Un pecat del nostre temps es creure que podem prescindir de Déu. L’altre ens creure’ns que podem ser Déu. La narració de la torre de Babel ens alerta d’aquest risc. En el Gènesi s’explica que la humanitat vivia en harmonia i enteniment “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules” (Gn 11, 1). Les persones construïen edificis perquè dominaven l’art de la construcció i de l’arquitectura per això es cregueren que podien emular a Déu. Així es proposaren fer “edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra” (Gn 11,4). La voluntat era aprofitar el seu enteniment per arribar al cel i fer-se com a Déu.
Davant d’aquesta pretensió Déu reacció capgirant els seus propòsits. “El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells.»” (Gn 11, 5-7). Es precisament aquesta voluntat de sortir de la terra per fer-se com Déu (arribar al cel) el que es generà confusió que les persones no s’entenguessin i es tranqués l’harmonia i, en lloc d’estar units, les persones es dispersessin, “Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat” (Gn 11,8). El voler fer-se com Déu és la raó d'aquesta gran confusió, perdre el sentit com a comunitat i desintegrar-se.
Una qüestió secundaria, però que per si creus convenient tenir-la en compte: aquest escrit de la torre de Babel repeteix el numero 22 d’aquesta sèrie “Repensant la meva fe”. De fet podria pensar-se com l’entrega 23 o com la segona part del 22, la classificació del gran pecat humà que anuncies en el 21, La mirada de Déu... o sigui, it is up to you.
ResponEliminaUna altre qüestió, que no és secundaria, jo diria que és de justícia i de bien nacido, com diuen, es la d'aprofitar la avinentesa per fer un reconeixement del valor que fem dels teus escrits tant fecunds i agrair-te el que ens els deixi compartir d’aquesta forma tant assequible. Gràcies.