Diversitat religiosa als Estats Units i a Europa

Avui ha tingut lloc un interessant seminari sobre “Espai públic i diversitat. Problemes actuals de la regulació de culte i el vel integral. Estats Units i Catalunya una visió comparada”. Aquesta activitat estava organitzada per la Fundació Acsar i la Facultat de Dret (UB) amb la col·laboració del Consolat General dels Estats Units d’Amèrica. Després d’unes paraules de salutació del Cònsol General dels Estats Units, Greggory D. Crounch, ha pres la paraula el Director General d’Afers Religiosos per explicar de forma molt entenedora els motius bàsics de la proposta de reforma de l’actual llei de Centres de Culte del 2009. la seva intervenció ha estat molt clara i ha estat contundent quan ha afirmat que continuava vigent la gran pregunta formulada dos anys enrere ¿calia aquesta llei?. Però ara, ja que la llei existeix cal introduir-hi algunes unes millores per corregir uns desajustos. El dues més rellevants són treure l’obligatorietat de revisió dels plans urbanístics a fi de fer la reserva de sòl compatible amb usos religiosos i demorar a deu anys el temps per adequar a normativa els espais de culte. Dos aspectes menors a tenir present és la coherència de la proposta arquitectònica del centre de culte amb el seu entorn i avaluar, alhora de cedir espais públics per usos religiosos, l’arrelament de les religions.

La conferència d’Eric Treene, assessor especial per a Discriminació Religiosa del Departament de Justícia dels Estats Units ha aportat un punt de vista sobre la gestió de la diversitat religiosa diferent a l’existent en les societats europees. Ha parlat del valor positiu de la laïcitat nord-americana, entesa com una defensa de les religions enfront el possible intrusisme de l’Estat, contraposant-la a la laïcité francesa que és a l’inrevés, una defensa de l’Estat enfront de les intervencions de les religions. Per Eric Treene, la Primera Esmena a la Constitució nord-americana, ofereix el marc adequat per viure i respectar la llibertat religiosa. La visió dels presidents Thomas Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència, i de James Madison, un dels redactors de la Constitució, permeteren situar la llibertat religiosa a la base de les llibertats del poble nord-americà. Els seus punts de vista, oberts i tolerants, s’imposaren als qui volien confessionalitzar la Constitució. Eric Treene ha explicat que el problema que hi ha Europa amb els musulmans és similar al que tingueren els catòlics als Estats Units d’Amèrica en el segle XIX quan, la majoria d’ells immigrants recents eren rebutjats per les majories protestants que es consideraven amb més drets per la seva antiguitat.

Finalment, el seminari ha acabat amb una taula rodona on Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, Mohammad Iqbal de l’associació Camí de la Pau i José Antonio Cabanillas, director de la Fundació Acsar, moderats pel professor Juli Ponce, han debatut sobre la regulació dels llocs de culte i el vel integral. Els seus punts de vista han servit per identificar les dificultats que encara existeixen per resoldre aquests temes que afecten a l’exercici del dret bàsic de la llibertat religiosa. Tal com ha dit un participant, com que s’han quedat algunes coses per parlar caldria pensar en fer una nova trobada per seguir dialogant sobre aquests temes.

Entre l'Umma i Keynes

Els catalans, com la resta d’espanyols, estem convençuts de que hi ha una màgica equació que associa laïcitat i democràcia, de la mateixa manera que lliga Islam amb societat política tancada i amb poca democràcia. És evident que els esdeveniments dels darrers mesos en els països àrabs del nord d’Africà trenquen aquesta equació. En aquests països hi ha una fam de llibertat i democràcia, al marge de la religió. En la lluita per la democràcia dels països àrabs ha estat, fins fa poc, un moviment laic que donava cobertura a formacions no religioses i grups islamistes.

Quan aquests països han pogut expressar-se han escollit, per àmplies majories, partits d’orientació islamista moderada. Aquest fet ha fet encendre algunes alarmes en alguns països occidentals. Perquè interpreten que la nova dinàmica política oberta per aquests països posa a primer pla el conflicte ocult entre Islam i Occident. És cert que els països àrabs es decanten per formacions polítiques que troben la seva inspiració per l’Islam. Però les dinàmiques electorals han fet possible que al costat d’aquests formacions es troben altres partits no religiosos que, en alguns països, seran necessaris per governar. Potser l’equació que cal resoldre en aquests països no és entre Islam o no, sinó entre polítiques socials justes i polítiques insensibles a la pobresa i els desajustos socials. Pot ser ara, el que cal és menys Umma i més Keynes,o qui sigui.

La devoció popular a Montserrat

Ahir vaig estar bona estona donant voltes pel camí del Rosari Monumental del camí de la Santa Cova. Lloc on la tradició popular suposa que es trobà la Mare de Déu. Tradició que, pel que vaig poder escoltar entre alguns peregrins a la Santa Cova, és tinguda com a certesa. En el temps que vaig estar per allí vaig confirmar el que ja havia vist en altres ocasions: la important devoció que moltes persones mostren al fer aquest camí. Hi ha algunes que peregrinen a la Santa Cova descalços, altres porten rams de flors a la Mare de Déu i altres encenen llantions al peu de la Santa Imatge que hi ha a la cova. Molta gent pregant.

Aquesta devoció, expressada de moltes maneres evidencia l’atracció que la Mare de Déu de Montserrat segueix exercint. A la mateixa hora, ben segur que la basílica estava plena durant la missa Conventual, el tren cremallera anava de gom a gom. Però també estava ple el camí de la Sant Cova i la petita capella de la Santa Cova. No tot eren turistes, hi havia gent que expressava la seva fe a la seva manera. Els misteris del Rosari Monumental, que és el que a mi m’interessava estudiar ahir, rebien poca atenció. Tot i que l’excepció era el V misteri de Dolor pel seu fotogènic emplaçament.

Fa uns dies, un bon amic no creient, va fer-me adonar de la importància que tenia anys enrere la pietat popular i, de manera especial, processons com els Via Crucis o aquells rosaris que eren també peregrinatges. Avui, en nom de moltes modernitats mal païdes, em pres distància d’aquesta devoció popular i, més d’un cop, ha estat judicada amb to burleta. Ahir, assegut en el banc gaudinià del Primer misteri de Glòria, contemplant el llenguatge misteriós d’aquelles estàtues vaig preguntar-me ¿realment fa nosa aquesta devoció popular? ¿a qui molesta? ¿per que no potenciar les existents i recuperar algunes tradicions perdudes?.

Centre Cultural Islàmic Català

El passat divendres a la tarda tingué la sort d’assistir a la inauguració del Centre Cultural Islàmic Català. Esdevingué un acte entranyable pel significat que els organitzadors volgueren donar-li. Fou un acte religiós, cultural, festiu marcat per la voluntat de d’emfatitzar el caràcter de trobada interreligiosa a favor de la pau i convivència. Els diferents intervenints, un muftí, un sacerdot catòlic, un jueu ajudant de rabí i l’imam del centre cultural destacaren la importància del diàleg entre les religions per garantir la convivència cívica. Es demanà i pregà perquè en cap moment les persones estiguin enfrontades per les religions en cap lloc del món. Es parlà amb valentia dels conflictes que afecten a israelites i àrabs a l’Orient mig. Les religions , s’afirmà, han ser propostes de pau i escoles de convivència.

L’ampli local del Centre Cultural Islàmic Català ha estat possible gràcies als generosos ajuts del soldanat d’Oman. L’interior del local, ben decorat amb motius àrabs, es troben algunes de les aleies que es poden llegir també en la decoració de l’Alhambra de Granada i, algunes d’elles, estan traduïdes al català. El català, junt l’àrab i el castellà, foren els idiomes de tot l’acte inaugural. El tríptic que se’ns donà a l’entrada, on s’explica tot l’ideari d’aquest centre, està escrit tot el català. Els seus ideals són: combinar la modernitat amb la tradició, aportar pau i felicitat, formar a les persones, claredat i transparència en les seves actuacions, respecte i diàleg mutu, potenciar el diàleg per afavorir la convivència, afavorir el paper social de la dona musulmana, cooperar amb altres institucions culturals, educar als nenes i joves i ajudar a la integració dels musulmans a la societat catalana.

Durant aquestes primeres setmanes el centre cultural Islàmic mostra una exposició sobre com el soldanat d’Oman practica la tolerància religiosa i quins són els valors que l’Islam aporta al desenvolupament de la societat àrab moderna. Algun assistent comentà que aquest centre sembla que és proper als plantejaments de la Lliga Mundial Islàmica. Organització mundial, no política, que vetlla per l’estat de les comunitats islàmiques. El que m’agradà d’aquesta inauguració fou la insistència de l’imam del centre en oferir la ma estesa a la societat catalana per apropar-se a conèixer l’Islam i així poder vèncer les imatges esbiaixades que es té d’aquesta religió.

Recull de pregàries personals XXVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

27 novembre “Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor." (1Te 5,4-5)

28 novembre “Et cerco, Senyor, en dies de perill, i a les nits no em canso d'alçar les mans a tu, però la meva ànima no troba consol.” (Sl 77,3)

29 novembre “«¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més?¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos, s'ha desdit de les seves promeses?¿És que Déu s'ha oblidat de compadir, i la indignació li endureix el cor?»” (Sl 77,8-10)

30 novembre “Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell; ara em ric dels enemics. Sóc feliç perquè ell m'ha salvat” (1S 2,1)

1 desembre “No digueu tantes paraules arrogants, que no us surtin de la boca aquestes insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions” (1S 2,3)

2 desembre “L'arc dels valents s'esmicola, mentre els covards s'armen de valor. S'han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre queda sola la qui era fecunda.” (1S 2,4-5)

3 desemebre “És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos i donar-li possessió d'un soli gloriós.” (1S 2,7-8)

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats.

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: “ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “"Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

Privilegis públics

Amb sorpresa he vist aquest matí el gran titular d’un diari que anunciava la fi dels “privilegis” dels funcionaris. Així, curt i ras, sense cap matís. Aquesta idea, també es troba subjacent en de les declaracions d’alguns empresaris influents. Personalment em molesten i em donen esgarrifor. Sóc funcionari de tota la vida i no he tingut mai la sensació de tenir privilegis més enllà de considerar-me privilegiat per poder servir a la societat i de tenir estabilitat laboral; circumstància que avui és un bé preuat. Hem sento orgullós de ser funcionari, tot i que a mi m’agrada més ser considerat “servidor públic”. Trobo que aquests mots són més descriptius de la funció pública i del que és el treball d’unes persones orientades al interès general.

Sé que no estic sol en la meva feina. A la funció pública hi ha bombers, policies, militars, metges, infermers i personal sanitari, jutges, fiscals i personal de presons, mestres, professors universitaris i personal d’administració i serveis, administratius de tota mena, conserges i treballadors d’oficis, treballadors socials i jardiners, arquitectes, enginyers, professionals de molts camps del coneixement,diplomàtics, inspectors d’hisenda i de treball, conductors de trens i d’autobusos, periodistes, músics i artistes, guàrdies civils i moltes persones que s’esforcen cada dia perquè la vida dels ciutadans sigui més agradable. Dins d’aquests col·lectius hi ha persones amb feina estable, però també molts interins que es troben en una gran incertesa laboral. També hi ha, amb una consideració especial, ministres i consellers autonòmics, presidents de govern persones que tenen l’honor de servir al bé comú de la comunitat. Per tot empleat públic servir als ciutadans hauria de ser, certament, un privilegi. Què hi ha funcionaris penques, cert. Com també hi ha penques a les fàbriques, a les empreses i en qualsevol organització de serveis; però no per això blasmem de la professionalitat de la resta de treballadors. A la funció pública hi ha moltes persones que tenen clara la seva funció: servir als ciutadans perquè ells, amb el seu impostos, són la font de finançament dels pressupostos públics.

Impostos i sous. Bon binomi per parlar de la funció pública. Els impostos són importants per pagar els serveis públics. Però cal pagar-los fins l’últim cèntim. Els treballadors públics no tenim necessitat d’assessors fiscals per pagar-los. Els nostres sous són totalment transparents per l’hisenda pública. Altres agents econòmics no crec que puguin dir el mateix. En relació el sou poden fer-se moltes disgregacions, no sempre encertades. Els sous públics estan desajustats en relació a l’escala salarial interna, com en relació al preu de mercat. No és normal que un president de govern, ministre, conseller o alts càrrecs cobrin la dècima part si es comparen amb càrrecs similars de les empreses privades. El mateix succeeix en determinades ocupacions de la funció pública. ¿Té algun sentit això? Crec que no.

Sobre la funció pública es poden dir moltes coses, moltes d’elles encertades, com que cal reformar-la, però també es poden difondre molt estereotips ofensius per les persones que amb honestedat intentem servir al interès general. És evident que cal reformar la funció pública. Sempre ho he cregut i he treballat en aquest sentit. Però també cal dir que cap govern, ni de l’Estat ni de la Generalitat, però cap, han donat passos seriosos per canviar la seva Administració Pública. Tots viuen de renda i, en certa mida, han mandrejat amb la reforma. Aquesta, encara és una qüestió pendent per a tota la classes política d’aquest país.