Benet XVI ha finalitzat el seu peregrinatge a Terra Santa. Des del principi la Santa Seu ha remarcat que més que un viatger Benet XVI era una peregrí. Anava a un dels llocs on es destil·len bona part dels problemes actuals de la humanitat. Dos pobles enfrontats des de la intransigència i amb poques voluntats de reconciliació. Calia construir oportunitats per la pau. Prou que ho ha fet el Papa en les seves intervencions. Una derivada important d’aquest conflicte són les tensions associades al desenvolupament de les visions radicals de l’Islam. El propi Benet XVI assumí part d’aquest conflicte en el seu discurs de Ratisbona. Per això, el peregrinatge tenia un rellevant interès per veure com el Vaticà situava la seva relació particular amb l’Islam. Els precedents, diverses reunions i trobades prèvies, havien preparats les bases per l’èxit, però calia veure com era rebuda la presència de Benet XVI a Jordània.
El balanç de tot el peregrinatge és positiu. Benet XVI ha dit les coses pertinents en els moments oportuns. Els seus discursos han estat mesurats i plens de propostes reflexives. Hi hagut una aproximació valenta al tema de l’Islam; s’ha defensat el dret dels palestins a viure en pau dins d’un estat propi; s’ha reclamat el dret a la pau mútua; s’ha criticat el mur que separa i aïlla; i s’ha condemnat sense embuts el drama de la shoah. Ningú podrà acusar al Papa d’haver-se amagat davant d’aquestes qüestions. Les seves paraules han estat clares i contundents.
De totes aquestes qüestions voldria destacar la trobada de Benet XVI amb el príncep Ghazi Bin Muhammad Bin Talal, personalitat propera al rei de Jordània com a consellar privat i impulsor del diàleg del mon musulmà amb el cristianisme. D’això ja n’he parlat en un altre post. Els discursos pronunciats tant per Papa com pel príncep a la mesquita Al-Hussein Bin Talal demostren que la voluntat és d’explorar camins comuns per conviure de forma franca i sense tensions. Són paraules carregades d’esperança perquè senyalen les coincidències i subratllen la voluntat d’avançar junts. Un signe d’aquest entesa és l’afirmació feta pel Ghazi Bin Muhammad Bin Talal de que cal donar per tancades les tensions obertes pel discurs de Benet XVI a Ratisbona.
L’esperit d’Amman alinea els cristians i els musulmans en una mateixa direcció: combatre el fonamentalisme, superar el relativisme moral i proposar una alternativa a la secularització de la societat. Les dues tradicions religioses es necessiten per motius diferents. A Europa, l’Islam és una religió consolidada que necessita del cristianisme per reafirmar la seva identitat en un context cultural diferent al propi dels països musulmans. El cristianisme pot aportar a l’Islam el resultat de la seva renovació pel diàleg amb la Modernitat. L’Islam està convocat a la trobada amb la raó com feu, en el seu moment el cristianisme; qüestió sempre present en el pensament de Benet XVI. Per la seva part, el cristianisme creix en països de tradició musulmana i cal donar-li una visibilitat que ara li és, en molts llocs negada. Per això la Santa Seu necessita la complicitat dels països musulmans moderats per acompanyar el desenvolupament de l’Església catòlica en aquests països. La secularització i el relativisme convida a les dues tradicions a repensar la seva proposta religiosa a la llum de la cultura contemporània. No en forma de competència, sinó unint esforços per desvetllar la transcendència de l’interior de les persones. Tot un programa de treball pels propers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada