dimecres, 21 de gener del 2009

El cardenal Bertone i la cultura

La propera i controvertida visita del Secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Tarsicio Bertone, ha despertat molta expectativa sobre el sentit real de la seva missió. Sobre aquesta qüestió ja n’he parlat en un comentari anterior. No tornaré sobre aquesta tema. En aquesta nota vull resumir el recent discurs fet pel Secretari d’Estat a Mèxic a la ciutat de Querétaro en una trobada amb el món de la cultura en ocasió de la VI Trobada Mundial de les famílies.

“Si volem ser ferments d'una nova cultura, hem de començar per obrir el cor a la puixant acció de l'Esperit de Jesucrist", va assenyalar el Secretari d'Estat Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, en una trobada amb intel·lectuals i representants del món de la cultura mexicana, en la ciutat de Querétaro dins de les activitats de la trobada mundial de la família que té lloc a Mèxic. El cardenal Bertone va convidar als assistents “a reflexionar sobre la presència de l'Església i dels catòlics en la vida pública i del seu paper en la configuració de la cultura”. Així mateix donà ànims a tots aquells que “s'esforcen decididament a tendir ponts entre la fe i la raó, a encoratjar el diàleg franc i cordial entre la fe i la ciència, encoratjà tenir relacions fluïdes i fructíferes entre la fe i la cultura”.

Quina cultura cal promoure? Va afirmar que, seguint el Concili Vaticà II, que “cultura és allò que permet a l’home ser més home, créixer en la seva pròpia humanitat”. D’acord amb aquesta definició senzilla “tota expressió cultural que no contribueixi a la plena humanitat de les persones, no és autènticament cultura”. El cardenal Bertone afegí “l’afirmació del Concili ens recorda que la cultura es situa en l’ordre del ser i no del tenir”. Per tant “si la cultura es situa en relació a l'home i a l'ésser, necessàriament ha d'estar lligada a la qüestió de la veritat”. El cardenal Bertone considera que “ens trobem així davant dos models contraposats, dues maneres de concebre el món i de situar-se davant la realitat; en definitiva, dues cultures diferents. Per una part, la ideologia de la praxis, de l'eficàcia i de l'acció. Per una altra, aquella que, inspirant-se en el verset de sant Joan, podem definir com "cultura de la paraula".

“La cultura de la praxis apareix amb tota la brillantor seductora de l'eficiència, l'energia, l'acció. Enfront d'ella, la cultura de la paraula requereix l'actitud de l'acollida, la disposició interior a l'escolta”. Aquesta cultura de la Paraula, va subratllar, "es nodreix de la Paraula que Déu ha dirigit als homes i que al seu torn se serveix de la paraula humana, materialitzada en totes les seves riques i diverses expressions, donant lloc a les meravelloses manifestacions de la cultura", com la reflexió filosòfica, pintura, música, etc. "

Al ser una cultura de la Paraula, aquesta és, al mateix temps, cultura del Logos, de la raó. I té com exigència de "contemplar el món abans de pretendre transformar-ho". Per tant, va abundar, aquesta visió cristiana de la realitat "és una aposta per un món de sentit enfront de l'absurd d'un esdevenir irracional guiat solament per les forces de la matèria".

Aquesta opció pel sentit ens situa “davant l'alternativa última a la qual, a fi de comptes, s'enfronta l'home, l'alternativa entre la raó i la irracionalitat: saber si el món procedeix de la pura matèria irracional, en el cas de la qual la raó no seria més que un mer subproducte de l'evolució cega de la matèria, o si, en canvi, en l'origen del món hi ha un disseny intel·ligent, una raó, i aquesta és llavors la seva guia i la seva meta

En les seves conclusions el cardenal Bertone va dir que l’evangelització de la cultura és avui més urgent que mai: "així com el primer anunci d’Evangeli va ser, davant tot, una trobada entre cultures, és necessari avui un nou anunci que tingui entre les seves prioritats a la cultura". El Secretari d’Estat està fermament convençut de que "mentre no il·luminem amb l’Evangeli l'ànima de la cultura, no podem esperar la transformació tan anhelada dels nostres pobles". En aquest sentit, el cardenal Bertone va reconèixer que en aquest objectiu "juga al nostre favor un fons de religiositat popular que l'ona de secularisme encara no ha assolit apagar".

Va concloure dient que " l'Església, coneixedora com cap altra institució de l'ànima del poble, perquè ha acompanyat el seu creixement i sempre ha respost a les seves dificultats, vol de nou aprofitar les forces que li vénen de l'alt per a oferir una realitat original, no quimèrica, sinó nascuda del canvi del cor de l'home. El canvi que necessitem no és una simple mutació d'estructures: unes poden substituir a unes altres, però sempre seran portadores de respostes no definitives. Només l'Evangeli pot engendrar l'home nou que generi al seu torn estructures nascudes de la veritat i de l'amor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada