Revisitar la política XXXVI. L’ànima utòpica de la política

La política ha de recuperar l'horitzó utòpic de les actuacions polítiques. No es pot prescindir de la memòria perquè l'oblit és un dels grans perills de la nostra societat. Es tracta de buscar els sentits que han vertebrat el passat a fi d'evocar-los i rememorar-los. Parlar de la necessitat de recuperar, per a la política, la utopia és reivindicar un sentit i una orientació a la pròpia acció política. Aquest és el terreny en el qual ha de moure's la utopia política. La política regenerada "ha d'identificar-se com una reflexió en comuna, lliure i participativa, sobre les finalitats d'una societat, i els mitjans per aconseguir aquells. Per tant, suposa dir la veritat i la renúncia a tota manipulació de la realitat social; i, per descomptat, a tota manipulació de l'opinió pública. Però a més implica una ètica dels comportaments, perquè així com l'ètica sense política és «intimisme subjetivista» també és cert que, com deia Manuel Sagristán, «la política sense ètica és politiquería»" (Aumente,J. "Sobre la adulteración 'neofranquista' de la política " El País 3 novembre 1985, p. 11). La recuperació de la utopia no ha de ser cap porta a la ingenuïtat o a un idealisme desencarnat. Perquè el camí està ple de falses propostes que troben la seva raó de ser en una certa concepció ingènua de la utopia. Dels referents utòpics no poden deduir mecànicament les alternatives concretes als múltiples problemes de la nostra societat. La utopia no nega, necessàriament, el realisme, la qual cosa proposa és descobrir aspectes amagats de la realitat.

La utopia ha d'aportar coherència a l'acció política. Ha de ser l'alè o l'ànima que ha d'impregnar l'acció política i l'activitat dels polítics. La utopia reivindicada és el fil de coherència que uneix els objectius polítics, els programes dels partits i els mitjans que s'empren per aproximar-se per fi últim desitjat. En la utopia es contrasten els objectius pragmàtics amb els objectius últims als quals es pretén tendir. El pensament utòpic, ha d'ajudar a una avaluació constant de l'acció política per aconseguir "una permanent adequació a les finalitats proposades (i) una contínua correcció" Aumente,J. " El camino de un utopismo realista " El País 9 Juliol 1984 p.18. El polític ha de saber combinar en la seva acció dosi d'utopia i pragmatisme que expressin un equilibri entre les seves conviccions i el necessari pragmatisme. La proposta de recuperar la tensió utòpica a tots els nivells de l'acció política és una invitació a trencar amb la lògica de realisme que ens envaeix. Assumir l'ànima utòpica de la política és acceptar una aposta. La utopia no és ni pot ser una certesa. Es tracta d'una invitació a la creativitat i a l'audàcia, perquè es tracta d'anticipar al present allò que àdhuc no és i volem que sigui. Viure la tensió de la utopia significa "descobrir possibilitats que potser mai s'haguessin descobert d'una altra manera" Girardi,,G. "¿Por qué utopía apostamos?" Dialogo. Cristianos por el Socialisme nº9 p.29, Mayo 1987. Això permet explorar dimensions desconegudes de la realitat o que apareixen com a dades irrellevants. Es tracta de fer aflorar energies presents en la societat però ignorades com a dada política. El projecte polític ha de ser una expressió plausible d'un projecte utòpic situat en perspectiva històrica.

Revisitar la política XXXV. La política realista oblida la moral

El desafiament realment plantejat al món polític actual és que "desgraciadament no s'han creat al nostre segle ideologies, sistemes de pensament, capaços d'interpretar les condicions de la societat actual i promoure les institucions que serveixin per manejar-la (...) Seguim valent-nos de les institucions polítiques originades en el pensament del segle XVIII i repetint maquinalmente idees que no tenen ja molt a veure amb les nostres realitats bàsiques" Ayala, F. "La ética de las responsabilidades". El País 28 Novembre 1987 p 11-12. Aquesta situació justifica que en moltes ocasions els responsables polítics, davant la ineducació de les idees fins ara tingudes com a vàlides, es refugiïn, davant la pressió de la realitat, en la denominada “ètica de la responsabilitat”. No es tracta tant que en la gobernanza de la societat abandoni la perspectiva ètica o moral, la denominada “ètica de les conviccions” el que succeeix és que s'accepta sense més la realitat sense sotmetre-la un judici moral sobre el que es pot fer o s'ha de fer. La política s'ha quedat sense referents morals clars. Aquests no serveixen per contrastar la gobernanza. Els criteris econòmics tenen major rellevància que els supòsits morals.

La reivindicació dels referents morals no és una invitació al fet que els polítics s'instal·lin en un idealisme autista de la realitat. És oportú recordar que les "decisions dels governants no han de ser adoptades, ni valorades, solament per coherència amb uns principis, sinó també per adequació amb un marc de condicionaments” De Silva Cienfuegos-Jovellanos,P. "La ética de la calle" El País 30 desembre 1988, p.16. No obstant això el fet d'analitzar la realitat, acceptar-la i atenir-se als seus condicionaments per poder actuar sobre ella (ètica de la responsabilitat) no ha de comportar al polític a renunciar als seus ideals i conviccions (ètica de les conviccions). Es tracta d'una qüestió de mútua interdependència en la qual els dos pols, conviccions i realitat, s'enriqueixen i transformen.

Revisitar la política XXXIV. Polítics i tècnics, un binomi necessari

Ser honrat no és suficient pel bon govern. Els polítics han de saber analitzar la realitat, proposar alternatives i generar consens per aplicar les polítiques públiques. La complexitat de les societats modernes, la gravetat d'alguns dels seus problemes i el pes de les administracions sobre el PIB d'una país, entre molts altres condicionants, exigeixen que "política i tècnica, recerca de consens i «expertise» són ara com ara un binomi inseparable. Aquest binomi pot descansar en la distribució de «rols» entre uns i uns altres" (Subirats,J. "Todos los gobiernos son políticos" El País 2 febrero 1995 Suplemento de Cataluña página 2.). Repartir funcionalment aquest binomi significa que el rol del polític del futur ha de basar-se, no tant en la seva gran capacitat tècnica o professional, sinó en la seva capacitat de connectar amb les preocupacions de les persones, liderar equips humans de govern, il·lusionar a les persones amb les alternatives propostes i saber organitzar l'administració per realitzar-les. L'altre element del binomi està reservat a persones que, amb majors coneixements professionals, proporcionen als polítics les bases suficients per analitzar la realitat, conèixer els problemes, prioritzar les possibles solucions i governar l'administració. Encara que excepcionalment en algunes persones sigui possible unificar aquests dos trets, la complexitat dels problemes i les institucions aconsella afavorir la diferenciació d'ambdós papers.

Des de fora dels partits cal promoure àmbits on les persones puguin aprendre les bases i els fonaments de la governabilitat. Els ajuntaments, per la seva proximitat als ciutadans i per les característiques dels seus àmbits d'actuació, són excel·lents escoles pràctiques per els qui s'incorporen a la política i volen romandre en ella per cert temps. Els municipis són veritables escoles de democràcia i formació cívica-política. És en aquests àmbits més propers a la ciutadania és on s'aprèn i practica que la política ha d'assentar-se sobre la base del respecte, el diàleg i la consideració cap als adversaris polítics. És aquí on ha de situar-se el punt de partida per a la recuperació de la responsabilitat i el sentit ètic de l'acció política, i on s’aprèn l’art del bon govern.

Política i moral

Estic llegint amb molts d’interès i plaer intel·lectual el llibre “El món no se’n surt” de l’historiador Tony Judt mort recentment. És una reflexió serena i suggerent sobre l’actual crisi i, de manera particular, una aposta de renovació de la socialdemocràcia. La riquesa de la seva reflexió dóna peu a molts comentaris, però avui voldria referir-me a com tracta el tema del lloc de la moral en la política. Per Tony Judt la moral (ell no parla d’ètica) és un dels temes actuals importants; perquè és el problema el gran buit moral en que es troba instal·lada la societat. Això resulta greu per la política. No es poden prendre decisions polítiques sense referents i judicis morals. La manca d’aquest referents genera desconfiança. Aquesta neix pel “salt entre la naturalesa inherentment ètica de l’agenda pública i la qualitat unitària del debat polític”.

La política no pot viure sense referents morals. La política ha de proporcionar un llenguatge que permeti a les persones expressar el seus “instints morals”. Tony Judt considera que això afecta a tothom, al marge de les creences religioses de les persones. Afegeix “fins i tot si acceptéssim que a la vida no hi ha una fi transcendent, ens cal donar sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”. Afirma que en el moment actual “copsem intuïtivament la necessitat d’un sentit de redreçament moral (...) una vida sense examen no té sentit (...)una societat justa és aquella on la gent es porta bé (...) ens cal recordar el senti de just i bo”. En aquest sentit Tony Judt constata que en política falta “un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d’una manera que les transcendeixi”.

En el llibre d’aquest historiador, mort prematurament d’una esclerosi lateral amiotròfica, considerat com un testament polític a favor d’una socialdemocràcia renovada, hi ha una aposta per assumir que la societat té una ànima, ell parla de l”ànima de la ciutat”, la qual no es pot substituir indefinidament per la idea de creixement econòmic infinit. Ara, que comença el període de propostes per captar el vot de les persones el llibre de Tony Judt pot ser de gran ajut alhora de construir el relat polític.

Complexitat del missatge polític

La política cada cop s’ha tornat més polièdrica i, fins i tot, bastant més polisèmica. Els comunicadors polítics van de bòlit alhora de concretar un missatge polític generalista. Ho creuen impossible. L’alternativa és la personalització del missatge segons segments. Les estratègies de mercat modelen les estratègies. L’objectiu és el mateix: trobar el millor missatge pel públic objectiu. Però hi ha diferències que no es poden obviar, tot i que cal resoldre. Mentre un producte en el mercat té un públic diana i per això es pot prescindir de la resta de mortals; en política no és tan fàcil. Malgrat que hi hagi diferents segments objectivables el cap de llista en unes eleccions, per exemple, ha d’intentar adreçar el seu missatge al màxim nombre de persones procurant emprar els canals adequats. El problema apareix quan es pretén elevar un d’aquests canals, per més atractiu i ocurrent que sigui, a la categoria de general.

Costa escollir el públic diana del missatge polític. El missatge generalista té el risc de que ningú se’l senti seu; presentar-lo molt concret només té sentit perquí el comprén. L’error és pretendre que un missatge sectorial tingui un destinatari generalista. Durant aquests dies alguns partits han comés aquests error. Per exemple, presentar un candidat com a heroi és desconcertant per un ampli sector de la societat si el missatge comunicatiu no discrimina bé el seu públic objectiu. La paraula heroi evoca, en un determinat sector de la societat, moltes connotacions salvadores i redemptores que, precisament, no volen veure’s associades a l’activitat política. Per una determinada generació els herois només existeixen en els tebeos o els còmics il·lustrats amb colors cridaners que es llegien de joves. Aquesta generació, un cop adulta, considera que l’acció política, que es mou entre la raó i els sentiments, necessita tenir capacitat analítica i capacitat de propositiva. No calen fer focs d’encenalls en tecnicolor sobre la figura mítica de l’heroi. Aquest, ja no és l’individu idealitzat, sinó, com a molt i en determinades circumstàncies, una persona que assumeix un rol tan efímer com un funambulista en caiguda lliure.

Per això, la imatge d’un polític heroi pot confondre i suggerir algun refús. Hi ha persones que no volen polítics herois. Són persones que no els agradi aplicar a la política el que diuen els diccionaris dels herois. Aquestes persones volen polítics treballadors, solidaris, entregats, propers, que escoltin i entenguin els seus problemes i, amb molta naturalitat proposin alternatives per resoldre’ls.

El Cavall Bernat, primera ascensió del mite inexpugnable

El dimecres 27 d’octubre de 2010 farà 75 de la primera ascensió d’una de les agulles més emblemàtiques de Montserrat i, d’alguna manera, de Catalunya: el Cavall Bernat. El 27 d’octubre de 1935 tres escaladors, Josep Boix, Josep Costa i Carles Balaguer, emprengueren la primera escalada d’aquesta agulla. No era el primer intent, però sí el primer que arribà al seu cim. Aquests tres escaladors obriren l’anomenada Via Normal Boix-Costa-Balaguer, “la Normal del Cavall”. Fou una odissea memorable per la dificultat que tenia aquesta agulla. A més, probablement, fou la primera escalada mediàtica ja que fou retransmesa per ràdio pocs mesos després. Cal explicar això. Com que molta gent dubtava que hagués estat escalada realment, en Josep Costa proposà repetir l’ascensió en solitari davant la premsa i la ràdio el dia 15 de març de 1936. L’anècdota és que, per tal de preparar aquesta nova escala, en Josep Costa i Isidre Collell feren en secret una segona pujada al Cavall Bernat el dia 6 de març de 1936 per tal preparar la via a fi de que l’ascensió en solitari fos un èxit.

Aquesta proesa fou possible gràcies a la il·lusió i la decisió de conquerir aquest cim perquè, com diu Joan Cerdà “no es va fer gràcies a cap avenç en material o tècnica. No. Els mateixos recursos ja s’utilitzaven feia anys, i els varem seguir fent servir fins els anys 60. Va ser totalment el fruit d’una il·lusió i una gran decisió, coses que sempre han portat a l’escalada a conquerir grans metes”. El fet representà una fita històrica per l’alpinisme català, que, tal com diu el reconegut escalador Josep Manuel Anglada, “l’explosió de l’escalada a Montserrat i Catalunya. Va ajudar molt la generació següent d’escaladors perquè van aprofitar aquella empenta”. El mateix pensa l’escalador i divulgador David Hita “hi ha ascensions que, per diferents circumstàncies marquen una època i mostren el camí a seguir a futures generacions”.

Armand Ballart, un altre experimentat escalador, diu que “la via oberta per Boix-Costa-Balaguer és elegant, suggestiva i directa, on s’ha d’escalar amb consciència i respecte. El desgast dels seus còdols evidencia el seu atractiu i es pot considerar la via més llegendària del nostre patrimoni vertical”. Antonio García Picazo, escalador i divulgador, considera que la via normal “és la màxima representació de l’elegància, l’encís i la mística de Montserrat”. Un altre històric de l’escalada catalana, Francesc Guillamon, diu “el primer cop que vaig fer la via normal, que de normal no en té res, en Joan Nubiola ens va fer de primer a l’Anglada i a mi. Encara en tremolen les cames !!!”.

L’efemèride que ara s’evoca mostra, com diu Toni Ruiz, escalador de propòsits ferms, “la determinació i voluntat de tres homes que, amb decisió i illusió, varen conquerir el mite que l’estretor de mires qualificaven d’inexpugnable”. Bonica metàfora del que poden aconseguir les persones si ens proposem fites desafiants. Moltes felicitats per aquest 75 anys de passió per Montserrat i el Cavall Bernat. Enhorabona a tots aquells escaladors i escaladores que, amb esforç i constància, han fet el Cavall. De manera particular, voldria felicitar el “Grup Cavall Bernat” on, cridats al seu moment per Josep Barberà i Suqué, s’apleguen la majoria d’escaladors que han fet aquest cim. La trobada anual d’aquest grup, les seves activitats durant l’any, són un homenatge permanent a la història de l’escalada a Catalunya.

Sínode de Bisbes sobre l’Orient Mig. Comunicat final

Durant la tretzena Congregació General del Sínode de Bisbes sobre l’Orient Mig celebrada el divendres passat a la tarda, els pares sinodals aprovaren el Missatge final de l'Assemblea Especial per a Orient Mitjà. A continuació anoto alguns paratges d’aquest missatge fet públic per l’agència Vaticana d’Informació.

“A Orient va néixer la primera comunitat cristiana. D'Orient van sortir els Apòstols després de Pentecosta per evangelitzar al món sencer (...) Ens enfrontem avui a nombrosos desafiaments. (...) El que Crist ens demana és que acceptem la nostra fe i que la visquem en tots els aspectes de la vida. El que Ell demana a les nostres Esglésies és que reforcin la comunió a cada Església "sui iuris" i entre les Esglésies catòliques de diferents tradicions, i que fem tot el possible en l'oració i la caritat per aconseguir la unitat de tots els cristians (...)

Hem analitzat el referent a la situació social i la seguretat en tots els nostres països d'Orient Mitjà. Hem estat conscients de l'impacte del conflicte palestí-israelià sobre tota la regió, especialment sobre el poble palestí, que sofreix les conseqüències de l'ocupació israeliana: la falta de llibertat de moviment, el mur de separació i les barreres militars, els presoners polítics, la demolició de les cases, la pertorbació de la vida econòmica i social i els milers de refugiats. També hem reflexionat sobre el sofriment i la inseguretat en els quals viuen els israelians. Hem meditat sobre la situació de la ciutat santa de Jerusalem. Estem preocupats per les iniciatives unilaterals que podrien canviar la seva demografia i el seu estatut. Enfront de tot això, veiem que una pau justa i definitiva és l'únic mitjà de salvació per a tots, pel bé de la regió i els seus pobles (...) Hem recordat en les nostres reunions i les nostres oracions els sofriments sagnants del poble iraquià (...)”

El missatge explica la importància de la comunió i el testimoniatge de les esglésies catòliques de l’Orient Mig, el de les esglésies ortodoxes i les comunitats evangèliques; així com la cooperació i el diàleg que es mantenen amb els jueus i musulmans conciutadans dels catòlics en aquests territoris.

En relació a la participació en la vida pública els catòlics demanen als governants d’aquests països: “Ens dirigim a vostès per abordar el tema crucial de la igualtat entre ciutadans. Els cristians són ciutadans originaris i autèntics, lleials a les seves pàtries i, per tant, compleixen amb els seus deures nacionals. És normal que ells puguin gaudir de tots els drets com a ciutadans, de la llibertat de consciència i de culte, de la llibertat en l'àmbit de l'educació, i de l'ensenyament en l'ús dels mitjans de comunicació. Us demanem que redobleu els vostres esforços per establir una pau justa i durable a la regió, i per detenir la carrera armamentista, que portaria amb si la seguretat i la prosperitat econòmica, detindria el flux migratori que priva als nostres països de les seves forces vives”

També hi ha una crida a la comunitat internacional. “Els ciutadans dels països d'Orient Mitjà interpel•len a la comunitat internacional i en particular a l'ONU perquè treballin, sincerament, per una solució que porti la pau justa i definitiva a la regió, i això mitjançant l'aplicació de les resolucions del Consell de Seguretat i prenent mesures jurídiques necessàries per posar fi a l'ocupació dels diferents territoris àrabs".

"El poble palestí podrà, d'aquesta manera, tenir una pàtria independent i sobirana i viure allí amb plena dignitat i estabilitat. L'Estat d'Israel podrà gaudir de la pau i de la seguretat dins de fronteres internacionalment reconegudes. La Ciutat Santa de Jerusalem podrà obtenir l'estatut just que respecti el seu caràcter particular, la seva santedat i el seu patrimoni religiós per a cadascuna de les tres religions jueva, cristiana i musulmana. Esperem que la solució dels dos estats es faci realitat i no sigui un simple somni".

"l'Iraq podrà posar fi a les conseqüències funestes de la guerra i establir una seguretat que protegeixi a tots els ciutadans i als seus components socials, religioses i nacionals".

"Líban podrà gaudir de la seva sobirania sobretot el territori, fortificar la seva unitat nacional i continuar la seva vocació de ser model de bona convivència entre cristians i musulmans, gràcies al diàleg de cultures i religions i a la promoció de les llibertats públiques".

Finalment, abans de la part conclusiva, es diu: “Condemnem la violència i el terrorisme, independentment d'on provinguin, i tot extremisme religiós. Condemnem tota forma de racisme, antisemitisme, anticristianisme i islamofòbia i fem una crida a les religions perquè assumeixin les seves responsabilitats en la promoció i diàleg de les cultures i de les civilitzacions a la nostra regió i al món sencer".

Tant de bo aquesta crida fructifiqui en resultats positius. Crec que la lectura del missatge final és una nova mostra del paper que l’Església, com a massa crítica, pot exercir en el món d’avui.