La societat ens empeny a viure intensament el present, sense massa perspectiva de futur i amb un oblit intencionat del passat. Hem de defensar la memòria en contra l’amnèsia del temps viscuts que ens impedeix fer vius els records. Som hereus d’històries passades que, cada una d’elles, donen sentit del que som.
“
“Les paraules són pura rutina
i no val la pena de parlar;
l'ull no s'acontenta del que veu
ni l'orella del que sent.
Allò que ha passat tornarà a passar,
allò que s'ha fet tornarà a fer-se:
no hi ha res de nou sota el sol.
Quan d'una cosa diuen:
«Mira, això és nou!»,
segur que ja existia abans,
en el temps que ens ha precedit.
De les generacions passades
no en queda cap record,
ni en quedarà cap de les futures;
el seu record s'haurà esvaït
entre els qui vindran després”.
(Coh 1, 8-11)
Algun cop tenim la sensació que vivim en un món accelerat. Dóna la impressió que tot ha de passar en l’instant present; que en un moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions o que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corrou el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”.
(Coh 3,1-9)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada