Demà Benet XVI comença la seva peregrinació a Terra Santa. És un viatge complex per l’especial situació de l’indret i la seva significació política, cultural i religiosa. Del 8 al 15 de maig el Papa podrà comprovar les dificultats i tensions que es viuen en aquesta zona i les enormes dificultats de trobar camins de pau. La visita es presenta com una peregrinatge. És una bona actitud, perquè això comporta veure i escoltar la realitat d’aquests territoris. Durant una setmana Benet XVI transitarà de Jordània, Israel i el territori administrat per l’Autoritat Nacional Palestina. El dia 13, en la visita al camp de refugiats d’Aida a Betlem el Papa podrà conèixer en primera persona la duresa de la realitat de l’exili interior de molts dels habitants de la terra on va nàixer el cristianisme.
Durant aquesta setmana Benet XVI pronunciarà 29 homilies i discursos. S’espera que en algunes d’elles el Papa abordi els temes de la pau i, molt probablement, reprengui algunes de les qüestions relacionades amb el diàleg interreligiós, i molt especialment les relacions del cristianisme amb l’Islam. El rei de Jordània, Abdalà II bin al-Huessein està convençut que la manera de combatre la radicalització de l’Islam és obrir un diàleg interreligiós amb el cristianisme i el judaisme. La visita de Benet XVI pot aportar un preuat suport al procés obert pel rei de Jordània a través de les iniciatives Amman Message, aquesta dirigida al món musulmà, i l’Amman Interfaith Message, aquesta orientada al diàleg amb les altres religions del Llibre. La silenciosa diplomàcia vaticana ha anat preparant aquest encontre i no ha oblidat refermar les seves relacions amb països de fe islàmica estrícte com és el cas d’Iran. Tal com s’ha manifestat en el passat mes d’abril quan el president del “Islamic Culture and Relations Organization” de Teheran, Mahdi Mostafavi, descendent directe del profeta Mahoma i estart col·laborador del president Ahmadinejad, participà en una trobada al Vaticà per dialogar sobre les relacions entre el Islam i cristianisme. Al final d’aquest encontre el Sant Pare rebé a Mahdi Mostafavi.
La presència de Benet XVI a Jerusalem ha de servir tambè per refer les febles relacions del món catòlic amb el judaisme que quedaren afectades pel cas del bisbe lefebvrià Williamson. La trobada del Papa amb el rabinat de Jerusalem el dia 12 es situa en aquesta perspectiva. L’entorn de Jerusalem, ple de diferents tradicions cristianes, catòliques romanes de ritus occidental i oriental, com confessions cristianes ortodoxes, és un bon marc per abordar, per altra part, aspectes del diàleg ecumènic. La trobada ecumènica del dia 15 a la Seu de Patriarcat grec-ortodoxe de Jerusalem sembla anar encaminada per afavorir el diàleg ecumènic..
Aquest és el context d’un viatge especial. On hi ha temps per tot i per tothom. També es d’esperar que també hi hagi una oportunitat per la pau. La pau tan necessària i esperada per tots els habitants d’aquelles terres. Persones que moltes d’elles es consideren seguidores d’un Déu que consideren Pare de tots.
dijous, 7 de maig del 2009
dimecres, 6 de maig del 2009
Protestantisme XVI
Expansió de les esglésies pentecostals
Les esglésies evangèliques pentecostals han tingut una notable expansió des dels anys vuitanta del segle passat. Fins i tot, pot considerar-se que aquestes esglésies són un contrapunt real a les famílies protestants tradicionals. A Catalunya les esglésies pentecostals han anat creixent en els darrers anys bàsicament per influència del fenomen immigratori. Per això, en els darrers, noves esglésies han vingut a sumar-se a la tradició pentecostal representada Catalunya inicialment per les Assemblees de Déu i l’església de Filadelfia.
Es probable que aquestes esglésies siguin avui el nucli més important de les esglésies evangèliques a Catalunya. Les diferents esglésies protestants han tingut amb les esglésies pentecostals els mateixos problemes que en altres països. L’expressió cúltica dels pentecostals amb el predomini de la música, els moviments de les persones, els desmais, els miracles, els dons de paraula, les gesticulacions entraven en conflicte amb els ritus de les esglésies protestants tradicionals. De tal manera que, en més d’una ocasió s’ha discutit si aquestes esglésies pentecostals podien ser considerades com esglésies protestants.
A continuació es descriuen algunes de les esglésies pentecostals més significatives avui a Catalunya (el nom entre parèntesi és el que consta en el registre de la FEREDE).
Església de Déu (Iglesia de Dios de España). Aquesta església neix als Estats Units a principis del segle XX i els seus plantejaments són molt similars a les Assemblees de Déu. És una església molt centralitzada. Cada comunitat té al davant un pastor que és anomenat bisbe.
Església de la Bíblia Oberta (Iglesias de la Biblia Abierta). Aquesta església inicia la seva activitat l’any 1970 amb l’obertura del primer local. Després, un grup d’esglésies evangèliques pentecostals independents s’han unit per formar una Federació anomenada “Esglésies Bíblia Oberta”.
Les esglésies evangèliques pentecostals han tingut una notable expansió des dels anys vuitanta del segle passat. Fins i tot, pot considerar-se que aquestes esglésies són un contrapunt real a les famílies protestants tradicionals. A Catalunya les esglésies pentecostals han anat creixent en els darrers anys bàsicament per influència del fenomen immigratori. Per això, en els darrers, noves esglésies han vingut a sumar-se a la tradició pentecostal representada Catalunya inicialment per les Assemblees de Déu i l’església de Filadelfia.
Es probable que aquestes esglésies siguin avui el nucli més important de les esglésies evangèliques a Catalunya. Les diferents esglésies protestants han tingut amb les esglésies pentecostals els mateixos problemes que en altres països. L’expressió cúltica dels pentecostals amb el predomini de la música, els moviments de les persones, els desmais, els miracles, els dons de paraula, les gesticulacions entraven en conflicte amb els ritus de les esglésies protestants tradicionals. De tal manera que, en més d’una ocasió s’ha discutit si aquestes esglésies pentecostals podien ser considerades com esglésies protestants.
A continuació es descriuen algunes de les esglésies pentecostals més significatives avui a Catalunya (el nom entre parèntesi és el que consta en el registre de la FEREDE).
Església de Déu (Iglesia de Dios de España). Aquesta església neix als Estats Units a principis del segle XX i els seus plantejaments són molt similars a les Assemblees de Déu. És una església molt centralitzada. Cada comunitat té al davant un pastor que és anomenat bisbe.
Església de la Bíblia Oberta (Iglesias de la Biblia Abierta). Aquesta església inicia la seva activitat l’any 1970 amb l’obertura del primer local. Després, un grup d’esglésies evangèliques pentecostals independents s’han unit per formar una Federació anomenada “Esglésies Bíblia Oberta”.
Església de les Bones Notícies. (Iglesia Evangélica Buenas Noticias). Al 1978 diferents esglésies pentecostals independents de Catalunya es federen per constituir aquesta denominació eclesial.
Església d’Elim (Iglesia Evangélica Elim Pentecostal). Fundada a Anglaterra a l’any 1920 s’instal·la a Catalunya a l’any 1983. En els últims anys ha crescut per la incorporació d’equatorians i hondurenys.
Església pentecostal unida. (Iglesia Pentecostal Unida de España). Neix el 1945 als Estats Units. Neguen la doctrina clàssica de la Santíssima Trinitat. Els seus membres porten una vida molt asceta, no poden anar a cap espectacle, els homes han de dur el cavell molt curt i les dones no es poden maquillar. Tenen algunes esglésies en l’entorn de Barcelona.
Església cristiana evangèlica apostòlica. Creada al 1982 a Barcelona per una pastor pentecostalista nord-americà
Església Alcance Victoria. Aquesta església neix als Estats Units el 1977 amb la missió dur l’anunci pentecostal als drogadictes. Al 1988 es forma un petit nucli a Barcelona al barri del Raval.
Església Betània. Aquesta església es crea a l’any 1989. Aquesta església treballa activament per la regularització dels immigrants.
Església de la Vinya. (Comunidad Cristiana La Viña) Un pentecostalista nord-americà fundà aquesta església l’any 1993.
Església cristiana de la Palabra de Fe. (Iglesia Evangélica Cristiana Palabra de Fe) Aquesta església fou fundada per un pentecostalista català escindid de l’església de Filadelfia.
Centre Maranatha. (Comunidad Cristiana Maranatha). Es una església vinculada a una església pentecostalista de Chicago que treballa amb immigrants.
Església evangèlica de Canaan. Aquesta església pentecostalista és molt activa en cultes i està orientada a les activitats mediàtiques.
Església evangèlica de la Renovació. (Iglesia Cristiana Evangélica de la Renovación) Aquesta església fou fundada per tres pastors argentins en 1976 per escissió d’una església pentecostal de Badalona.
Església evangèlica Peniel (Iglesia Evangélica Peniel). Es tracta d’una delegació de l’església pentecostalista de Peniel
Església evangèlica de la Creu. Es d’origen venezolà i fou inmplantada a Catalunya a l’any 1996 per tres pastors d’aquest país.
Església del Deu viu. (Iglesia Cristiana Evangélica del Dios Vivo). Es tratca d’una particular església mexicana que tot i està relacionada amb el moviment pentecostalista té vocació de ser una refundació de l’església.
International Church. (International Church of Barcelona). Es una església pentecostalista creada a l’any 1993 per pentecostalistes anglesos sortits de l’església anglicana.
Holy Gost Global Harvest Church. És una església creada a l’any 2000 per pastors africans per atendre pentecostalistes de Nigèria, Serra Leona, Libèria, Togo i Ghana.
Pentecostal Ministry. Aquesta església surt d’un escissió de l’anterior.
Church of Pentecost. Aquesta església fou creada per una pastor de Ghana l’any 200
Holy Trinity Church. Es tracta d’una petita comunitat pentacostalista relacionada amb Ghana.
Centre Cristià Victorià. Es una església pentecostalista on participen persones nascudes a Ghana i Nigèria, junt amb catalans.
Assemblea de Déu de Corea. Església pentecostalista dirigida a coreans
Church of Christ. Comunitat pentecostalista instal·lada a Barcelona des de l’any 1992 integrada per filipins.
Charismatic Episcopal Church. Es tracta d’una església pentecostalista filipina on es barregen cultes pentecostals i rites catòlics.
The Great Commision Ministry. Aquesta església fou fundada a Londres per un grup de filipins l’any 1995. Arribà a Barcelona l’any 1996 i aplega a un petit grup de filipins.
Església Jesus is Lord (Jesus is Lord Church). Aquesta església, incialment constituïda per filipins, actualment ha incorporat a nigerians.
Jesus is Lord. No confondre amb l’anterior, malgrat la similitud del nom. Està formada per filipins i llatinoamericans.
Hi ha altres grups pentecostalistes sense cap denominació repartits per tot Catalunya. Diversos predicadors pentecostals crearen la Confederació de Ministres de l’Evangeli de Catalunya (COMEC) per tal de defensar la seva identitat com església protestant. La COMEC està integrada dins del Consell Evangèlic de Catalunya fet que ha facilitat el diàleg positiu i la comprensió mútua entre el protestantisme tradicional i el pentecostalisme a Catalunya.
dimarts, 5 de maig del 2009
La setmana tràgica
Avui ha tingut lloc a Barcelona la inauguració de les Jornades sobre la Setmana Tràgica organitzades amb entusiasme i rigor en commemoració del seu centenari per mossèn Ramon Corts, historiador director de la Biblioteca Balmes i rector de la Parròquia de la Concepció de Barcelona. Després de l’obertura acadèmica per part de l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martinez Sistach, el també historiador J.B.Culla ha fet una interessant reflexió sobre els diversos factors que portaren a la Setmana Tràgica de 1909. Per començar, J.B. Culla ha puntualitzat que l’adjectiu “tràgic” està ple de connotacions ideològiques. Fou tràgica pels partidaris de l’ordre establert (política i clerical); mentre que pels sectors populars fou la setmana roja, setmana revolucionària, setmana gloriosa o revolució de juliol. Al final quedà en l’imaginari la paraula tràgica.
De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.
La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.
L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.
A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.
En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.
De tot el que ha dit m’ha deixat impressionat el paper reaccionari jugat per bona part de l’església catalana d’aquella època. Aquesta no va saber interpretar els signes del temps: la desafecció de les classes populars catalanes contra un règim que obligava a la lleva els seus fills reservistes per anar a combatre al Marroc, mentre els rics se’n lliuraven previ pagament de 6 mil rals. La duresa de la guerra feia evident la dita d’aquells temps de “Hijo quinto sorteado, hijo muerto y no enterrado”. Ningú volia enviar els seus fills a la mort. Els rics ho podien evitar, els sectors populars no. La Setmana Tràgica fou, bàsicament, una revolta contra el tribut de sang.
La resposta popular a una situació considerada injusta fou la vaga general convocada pel 26 de juliol i la seva radicalització el dimarts 27 quan arribaren les primeres notícies de la mort de 1.200 espanyols al Barranco del Lobo, la majoria reservistes que havien sortit del port de Barcelona. El moviment popular no fou una revolució sinó una clam de justícia davant del desastre de la guerra. Però el que havia començat com una protesta contra la guerra considerada incomprensible, es convertí en una manifestació d’anticlericalisme. Perquè l’església havia anat combatent, dia darrera dia, el pensament d’aquells sectors populars que s’oposaven a les greus condicions socials del començament del segle XX.
L’estreta complicitat de bona part de l’Església catòlica amb els nuclis dirigents de la societat bloquejà que pogués interpretar la revolta popular com una manifestació contra la guerra. Dominada per la por l'Església catòlica catalana i cregué que l’esclat popular era una revolució contra ella. La jerarquia catalana i espanyola estaven espantats per les idees del radical Lerroux que poc abans havia escrit “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organizaciónsocial, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios, para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos”. Des de la defensiva els bisbes catalans, començant per Torres i Bages, denunciaren que la revolta del juliol era una conspiració contra el Crist. Que aquesta revolta havia estat preparada des de les escoles sota el guiatge del pensament laic. Deien que els llibres d’aquestes escoles fomentaven l’anarquia i l’odi. Per això, calia perseguir, tancar l’escoles i els diaris lliberals, reprimir i condemnar tot el moviment que propiciava l’escola laica d’aquella època, res de misericòrdia i pietat. Aquestes eren les paraules de molts eclesiàstics d’aquella època.
A partir de documents consultats J.B. Culla considera que l’Església catòlica catalana de 1909 creà les condiciones per la ferotge repressió endegada posteriorment pel govern d’Antonio Maura. Un dels damnificats fou Francesc Ferrer i Guardia que fou condemnat a mort, junt amb quatre persones més, per una revolució que li hauria agradat encapçalar, però que només va poder seguir-la a distància des d’El Masnou. La principal prova contra Francesc Ferrer i Guardia fou l’acusació dels bisbes catalans. A partir d’aquells moments bona part de l’Església catòlica catalana es refugià en plantejaments profundament conservadors, moguts per sentiments de venjança que buscava l’eliminació física dels seus adversaris, i reclamaven cada cop més privilegis i el monopoli de l’adoctrinament moral en les escoles.
En cap moment la jerarquia eclesiàstica catòlica s’interrogà si ella no havia estat també culpable parcial dels fets de la setmana tràgica. Poques veus catòliques assumiren aquesta visió autocrítica dels fets. De totes elles destaca la glossa de Joan Maragall en el seu article memorable article “L’església cremada”. El gran poeta escriví ”destruint l’església heu restaurat l’Església, perquè aquesta és la veritable, aquesta és la viva,aquesta és la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats, els odiadors. I com que ara la veieu tancada, enriquida per dintre, emprada pels rics i els poderosos i els que hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres en la vostre pobresa i la vostre rebel·lió i la vostre desesperació i el vostre odi ... os la heu reconquistada”. Les paraules de Joan Maragall, digué en la seva cloenda J.B. Culla, no tingueren cap ressò en la jerarquia de l’Església catalana.
dilluns, 4 de maig del 2009
El cristianisme, una proposta de salvació
Els estudis sociològics demostren que les persones tenen creences però poques pràctiques religioses. Pot ser caldria matissar l’observació: hi ha menys pràctiques religioses de les considerades tradicionals. La fe segueix present en el cor de moltes persones i s’expressa per nous canals i amb nous signes; alguns propers al que podrien considerar simbologia religiosa però d’altres són propostes de noves significacions.
La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.
En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pesimistes; com ho és també a la seva manera el papa Benet XVI.
Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús.
Per tot això, considero que no hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.
La nova religiositat explorar expressar-se a partir d’un univers de signes reformulats per ser comprensius a les persones d’avui. Junt amb el manteniment de la simbologia tradicional s’incorporen signes que donen una nova significació a l’experiència creient. És un procés de recerca i experimentació; d’obertura i de diàleg amb les noves realitats socials. Però no tothom ho entén així. Alguns sectors del catolicisme tancat no vol dialogar la seva creença amb la cultura del seu temps com feu en el seu moment Pau de Tars. Els incomoda dialogar amb les noves realitats socials i assumir noves formes d’expressar la creença avui.
En lloc de proposar caminar a les palpentes per cercar a Déu quan es deixa trobar, aquells sectors del catolicisme proposen una refundació del Levític. Es tractar de regular la vida cristiana sobre la base de prohibicions i reduir la llibertat responsable de la persona a la mínima expressió. El retorn del Levític és una visió mortificadora de la vida cristiana que s’afegeix al fet de viure amb totes les dificultats que això comporta. La fe no es proposada com un alliberament sinó com una carga feixuga. De tal manera que l’experiència creient es converteix en els seguiment de normes d’un comprensió moralitzadora de la fe. Aquest moviments eclesials són antropològicament pesimistes; com ho és també a la seva manera el papa Benet XVI.
Aquesta visió pessimista present en determinants sectors de l’Església catòlica impedeix atendre adequadament les demandes d’esperança que emergeixen en la societat. Les persones ara, com abans, necessiten respostes que donin sentit a la seva existència. Moltes persones reclamen anuncis clars de camins salvació teixits a partir de viure amb esperança. Aquests són els reptes d’avui: oferir a la humanitat en recerca un sentit i una simbologia capaç d’omplir de sentit la vida. La invitació del Ressuscitat és acompanyar a la humanitat en el seu caminar com ho feu amb els deixebles d’Emmaús. Es un caminar segur cap el Regne de Déu que es comença a construir cada dia amb el convenciment de que la resurrecció del Crist salva. Però cal explicar això de forma vivencial per no construir una nova retòrica de la salvació. Cal transmetre sentiments de salvació que siguin una invitació a seguir el camí de Jesús.
Per tot això, considero que no hi espai pel pessimisme antropològic que avui domina en molts indrets de l’Església catòlica. Tampoc hi ha espai pel bonisme infundat. Simplement, cal oferir relats d’experiències de salvació que alimentin l’esperança.
diumenge, 3 de maig del 2009
Protestantisme XV
Església de Filadelfia
L’església de Filadelfia neix a França a la dècada dels anys 50 dels segle passat, amb el nom de Missió Evangèlica Gitana dins de la denominació protestant de les Assemblees de Déu, de la qual s’independitzarà anys després. Als anys 60 aquest moviment arribà a Espanya i adoptà el nom d’Església de Filadelfia en referència a una de les esglésies citades al llibre de l’Apocalipsi.
Com església es consideren propers a les esglésies baptistes i a les Assemblees de Germans, i plenament identificada a les Assemblees de Déu. Com a cristians accepten el credo i celebren el baptisme i el Sopar del Senyor. La seva teologia i cultes són, per origen, similars a les Assemblees de Déu. Com església d’origen pentecostalista es defineixen com a carismàtics guiats per la inspiració de l’Esperit Sant. Creuen fermament en els dons de l’Esperit Sant, com són el do de llengües o el do de guariment. El fet més singular es que la majoria dels seus membres són gitanos, tot i que darrerament també s’incorporen persones que no són d’aquesta ètnia.
A Espanya, l'Església de Filadelfia està organitzada en diverses zones al davant de cada una d’elles hi ha un responsable i un secretari. Hi ha un president de tota l’església espanyola i la seu central està a Madrid. A cada zona hi ha pastors, obrers i ancians que constitueixen l’anomenat grup ministerial responsable de vetllar pel funcionament de l’església. Els aspirants de pastors tenen un llarg procés de formació, entorn als sis anys, durant els quals ajuden als pastors en la direcció de les esglésies locals. A Catalunya l’església de Filadelfia està estructurada en dues zones: la denominada zona catalana que inclou l’àrea barcelonesa i la costa septentrional; i la zona aragonesa on s’inclouen les esglésies d’Aragó, Lleida i Tarragona.
Cada dia, excepte dissabte, hi ha culte a les esglésies de Filadelfia. Els feligresos es troben per pregar, escoltar la predicació i lloar a Deu a través del cant. La celebració dura entre una hora o hora i mitja. La música és essencial en el culte de l’església de Filadelfia. Els diumenges hi ha una escola dominical per conèixer millor la Bíblia i un culte de més llarga durada dedicat a commemorar el Sant Sopar. En asquesta església el bateig és d’adults i per immersió, si és pot en un riu o el mar, o en una piscina.
Els pastors d’aquesta església, a més de dedicar-se a les activitats de cultes, desenvolupen una gran activitat social entre els membres del poble gitano a través de programes socials que tenen lloc en els seus locals. A Catalunya tenen a l’entorn de vuitanta llocs de culte, molts d’ells situats a la perifèria de les ciutats i pobles.
L’església de Filadelfia neix a França a la dècada dels anys 50 dels segle passat, amb el nom de Missió Evangèlica Gitana dins de la denominació protestant de les Assemblees de Déu, de la qual s’independitzarà anys després. Als anys 60 aquest moviment arribà a Espanya i adoptà el nom d’Església de Filadelfia en referència a una de les esglésies citades al llibre de l’Apocalipsi.
Com església es consideren propers a les esglésies baptistes i a les Assemblees de Germans, i plenament identificada a les Assemblees de Déu. Com a cristians accepten el credo i celebren el baptisme i el Sopar del Senyor. La seva teologia i cultes són, per origen, similars a les Assemblees de Déu. Com església d’origen pentecostalista es defineixen com a carismàtics guiats per la inspiració de l’Esperit Sant. Creuen fermament en els dons de l’Esperit Sant, com són el do de llengües o el do de guariment. El fet més singular es que la majoria dels seus membres són gitanos, tot i que darrerament també s’incorporen persones que no són d’aquesta ètnia.
A Espanya, l'Església de Filadelfia està organitzada en diverses zones al davant de cada una d’elles hi ha un responsable i un secretari. Hi ha un president de tota l’església espanyola i la seu central està a Madrid. A cada zona hi ha pastors, obrers i ancians que constitueixen l’anomenat grup ministerial responsable de vetllar pel funcionament de l’església. Els aspirants de pastors tenen un llarg procés de formació, entorn als sis anys, durant els quals ajuden als pastors en la direcció de les esglésies locals. A Catalunya l’església de Filadelfia està estructurada en dues zones: la denominada zona catalana que inclou l’àrea barcelonesa i la costa septentrional; i la zona aragonesa on s’inclouen les esglésies d’Aragó, Lleida i Tarragona.
Cada dia, excepte dissabte, hi ha culte a les esglésies de Filadelfia. Els feligresos es troben per pregar, escoltar la predicació i lloar a Deu a través del cant. La celebració dura entre una hora o hora i mitja. La música és essencial en el culte de l’església de Filadelfia. Els diumenges hi ha una escola dominical per conèixer millor la Bíblia i un culte de més llarga durada dedicat a commemorar el Sant Sopar. En asquesta església el bateig és d’adults i per immersió, si és pot en un riu o el mar, o en una piscina.
Els pastors d’aquesta església, a més de dedicar-se a les activitats de cultes, desenvolupen una gran activitat social entre els membres del poble gitano a través de programes socials que tenen lloc en els seus locals. A Catalunya tenen a l’entorn de vuitanta llocs de culte, molts d’ells situats a la perifèria de les ciutats i pobles.
dissabte, 2 de maig del 2009
Protestantisme XIV
Assemblees de Déu
El nom d’Assemblees de Déu es utilitzat per moltes esglésies evangèliques d’origen pentecostal. Les esglésies de les Assemblees de Déu neixen el 1914 per la iniciativa d’un grup de pentecostals, entre els quals destaquen M.N.Pinson, A.P.Hollins, H.A: Gross, D.C. Operman i E.N.Bell. El pastor E.N.Bell fou el primer superintendent (màxim responsable) d’aquest nou moviment evangèlic.
La doctrina de les esglésies de les Assemblees de Déu està en comunió amb els principis bàsic del protestantisme i, en relació a les altres denominacions, poden considerar-se propers als baptistes i a les Assemblees de Germans. La seva especificitat, com esglésies que provenen de la corrent pentecostal, és la rellevància donada a l’experiència cristiana del bateig en l’Esperit Sant per sobre el conjunt del cos doctrinal. Per aquests cristians el bateig en l’Esperit Sant és una experiència espiritual posterior al nou naixement en Crist. El bateig és per immersió i només el reben aquelles persones que l’accepten lliurament. Les persones que tenen aquesta experiència de l’Esperit Sant reben diversos dons, entre els quals destaquen la capacitat de parlar una llengua estrangera (glossolàlia) i la facultat de sanar. Aquest tret característic també és propi d’altres esglésies d’origen pentecostal, si bé aquestes ho manifesten de forma més exagerada que les esglésies de les Assemblees de Déu.
Aquestes esglésies estan constituïdes per totes aquelles persones que han nascut de nou gràcies al bateig. La missió d’aquesta església es adorar Déu i evangelitzar el món. Tots els membres de l’església estan obligats a contribuir al seu finançament a través de delmes. Similarment com altres esglésies protestants creuen que, en un moment indeterminat, les persones justes mortes ressuscitaran i conjuntament amb els justos vius viuran eternament amb Déu. Després hi haurà una segona vinguda del Crist per regnar amb els justos a la terra durant mil anys. A la fi d’aquest temps hi haurà el judici final on els injustos seran condemnats definitivament al infern.
Cada església local, congregació, té una elevada autonomia i està dirigida per un pastor o ministre es collit entre els seus membres, uns diaques com a responsables del funcionament ordinari i els “obrers locals”, persones responsables de diverses funcions pastorals però que no poden oficiar ni casaments ni batejos. El diumenge és el dia de culte i durant de la setmana tenen un culte d’oració on es llegeix la Bíblia i es prega.
El nom d’Assemblees de Déu es utilitzat per moltes esglésies evangèliques d’origen pentecostal. Les esglésies de les Assemblees de Déu neixen el 1914 per la iniciativa d’un grup de pentecostals, entre els quals destaquen M.N.Pinson, A.P.Hollins, H.A: Gross, D.C. Operman i E.N.Bell. El pastor E.N.Bell fou el primer superintendent (màxim responsable) d’aquest nou moviment evangèlic.
La doctrina de les esglésies de les Assemblees de Déu està en comunió amb els principis bàsic del protestantisme i, en relació a les altres denominacions, poden considerar-se propers als baptistes i a les Assemblees de Germans. La seva especificitat, com esglésies que provenen de la corrent pentecostal, és la rellevància donada a l’experiència cristiana del bateig en l’Esperit Sant per sobre el conjunt del cos doctrinal. Per aquests cristians el bateig en l’Esperit Sant és una experiència espiritual posterior al nou naixement en Crist. El bateig és per immersió i només el reben aquelles persones que l’accepten lliurament. Les persones que tenen aquesta experiència de l’Esperit Sant reben diversos dons, entre els quals destaquen la capacitat de parlar una llengua estrangera (glossolàlia) i la facultat de sanar. Aquest tret característic també és propi d’altres esglésies d’origen pentecostal, si bé aquestes ho manifesten de forma més exagerada que les esglésies de les Assemblees de Déu.
Aquestes esglésies estan constituïdes per totes aquelles persones que han nascut de nou gràcies al bateig. La missió d’aquesta església es adorar Déu i evangelitzar el món. Tots els membres de l’església estan obligats a contribuir al seu finançament a través de delmes. Similarment com altres esglésies protestants creuen que, en un moment indeterminat, les persones justes mortes ressuscitaran i conjuntament amb els justos vius viuran eternament amb Déu. Després hi haurà una segona vinguda del Crist per regnar amb els justos a la terra durant mil anys. A la fi d’aquest temps hi haurà el judici final on els injustos seran condemnats definitivament al infern.
Cada església local, congregació, té una elevada autonomia i està dirigida per un pastor o ministre es collit entre els seus membres, uns diaques com a responsables del funcionament ordinari i els “obrers locals”, persones responsables de diverses funcions pastorals però que no poden oficiar ni casaments ni batejos. El diumenge és el dia de culte i durant de la setmana tenen un culte d’oració on es llegeix la Bíblia i es prega.
Com esglésies estan en molts països. A Catalunya hi ha algunes poques esglésies de les Assemblees de Déu. Moltes d'aquestes esglésies estan integrades en la Fraternitat Mundial de les Assemblees de Déu (World Assemblies of God Fellowship); les menys han constituït altres federacions. Aquestes esglésies representen la versió més moderada del pentecostalisme. Dins del moviment pentecostalista les esglésies de les Assemblees de Déu són el grup que té més feligresos. Segons les dades proporcionades pel Centre d’Estudis del Cristianisme Global aquestes esglésies tenen 52 milions d’afiliats.
divendres, 1 de maig del 2009
Protestantisme XIII
Pentacostalisme
L’any 1909 el moviment pentecostal arriba a l’Amèrica Llatina on penetrà amb molta força als països del Carib, el nord de Amèrica del Sur i el Brasil. Durant aquest temps el pentecostalisme ha tingut una notable expansió i la creació de moltes esglésies locals totalment desconexes entre elles. Una d’aquestes esglésies, amb una notable influència al Brasil, és la Església Universal del Regne de Déu creada el 1977 per Edir Macedo Bezerra. Aquesta església té un conegut programa televisiu que es diu “Pare de sufrir” molt extens en diversos països de l’Amèrica Llatina. Segons una recent estimació feta es calcula que les esglésies pentecostals tenen uns 53 milioms de feligresos en tot el món. Algunes estadístiques sumen a les esglésies pentecostals a les Assemblees de Déu. En aquest cas el pentecostalisme tindria uns 102 milions d'adeptes.
Molt proper als pentecostals es troben els moviments evangèlics carismàtics. Aquests, al igual que els pentecostal, creuen que Déu encara actua de forma sobrenaturalment per mitjà de dons espirituals miraculosos. Els moviments carismàtics creuen en les manifestacions de l’Esperit Sant i en l’acció operativa dels dons espirituals com el do de llengües, la sanació, la profecia, els miracles i tots aquells signes que practicaren els primers apòstols. Els carismàtics creuen que qualsevol persona pot experimentar de forma sobrenatural la presència de Déu, especialment en els moments de lectura de la Bíblia o d’adoració. Per això els carismàtics desenvolupen litúrgies en els les quals tenen molta importància els càntics de lloança i d’adoració de Déu. Generalment es considera que els carismàtics i els pentecostals són el mateix. No obstant, hi ha algunes diferències entre les dues tradicions evangèliques. Els carismàtics, tot i valorant, el do de les llengües no hi donen tanta importància com els pentecostals; també rebutgen certes pràctiques dels pentecostals i, generalment, no es consideren membres d’una església particular sinó que s’integren dins de les esglésies denominacionals.
Molt proper als pentecostals es troben els moviments evangèlics carismàtics. Aquests, al igual que els pentecostal, creuen que Déu encara actua de forma sobrenaturalment per mitjà de dons espirituals miraculosos. Els moviments carismàtics creuen en les manifestacions de l’Esperit Sant i en l’acció operativa dels dons espirituals com el do de llengües, la sanació, la profecia, els miracles i tots aquells signes que practicaren els primers apòstols. Els carismàtics creuen que qualsevol persona pot experimentar de forma sobrenatural la presència de Déu, especialment en els moments de lectura de la Bíblia o d’adoració. Per això els carismàtics desenvolupen litúrgies en els les quals tenen molta importància els càntics de lloança i d’adoració de Déu. Generalment es considera que els carismàtics i els pentecostals són el mateix. No obstant, hi ha algunes diferències entre les dues tradicions evangèliques. Els carismàtics, tot i valorant, el do de les llengües no hi donen tanta importància com els pentecostals; també rebutgen certes pràctiques dels pentecostals i, generalment, no es consideren membres d’una església particular sinó que s’integren dins de les esglésies denominacionals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)