Veient com s’ha desenvolupat la darrera Assemblea Plenària de l’episcopat espanyol, entenc que alguns dels bisbes identificats amb el pensament del cardenal Rouco, puguin sentir-se corpresos i desorientats. Han estat masses emocions negatives en poc temps. Però, la capacitat regenerativa d’incomodar que té el bisbe Antonio Martínez Camino supera qualsevol previsió de descoratjament .
Les paraules del bisbe Martínez Camino, com a portantveu de la Conferència Episcopal espanyola, afirmant que la reforma de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa no afectarà a l’Església Catòlica són sorprenents i simptomàtiques d’una situació que cal resoldre. La base argumental de Martínez Camino és que “la llibertat religiosa del catòlics està regulada a través dels acords internacionals bilaterals Església-Estat de 1979”. Aquesta asseveració demostra l’important desajust existent en les relacions entre l’Estat i les confessions religioses a Espanya: són discriminatòries per les confessions minoritàries i avantatjosos per l’Església catòlica; especialment perquè, per la seva naturalesa, estan al marge del control parlamentari. Situació que no es dóna en les altres confessions religioses ja que els seus acords amb l’Estat de 1992 tenen rang normatiu de llei.
L’Esglesía catòlica hauria de ser la primera en demanar, després de 30 anys de vigència, na revisió dels acords particulars que regulen la seva relació amb l’Estat. Hi ha prou gruix en la jurisprudència constitucional per incorporar, en una actualització d’aquests relacions, totes les cauteles que calgui per evitar, si això és el que preocupa, interpretar malament el que diu l’article 16 de la Constitució i diluir el pes específic que té la tradició catòlica en la configuració de la societat espanyola. Existeix una igualtat asimètrica en el desenvolupament de l’article 16 de la Constitució que no considero que estigui en perill. Tampoc les altres tradicions religioses són partidàries de diluir el fet religiós i desvertiuar la rellevància del catolicisme en la identitat referent de la nostre societat.
L’Església catòlica hauria de ser plenament solidària amb les altres confessions i no reivindicar per ella, com ho fa Martínez Camino, una via de relació a banda de les que regulen les altres creences. És un exercici d’egoisme que és coherent amb la caritat pròpia de la fe cristiana. A més, pretendre mantenir-se al marge de la regulació de l’exercici d’un dret fonamental, com és la llibertat religiosa, no deixa de ser grotesc i molt perillós. Perquè qualsevol pretensió de mantenir una situació de privilegi més enllà de la legitimitat social, pot conduir a un progressiu aïllament de l’Església catòlica en relació a les altres confessions i alimentar el pensament laïcista, especialment aquell que considera que laïcitat i anticlericalisme formen una unitat.
Les paraules del bisbe Martínez Camino, com a portantveu de la Conferència Episcopal espanyola, afirmant que la reforma de la Llei orgànica de Llibertat Religiosa no afectarà a l’Església Catòlica són sorprenents i simptomàtiques d’una situació que cal resoldre. La base argumental de Martínez Camino és que “la llibertat religiosa del catòlics està regulada a través dels acords internacionals bilaterals Església-Estat de 1979”. Aquesta asseveració demostra l’important desajust existent en les relacions entre l’Estat i les confessions religioses a Espanya: són discriminatòries per les confessions minoritàries i avantatjosos per l’Església catòlica; especialment perquè, per la seva naturalesa, estan al marge del control parlamentari. Situació que no es dóna en les altres confessions religioses ja que els seus acords amb l’Estat de 1992 tenen rang normatiu de llei.
L’Esglesía catòlica hauria de ser la primera en demanar, després de 30 anys de vigència, na revisió dels acords particulars que regulen la seva relació amb l’Estat. Hi ha prou gruix en la jurisprudència constitucional per incorporar, en una actualització d’aquests relacions, totes les cauteles que calgui per evitar, si això és el que preocupa, interpretar malament el que diu l’article 16 de la Constitució i diluir el pes específic que té la tradició catòlica en la configuració de la societat espanyola. Existeix una igualtat asimètrica en el desenvolupament de l’article 16 de la Constitució que no considero que estigui en perill. Tampoc les altres tradicions religioses són partidàries de diluir el fet religiós i desvertiuar la rellevància del catolicisme en la identitat referent de la nostre societat.
L’Església catòlica hauria de ser plenament solidària amb les altres confessions i no reivindicar per ella, com ho fa Martínez Camino, una via de relació a banda de les que regulen les altres creences. És un exercici d’egoisme que és coherent amb la caritat pròpia de la fe cristiana. A més, pretendre mantenir-se al marge de la regulació de l’exercici d’un dret fonamental, com és la llibertat religiosa, no deixa de ser grotesc i molt perillós. Perquè qualsevol pretensió de mantenir una situació de privilegi més enllà de la legitimitat social, pot conduir a un progressiu aïllament de l’Església catòlica en relació a les altres confessions i alimentar el pensament laïcista, especialment aquell que considera que laïcitat i anticlericalisme formen una unitat.
No sembla tan fàcil, l'Església és suïcidaria si s'empenyés en reclamar per les altres confessions els mateixos drets. El fet de que l'Església reclami per a élla uns privilegis demostra un convenciment de que és l'església o la religió que més ens convé. No hi hauria cap venedor d'un producte comercial que fes propaganda dels productes de la competència, pel venedor sempre el producte que posa en venda és el millor. Aquesta demanda d'humilitat vers l'Església no te sentit, només s'entèn en quant que es vulgui silenciar a l'Església en el terreny polític. Aquest "marketing" de café per a tothom cap polític del nacionalisme català te l'aprovaria, també Catalunya demana privilegis, més faltaria...
ResponEliminaEl raonament de Silveri crec que és perillosament subtil, o si us agrada més subtilment perilós.
ResponEliminaSintetitzo: Com que l'Església Catòlica té per raons històriques una sèrie de privilegis s'han de mantenir "sine die" perquè a més a més les altres confessions religioses són una amenaça competitiva en el divers mercat de les confessions religioses (si no ho he entès malament crec que aquest és el raonament de Silveri).
Amb raonaments com aquest anem relliscant cap a una visió del món completament anquilosada en un passat que ha estat però que ja no és ni òbviament serà més en el futur.
En canvi jo comprenc molt bé que aquest sigui el tarannà de més d'un bisbe de la CEE. És el que han mamat i no se'ls pot demanar més del que poden donar ja que els temps són els que són i comprenc que per a ells més aviat no són gens fàcils de compaginar amb la seva formació i visió del món.
Ara bé, l'evolució dels temps farà com sempre la seva feina per molts Martínez Camino que hi hagi actualment o hi pugui haver en el futur.
I el que més sorprèn és pensar que això ho ha dit no un creient qualsevol sinó un bisbe auxiliar de Madrid, secretari i portantveu de la CEE, jesuïta, doctor en Teologia i membre de la "Academia Internacional de Ciencias Religiosas de Bruselas" (1997) i de la Real Academia de Doctores de España (2006). Tot aquest curriculum per arribar a tenir el rellotge vital aturat als 56 anys, Déu meu quina llàstima. Tot i que en el seu cas segurament no és que estigui convençut del que ha dit sinó que el que ha dit és més que res un joc de pressions polítiques, sobre les quals el seu protector i arquebisde de Madrid segur que li haurà donat moltes classes particulars (digueu-me malpensat, però fa temps que procuro no anar amb el lliri a la mà).
Fins a la propera.