Creure és una decisió personal fonamentada en un convenciment interior no demostrable. La raó ens ajuda a explicar i comunicar aquesta creença, però no la justifica. La fe brolla en el cor a partir de la trobada personal amb Déu com experiència de sentit de vida. Aquesta vivència genera confiança i adhesió. “Tomàs, ¿perquè m’ha vist has cregut? Feliç els qui creuran sense haver vist” (Jn 20,29)
L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen a estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot se supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)
Hem de mantenir-nos ferms en les nostres creences i confiar en elles. Hem de tenir les nostres esperances fonamentades en principis sòlids capaços de sostenir-nos en el dia a dia, especialment quan la realitat sembla fer-nos trontollar o dubtar de les nostres creences. No estem sols i la llum ens ajudarà a seguir caminant.
Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.Quan els pobres invoquen el Senyor,els escolta i els salva del perillSalm 34 (33) 7-8
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada