(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol ?Diàlegs per a un amic neoliberal? en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).
Al voltant de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador existeix molta confusió. Són paraules emprades, en moltes ocasions, com a sinònims. Per a Rafael Belda el garbull es deu a l'absència d'una teoria sistemàtica sobre aquests conceptes (Belda, R. "La dimensión sociopolítica del proyecto neoconservador" Iglesia Viva nº 134-135, pàg.127 1988). L'excel·lent taxonomia i filogènia establerta per J.Mª Mardones (Mardones, J.M. "Capitalismo y religión. La religión política neoconservadora" Sal Terrae. Santander 1991.) indica que aquests termes solament serveixen per a la situació nord-americana i poc, com el mateix reconeix, per a altres contextos.
Existeixen nombrosos exemples que demostren l'ambivalència i ambigüitat de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador: al nostre país s'ha argumentat que en més d'una ocasió l'equip econòmic dels governs socialistes participen dels postulats neoliberals encara que una part del liberalisme s'enquadra en els files d'un partit conservador que no es vol reconèixer com a tal; a Estats Units mentre alguns corrents liberals s'associen a un pensament progressista els neoliberals s’identifiquen amb els postulats de Milton Friedman; mentre que a Anglaterra el liberalisme és una opció política ficada com un tascó entre el laborisme i el conservadorisme, encara que aquests s'acomoden bé amb els plantejaments neoconservadors. Per a un lliberal radical, així es deia de si mateix Ralf Dahrendorf, els governs neoliberals poden ser tant de dretes com d'esquerres, (Dahrendorf,R. "Reflexiones sobre la revolución a Europa" EMECE, Barcelona 1991, pàg.29).
Per no instal·lar-nos en aquest embolic que podria confondre'ns al llarg del diàleg suggereixo, encara que sigui només per aclarir-nos momentàniament, que admetem com a cert que els àmbits d'actuació dels liberalismes i dels conservadorismes no han estat sempre coincidents. Així veiem que mentre el liberalisme i el neoliberalisme s'ocupaven de l'àmbit econòmic; els conservadorismes discorrien més sobre qüestions relacionades amb la cultura, els valors, la moral i la religió. Encara que, certament, aquesta dicotomia primigènia ha estat superada pel progressiva acostament entre ambdues corrents en els últims anys. Especialment han estat els neoconservadors els qui, sense renunciar als seus postulats tradicionals, han assumit alguns dels plantejaments econòmics del neoliberalisme, principalment per l'aproximació al conservadorisme d'un part del liberalisme. En aquest sentit bé es podria considerar que "un liberal atordit per les expectatives econòmiques generades per l'Estat del Benestar es convertirà en un liberal a la defensiva, és a dir, en un neoconservador" o com diu P.Glotz "el neoconservadurisme és la xarxa en la qual es deixa caure el liberal quan aquest té por del seu propi liberalisme" (Maestre,A. "El miedo liberal". Temas de nostra època. El País 16. Febrer 1989. pàg.7). En bé d'aquest hipotètic diàleg prefereixo no allunyar-nos de la primitiva distinció diferenciadora entre el liberalisme i el conservadorisme. (En tot cas, cap d'aquests plantejament comporta associar el liberalisme o el conservadorisme a postures fonamentalistes o reaccionàries. Fins i tot, el meu amic, a qui va dirigit en part aquest escrit, em matisa que el terme neoliberal es pot homologar pels partidaris del darwinisme social, persones molt avesats a defensar virtuts públiques i amagar-se en vicis privats).
Al voltant de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador existeix molta confusió. Són paraules emprades, en moltes ocasions, com a sinònims. Per a Rafael Belda el garbull es deu a l'absència d'una teoria sistemàtica sobre aquests conceptes (Belda, R. "La dimensión sociopolítica del proyecto neoconservador" Iglesia Viva nº 134-135, pàg.127 1988). L'excel·lent taxonomia i filogènia establerta per J.Mª Mardones (Mardones, J.M. "Capitalismo y religión. La religión política neoconservadora" Sal Terrae. Santander 1991.) indica que aquests termes solament serveixen per a la situació nord-americana i poc, com el mateix reconeix, per a altres contextos.
Existeixen nombrosos exemples que demostren l'ambivalència i ambigüitat de les paraules liberal, neoliberal, conservador i neoconservador: al nostre país s'ha argumentat que en més d'una ocasió l'equip econòmic dels governs socialistes participen dels postulats neoliberals encara que una part del liberalisme s'enquadra en els files d'un partit conservador que no es vol reconèixer com a tal; a Estats Units mentre alguns corrents liberals s'associen a un pensament progressista els neoliberals s’identifiquen amb els postulats de Milton Friedman; mentre que a Anglaterra el liberalisme és una opció política ficada com un tascó entre el laborisme i el conservadorisme, encara que aquests s'acomoden bé amb els plantejaments neoconservadors. Per a un lliberal radical, així es deia de si mateix Ralf Dahrendorf, els governs neoliberals poden ser tant de dretes com d'esquerres, (Dahrendorf,R. "Reflexiones sobre la revolución a Europa" EMECE, Barcelona 1991, pàg.29).
Per no instal·lar-nos en aquest embolic que podria confondre'ns al llarg del diàleg suggereixo, encara que sigui només per aclarir-nos momentàniament, que admetem com a cert que els àmbits d'actuació dels liberalismes i dels conservadorismes no han estat sempre coincidents. Així veiem que mentre el liberalisme i el neoliberalisme s'ocupaven de l'àmbit econòmic; els conservadorismes discorrien més sobre qüestions relacionades amb la cultura, els valors, la moral i la religió. Encara que, certament, aquesta dicotomia primigènia ha estat superada pel progressiva acostament entre ambdues corrents en els últims anys. Especialment han estat els neoconservadors els qui, sense renunciar als seus postulats tradicionals, han assumit alguns dels plantejaments econòmics del neoliberalisme, principalment per l'aproximació al conservadorisme d'un part del liberalisme. En aquest sentit bé es podria considerar que "un liberal atordit per les expectatives econòmiques generades per l'Estat del Benestar es convertirà en un liberal a la defensiva, és a dir, en un neoconservador" o com diu P.Glotz "el neoconservadurisme és la xarxa en la qual es deixa caure el liberal quan aquest té por del seu propi liberalisme" (Maestre,A. "El miedo liberal". Temas de nostra època. El País 16. Febrer 1989. pàg.7). En bé d'aquest hipotètic diàleg prefereixo no allunyar-nos de la primitiva distinció diferenciadora entre el liberalisme i el conservadorisme. (En tot cas, cap d'aquests plantejament comporta associar el liberalisme o el conservadorisme a postures fonamentalistes o reaccionàries. Fins i tot, el meu amic, a qui va dirigit en part aquest escrit, em matisa que el terme neoliberal es pot homologar pels partidaris del darwinisme social, persones molt avesats a defensar virtuts públiques i amagar-se en vicis privats).
En primer lugar, darle la enhorabuena por sus artículos, que, como ya le dije en otra ocasión, me parecen muy interesantes. Disculpe que no le haga el comentario en catalán, pero no puedo escribir en esta lengua aunque la entiendo. Me parece muy importante la distinción que hace entre conservadores, liberales, neoconservadores, neoliberales, etc. Aunque a veces se nos encuadra a todos en el mismo grupo, no somos lo mismo. A veces, un liberal se parecería más a un socialdemócrata que a un conservador. Y otras veces, no siempre un liberal o un conservador se parecen a un demócrata-cristiano. Y también estoy de acuerdo en lo que dice de que el liberalismo se fija más en los aspectos económicos, mientras que el conservadurismo se fija en los aspectos éticos (no es necesario llegar a unas convicciones religiosas, puesto que la ética per se es una herramienta necesaria para el desarrollo político y social de una sociedad). Por último, dos cosas: de una ya hablé en una intervención anterior: "conservador" no es sinónimo de "retrógrado" ni de "reaccionario". Eso son denominaciones que la izquierda nos ha puesto, mientras que ellos se autodenominan "progresistas" (ufff, el gobierno de Zapatero no ha aportado mucho progreso económico a este país). Y la segunda es que tal vez deberíamos ser más flexibles. A mí me gustan algunas ideas de un líder conservador llamado Edmund Burke ("Para que el mal triunfe, sólo es necesario que las personas buenas no hagan nada"), mientras que no comparto otras ideas de este escritor, como, por ejemplo, la excesiva importancia que le dio a la monarquía. En cualquier caso, vuelvo a reiterarle mi enhorabuena por sus artículos: el mero hecho de que cite a Milton Friedman ya indica que usted no habla "de oído" y que conoce bien estos temas. Un saludo.
ResponElimina