El cardenal Bertone i la cultura

La propera i controvertida visita del Secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Tarsicio Bertone, ha despertat molta expectativa sobre el sentit real de la seva missió. Sobre aquesta qüestió ja n’he parlat en un comentari anterior. No tornaré sobre aquesta tema. En aquesta nota vull resumir el recent discurs fet pel Secretari d’Estat a Mèxic a la ciutat de Querétaro en una trobada amb el món de la cultura en ocasió de la VI Trobada Mundial de les famílies.

“Si volem ser ferments d'una nova cultura, hem de començar per obrir el cor a la puixant acció de l'Esperit de Jesucrist", va assenyalar el Secretari d'Estat Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, en una trobada amb intel·lectuals i representants del món de la cultura mexicana, en la ciutat de Querétaro dins de les activitats de la trobada mundial de la família que té lloc a Mèxic. El cardenal Bertone va convidar als assistents “a reflexionar sobre la presència de l'Església i dels catòlics en la vida pública i del seu paper en la configuració de la cultura”. Així mateix donà ànims a tots aquells que “s'esforcen decididament a tendir ponts entre la fe i la raó, a encoratjar el diàleg franc i cordial entre la fe i la ciència, encoratjà tenir relacions fluïdes i fructíferes entre la fe i la cultura”.

Quina cultura cal promoure? Va afirmar que, seguint el Concili Vaticà II, que “cultura és allò que permet a l’home ser més home, créixer en la seva pròpia humanitat”. D’acord amb aquesta definició senzilla “tota expressió cultural que no contribueixi a la plena humanitat de les persones, no és autènticament cultura”. El cardenal Bertone afegí “l’afirmació del Concili ens recorda que la cultura es situa en l’ordre del ser i no del tenir”. Per tant “si la cultura es situa en relació a l'home i a l'ésser, necessàriament ha d'estar lligada a la qüestió de la veritat”. El cardenal Bertone considera que “ens trobem així davant dos models contraposats, dues maneres de concebre el món i de situar-se davant la realitat; en definitiva, dues cultures diferents. Per una part, la ideologia de la praxis, de l'eficàcia i de l'acció. Per una altra, aquella que, inspirant-se en el verset de sant Joan, podem definir com "cultura de la paraula".

“La cultura de la praxis apareix amb tota la brillantor seductora de l'eficiència, l'energia, l'acció. Enfront d'ella, la cultura de la paraula requereix l'actitud de l'acollida, la disposició interior a l'escolta”. Aquesta cultura de la Paraula, va subratllar, "es nodreix de la Paraula que Déu ha dirigit als homes i que al seu torn se serveix de la paraula humana, materialitzada en totes les seves riques i diverses expressions, donant lloc a les meravelloses manifestacions de la cultura", com la reflexió filosòfica, pintura, música, etc. "

Al ser una cultura de la Paraula, aquesta és, al mateix temps, cultura del Logos, de la raó. I té com exigència de "contemplar el món abans de pretendre transformar-ho". Per tant, va abundar, aquesta visió cristiana de la realitat "és una aposta per un món de sentit enfront de l'absurd d'un esdevenir irracional guiat solament per les forces de la matèria".

Aquesta opció pel sentit ens situa “davant l'alternativa última a la qual, a fi de comptes, s'enfronta l'home, l'alternativa entre la raó i la irracionalitat: saber si el món procedeix de la pura matèria irracional, en el cas de la qual la raó no seria més que un mer subproducte de l'evolució cega de la matèria, o si, en canvi, en l'origen del món hi ha un disseny intel·ligent, una raó, i aquesta és llavors la seva guia i la seva meta”

En les seves conclusions el cardenal Bertone va dir que l’evangelització de la cultura és avui més urgent que mai: "així com el primer anunci d’Evangeli va ser, davant tot, una trobada entre cultures, és necessari avui un nou anunci que tingui entre les seves prioritats a la cultura". El Secretari d’Estat està fermament convençut de que "mentre no il·luminem amb l’Evangeli l'ànima de la cultura, no podem esperar la transformació tan anhelada dels nostres pobles". En aquest sentit, el cardenal Bertone va reconèixer que en aquest objectiu "juga al nostre favor un fons de religiositat popular que l'ona de secularisme encara no ha assolit apagar".

Va concloure dient que " l'Església, coneixedora com cap altra institució de l'ànima del poble, perquè ha acompanyat el seu creixement i sempre ha respost a les seves dificultats, vol de nou aprofitar les forces que li vénen de l'alt per a oferir una realitat original, no quimèrica, sinó nascuda del canvi del cor de l'home. El canvi que necessitem no és una simple mutació d'estructures: unes poden substituir a unes altres, però sempre seran portadores de respostes no definitives. Només l'Evangeli pot engendrar l'home nou que generi al seu torn estructures nascudes de la veritat i de l'amor”

Obama i els bisbes nord-americans

Avui, el dia que Barak Obama ha esdevingut el 44 President dels Estats Units voldria compartir alguns fragments de l’escrit que els bisbes nord-americans van adreçar-li. En el text, els bisbes nord-americans reflexionen sobre les oportunitats i reptes que es trobarà el president Obama. El text el signa el cardenal Francis George de Chicago, president de la Conferència Episcopal d'Estats Units.

La primera qüestió que aborden els prelats nord-americans és el tema econòmic. Els bisbes demanen prendre “forts, prudents i efectives mesures per a afrontar el terrible impacte i les injustícies de la crisi econòmica” i advoquen “per una clara prioritat cap a les famílies pobres i els treballadors vulnerables, en el desenvolupament i implementació de mesures de recuperació econòmica, incloent noves inversions, al mateix temps que un reforçament de la xarxa de seguretat social”

En relació al servei de salut, els bibes demanen una “cobertura veritablement universal dels serveis sanitaris que protegeixi tota vida humana, incloent la vida prenatal” i que inclogui “una diversitat d'opcions que assegurin el respecte a les conviccions de pacients i proveïdors”. Respecte a les qüestions internacionals, els bisbes senyalen la necessitat de’“una transició responsable en un Irak lliure de persecució religiosa”. També urgeixen a que es realitzin esforços per a “un final del conflicte violent i una justa pau en Terra Santa” i un lideratge nord-americà continuat en la lluita contra la SIDA i i altres malalties amb maneres que siguin alhora “efectives s i moralment adequades”

Els bisbes prometen “ser veu dels pobres i els vulnerables del nostre país i de tot el món que seran els més adversament afectats per totes les amenaces del medi ambient”. També demanen la reparació d’”un sistema d'immigració trencat que fa mal tant al nostre país com als immigrants”. Afirmen que tal reforma “ha d'incloure un itinerari cap a aconseguir la ciutadania amb atenció al fet que el comerç internacional i les polítiques de desenvolupament influencien les oportunitats econòmiques en els països de procedència dels immigrants”.

Recorden a Obama que el'Església catòlica dona suport al matrimoni i afirmen que és “una unió confiada, exclusiva i per tota la vida d'un home i una dona i ha de romandre tal en la llei”.

Sobre educació, els bisbes demanen a Obama “seguir donant suport a iniciatives que proporcionin recursos a tots els progenitors, especialment a qui tenen mitjans modests, per a poder triar l'educació que millor respongui a les necessitats dels seus fills”. Els bisbes reconeixen postiu el “compromís per a reforçar a les tradicions religioses com col·laboradors efectius en la superació de la pobresa i altres amenaces a la dignitat humana”.

Per tot això, els bisbes demanen a Obama que en la relació amb aquests grups, diuen, “el Govern (no abandoni) les seves responsabilitats, ni demani als grups religiosos que abandonin la seva identitat i la seva missió”.

Tot un progama d'acció que els bisbes nord-americans han presentat a Barack Obama.

L'islam d'Europa

Aquest més de gener han aparegut dos articles relacionats amb l’Islam i Europa. Val la pena fer l’incís de destacar que tots dos parlen del que és nuclear avui: en lloc de l’Islam a Europa cal parlar de l’Islam d’Europa. Aquest canvi de perspectiva exigeix el que Dolors Bramon proposa en el seu article, Donar a conèixer l’islam, al comentar el recent llibre publicat per Yaratullah Monturiol. Només es podrà parlar de l’islam d’Europa si es repensa la doctrina islàmica des del context d’Europa i en un clau interpretava diferent a l’emprada fins ara. El llibre de Yaratullah Munturiol, Dones a l’Islam, autodeterminació de la conversa, és una reflexió sobre el que diu l’Alcorà de la condició femenina musulmana rellegida per una dona intentant treure totes les adherències culturals, algunes clarament masculines. L’altre article és de Tariq Ramadan (La cuestión islámica en Europa). Tariq Ramadan, professor d’estudis islàmics a la universitat d’Oxford i, en el seu temps, assessor de Tony Blair, té un pensament orientat a fer possible l’islam d’Europa. És cert que aquest professor té alguns crítics, no tant pel que diu en les seves conferències o articles, com pel que no diu o evita pronunciar-se. En qualsevol cas, allò que escriu resulta força atractiu per començar a pensar que existeix una massa crítica conceptual per creure que és possible un islam d’Europa. En tot cas, el que cal és que el musulmans europeus facin el canvi cultural de sentir-se europeus musulmans i la societat europea, en aquests moments d’importants dificultats en el mercat laboral, abandoni qualsevol pretensió reguladora on el factor religiós sigui un criteri encobert de segregació.

Jean Daniel i l’honestedat del periodista

He llegit una entrevista a Jean Daniel, periodista fundador de “Le Nouvel Observateur”. Als seus 88 el mestre de periodistes repassa l’ofici del periodista. Les seves afirmacions són contundents. M’ha agradat la seva visió del que ha de el periodista. Diu que abans, els periodistes no diferenciaven entre la filosofia, la literatura, el compromís polític i el periodisme. Es tractava de persones que quan escrivien les seves cròniques ho barrejaven tot. Ara no.

Jean Daniel també reflexiona sobre el poder i la manera com la premsa pot alterar la percepció dels esdeveniments. Parla de la força de les imatges periodístiques i els seus titular. Cita como exemple una foto de Milan Kundera i un titular que deia “Kundera hauria estat ...”. Però després, el lector transforma el titular i es queda amb la idea de que “Kundera era...”. El resultat és terrible, pot arruïnar la credibilitat d’una persona o transformar la veracitat dels fets.

Més endavant Jean Daniel explica perquè els periodistes tenen un poder injust. La seva conclusió és que “la capacitat de fer mal dels periodistes és devastadora. En un dia o en una hora es pot desfer la reputació, es pot transformar una persona que té fama de ser honesta en un terrible malfactor. És un poder terrible”. Les paraules d’aquest mestre de periodistes em fam pensar que jo també puc contribuir a convertir els condicionals en certeses amb tot el que això comporta. Ara em ve a la memòria un tros d’un salm:”als qui d’amagat infamen els companys, els obligo a callar” (Sl 100, 5). Això és el que cal fer quan ve algú amb “m’han dit que ...” o el “sap allò del senyor tal o de la senyora qual”. Abans d’escoltar tot el marro circulant, sempre és millor recordar el que diu el salm “els obligo a callar” que en versió actual seria: "això no m'interessa".

Bertone va a Madrid, Rouco va a Roma

Feia dies que es comentava, però ara ja es té una versió ofical que poca gent es creu: el cardenal Bertone ve el proper 3 de febrer a Espanya convidat per la Conferència Episcopal Espanyola. Pot ser sí que formalment les coses vagin així, però sembla que és possible una altra lectura d’aquesta visita. El cardenal Bertone, com a màxima autoritat de la Secretaria d’Estat i segon càrrec d’importància en el Vaticà, va a Madrid a refer les relacions entre la Santa Seu, el govern espanyol i l’església espanyola. Ben segur que l’habilitat diplomàtica de l’ambaixador d’Espanya ha facilitat aquest viatge i ben segur també que algun amic del cardenal Bertone l’anat informant puntualment de la situació al nostre país.

Els moviments del Vaticà són de filigrana i es preparen amb temps. Des de fa bastants mesos, més d’un any, se sap que el cardenal Bertone treballava per refer les relacions del Vaticà amb el govern espanyol defugint les continuades interferències d’alguns cardenals i bisbes. Els sectors tancats de l’episcopat sempre han manifestat la seva incomoditat amb l’estratègia de la Secretaria d’Estat del Vaticà. El cardenal Bertone sap que l’episcopat espanyol està dividit i que un sector vol continuar amb la política de desgast al govern socialista malgrat que no han tingut els resultats esperats. Tenen els instruments: la COPE, algun dels nous moviments eclesials i als blogs. Tot semblava que funcionava, però la realitat política ha torçat aquesta estratègia. Les eleccions del març de 2008 tornaven a confirmar al PSOE en el govern i la renovació de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola demostrava que la divisió de l’episcopat anava en serio. A més, els amics del cardenal Rouco, des de la COPE seguien insultant a tots els cardenals i bisbes que no eren de la seva corda i, en el moment de màxim deliri, a més de demanar l’abdicació del Rei, acusaven al nunci de massó.

S’havia traspassat un límit i calia tornar les coses al seu lloc. Un signe de que les coses havien canviat fou la visita de la nova executiva de l’episcopat espanyol al papa Benet XVI el dia 19 de maig de 2008. Quan tothom esperava el discurs protocol·lari del cardenal Rouco, com a nou president de la conferència episcopal, Benet XVI va demanar als bisbes que es posessin en cercle i que tots parlessin, que volia escoltar l’opinió de cadascun d’ells. Des d’aquell dia, el cardenal Rouco ha mantingut un prolongat silenci. El to de confrontació ha baixat i la concentració de la família del 28 de desembre de 2008 no tingué res a veure amb pim-pam-pum polític la de l’any anterior. Hi havia una nou clima que ara el cardenal Bertone ve a confirmar davant de tots els bisbes espanyols.

Durant l’any 2008 han passat moltes coses que demostren que per part del Vaticà no es vol l’estil casernari d’alguns bisbes. La vicepresidenta del govern i el cardenal Bertone han constat, en una recent entrevista, que no hi ha cap contenciós entre el Vaticà i l’Estat espanyol; des de l’Estat no es qüestionen els acords del 1979; la cerimònia de beatificació dels morts en la guerra civil fou de baixa intensitat sense la participació de Benet XVI; es nomena al cardenal Cañizares a un càrrec de cúria el que li dona més proximitat a Benet XVI i més distanciament de Rouco; el president de govern rep a primers d’any al cardenal Cañizares abans de la seva marxa a Roma mentre Rouco va a Roma per entevistar-se, ara sí. sól amb Benet XVI; mentres que temes que preocupen a l'Església catòlica i que semblaven que havien d’entrar ràpidament en l’agenda política estan en fase de reflexió lenta.

L’habilitat diplomàtica ha donat els seus fruïts. El cardenal Bertone va a Madrid a parlar amb els bisbes i amb el President de Govern per confirmar aquest nou panorama de relacions més distès. El qual ha de permetre, entre altres, superar alguns dels esculls que preocupen al Vaticà, com són determinades iniciatives legislatives, i garantir les millors condicions polítiques i socials perquè el viatge de Benet XVI el 2001 en ocasió de la Jornada Mundial de la Joventut sigui un èxit. Com semblen que són un èxit les gestions que el cardenal Bertone fa a l’Amèrica Llatina emprant, quan cal, la discreta diplomàcia espanyola.

La propera visita del cardenal Bertone confirmarà la certesa de la saviesa popular que diu que dos no es barallen si un no vol. Tot i que ara, es podria ampliar i dir: dos no es barallen si dos no volen. Jo crec que qui ho ha de saber coneix el sentit d’aquesta dita.

El Congo, una altra guerra silenciada

El dramàtic conflicte de Gaza enfosqueix altres guerres tan cruels com la que es veu cada dia en el telenotícies. Una d’aquestes guerres és la del Congo. Al comparar la reacció social i la notorietat i manera com els canals d’informació tracten els dos conflictes se’n fan paleses les següents qüestions: Per què aquesta informació i desinformació tan selectiva segons els conflictes? Per què hi ha tanta sensibilitat social envers unes guerres i les altres passen relativament oblidades? Per què hi ha una important mobilització social per unes i una gran indiferència per altres? Per què els telenotícies donen més atenció a uns conflictes que altres?.

Les respostes a les preguntes són simples. Hi ha unes guerres que obeeixen a raons geopolítiques i per això tenen uns arrelaments ideològics importants. És normal que sigui així i és bo. De la mateixa manera que hi ha importants agències d’opinió, que tenen beneficioses comptes d’explotació, perquè tenen l’encàrrec de guanyar també mediàticament les guerres o de confondre’ns per fer-nos creure que altres guerres no existeixen. Al Congo, porten anys en guerra i el nombre de morts és molt, molt més superior, al que ens podem imaginar. Però és una guerra silenciada per les multinacionals que alimenten un conflicte per fer-se amb el control d’aquesta roca anomenada coltan tan necessària per obtenir la columbita, el tantalita i el niobi. Aquests minerals són indispensables per la industria de l’electrònica, la fabricació de les noves generacions d’armes i la telefonia mòbil.

La cobdícia humana alimenta diversos tipus de guerra. Unes que permeten ensenyar el dolor i el sofriment per generar-nos mostres de compassió per posicionar-nos ideològicament, i altres que també generen dolor i sofriment però que mai arriben a ser notícia perquè l’oblit també és una arma de la guerra.

L’Església Catalana continua sota sospita

Francisco José Fernandez de la Cigoña

Els sectors ultra conservadors del catolicisme espanyol no han canviat el seu registre mental en relació a l'Església Catalana. Per ells l’Església Catalana està sota sospita . No se sap massa de què, però hi ha una senyor, Francisco José Fernández de la Cigoña, que a través del seu blog, que segons ell ha estat visitat en dos anys per més de set milions de persones, dóna certificats de catolicitat i l’Església Catalana no passa la prova. Des d’aquest blog s’ataca un dia si i l’altre també a l’Església Catalana amb la més pura grolleria. Sense cap respecte eclesial i amor cristià parla del cardenal Lluís Martínez Sistach com a Nostach. I això un dia darrera l’altra. Per cert, Jiménez Losantos des de la COPE també utilitza aquesta expressió per referir-se a l’arquebisbe cardenal de Barcelona

Per saber qui és Francisco José Fernández de la Cigoña una mostra. Aquest senyor no dubte en afirmar que el blog Germinans Germinabit “viene haciendo un servicio impagable a la Iglesia en Cataluña y, por tanto, en España” o “son escasísimos los espacios de internet con los que me siento más identificado”. Doncs bé, Fernández de la Cigoña es troba desconcertat per les decisions preses pels nous bisbes catalans. En concret, critica durament al bisbe de Girona Francesc Pardo pel recent nomenament del Consell Episcopal de la diòcesi. Com que alguns noms no han agradat al senyor Fernández de la Cigoña afirma que “tras el paso de Pardo no va a quedar nada del catolicismo en Gerona. Si estaba ya en la agonía para rematarlo, el abrazo del oso. Del oso pardo. Una especie en vías de extinción pero que todavía hará daño en Gerona”. Opinió que contrasta amb la que expressava el mes d’octubre passat quan deia, al referir-se al bisbe Pardo, “se aprecian signos de primavera”. Per Fernández de la Cigoña a Girona s’ha acabat la primavera.

Prèviament ja havia fustigat al nou bibe de Lleida, Joan Piris, amb un titular insultantal per una decisió que afectava a unes obres d’art del Consorci del Museu Diocesà: “Pues, a enterarse, monseñor Piris, ¿o es usted el pito del sereno?”. Per dedicar-li després la següent pulla: “Muy mal, señor obispo, si no se entera de lo que pasa en su obispado y sobre un asunto que es una gravísima herida en la eclesialidad de los obispos de Lérida. ¿O es que es usted el coño de la Bernarda?”. ¿Quins insults escriurà Fernández de la Cigoña quan algú li digui que el bisbe Joan Piris ha fet un sondeig entre sacerdots i laics per renovar la cúria eclesial?