En una interessant conferència Lluís Saéz, professor de sociologia d’ESADE, ha explicat quines són les tendències que s’observen en els valors dels joves d’avui. Resumeixo a continuació el que es poden considerar valors en alça.
1. S’incrementa l’individualisme. La llibertat i l’autorealització són uns dels valors més apreciats.
2. Les persones són molt més tolerants. Es respecten les opinions dels demés.
3. Hi ha un alt pluralisme tant en l’àmbit ideològic, com cultural i religiós.
4. Es considera que la democràcia es la millor forma d’organització social
5. Són persones molt lleials i molt amigues dels seus amics. L’amistat és un valor preuat.
6. S’instal·la la cultura de l’oci, la festa i la diversió.
També poden identificar-se uns valors a la baixa i uns contravalors emergents. Tot això serà tractat en uns altres posts.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
dimarts, 6 d’octubre del 2009
L'església ortodoxa I
Dins del cristianisme hi ha les anomenades esglésies orientals les quals sorgiren de l’evangelització dels primers apòstols a l’extrem oriental de l’imperi romà on dominava la cultura grega i Constantinople n'era la capital política. Des dels seus inicis aquestes esglésies estaven vinculades als patriarcats orientals. En les primeres èpoques del cristianisme es consolidaren cincs patriarcats que foren, ordenats de major a menor importància: Roma, Constantinoble, Antioquia, Alexandria i Jerusalem. D’aquests cincs patriarcats inicials, l’únic occidental era Roma que gaudia d’una especial primacia sobre el altres patriarcats pel d'haver acollit els darrers anys dels apòstols Pere i Pau. Els altres patriarcats estaven en la part oriental de l’Imperi. En els patriarcats d’orient dominava la llengua i la cultura grega, mentre que en el romà la cultura dominant era la llatina.
El context cultural i polític condicionà l'evolució d'aquestes esglésies. Mentre unes acceptaren la primacia del patriarcat de Roma i el papa, unes altres qüestionaren aquest fet i donaren origen a l'anomenada església ortodoxa a l'any 1054. El conjunt d'esglésies orientals comparteixen la mateixa tradició que l’església catòlica romana i tenen en comú amb ella l’acceptació dels primer set concilis ecumènics: I de Nicea (325), I de Constantinoble (381), Efes (431), Calcedònia (451), II de Constantinoble (553), III de Constantinoble (680-681) i II de Nicea (787). Les esglésies orientals s'han dividit en diverses esglésies en funció de l’acceptació o no dels concilis ecumènics. Les esglésies ortodoxes són, entre el conjunt d'esglésies orientals aquelles que accepten els set primer concilis, els únics celebrats conjuntament amb l’església romana, i que es troben en comunió amb el patriarcat de Constantinoble. La paraula ortodòxia significa veritable doctrina i veritable glorificació. Avui les esglésies ortodoxes són la tercera gran església cristiana, junt amb la Catòlica Romana i les esglésies protestants, apleguen uns 215 milions de fidels repartits per tot el món.
El context cultural i polític condicionà l'evolució d'aquestes esglésies. Mentre unes acceptaren la primacia del patriarcat de Roma i el papa, unes altres qüestionaren aquest fet i donaren origen a l'anomenada església ortodoxa a l'any 1054. El conjunt d'esglésies orientals comparteixen la mateixa tradició que l’església catòlica romana i tenen en comú amb ella l’acceptació dels primer set concilis ecumènics: I de Nicea (325), I de Constantinoble (381), Efes (431), Calcedònia (451), II de Constantinoble (553), III de Constantinoble (680-681) i II de Nicea (787). Les esglésies orientals s'han dividit en diverses esglésies en funció de l’acceptació o no dels concilis ecumènics. Les esglésies ortodoxes són, entre el conjunt d'esglésies orientals aquelles que accepten els set primer concilis, els únics celebrats conjuntament amb l’església romana, i que es troben en comunió amb el patriarcat de Constantinoble. La paraula ortodòxia significa veritable doctrina i veritable glorificació. Avui les esglésies ortodoxes són la tercera gran església cristiana, junt amb la Catòlica Romana i les esglésies protestants, apleguen uns 215 milions de fidels repartits per tot el món.
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Si la cosa funciona
Us recomano la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Si la cosa funciona” (Whatever Works ). El protagonista és un personatge retret, malcarat i antisocial però que, a mesura que avança la pel·lícula esdevé simpàtic, amable i que, gràcies a les contínues seves reflexions, es fa proper a les preocupacions dels espectadors. És un repàs precís de les fòbies de les persones. Només comprensibles per algú que fa de cada pel·lícula un petit homenatge a la psicoanàlisi. Durant noranta dos minuts el protagonista fa una dissecció del conjunt de circumstàncies, creences, idees i actituds que forneixen l’existència.
El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.
Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.
Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.
El protagonista, un madur professor de física en atur, connecta amb els espectadors perquè, a més de que és dirigeix de forma explícita a ells a través d’un enginyós recurs cinematogràfic, parlar i diu d’allò que més d’un cop hem pensat. Woody Allen parla a través del protagonista per dir-nos, al igual que ja feu a Match Point, que les coses poden donar-se també per atzar. Per això cal estar atent i ser flexibles per tal de no deixar passar les oportunitats. Això és el que es desprèn de veure com els personatges fan i refan les seves vides de forma totalment inesperada. El racionalisme del protagonisme es va desfent progressivament a mesura que avança la pel·lícula. Al final, sembla que tota sigui atzar i casualitats.
Novament, Allen treu en una pel·lícula el seu mont particular de fantasmes. En poc espai de temps desfilen la gimnàstica sueca, la religió verdadera i les religions com a negoci, els teocon i els neocon (genialment representats en una galeria de personatges de cera), la teoria del caos, l’amistat, la psicoanàlisi, la sexualitat amb sexe i sense sexe, l’amor madur i l’amor adolescent, la soledat i la companyia, la ciència, l’art conceptual, la música, ... Un munt de llocs comuns pels espectadors. Els fantasmes de Woody Allen esdevenen complicitats amb els espectadors.
Una recomanació, si aneu al cinema eviteu seure al costat d’algú que xarrupi o mengi crispetes amb tots els sorolls del món, llavors no podreu captar els enginyosos i divertits diàlegs que, amb una velocitat prodigiosa, es donen sense parar. L’aparent surrealisme de les paraules s’amaga l’essència de la vida. Un autèntic regal que no es pot perdre.
diumenge, 4 d’octubre del 2009
Judaisme XIV – Actualitat del judaisme a Catalunya
A Catalunya hi ha vàries sinagogues. La més antiga és la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB). Aquesta comunitat va nàixer a finals de l’any 1918. Com a comunitat jueva forma part de la congregació de tradició ortodoxa perquè segueix la Llei Judaica (Halakhà) més tradicional. Els membres d’aquest comunitat són molt observants en les seves pràctiques i es quien pels principis del cashrut (correcte, apropiat; alló que compleix els preceptes del cashrut és casher (o kósher si es pronuncia segons la fonètica yídish). Els cashrut són la part dels preceptes de la religió jeuva que indiquen allò que les persones poden o no poden menjar o beure segons els preceptes bíblics. Aquests regles especifiquen amb claredat quins són els aliments que poden considerar-se purs, és a dir, que compleixen els preceptes de la religió jueva, i aquells que no són casher. El 15% de membres de la Comunitat Israelita de Barcelona són esquenasites i el 85% restant són sefardites. En aquesta sinagoga, tal com indica l’ortodòxia hi ha una separació entre homes i dones. Els homes ocupen la plana baixa de la sinagoga i les dones es situen en una balconada. La litúrgia es realitza en hebreu. Per més informació de la CIB consultar http://www.cibonline.org/home.asp.
La segona comunitat és ATID (futur) creada a finals dels anys setanta a partir d’immigrants llatinoamericans d’ascendència asquenasita (descendents de jueus emigrats a Amèrica Central provinents d’Alemanya o Rússia, Polònia i Lituània o d’altres països de l’Est d’Europa). Aquests jueus a l’arribar a Catalunya s’incorporen, en un primer moment a la Comunitat Israelita de Barcelona, però atés el seu caràcter progressista comencen a tenir dificultats amb el seu caràcter rigorista degut a la seva visió ortodoxa del judaisme de tal manera que als inicis dels anys 90 hi ha una escissió.
ATID és una comunitat jueva caracteritzada pel seu caràcter lliberal en l’àmbit religiós i social. La Comunitat Jueva Atid s’alinea amb els plantejaments del judaisme reformista modern. Aquesta corrent reformista també pot denominar-se com progressista o lliberal. Són partidaris de la igualtat entre home i dona, per això les dones participen activament en els serveis religiosos. Així mateix, per tal de facilitar la comprensió dels texts, en les seves cerimònies s’utilitza el castellà. Com a jueus reformistes defensen la lliure i autònoma interpretació dels preceptes religiosos, tant els de la Torà com la tradició oral. Per això refusen les lectures integristes dels preceptes religiosos o les seves interpretacions literals. Consideren que el Messies no és una persona sinó una metàfora de la futura societat ideal en la qual han de desenvolupar-se plenament els principis de la pau i de la fraternitat. Més informació a http://www.atid.org/, http://www.atid.es.
Un altra part dels jueus catalans estan organitzats en el Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch. Aquest centre fou creat a Barcelona pel rabí David Libersohn a inicis de l’any 2002 i està inscrit en el moviment i escola religiosa del mateix nom. El Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch no vol competir amb les sinagogues. El seu ideari és aconseguir que els jueus a Catalunya recuperin els principis tradicionals de la identitat jueva. Es tracta d’un grup que treballa per tal judaïtzar el judaisme. El centre d’estudis no és pròpiament una sinagoga, però al tenir-hi una Torà es prega. La forma d’organitzar-se aquest centre difereix de com ho fan les sinagogues tradicionals. El centre no té socis, com les sinagogues, per això el rabí, al no dependre de les quotes dels socis, té més llibertat d’acció. Els participants a les activitats financien el centre amb aportacions voluntàries. El centre Lubavitch de Barcelona està dins del moviment internacional de centres d’estudi Lubavitch. Aquest movimient, actualment important dins del món jueu actual, el creà el el rabí Scheerson a New York. Per més informació consultar http://www.chabad.org/; http://www.chabadbarcelona.org/
La segona comunitat és ATID (futur) creada a finals dels anys setanta a partir d’immigrants llatinoamericans d’ascendència asquenasita (descendents de jueus emigrats a Amèrica Central provinents d’Alemanya o Rússia, Polònia i Lituània o d’altres països de l’Est d’Europa). Aquests jueus a l’arribar a Catalunya s’incorporen, en un primer moment a la Comunitat Israelita de Barcelona, però atés el seu caràcter progressista comencen a tenir dificultats amb el seu caràcter rigorista degut a la seva visió ortodoxa del judaisme de tal manera que als inicis dels anys 90 hi ha una escissió.
ATID és una comunitat jueva caracteritzada pel seu caràcter lliberal en l’àmbit religiós i social. La Comunitat Jueva Atid s’alinea amb els plantejaments del judaisme reformista modern. Aquesta corrent reformista també pot denominar-se com progressista o lliberal. Són partidaris de la igualtat entre home i dona, per això les dones participen activament en els serveis religiosos. Així mateix, per tal de facilitar la comprensió dels texts, en les seves cerimònies s’utilitza el castellà. Com a jueus reformistes defensen la lliure i autònoma interpretació dels preceptes religiosos, tant els de la Torà com la tradició oral. Per això refusen les lectures integristes dels preceptes religiosos o les seves interpretacions literals. Consideren que el Messies no és una persona sinó una metàfora de la futura societat ideal en la qual han de desenvolupar-se plenament els principis de la pau i de la fraternitat. Més informació a http://www.atid.org/, http://www.atid.es.
Un altra part dels jueus catalans estan organitzats en el Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch. Aquest centre fou creat a Barcelona pel rabí David Libersohn a inicis de l’any 2002 i està inscrit en el moviment i escola religiosa del mateix nom. El Centre d’Estudis Jabad-Lubavitch no vol competir amb les sinagogues. El seu ideari és aconseguir que els jueus a Catalunya recuperin els principis tradicionals de la identitat jueva. Es tracta d’un grup que treballa per tal judaïtzar el judaisme. El centre d’estudis no és pròpiament una sinagoga, però al tenir-hi una Torà es prega. La forma d’organitzar-se aquest centre difereix de com ho fan les sinagogues tradicionals. El centre no té socis, com les sinagogues, per això el rabí, al no dependre de les quotes dels socis, té més llibertat d’acció. Els participants a les activitats financien el centre amb aportacions voluntàries. El centre Lubavitch de Barcelona està dins del moviment internacional de centres d’estudi Lubavitch. Aquest movimient, actualment important dins del món jueu actual, el creà el el rabí Scheerson a New York. Per més informació consultar http://www.chabad.org/; http://www.chabadbarcelona.org/
També hi ha la petita comunitat de Bet Shalom. És una comunitat de pocs membres, però amb força presència social.
Des del punt de vista de membres, a Catalunya el judaisme està present a través de la Comunitat Israelita de Barcelona, que és la més antiga i amb major nombre de membres, després per la Comunitat Jueva Atid de Catalunya, i dos altres comunitats més petites com són la comunitat Bet Shalom i grup Jabad Lubavitch Barcelona. La majoria de jueus catalans tenen la nacionalitat espanyola i són d'origen sefardí, descendents dels jueus provinents de Ceuta i Melilla i de la zona de Tànger o de Grècia, Bulgària i Turquia. En els darrers anys s’ha incrementat notablement el nombre de jueus asquenasites, jueus originals de països centre europeus, que han vingut a Catalunya per immigració de països d’Amèrica Llatina.
No tots els jueus són practicants de forma regular alguns participen de la vida comunitària només en determinades cerimònies com podem ser els casaments, bar mitsvà, o celebracions anuals significades com són el Iom Kipur i la celebració de l’Any Nou jueu.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Sis propostes per la “minoria creativa”
Ahir, es clausurà el seminari “Religions i espiritualitat en un món en crisi” organitzat per la fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol. Diverses persones prou representatives del món religiós català, moltes de les quals havíem participat regularment al llarg de les sessions del seminari, ens trobarem per compartir les principals idees suggerides en el seminari i parlar de l’estat de la qüestió. El professor Àlex Seglers, resumí les principals idees dels ponents i l’escriptor Antoni Puigverd proposà un suggerent reflexió sobre el paper de les religions en les societats modernes. La seva conclusió fou que l’Església catòlica, després de molts anys de dominància social, ha d’assumir que ara li toca desenvolupar el paper de “minoria creativa” en un context de canvi dels paràmetres de les creences dins d’una societat religiosament plural.
En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.
1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.
2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.
3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.
4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.
5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.
6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.
Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.
En el torn d’intervencions vaig comentar com creia que s’expressa la religió en la societat contemporània. Resumeixo el que vaig dir.
1. La pràctica religiosa s’ha transformat. Han baixat unes pràctiques, però han augmentat unes altres. Les persones segueixen creient. Però també les creences són diferents. Hi ha la tendència de moure’s entre el sincretisme o la creació d’un Déu personal construït sumant molts déus particulars. Tenen èxit les religions amb poques exigències personals. També hi ha espiritualitat sense religió i religió sense transcendència. Són religions de salvació ràpida i sense esperar a una vida futura.
2. Acabada la Modernitat i liquidada la postmodernitat ara és el temps de la segona Modernitat. És un temps de recuperació dels grans valors del pensament il·lustrat, reformulats en un nou context social i cultural amb la particularitat que ara, aquest pensament, no expulsa la religió de l’espai públic. Laïcitat, secularització i religió conviuen, dialoguen i es complementen.
3. Es dóna un procés de politització de la fe perquè a l’agenda política s’han incorporat temes que afecten al sentit de la vida. Situació que convida a les institucions portadores de valors a intervenir per proposar els seus valors quan el debat polític afecta als valors d’humanització. Les esglésies estan sotmeses per això a la crítica política.
4. La pluralitat creixent de la societat convida a reformular la moral cívica. En aquest procés han d’intervenir les religions amb les seves aportacions específiques de sentit, valors i virtuts. La moral cívica serà el resultat d’un procés de diàleg i pacte. Ningú ha d’estar exclòs en el procés de la recreació de la moral cívica.
5. Els partits polítics han de demanar a les religions que aportin els seus valors a la societat. La societat s’enriqueix quan les religions proposen el seus valors perquè ells ajuden a generar esperança a partir d’uns valors que identifiquen un projecte d’humanitat.
6. La laïcitat és un espai comú de convivència protegit per les institucions públiques. Enfront l’espai religiós, no hi ha laïcitat, sinó espai civil. Gràcies a la laïcitat les tradicions religioses i de pensament es poden trobar dialogar i construir els valors compartits que identifiquen la societat. L’alternativa a la litúrgia (religiosa) no són les anomenades litúrgies laiques, sinó les cerimònies civils.
Una actitud comuna que és el comú denominador d’aquestes propostes, vàlid tant per les religions com per la política, és que els individus i les institucions han de treballar amb serietat i amb respecte vers el que pensen i creuen les persones.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Judaisme XIII - Les pràctiques del judaisme
Quidusim. És el matrimoni.
Guet (divorci o repudi). L’home entrega a la seva dona la carta de divorci on s’indica que és lliure de casar-se amb un altre home. Amb el divorci la dona rep la quantitat de dines especificada en el contracte matrimonial (ketuvà) i queda lliure de lligams matrimonials.
Kevurà (enterrament). La cerimònia de l’enterrament és una de les més fonamentals del judaisme. La cerimònia ha de fer-se el mateix dia de la mort o com a màxim l’endemà, sempre que no coincideixi amb el shabat o alguna festivitat major. La germandat santa renta el cos del difunt i el cobreix amb un sudari blanc. Als cadàvers dels homes també se’ls vesteix amb el seu tal·lit (mantell ritual que es posa sobre les espatlles per pregar). La pràctica antiga, que encara s’utilitza a Israel, és l’enterrament del cos directament a la terra, però a la Diàspora es posa en un taüt que contingui una mica de terra d’Israel. La incineració i l’embalsamament estan prohibits per la religió judaica perquè es consideren pràctiques paganes. Camí del cementiri es reciten passatges bíblics; en posar el cadàver dins el fossar els homes presents tiren tres palades de terra cadascú i finalment l’home més proper al difunt és l’encarregat de recitar el qaddix (oració que es recita en ocasions especials, com enterraments o festes importants).
Guet (divorci o repudi). L’home entrega a la seva dona la carta de divorci on s’indica que és lliure de casar-se amb un altre home. Amb el divorci la dona rep la quantitat de dines especificada en el contracte matrimonial (ketuvà) i queda lliure de lligams matrimonials.
Kevurà (enterrament). La cerimònia de l’enterrament és una de les més fonamentals del judaisme. La cerimònia ha de fer-se el mateix dia de la mort o com a màxim l’endemà, sempre que no coincideixi amb el shabat o alguna festivitat major. La germandat santa renta el cos del difunt i el cobreix amb un sudari blanc. Als cadàvers dels homes també se’ls vesteix amb el seu tal·lit (mantell ritual que es posa sobre les espatlles per pregar). La pràctica antiga, que encara s’utilitza a Israel, és l’enterrament del cos directament a la terra, però a la Diàspora es posa en un taüt que contingui una mica de terra d’Israel. La incineració i l’embalsamament estan prohibits per la religió judaica perquè es consideren pràctiques paganes. Camí del cementiri es reciten passatges bíblics; en posar el cadàver dins el fossar els homes presents tiren tres palades de terra cadascú i finalment l’home més proper al difunt és l’encarregat de recitar el qaddix (oració que es recita en ocasions especials, com enterraments o festes importants).
dijous, 1 d’octubre del 2009
Estudis i informes
Durant aquest dies es parla molt dels informes demanats per alguns departaments de la Generalitat. Certament, algun d’ells tenen alguns títols pintorescs i uns continguts que semblen poc útils per la gestió pública. Però, com s’ha repetit bastant, en cap cas hi hagut una irregularitat administrativa en la seva contracció. No obstant, els comentaristes, analistes i tertulians s’han gronxat bastant en la qüestió dels informes. Bàsicament, tothom en contra i disparant perdigons a veure a qui tocaven. Doncs bé, vull defensar el valor dels estudis i informes que poden encarregar-se des de el sector públic. Perquè alguns dels arguments emprats entorn a aquest tema tenen un gruix de cinisme bastant considerable. La meva defensa dels informes és genèrica i no pretén salvar aquells estudis que són dubtosa utilitat pública. En aquest cas la crítica és clara: són una despesa evitable i per lo tant supèrflua.
Les meves raons són simples. Governar i administrar el bé públic vol dir prendre bones decisions i optimitzar bé els recursos. Per prendre decisions cal tenir tota la informació i això s’obté a través de l’anàlisi. Aquest, normalment, no emergeix espontàniament sinó és el fruit de l’estudi que es presenta sota la forma d’un informe per la presa de decisions. Què hi ha de criticable en això?. Per elaborar aquests estudis no sempre es disposen dins de l’Administració de les persones més idònies. A més, alguns dels que ara s’inflen de criticar al Govern per encarregar informes, són els primers en criticar també el cost de l’Administració en capítol I (costos de personal). El dilema fou resolt anys enrere iniciant les polítiques d’aprimament del sector públic i passant a l’exterior (el mercat) activitats desenvolupades a l’interior del sector públic. Allò que vulgarment s’ha dit externalització (que mai va ser problema quan afectava només al contracte de la recollida de brossa i a poca cosa més). En aquests procés s’aprimaren els gabinets d’estudis de les administracions i augmentaren les empreses d’analistes dedicades a facilitar estudis per la presa de decisions. Aquesta doble estratègia, si es fa bé, permet millorar la governabilitat, perquè es milloren les decisions, i s’optimitzen els recursos públics.
Queda per resoldre el tema del cost dels informes. Hi ha dos criteris bàsics per abordar aquesta qüestió. Primer, el valor absolut del cost de l’informe. Aquest està sempre en funció de l’anàlisi cost/benefici. En cada cas caldrà aplicar aquesta màxima per judicar la utilitat de l’informe. Aquesta dada només es coneixerà si després s’efectua la corresponent avaluació. En aquest tema, reconec que encara no s’ha avançat prou. No hi ha massa pràctica en l’avaluació de les polítiques públiques. La segona dimensió del tema dels costos està en relació en llindar del valor del contracte per evitar anar al concurs públic. Aquest és una altre qüestió que caldrà resoldre algun dia. Mentre la idea de la transparència pública recaigui només en el procediment, hi hauran lleis de contractes públics més orientades a combatre la corrupció que a facilitar un gestió eficaç i eficient dels recursos públics basada en la professionalitat dels seus gestors. Si es vol fiscalitzar la despesa pública per evitar la corrupció hi ha altres mecanismes que l’estreta regulació de l’actual forma de contractació pública basada en una enorme desconfiança en la professionalitat del directiu públic. Per cert, que si les Administracions fossin més àgils alhora de pagar els seus deutes, també es milloraria el cost de la contractació pública.
La meva defensa dels estudis i informes, com poden veure, és per defensar la honorabilitat del sector públic. Dels seus polítics i gestors. Perquè hi hagin uns quants estudis de dubtosa utilitat pública no cal passar-se a l’extrem de contenir-se alhora d’encarregar estudis. Llavors, es ressentiria profundament la qualitat de la decisió pública.
Les meves raons són simples. Governar i administrar el bé públic vol dir prendre bones decisions i optimitzar bé els recursos. Per prendre decisions cal tenir tota la informació i això s’obté a través de l’anàlisi. Aquest, normalment, no emergeix espontàniament sinó és el fruit de l’estudi que es presenta sota la forma d’un informe per la presa de decisions. Què hi ha de criticable en això?. Per elaborar aquests estudis no sempre es disposen dins de l’Administració de les persones més idònies. A més, alguns dels que ara s’inflen de criticar al Govern per encarregar informes, són els primers en criticar també el cost de l’Administració en capítol I (costos de personal). El dilema fou resolt anys enrere iniciant les polítiques d’aprimament del sector públic i passant a l’exterior (el mercat) activitats desenvolupades a l’interior del sector públic. Allò que vulgarment s’ha dit externalització (que mai va ser problema quan afectava només al contracte de la recollida de brossa i a poca cosa més). En aquests procés s’aprimaren els gabinets d’estudis de les administracions i augmentaren les empreses d’analistes dedicades a facilitar estudis per la presa de decisions. Aquesta doble estratègia, si es fa bé, permet millorar la governabilitat, perquè es milloren les decisions, i s’optimitzen els recursos públics.
Queda per resoldre el tema del cost dels informes. Hi ha dos criteris bàsics per abordar aquesta qüestió. Primer, el valor absolut del cost de l’informe. Aquest està sempre en funció de l’anàlisi cost/benefici. En cada cas caldrà aplicar aquesta màxima per judicar la utilitat de l’informe. Aquesta dada només es coneixerà si després s’efectua la corresponent avaluació. En aquest tema, reconec que encara no s’ha avançat prou. No hi ha massa pràctica en l’avaluació de les polítiques públiques. La segona dimensió del tema dels costos està en relació en llindar del valor del contracte per evitar anar al concurs públic. Aquest és una altre qüestió que caldrà resoldre algun dia. Mentre la idea de la transparència pública recaigui només en el procediment, hi hauran lleis de contractes públics més orientades a combatre la corrupció que a facilitar un gestió eficaç i eficient dels recursos públics basada en la professionalitat dels seus gestors. Si es vol fiscalitzar la despesa pública per evitar la corrupció hi ha altres mecanismes que l’estreta regulació de l’actual forma de contractació pública basada en una enorme desconfiança en la professionalitat del directiu públic. Per cert, que si les Administracions fossin més àgils alhora de pagar els seus deutes, també es milloraria el cost de la contractació pública.
La meva defensa dels estudis i informes, com poden veure, és per defensar la honorabilitat del sector públic. Dels seus polítics i gestors. Perquè hi hagin uns quants estudis de dubtosa utilitat pública no cal passar-se a l’extrem de contenir-se alhora d’encarregar estudis. Llavors, es ressentiria profundament la qualitat de la decisió pública.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)