Protestantisme VII

Anglicanisme o esglésies episcopalianes/Església Espanyola Reformada Episcopal (IERE)

L'anglicanisme o l'Església Anglicana, denominada també episcopaliana, és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. L’Església Anglicana es constitueix a Anglaterra al segle XVI, al 1534, quan un grup de cristians es separaren oficialment de Roma durant el regnat de Enric VIII. La ruptura es produir per la negativa del papa Clement VIII a l'any 1527 d'anular el matrimoni d'Enric VIII amb Catalina d'Aragó, tia del rei Carles V, emperador del Sacre Imperi Romà. Dos anys després, el 1529, el rei Enric VIII redactà un escrit on demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531. Un any després, el 1532, l'Església d’Anglaterra començà trencar els vincles amb l'Església Catòlica. Finalment, el 1534 va proclamar-se l'Acte de Submissió del Clergat (Acte de Supremacia), amb el qual es donava fi a la dependència de l’església anglesa amb el papa i re reconeixia a la corona anglesa com el cap suprem de l'Església d'Anglaterra.

Per definir la identitat d’aquesta nova església s’agafen elements del luteranisme i del presbiterisme. El resultat final és una església que està a mig camí entre el catolicisme i el protestantisme. L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora en comunió amb la tradició catòlica. Es considera reformada perquè està influïda per la doctrina protestant i no accepta l'autoritat del papa; i es considera catòlica perquè es declara està en continuïtat amb l'església apostòlica i universal. L'Església d'Anglaterra no es considera una nova església perquè conserva l'estil litúrgic de la missa i altres referents catòlics. Els anglicans consideren que la seva església és bíblica perquè en la Bíblia hi ha tot el que cal per salvar-se. Els seus sagraments bàsics són el bateig i el sant sopar. També tenen cinc ritus sacramentals: confirmació, matrimoni, reconciliació del penitent, ordre i unció dels malalts; però es consideren que són de menys rang que els anomenats sagraments bàsics. Una altra característica de l’anglicanisme és la importància de la litúrgia. El Llibre de Pregària Comú és un de les senyals d’identitat de les esglésies anglicanes.

Els anglicans s’identifiquen en una concepció eclesial que s’anomena episcopal perquè es basa en el triple ordre del ministeri: bisbes, preveres i diaques. Aquests tres ordres constitueixen l’anomenada “succeció apostòlica” que és la comunió amb l’Església de tots els temps. El govern de l’església anglicana és sinodal. Els sínodes es celebren cada dos anys i estan constituïts, a parts iguals, pels ministres i els membres de les esglésies locals escollits per les seves congregacions. Qualsevol membre d'una congregació local, home o dona, pot participar en el sínode amb veu i vot. Tant els bisbes com els preveres i diaques poden estar casats.

No existeix una única Església Anglicana, ja que l’església de cada país té total autonomia. L’Església Anglicana Anglesa és l’església oficial de l’estat anglès amb la primacia del monarca sobre l’església. Malgrat el pes de l’autonomia eclesial, existeix la Comunió Anglicana que agrupa totes les esglésies anglicanes locals sota la direcció espiritual, no formal, de l’Església Anglicana Anglesa a través del seu primat, l’Arquebisbe de Canterbury. En l’actualitat la Comunitat Anglicana té uns setanta milions de fidels. La fe s’expressa a través de l’adoració, per això els episcopalians consideren molt important tenir bons llibres d’oració i de litúrgia. Un tret recent de les esglésies anglicanes és l'admissió dels sacerdoci de les dones en algunes de les esglésies episcopalianes, fet que ha comportat certa tensió interna.