Aquest matí ha mort el pare Josep Maria Cardona, monjo de Montserrat. Ens coneixíem des de feia més de quaranta anys. En els primers anys, moments de gran força de joventut, ell en el noviciat i jo cercant el meu camí, foren moments d’intenses converses. Després, els itineraris personals s’anaren consolidant i coincidiríem en moltes ocasions. En ocasió a la meva incorporació al Patronat de la Muntanya de Montserrat, en un primer moment com a representant de la Diputació de Barcelona, afegirem a relació personal l’aspecte institucional en la seva etapa de prior del monestir. Després, des de les seves noves responsabilitats seguirem en contacte i encara trobàvem temps per parlar dels seus progressos en l’art de la fotografia.
En els darrers anys, arran de la seva malaltia, de la qual en Josep Maria informava puntualment la seva evolució a través dels correus electrònics, la seva figura anà prenent una dimensió extraordinària. De tant en tant tenia l’oportunitat de parlar amb ell i, a més de comentar la situació de l’Espanyol, parlàvem de com intentava dominar l’estrall de la malaltia i la duresa d’alguns dels tractaments. Però sempre ho feia amb un to positiu, sense cap retret ni abandó a la malaltia que no reculava, però mai aquesta s’apoderà de la seva ànima ni del seu estat d’ànim.
En Josep Maria ha estat un home de profunda fe meditada com experiència interior a partir de tota una vida monàstica. Per més propera que estigui la mort, la serenor de l’anima no s’improvisa si al darrera no existeix una profunda vivència interior. En Josep Maria la tenia. Era evident que la malaltia era obstinava i minvava les seves capacitats, però la decisió valenta d’en Josep Maria de no deixar-se vèncer per ella li donava la força per resistir. Estava convençut que darrera de tot aquest procés s’obrien les portes d’una altra vida en la qual esperava trobar més endavant a tots els ésser estimats.
Els darrers dies, quan era evident que el punt sense retorn era imminent, que els temps de vida s’esmunyia ràpidament, la seva mirada atenta aturava el temps per anar-se acomiadant del seus i transmetre el condol que apaigaves el dolor de la seva absència. Vaig tenir la fortuna de poder-me acomiadar quan semblava que la mort era imminent. Reconec que vaig sortir profundament afectat del breu temps que vaig poder estar al seu costat. Tots dos sabíem que probablement no ens tornaríem a veure com ens estàvem veient en l’habitacle de la clínica. Era un comiat que tenia el to de provisional. Agafats de la ma m’encomanà la seva pau i em transmeté que hi havia un després al final de la seva partida. Em comentà que seguiríem en comunió a través de la pregària i d’una relació d’afecta i companyia. Vaig sortir profundament trasbalsat. Mai havia tingut ocasió de rebre en tant poc temps, tanta esperança i un testimoni profund de fe.
Dono gràcies al Josep Maria per les seves darreres paraules i per la calidesa de la seva mirada i l’escalfa del seu somriure. La vida d’en Josep Maria és una victòria sobre la negació que representa la mort. La serenor d’en Josep Maria, és el fruit de tota una vida de profunda vivència interior. La vida religiosa, la vida comunitària en el monestir de Montserrat, el treball pastoral i les múltiples responsabilitats, han fet possible aquesta lliçó de vida i de mort que ens ha donat en Josep Maria Cardona, monjo contemplatiu de Santa Maria de Montserrat. Que Déu l’aculli entre els Sants; que la pau d’en Josep Maria ens il·lumini, i que des del cel el seu amor ens acompanyi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada