Durant aquests dies s’ha escrit bastant sobre els fets de Cunit. Des d’aquest mateix blog, encara que fos d’esquitllada en vaig parlar. Ara, quan es tenen més informacions, algunes més contrastades que les cròniques dels diaris, es poden fer algunes consideracions sobre el que ha passat a Cunit.
El rerefons d’aquest conflicte és el lideratge de la comunitat musulmana de Cunit. En aquest objectiu s’enfronten dues visions diferents. Una, molt vinculada a l’observança religiosa i l’altre, més distanciada de la religió. El lideratge del col·lectiu musulmà no és una tasca fàcil. La imbricació de religió, política i cultura fa difícil separar aquests mons. La secularització no ha arribat ni a la comunitat musulmana de Cunit ni al món islàmic en general. Mentre segueixi aquesta estreta relació entre fe i política serà difícil situar adequadament cada protagonista al seu lloc. Hi ha una enorme confusió entre l’esfera religiosa i social - política. De tal manera que es dilueixen els rols entre el president de la entitat associativa cultural islàmica i l’imam de l’oratori i això genera un conflicte permanent amb qualsevol altre persona que vulgui liderar el col·lectiu. Perquè el problema real està es voler donar a l’associació religiosa dels musulmans la representació política i social del col·lectiu representat. Sovint les administracions contribueixen a aquesta confusió al voler negociar política i socialment qüestions no religioses amb una comunitat religiosa. Musalmania no és cap país o realitat política. És necessari sortir d’aquesta confusió i situar cadascú al seu lloc. Mentre regni aquesta indefinició i haurà qui l’aprofitarà en benefici propi. Com diu un amic meu: “a rio revuelto ganancia dels salafistes”.
Cal facilitar que les persones agrupades entorn a les associacions culturals que emparen als oratoris musulmans entenguin que cal separar el camp polític i social. En un àmbit quedaran els temes relacionats amb la pràctica del culte musulmà i el seu respecte, com no pot ser d’altre manera, i un altre tot allò relacionat amb els drets i deures que tenen aquestes persones com ciutadans d’aquest país, al marge de quina sigui la seva religió. Els dirigents religiosos, en la mesura que lideren aquestes comunitats, quan no les manipulen, haurien de ser els primers en propiciar el camí de la separació. Però crec que tenen verdaderes dificultats per fer-ho. Uns perquè no volen i altres perquè el seu model mental no entén que sigui possible aquesta separació. Per això cal ajudar-los amb lleialtat i respectant les seves idiosincràsies. Per això són tan condemnables les corrents fonamentalistes que s’aprofiten d’aquesta confusió per radicalitzar els seus punts de vista; com aquells persones, molt més preparades que les anteriors, que aborden aquestes obviant els matisos que ajuden a fer més comprensibles aquestes qüestions.
El rerefons d’aquest conflicte és el lideratge de la comunitat musulmana de Cunit. En aquest objectiu s’enfronten dues visions diferents. Una, molt vinculada a l’observança religiosa i l’altre, més distanciada de la religió. El lideratge del col·lectiu musulmà no és una tasca fàcil. La imbricació de religió, política i cultura fa difícil separar aquests mons. La secularització no ha arribat ni a la comunitat musulmana de Cunit ni al món islàmic en general. Mentre segueixi aquesta estreta relació entre fe i política serà difícil situar adequadament cada protagonista al seu lloc. Hi ha una enorme confusió entre l’esfera religiosa i social - política. De tal manera que es dilueixen els rols entre el president de la entitat associativa cultural islàmica i l’imam de l’oratori i això genera un conflicte permanent amb qualsevol altre persona que vulgui liderar el col·lectiu. Perquè el problema real està es voler donar a l’associació religiosa dels musulmans la representació política i social del col·lectiu representat. Sovint les administracions contribueixen a aquesta confusió al voler negociar política i socialment qüestions no religioses amb una comunitat religiosa. Musalmania no és cap país o realitat política. És necessari sortir d’aquesta confusió i situar cadascú al seu lloc. Mentre regni aquesta indefinició i haurà qui l’aprofitarà en benefici propi. Com diu un amic meu: “a rio revuelto ganancia dels salafistes”.
Cal facilitar que les persones agrupades entorn a les associacions culturals que emparen als oratoris musulmans entenguin que cal separar el camp polític i social. En un àmbit quedaran els temes relacionats amb la pràctica del culte musulmà i el seu respecte, com no pot ser d’altre manera, i un altre tot allò relacionat amb els drets i deures que tenen aquestes persones com ciutadans d’aquest país, al marge de quina sigui la seva religió. Els dirigents religiosos, en la mesura que lideren aquestes comunitats, quan no les manipulen, haurien de ser els primers en propiciar el camí de la separació. Però crec que tenen verdaderes dificultats per fer-ho. Uns perquè no volen i altres perquè el seu model mental no entén que sigui possible aquesta separació. Per això cal ajudar-los amb lleialtat i respectant les seves idiosincràsies. Per això són tan condemnables les corrents fonamentalistes que s’aprofiten d’aquesta confusió per radicalitzar els seus punts de vista; com aquells persones, molt més preparades que les anteriors, que aborden aquestes obviant els matisos que ajuden a fer més comprensibles aquestes qüestions.
vas llegir l'article de El Mundo que vaig enviar ahir a les Noticies Islam?
ResponEliminasembla que les pressions a la noia van començar quan ella portava el vel.
El que dius és correcte perquè independement del cas de la noia musulmana, si el salafisme s'implanta com a islam majoritari tindrem el conflicte assegurat.
jaume