Avui el cardenal Tarcisio Bertone ha deixat Catalunya. Ben segur que els seus records estan forjats per les múltiples mostres d’afecte i consideració que ha rebut com a membre rellevant de l’Església catòlica durant aquests dies. També ell deixa profunds sentiments d'alegria i orgull. Serà difícil oblidar la imatge d’ahir quan el cardenal Bertone espontàniament entonà i dirigí el cant del Virolai en la vetlla de la Mare de Déu de Montserrat. Però ara, el que toca, el que cal, és reconduir tot el bé que el cardenal Bertone ha deixat en aquests intensos dies en que ha estat a Catalunya en forma d’un lideratge eclesial sòlid. La societat política i civil catalana ha transmès un missatge contundent: hi ha una important deferència pel que és i representa l’Església catòlica a Catalunya. No és cap anècdota l’acolliment i tractament que el govern de la Generalitat, amb el seu President al cap, han dispensat al cardenal Bertone durant aquests dies. Això és una oportunitat per aquest lideratge.
L’èxit de la visita del cardenal Bertone és el resultat, primer, d’un treball pacient i continuat de bona part dels d’eclesiàstics catalans, de dins i fora de Catalunya, i, en segon terme, del respecte que els dirigents polítics i socials catalans tenen per l’Església. Aquesta doble dimensió ha permès consolidar un model de relació entre l’Església catòlica i les institucions polítiques basat en la independència i la laïcitat institucional, la mútua comprensió, la col·laboració i l’aposta per uns valors compartits. Aquest model, s’ha mantingut ferm tot i les pressions rebudes pels bisbes catalans en més d’una ocasió per part d’alguns membres destacats de l’episcopat espanyol. No ha passat desapercebuda, per exemple, la reiterada absència del President de la Conferència Episcopal Espanyola, en dos dels actes més rellevants de l’Església catòlica catalana en els darrers mesos: les beatificacions de mossèn Josep Samsó i del pare Josep Tous.
Diverses persones, unes des de l’àmbit eclesial i altres des de l’esfera política, han contribuït, des de fa temps, a definir un estil particular de relació de l’església catalana amb la societat. Per la seva part, l’Església catòlica catalana no ha amagat mai la seva vocació romana. Les institucions polítiques catalanes han reiterat, en múltiples ocasions, la importància dels valors cristians per la humanització de la societat. Res d’això ha passat desapercebut a les autoritats vaticanes. Aquesta visió oberta ha donat els seus fruïts. El més evident és la presència a Catalunya, en molt poc temps, de persones tant rellevants en el govern del Vaticà com el cardenal Bertone, els arquebisbes Amato i Ravasi, i la propera visita del mateix Benet XVI. Abans, altres personalitats, com els cardenals Herranz, Sandri, Kasper, Rylko (quan era arquebisbe) i l’arquebisbe Celli, havien estat també a Catalunya. Les institucions polítiques catalanes han comprés i ajudat en tot moment els passos que donava l’Església catòlica catalana per mantenir el seu to dialogant i col·laborador.
Ara, en un ràpid balanç de la visita del cardenal Bertone, es pot afirmar que l’Església catòlica catalana ha consolidat un perfil institucional propi, lluny del model que es semblava imposar com únic possible des dels responsables de la Conferència Episcopal Espanyola. De la mateixa manera que Espanya és una realitat plural amb importants asimetries polítiques que cal respectar, el mateix pot dir-se de l’Església catòlica. A Catalunya, el treball pacient i discret d’algunes persones, eclesiàstics i laics, ha fet que la sempre prudent cúria vaticana entengués que a Espanya és possible, i a voltes necessari, un altre model de relació entre l’església i societat molt diferent al que semblava imperar en els últims anys. I que aquest model, en lloc de provocar desercions o desafeccions eclesials, recupera nous espais de vida eclesial i rep la valoració positiva per part de la societat. Per això no és cap casualitat la deferència continuada que el Vaticà està tenint amb l’Església catòlica catalana. Aquest és el camí a seguir.
Certament que el camí a seguir és el que s’ha expressat aquests dies. Especialment perquè a l’horitzó hi ha, ni més ni menys, la visita de Benet XVI al mes de novembre. Aquesta ha de ser un nou èxit. La propera trobada mundial de pregària de la comunitat de Sant Egidi a Barcelona el proper mes d'octubre serà una bona ocasió per demostrar la capacitat de la societat catalana per preparar aquests tipus d’actes. Per això cal començar a preparar bé aquests esdeveniments. Es moment de sumar esforços eclesials i polítics perquè Benet XVI copsi el vigor de la realitat catalana en totes les seves dimensions. La mateixa consideració es aplicable als líders polítics i religiosos que vindran per la trobada de Sant Egidi. Cal convocar i unir voluntats, sense por i amb decisió. L’èxit depèn de la capacitat d’articular grans complicitats al voltant de la visita del Papa. Serà el moment també de construir estratègies que vagin més enllà de la visita. Perquè seran aquestes decisions les que permetran transformar les sensacions i emocions d’un dia en un projecte eclesial i social. De nou, els temps eclesials consoliden les visions de llarga volada. Ben segur que, com en altres ocasions, la unió de voluntats pacients assegurarà l’arribada a bon port.
L’èxit de la visita del cardenal Bertone és el resultat, primer, d’un treball pacient i continuat de bona part dels d’eclesiàstics catalans, de dins i fora de Catalunya, i, en segon terme, del respecte que els dirigents polítics i socials catalans tenen per l’Església. Aquesta doble dimensió ha permès consolidar un model de relació entre l’Església catòlica i les institucions polítiques basat en la independència i la laïcitat institucional, la mútua comprensió, la col·laboració i l’aposta per uns valors compartits. Aquest model, s’ha mantingut ferm tot i les pressions rebudes pels bisbes catalans en més d’una ocasió per part d’alguns membres destacats de l’episcopat espanyol. No ha passat desapercebuda, per exemple, la reiterada absència del President de la Conferència Episcopal Espanyola, en dos dels actes més rellevants de l’Església catòlica catalana en els darrers mesos: les beatificacions de mossèn Josep Samsó i del pare Josep Tous.
Diverses persones, unes des de l’àmbit eclesial i altres des de l’esfera política, han contribuït, des de fa temps, a definir un estil particular de relació de l’església catalana amb la societat. Per la seva part, l’Església catòlica catalana no ha amagat mai la seva vocació romana. Les institucions polítiques catalanes han reiterat, en múltiples ocasions, la importància dels valors cristians per la humanització de la societat. Res d’això ha passat desapercebut a les autoritats vaticanes. Aquesta visió oberta ha donat els seus fruïts. El més evident és la presència a Catalunya, en molt poc temps, de persones tant rellevants en el govern del Vaticà com el cardenal Bertone, els arquebisbes Amato i Ravasi, i la propera visita del mateix Benet XVI. Abans, altres personalitats, com els cardenals Herranz, Sandri, Kasper, Rylko (quan era arquebisbe) i l’arquebisbe Celli, havien estat també a Catalunya. Les institucions polítiques catalanes han comprés i ajudat en tot moment els passos que donava l’Església catòlica catalana per mantenir el seu to dialogant i col·laborador.
Ara, en un ràpid balanç de la visita del cardenal Bertone, es pot afirmar que l’Església catòlica catalana ha consolidat un perfil institucional propi, lluny del model que es semblava imposar com únic possible des dels responsables de la Conferència Episcopal Espanyola. De la mateixa manera que Espanya és una realitat plural amb importants asimetries polítiques que cal respectar, el mateix pot dir-se de l’Església catòlica. A Catalunya, el treball pacient i discret d’algunes persones, eclesiàstics i laics, ha fet que la sempre prudent cúria vaticana entengués que a Espanya és possible, i a voltes necessari, un altre model de relació entre l’església i societat molt diferent al que semblava imperar en els últims anys. I que aquest model, en lloc de provocar desercions o desafeccions eclesials, recupera nous espais de vida eclesial i rep la valoració positiva per part de la societat. Per això no és cap casualitat la deferència continuada que el Vaticà està tenint amb l’Església catòlica catalana. Aquest és el camí a seguir.
Certament que el camí a seguir és el que s’ha expressat aquests dies. Especialment perquè a l’horitzó hi ha, ni més ni menys, la visita de Benet XVI al mes de novembre. Aquesta ha de ser un nou èxit. La propera trobada mundial de pregària de la comunitat de Sant Egidi a Barcelona el proper mes d'octubre serà una bona ocasió per demostrar la capacitat de la societat catalana per preparar aquests tipus d’actes. Per això cal començar a preparar bé aquests esdeveniments. Es moment de sumar esforços eclesials i polítics perquè Benet XVI copsi el vigor de la realitat catalana en totes les seves dimensions. La mateixa consideració es aplicable als líders polítics i religiosos que vindran per la trobada de Sant Egidi. Cal convocar i unir voluntats, sense por i amb decisió. L’èxit depèn de la capacitat d’articular grans complicitats al voltant de la visita del Papa. Serà el moment també de construir estratègies que vagin més enllà de la visita. Perquè seran aquestes decisions les que permetran transformar les sensacions i emocions d’un dia en un projecte eclesial i social. De nou, els temps eclesials consoliden les visions de llarga volada. Ben segur que, com en altres ocasions, la unió de voluntats pacients assegurarà l’arribada a bon port.
Completament d'acord: la visita del cardenal Bertone a Catalunya culmina tot un procés molt ben portat per l'Església catalana i obre perspectives que cal canalitzar molt bé. D'acord també amb el model que dibuixa de relació entre les institucions polítiques i l'Església catòlica. Però aquest model probablement sigui el del Sr. Montilla, però no pas el de la Direcció General d'Afers Religiosos, depenent d'Esquerra Republicana, que bé podria anomenar-se "Direcció General de promoció del pluralisme religiós" (amb la pretensió clara de minar la implantació evident del catolicisme a casa nostra).
ResponElimina