Islam - Part V

Alcorà

L’Alcorà (al-Qurān) és el llibre sagrat dels musulmans. Els musulmans defineixen l'Alcorà com el missatge d'Al·là a la Humanitat, transmès a través d’una cadena que comença en Al·là, que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El contingut de l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623, el Profeta tenia quaranta anys quan rebé la primera revelació i seixanta-tres en la darrera. Els musulmans consideren que l’Alcorà no expressa paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix. Com que el profeta Mahoma és el darrer missatger d’Al·là, l’Alcorà és el darrer missatge que Déu ha enviat a la humanitat.

L’Alcorà està dividit en 114 sures o capítols. A excepció de la primera sura, que és una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no segons el seu contingut sinó per la seva longitud, des de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues fan referència a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final de l’Alcorà i les més modernes, al principi. Cada sura té la mateixa estructura formal. Primer hi ha un encapçalament que és el títol, per lo general relacionat amb alguna paraula important de la sura. A continuació ve la basmala, que és una fórmula ritual que diu: “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós;” (bismi l-lāhi r-rahmāni r-rahīm). La novena sura, At-Tawba (la Retractacció), és la única de tot l’Alcorà que no està encapçalada per una basmala. A continuació de la basmala hi ha una indicació si la sura fou revelada a Medina o a la Meca, i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis. En alguns casos també s’assenyalen unes lletres, però no se’n sap quin és el significat. Les sures foren revelades en dos moments de la vida del profeta Mahoma, la Meca i Medina. Les revelades a la Meca corresponen al primer moment de l’Islam, mentre que les de Medina ho foren després de l’Hégira quan els primers musulmans hagueren de fugir de la Meca a causa de la persecució a que estan sotmesos.

Les sures estan formades per un numero variable d’aleies (ãiah singular, plural ãiãt) de longitud variable. La paraula aleia és d’origen hebreu i vol dir senyal o signes. Es considerea que les aleies són els versets de l’Alcorà. Totes les aleies estan numerades. La majoria de sures revelades a la Meca són mes curtes, els seus versets són també més curts i l’estil del text resulta molt proper al de la prosa rimada, comú entre els àrabs del segle VII. A mesura que els versos es fan més llargs i s’allarguen les sures, hi ha menys rimes. També s’observa un important canvi d'estil en el llenguatge. Les considerades cronològicament primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i són molt poètiques; mentre que les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Les cronològicament darreres sures corresponen al moment en que a Medina s’organitzà l’estat musulmà per això les sures són més llargues perquè tenen molt contingut normatiu. La forma en com es confeccionà l’Alcorà, en moments i circumstàncies diferents, fa que es donin algunes incongruències en el text. Per exemple, hi ha prescripcions religioses o legals que varien segons de quina sura es tracti.