Tocomocho

He llegit en un diari referent a les detencions de vàries persones relacionades amb el cas de Santa Coloma de Gramenet el següent titular: “Cunde la sensación de la decadencia política”. Trobo parcial aquest titular perquè no tots els detinguts són polítics i perquè al darrera del titular cridaner es convida al lector a fer unes generalitzacions que no venen al cas. Darrera de la corrupció identificada recentment, no és el cas encara de Santa Coloma perquè tot està pendent del que diu el jutge Garzón, com són els casos Gürtel, Palmarena, Fèlix Millet, Egido, etc..., coincideixen persones amb responsabilitat política i empresarial i tots ells evidencien un problema comú: un comportament immoral tipificat penalment com a delicte.

Si mirem fora del nostre país, la crisi econòmica mundial: el tema de les hipoteques subprime, Mardoff i altres posen en evidència que darrera la crisi econòmica hi ha un desig de cobdícia que vulnera el propi comportament lliure del mercat. Si la mirada la dirigim al nostre país ens adonem que a casa nostre una part del sistema financer també ha estat massa alegre alhora de buscar fàcils rendibilitats seduïts per allò que es feia a fora. Al final, tot ha petat. Però sembla que aquests casos no mereixen el mateix qüestionament radical que alguns mitjans apliquen al sistema polític.

Les dues situacions tenen en comú la crisi de valors ètics d’algunes persones que tenen una responsabilitat política o empresarial. Si hi ha corrupció en el sector públic és perquè probablement hi ha algunes persones del sector privat que volen beneficiar-se de la seva permeabilitat amb el poder polític; i si des del sector empresarial es corromp al sector públic és perquè hi ha algunes persones que són sensibles a ser corruptes. Però en cap cas, aquest fets podem i duen fer-se servir per qüestionar l’honorabilitat o utilitat del sistema polític i empresarial. Als qui creuen que hi ha una decadència política els recordaria l’estafa del “tocomocho”. Tot i que la justícia persegueix a l’estafador, també caldria reprendre a la persona estafada perquè, si l’estafa té èxit, és perquè una persona vol aprofitar-se del suposat retard mental de l’estafador. Per això, abans d’acusar alegrament al món polític cal tenir en la memòria el “tocomocho”.

El barret de Voltaire

Quasi bé mentre s’inaugurava l’oportuna i encertada exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya” organitzada per la Generalitat de Catalunya a fi d’evidenciar la influència de les religions en la construcció del país, uns membres del Consell Escolar de Catalunya proposaven substituir en el calendari escolar la denomina de festes de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera. En un intent pràctic de negar, en la pràctica, allò que l’exposició mostra com evidència cultural i ho fa amb respecte vers les religions i les formes de pensament. La metàfora de les campanes, que tant servien per recordar els temps o moments religiosos com per cridar a somatent o marcar les hores, quedava contestada per la proposta desafinada d’alguns membres del Consell Escolar de Catalunya.

El que podia semblar una anècdota marginal, perquè així ho fou en el Consell Escolar, s’ha convertir en notícia. Gràcies a aquesta notorietat diverses persones, des de diferents tradicions culturals, creences i conviccions s’han manifestat a favor de dir pel seu nom el que són aquestes festes: Setmana Santa i Nadal. Molts dels arguments donats per justificar-ho són impecables. No els repetiré. He intentat entendre el sentit de la proposta, però no l’he trobat. Perquè, si realment és vol treure tota referència religiosa en el calendari escolar no té massa sentit allargar les vacances de Nadal ( o com s’haguessin dit) fins a Reis (amb cavalcada inclosa) perquè aquesta festa també és cristiana. La única explicació que hi trobo és que algunes de les veus partidàries del canvi de denominació estan instal·lades en una concepció esbiaixada de la laïcitat. Segons la qual la societat és laica i cal fer-la encara més laica.

Doncs bé, ni la societat és laica, ni la negació del fet religiós es pot fer ara en nom de la laïcitat. La laïcitat és l’espai comú on, les religions i les tradicions de pensament es troben per humanitzar la societat. Des d’aquesta perspectiva, és evident que l’escola ha de ser laica. Ho ha de ser per parlar amb llibertat de com les religions han ajudat a les persones a viure uns valors que són avui patrimoni de tots. L’escola ha de ser laica per poder explicar per què per Nadal es posen pessebres, ens apleguem a les llars, fem festa, cantem nadales i a l’escola es fan els Pastorets; i com aquesta tradició dóna i afirma la nostre identitat com a poble. L’escola ha de ser laica per poder explicar que durant la Setmana Santa els cristians commemorem la mort i la resurrecció del nostre Déu. Fet que dóna sentit a la creença dels cristians. De la mateixa manera que es parlarà amb respecte de les festes de les altres religions. Perquè les creences i conviccions dels nens no poden quedar a les portes de les escoles públiques. Cal saber explicar amb molta cura que per Nadal celebrem una tradició, que té sentit religiós per unes persones, i per tots aquests dies estan plens de significacions i sentits que ens recorden d'on venim. La festa són més que vacances, és també commemoració.

Aquesta és la laïcitat que vull per l’escola pública catalana. M’espanta una escola pública sense cap referència al fet religiós. La bona escola ha de saber explicar el sentit de les religions als nens i nenes del nostre país. Negar aquesta possibilitat, i fer-ho en nom de la laïcitat, només s’entén si darrera la laïcitat s’amaga una voluntat laïcista que vol combatre i excloure el fet religiós de la societat. Però el laïcisme de combat és incoherent amb una concepció oberta de la societat. Avui ens cal una laïcitat inclusiva que reconeix les aportacions del fet religiós en la humanització de la societat. Aquest és el camí que tots hem de recórrer des de les conviccions i valors personals per tal que els nens i nenes d’avui puguin construir la societat del futur. Per acabar una història. Diuen que Voltaire, persona poc amiga dels eclesiàstics, sempre que passava davant d’una església es treia el barret. Quan li preguntaren perquè ho feia la seva resposta va ser clara: “Respecto el que és respectable". En més d'una ocasió, convindria evocar al sentit de les paraules de Voltaire davant la frivolitat d’algunes propostes.

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 3

La principal festa litúrgica ortodoxa, l’anomenada la Festa de les festes, és la nit de Pasqua. Aquesta és la gran festa litúrgica de l’ortodòxia que continua fins quaranta dies després amb la festivitat de l’Ascensió. També hi ha les considerades 12 grans festes: Naixement de la Santa Verge Mare de Déu, exaltació de la molt Santa Creu, presentació de Santa Verge mare de Déu al Temple, naixement del Senyor (Nadal), Bateig del Senyor, presentació del Senyor, anunciació a la Verge Maria, entrada de Jesús a Jerusalem (Diumenge de Rams), Ascensió del Senyor, Pentecosta, Transfiguració de Crist en el Mont Tabor, Ascensió de la Mare Déu. Aquestes festes, per la diferència entre el calendari romà i l’ortodox, no hi ha coincidències entre les dues litúrgies. Així, per exemple, la litúrgia catòlica celebra el Nadal el 25 de desembre i l’església ortodoxa el dia 7 de gener

Les esglésies ortodoxes s’estructuren entorn de l’anomenada comunió ortodoxa. La instancia superior d’aquesta comunió es el concili ecumènic, l’únic que té la facultat d’establir qüestions dogmàtiques. La instància immediatament inferior és el sínode de primats. Per sota venen les denominades esglésies autocèfales. El terme autocèfala expressa el model eclesial propi de l’ortodòxia. L'Església Ortodoxa està estructurada entorn a les seus patriarcals, altrament dites esglésies sinodals. Comparteixen una doctrina comuna (els set primers concilis) i una litúrgia (el ritus bizantí, amb variants pròpies de cada església). La vinculació jurídica d’aquestes seus patriarcals al patriarca de Constantinoble es simbòlica.

Opinions i judics sobre l'Islam

Avui ha tingut lloc el V Congrés d’Imams i Presidents de mesquites de Catalunya convocat pel Consell Islàmic de Catalunya. La trobada ha estat un èxit. Tota la sala del CCCB de Barcelona estava plena. Ni el canvi d’hora, ni la petita confusió generada ahir per una contraprogramació de l’acte ha minvat l’assistència a aquesta trobada. Durant tot el dia els musulmans catalans han parlat sobre els estereotips i prejudicis que es tenen sobre l’Islam als països occidentals. La presència de representants institucionals: la Directora General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Director General de Relacions amb les Confessions del govern de Madrid, representants del PSC, Convèrgència Democràtica i Unió Democràtica, i de l’Ajuntament de Barcelona han donat visibilitat al suport polític que es dóna a aquest tipus d’iniciativa.

Aquest congrés és una proba que evidencia la normalitat de la presència de l’Islam a Catalunya i la voluntat de la comunitat musulmana d’avançar cap la consolidació de l’Islam de Catalunya. Durant tot el dia els participants han debatut sobre “opinions i judicis” que estenen a Europa sobre els musulmans. Els diversos ponents han tractat aquesta qüestió des de diverses perspectives. Tots ells han indicat que massa sovint es mira a les comunitats musulmanes a través d’estereotips que molts cops condueixen a construir prejudicis que dificulten la seva comprensió. El reconeixement de la diversitat no ha de comportar un tracte desigual i la creació d’exclusions. El debat ha estat ric i alguns dels imams participants han deixat a l’aire la pregunta sobre el que cal fer per trencar aquests estereotips. Probablement, ara les comunitats musulmanes de Catalunya i les seves institucions hauran de seguir treballant per trancar aquests estereotips. Com deia un dels ponents: és un treball constant i pacient. On coexisteixen progressos i dificultats. Però que no es pot deixar de fer. Cal perseverança. La iniciativa d’avui és una bona mostra del camí que cal seguit. Endavant i bona feina.

Ortodoxia – Identitat ortodoxa 2

Les esglésies ortodoxes tenen set sagraments: el bateig, la confirmació, l’eucaristia, la confessió, l’ordenació, el matrimoni i el sagrament i unció dels malalts. L’ortodòxia accentua l’espiritualitat viscuda en l’àmbit litúrgic a través dels cants. Les persones es persignen cada cop que s’esmenta el nom de l’Esperit Sant i ho fan fent el signe de la creu amb un moviment de la ma dreta que va del costat dreta a l’esquerra comença’n pel cap, pit, espatlla dret i espatlla esquerra. Els dits polze, índex i mestre de la ma dreta s’ajunten per representar la trinitat mentre que l’anular i el petit es recullen sobre el palmell per significar la seva doble naturalesa. En les esglésies ortodoxes no hi ha bancs perquè els fidels estan sempre drets. Les persones que necessiten repenjar-se per seguir més còmodament les llargues cerimònies ortodoxes acostumen a fer-ho contra les parets de l’església.

El sacerdot és bàsic per aglutinar el nivell de la comunitat ortodoxa. El capellà esdevé el nexe a partir del qual la comunitat resta es troba i s’organitza. El sagrament de l’ordre sacerdotal comporta tres etapes. La primera és el diaconat, la segona és el presbiterat i la darrera l’episcopat. Els bisbes s’escullen només entre els monjos que són cèlibes, mentre que els sacerdots han d’estar casar-se abans de ser ordenats. Un cop ordenats, els sacerdots no es poden casar.

Moltes esglésies ortodoxes (Rússia, Sèrbia, Geòrgia) segueixen el calendari julià enlloc del calendari instaurat pel papa Gregori XIII que és el que també es vigent en les societats occidentals. Per això, en general, existeix un decalaitxe entre les festes catòliques i les ortodoxes.

Paisatge després de la crisi

Ahir tingué lloc a Montserrat el primer sopar debat organitzat per la fundació Montserrat-2025. El catedràtic Anton Costas parlà sobre “Paisatge després de la crisi. Reconstruir el bé comú” davant d'un grup d'empresaris i directius d'empresa. La seva intervenció comença per una diagnosi del moment present. Segons aquest professor l’actual crisi econòmica marca un canvi d’època. No és una crisi econòmica qualsevol. La seva diagnosi es basa en que al darrera de l’actual crisi hi ha la pèrdua dels factors morals que defineixen una vida decent: la justícia, la confiança, la fraternitat, generositat, etc... Són uns moments que, en alguns aspectes, recorden el que foren els anys entre el període de 1870 i 1914 coneguts com la Belle Epoque o Epoca Dorada. Tothom gastava perquè hi havia un crèdit il·limitat i barat que estimulava tenir sous baixos però un sou complementari a través d’aquests crèdits. Però això s’ha acabat perquè l’economia ha entrat en crisi, en part, per la pèrdua dels valors bàsics que donaven confiança al sistema econòmic i l’aparició d’un fenomen econòmic nou: la desaparició del crèdit.

El professor Costa recordà que les teories econòmiques del mercat són viables si es fonamenten també amb uns valors sòlids que permeten, corregir d’alguna manera, les seves ineficiències. Fonamentà el seu judici amb la visió moral que Adam Smith tenia del mercat (Teoria dels sentiments morals). En contra del que es pensa, digué el professor Costa, Adam Smith no era partidari d’un mercat sense regulació o manca de valors que corregissin els seus errors. Tot el contrari. Smith creia profundament en els valors com a sistema per equilibrar els problemes generats per un mercat deixat a la seva iniciativa.

El professor Costa proposà una mirada esperançada a la crisi entenent que és una oportunitat important per corregir el sistema econòmic espanyol. Proposà avançar a partir de 5 eixos (el que anomenà les 5 R). Es un temps per rescatar el concepte públic de crèdit; per recuperar la intervenció del sector públic en l’activitat econòmica malgrat que es generi dèficit; per reconvertir alguns sectors productius; per reformar moltes coses del sector productiu i no únicament el mercat laboral; i per reequilibrar la despesa pública, especialment cal invertir més en els infants i els joves perquè són el futur.

La iniciativa endegada per l’Abadia de Montserrat a través de la seva fundació Montserrat 2025 és molt positiva perquè permet mirar la realitat, sempre plural i plena de matisos, a partir de la defensa d’un sistema de valors sòlids que vertebren la moral cívica. Des de la visió cristiana, l’Abadia de Montserrat, ofereix un espai obert on persones amb diferents responsabilitats econòmiques i socials poden escoltar una anàlisi de la realitat feta a partir d’una defensa clara per aquests valors. La intervenció del professor Costas és un bon exemple de com parlar de la crisi econòmica defensant uns valors que, deia ell, defineixen una societat decent. Considero molt encertada aquesta iniciativa i desitjaria que es consolidés com un espai de trobada útil per avançar en el procés d’humanització de la societat. L’encert d’aquesta proposta és facilitar un espai de trobada on els participants es trobin còmodes per tal de poder expressar-se lliurament. La reserva i la discreció han de ser un dels distintius d’aquests encontres a fi de generar un ambient de confiança que faciliti als participants aportar els seus punts de vista a les qüestions debatudes.

El valor del silenci

El valor del silenci
22 octubre 2009

M’ha sorprès gratament que el President Montilla fes un elogi del silenci en el seu nou espai al Facebook. El silenci és un virtut necessària avui. Qui practica el silenci té més oberta la capacitat d’escoltar. No és fàcil escoltar en un món ple de sorolls. Hi ha soroll per tot arreu. Les ciutats són sorolloses, el soroll traspassa sense demanar permís les parets i el soroll ens acompanya a tothora. Molts cops, quan el gaudi del silenci sembla possible el defugim obrint qualsevol aparell que generi soroll, encara que sigui la música més selecta. Dóna la impressió que ens fa por estar en l silenci.

La virtut del silenci també ens permet escoltar-nos a nosaltres mateixos. Avui estic en un lloc on el silenci és, en part, una opció de vida. Com ens mostrà la pel·lícula ”El gran silenci” el silencia pot ser un camí de virtut. Elogio el silenci dels “solitaris”, aquells ermitans que habitaren fa segles Montserrat; però també admiro la capacictat de crear silenci al bell mig de la civilització. Animo a trobar temps pel silenci. Tant per escoltar als altres, com escoltar l’interior personal. Allí on les preguntes es formulen i reformulen moltes vegades.

El món polític necessita temps de silenci. El cardenal Martini, quan rebé el premi príncep d’Asturies, va parlar de la necessitat dels moments de silenci en la política. Certament, hi ha massa soroll en la política que distreu dels seus objectius últims. Només des del silenci es pot parlar a la societat per generar confiança. Parlar per parlar és innecessari. Parlar per escoltar-se és deplorable. Parlar per tenir un tall de veu al telenotícies és lamentable. Callar per parlar quan cal és de persones intel·ligents.