dimarts, 26 d’abril del 2011

Peregrí de la Mare de Déu de Montserrat

He pujat moltes vegades a Montserrat, però no sempre com a peregrí. Això ha estat en determinades circumstàncies. Alguns cops, la muntanya m’ha ofert un espai natural on sentir-me peregrí de la presència de Déu en totes les manifestacions de la bellesa de la pròpia natura. En altres moments, el meu peregrinatge ha tingut com a destí el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat. En aquests casos, una motivació interior em movia a pujar a Montserrat per arribar a poder-me deixar-me interpel·lar per la contemplació de la seva Mare de Deu.

Prostrat al seus peus o contemplant el seu somrieu complaent, sempre li demano alguna intercessió, però bàsicament em procuro lliurar en esperit per tal de sentir la seva interpel·lació. Després d’un temps de silenci expectant tinc la percepció de viure unes meditacions que acostumen a encertar el sentit dels meus estats interiors. Si estic amb la comunitat monàstica al mati demano a la Mare de Déu de Montserrat que m’acompanyi durant el treball de tot el dia. Abans de Laudes al visitar al cambril presento tot el dia per endavant com ofrena de santificació. Al vespre, quan el silencia envaeix l'estança de la Mare de Déu, quan les febles llums dels lampadaris conviden a una pregària íntima i espontània, és un moment de mirar el dia que es clou i intercedir per la pau i al bé al món. Es una pregaria breu en la qual, al final de tot, hem deixo reposar confiadament a les seves mas.

És en aquest moments quan experimento la petitesa de la meva existència. Es quan prenc consciència de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat de que Déu es deixi trobar en allò que faig. És en aquests moments quan hem sento feble i fràgil tot afirmant la fortalesa de la fe. Per això necessito abandonar-me a la misericòrdia de la Mare de Déu. Sabent que ella m'acull i esdevé atenta al meu prec. Confiar en la Mare de Déu de Montserrat no és un refugi ni una escapatòria de les meves responsabilitats. Però és una renovació del seu fiat per tal que jo, des dels dons que tinc, pugui “aixecar de la pols al desvalgut i treure el pobre de la cendra”. Per això demano a la Mare de Déu de Montserrat que em defensi “dels enemics espirituals i temporals” i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella “fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada