els seu judici. Llavors, la notícia es converteix amb opinió i, molt probablement, amb editorial del medi. Això és el que va succeí fa pocs dies amb la notícia en un diari d’àmplia tirada en el país en relació al diàleg entre el cardenal Cañizares i l’expresident José Luís Rodríguez Zapatero a la universitat d’Àvila. Un dels seus periodistes, el que normalment informa sobre temes religiosos en aquest diari, començà la seva crònica de l’encontre afirmant: “Blanco sobre negro el optimismo antropològico frente al negro pesimismo representado por una cruz. Esta es podría ser la conclusión del debate”. Aquesta afirmació va deixar-me desconcertat. És totalment gratuïta i provoca una associació injusta i no veraç que pretenen identificar el símbol dels cristians amb una actitud antropològica molt allunyada, entre altres, del principi esperança que molts pensadors moderns atribueixen al cristianisme.

Després de varis paràgrafs dedicats a explicar l’encontre el periodista abandona la informació i torna a emetre un llarg judici. Per exemple, opina que “gran parte de los avances sociales, científicos y políticos de la Humanidad han tenido su principal enemigo en la Iglesia romana, con el terrible Santo Oficio de la Inquisición como brazo armado. El famoso Syllabus, el catalogo vaticano de los errores modernos (con inclusión de una docena de ismos: modernismo, liberalismo, socialismo, etc), y el famoso índice de libros prohibidos son solo una prueba de la enemistad de los prelados cristianos con la modernidad, aún hoy empeñados obsesivamente en condenar el relativismo moral (su contrario es el totalitarismo moral)”. Tot seguit, sense abandonar la mateixa línea argumental, aprofita algunes frases del cardenal Cañizares o Zapatero per seguir polemitzant en relació a les seves intervencions. Davant d’aquesta crònica em pregunto si el que fa aquest periodista és informar o manipular.

Qui és català?

He quedat estorat escoltant un butlletí de Catalunya Informació que, menys o menys, deia el següent “avui Espanya s’enfronta a Itàlia a la final de l’eurocopa. En aquesta final hi intervindran com a titulars els catalans Gerard Piqué, Sergio Busquets, Xavi Hernández i Jordi Alba, i també hi podria intervenir en Cesc Fàbregas”. Com que va sorprendrem aquesta afirmació, he estat atent a nous butlletins informatius i, efectivament, sovint repetien el mateix contingut. La pregunta evident era: ¿perquè s’han deixat a Andrés Iniesta?. Les següents preguntes són obvies: ¿per què els serveis informatius de la ràdio pública catalana no consideren a Andrés Iniesta català?. Si és així ¿què puc dir a les persones que, com a Iniesta, que han vingut de petits a Catalunya, s’han integrat, defensen els símbols del país i parlen català? ¿quin sentiment de pertinença poden tenir si des de la ràdio pública catalana se’ls exclou?.

Aquesta consideració dels serveis informatius de Catalunya Ràdio en relació a qui és català contrasta amb el que es deia fa anys, inspirat amb encert per algun destacat líder del catalanisme polític, que era català el que viu i treballa a Catalunya. Anys després, aquesta afirmació es complementà amb el matís de que és català el que vol ser-ho. D’acord. Però, ¿és que Andrés Iniesta no ha donat prous evidències de la seva voluntat d’integració i de defensar el que és i representa Catalunya?. Quan un bon dia Andrés Iniesta començà a parlar en català en les entrevistes fou presentat com un signe de normalitat i de bon resultat del procés d’integració d’un Catalunya oberta i universal. Però sembla que amb això no hi ha prou. Deuen haver-hi algunes oficines pensants que tenen uns paràmetres per destriar els habitants de Catalunya en catalans i no catalans. En el seu temps, Paco Candel va ensenyar-nos que existien els altres catalans, fa poc es creà la categoria dels nous catalans, tant se val,  perquè ara, des de la intel·ligència comunicativa s’ha decidit que les coses ja no són així. Francament preocupant.