En el text sobre el pecat original impressiona la força donada a la mirada de Déu. Quan Adam i Eva trenquen l'amor que Déu havia depossitat en ells senten la mirada de Déu.
"Déu digué, fem l'home a la nostra imatge" (Gn 1,26) Déu és bo perquè fa participar a l'home del seu coneixament. En tot, Déu estableix un límit en la seva creació "però l'arbre del coneixement del bé i del mal no en megis; si un dia en menges, no t'escaparàs pas de la mort" (Gn 2,17). L’arbre és tot allò que ens fa prendre consciència del que som.
Déu es comunica plenament amb les persones, però aquestes traeixen la seva confiança i pequen. Trenquen l’amor generós de Déu."a tots dos se'ls obrí els ulls. "Llavors conegueren que anaven nus" (Gn 3,7). Només a partir de l'arbre Adam i Eva s'adonen que van nus i tenen consciència del seu pecat, que abans no podien tenir i corren a amagar-se de la mirada de Déu. Però la mirada de Déu ho penetra tot, de tal manera que sempre arriba a fer-se present en la consciència de les persones "I qui t'ha fet saber que anaves nu? (Gn 3,10).
Davant de la mirada de Déu les persones procuren fugir i eludir les seves responsabilitats. La gran responsabilitat és la llibertat personal. Gràcies a la llibertat la persona pot mantenir o trencar la confiança que Déu li ha donat. Quan Adam pren consciència de la seva culpa intenta escapolir-se i intenta situar la responsabilitat del seu pecat fora "la dona que m'heu donat m'ha ofert el fruit" (Gn 3,12).
La llibertat humana és precisament poder distingir entre el bé i el mal, tenir discerniment del bé i del mal i actuar optant per un o l'altre. "L'home s'ha fet com un de nosaltres, pel coneixement del bé i del mal" (Gn 3,22). El pecat de la humanitat és haver cregut que sense Déu es podia discernir el bé del mal. El gran pecat és pretendre ser Déu i pensar que l’home o la dona són autosuficients i tenen per si sols la saviesa discernidora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada