La reforma de la llei d’avortament no és la solució

Vull començar aquesta nota amb una confessió que pretenc que serveixi com a marc de referència clar de tot el que diré: sóc socialista, de cor i convicció, i cristià catòlic per fe i sentiment. Crec que aquesta petita confessió serveix de presentació, per evitar equívocs i alhora evitar males interpretacions.

L’avortament és un problema i un tragèdia. Té múltiples components de tragèdia perquè comporta prendre una decisió que necessita importants moments de discerniment per la gravetat de les seves conseqüències. No és una decisió que es pugui prendre sense dolor interior i profund neguit. No crec que la gent avorti a la lleugera. També és una tragèdia perquè, en determinades circumstàncies, s’arriba a prendre aquesta decisió perquè no es pot assumir l’embaràs: no és vol tenir el fill; hi ha riscos per la mare; hi ha greus condicionaments socials que impedeixen adquirir el compromís de la maternitat i altres raons que fan comprensible aquesta decisió. Que sigui comprensible, no vol dir compartir totes i cadascuna de les raons. Simplement significa entendre la raó que poden tenir les persones que prenen aquesta decisió i procurar saber acompanyar-les en aquesta situació. En algunes ocasions, aquesta tragèdia té un component de fracàs perquè significa que s’ha actuat, en el camp de les relacions sexuals, molt a la lleugera. De tal manera que, en aquestes circumstàncies, l’embaràs hauria estat, previsiblement, evitable amb uns altres comportaments sexuals.

Això és el que converteix la tragèdia en una problema polític que cal analitzar des de la perspectiva del disseny de polítiques públiques. Quin és el problema?: l’elevat nombre d’avortaments i el seu creixement continu. Davant d’aquesta situació els governants han de prendre mesures contundents. Quines?. Evidentment, totes aquelles que calguin per evitar aquelles circumstàncies que porten a prendre la decisió d’avortar. Bàsicament és tracta de polítiques de promoure una educació sexual real i efectiva, plena d’humanitat i donació a l’altre. A més de desenvolupar polítiques de protecció de la família en totes les seves possibles variants. Polítiques que evitin que les condiciones econòmiques no siguin mai cap raó per justificar l’avortament o que les dones hagin de renunciar a la maternitat en benefici del seu desenvolupament professional.

Un amic meu explica amb encert que el nostre país va prendre consciència de l’elevat nombre de persones que morien per accident de tràfic. Davant d’aquesta situació és decidí una política pública de prevenció dels accidents de tràfic a través d’una major consciència de les males pràctiques en la conducció, juntament amb una sèrie de mesures de prevenció. El mateix raonament s’ha aplicat per frenar l’alta sinistralitat laboral. No crec que el govern avui hagi fet el mateix amb el tema de l’avortament. No s’estan prenent les mesures necessàries per resoldre el problema. S’està actuant sobre els efectes, a través de la reforma de la llei d’avortament; o facilitant l’adquisició d’una hormona per evitar que, en el cas d’una distracció, pugui donar-se la fecundació de l’oòcit. Però, cap d’aquestes mesures estan orientades al que hauria de ser una política pública preocupada per resoldre el que em sembla que és l’enunciat real del problema: hi ha un creixement preocupant del nombre d’avortaments i sembla que una part de la societat banalitza aquesta qüestió.

Les mesures anunciades en les darreres setmanes pel govern no incideixen en l’arrel del problema. No són mesures radicals, és a dir, polítiques públiques que resolguin el problema des del seu origen. Més aviat sembla que són mesures pensades per acontentar als radicals. Em dóna la impressió que els promotors d’aquestes iniciatives anunciades darrerament no han contactat amb totes les sensibilitats que té el socialisme davant d’aquests temes. S’ha tingut l’orella massa orientada en una direcció i això ha impedit escoltar aquelles veus que proposaven altres solucions. No voldria creure que en el substrat d’aquestes iniciatives hi hagi un càlcul de tàctica electoral que pretén refer les aliances polítiques en uns moments de feblesa parlamentària. Com tampoc seria admissible pressionar la consciència dels diputats en el cas de tenir reserves en les iniciatives legislatives.

La responsabilitat de govern va més enllà de la gesticulació radical. És d’esperar que aviat algú ens presenti una política pública que permeti resoldre aquest problema. Per què sinó dóna la impressió que la reforma de la llei d’avortament, com molt bé ha dit l’alcalde de Lleida, Angel Ros, “es començar la casa per la teulada (...) la iniciativa legislativa és més barata, i més fàcil, perquè no va al fons de la qüestió”. Voldria acabar com he començat. Assumeixo totes les contradiccions que comporta la meva doble condició de persona vinculada i identificada al projecte socialista des de fa molt de temps i de cristià catòlic, crític quan cal i amb un profund sentit de pertinència eclesial. Per això penso que ara, des d’aquesta doble fidelitat cal expressar el convenciment de que no s’ha fet prou el que s’havia de fer.