Delictes i pecats. En el debat públic tothom hi té un lloc

Darrerament, diverses personalitats han parlat sobre la notícia de la modificació de la llei d’avortament. Han estat importants per la seva significació els comentaris del cardenal Rouco i la contundent resposta de la ministra Bibiana Aido. Com era d’esperar, cadascú anava en direcció oposades i confrontades, i el seu pobre argumentari es basava en tòpics que permeten titulars impactants. Però tots dos, penso, es troben units per una incomprensió preocupant de com han de ser les relacions entre moral i ètica cívica. Ambdós tenen en comú un visió excloent de com el fet religiós ha d’incorporar-se en el debat públic.

En una societat oberta els criteris fonamentadors de l’ètica cívica, a partir dels quals els legisladors han d’ordenar les seves propostes normatives, són el resultat de les aportacions fetes des de diferents sensibilitats antropològiques. Les religions, i entre elles la catòlica, junt amb altres sensibilitats, aporten una comprensió de la persona que han de tenir-se en compte alhora d’intentar respondre a les grans preguntes que es fa avui la humanitat. Especialment davant de les qüestions plantejades pels progressos de la ciència de la vida.

La no confessionalitat establerta per la Constitució permet a les tradicions religioses fer les seves aportacions amb molta més llibertat. De la mateixa manera, la separació entre poder polític i institucions religioses dóna supremacia legislativa a la sobirana dels ciutadans. L’horitzó de la laïcitat crea les condicions perquè totes les tradicions de pensament i religioses es trobin per dialogar i edificar l’ètica cívica necessària per ordenar la convivència. I això és signe de la maduresa democràtica de la societat.

S’equivoquen aquells sectors eclesiàstics que volen imposar el seu punt de vista com una possibilitat de moral única. Els catòlics, com les altres confessions i tradicions de pensament, han de proposar els seus punts de vista sense pretendre fer de la seva moral particular la moral de l’Estat. Però també s’equivoquen aquells que, per criticar les temptacions neoconfessionals, volen negar a les confessions religioses intervenir en el debat polític proposant la seva visió antropològica per por a fer que vulguin fer del pecat delicte.

Cal anar en una altra direcció. La construcció d’una ètica cívica ha de partir de les aportacions fetes per totes aquelles antropologies preocupades per la humanització de la societat. La dita moral laica no ha d’entendre’s en contraposició a la moral religiosa: sinó com a síntesi del ric debat entre les tradicions amb capacitat de parlar sobre significats morals. La moral laica no pot ser un instrument de combat antireligiós, sinó un marc de creativitat cívica. El debat han de fer-se a la llum de la plaça pública amb garanties de que tothom pugui participar-hi amb garanties d’igualtat. Els legisladors han de contemplar aquests debats con els referents a partir dels quals es poden definir aquells valors que han d’integrar-se com a referent compartit. Sense preocupar-se, ni fer-ho servir de desqualificació, si en determinades ocasions alguns d’aquests valors morals poden coincidir amb les morals particulars; perquè hi haurà altres ocasions, la majoritària, que no serà així. En tot cas, aquests valor compartits són el referent que cal respectar i els principis que cal practicar en benefici de la convivència i la civilitat.