Construir una ètica cívica a Catalunya

Una de les polítiques d’afers religiosos està relacionada amb la necessitat d'enllaçar la gestió política de la diversitat religiosa amb les iniciatives desenvolupades per definir una ètica cívica capaç d'ordenar la convivència en la societat. L'increment de la pluralitat cultural i religiosa de la societat com a resultat de la transformació de bona part dels valors cívics juntament amb els canvis aportats pel recent flux migratori ha comportat, entre altres aspectes, la necessitat de definir un nou sistema de valors i virtuts que puguin ordenar la convivència cívica.

Per progressar en aquest sentit és necessari, en primer lloc, establir un marc comú acceptat per una àmplia base social. Cal establir un marc laic en el qual creients i no creients puguin compartir valors i desenvolupar la seva convivència basada en l'enteniment, la pau i la col·laboració. Aquest marc comú de convivència ha de defensar diverses coses. En primer lloc, la llibertat d'expressió. Qualsevol figura religiosa pot ser objecte de crítica i opinió. Aquesta crítica és lliure, però ha d'estar limitada; ha d'establir-se de comú acord quins són els límits que la crítica no pot passar. Un altre principi irrenunciable és la igualtat davant la llei de totes les persones. De manera particular, aquesta igualtat ha de garantir la igualtat de drets d'homes i dones. El següent principi bàsic és el respecte a la llibertat religiosa. Llibertat per creure o no creure, i criticar la religió i abandonar-la si es vol.

Una vegada definides quins han de ser les regles que han de regular la trobada entre les diferents tradicions de pensament i religioses cal iniciar el diàleg entre elles a fi d'identificar quins han de ser els valors i virtuts compartits. Cal establir una aliança de valors compartits. Es tracta de construir uns valors morals comuns, assumits lliurement. Aquests valors s’han de crear pas a pas a través del diàleg obert basat en la interacció, el respecte a les diferents identitats i l'acceptació sincera d'una identitat compartida..

El consens entorn dels valors comuns ha de permetre articular una ètica civil a partir de la pluralitat de morals particulars presents en la societat espanyola. Existeixen nous reptes que interpel·len la moralitat personal i davant els quals les respostes donades fins al moment són molt parcials. Aquestes noves qüestions reclamen unes noves respostes ètiques organitzades des de nous relats morals. Davant aquesta situació s'ha d'actuar amb gran responsabilitat. Doncs ningú pot ser exclòs per endavant per motius de pensament o de creences. Com tampoc es pot demanar a cap participant en aquest diàleg franc i sincer que deixi d'aportar aquella sensibilitat que ho defineix com a individu. La política d’afers religiosos ha de crear les condicions perquè les religions participin en aquest procés de definició d’una moral cívica o ètica de mínims. Cal assegurar que les religions participen amb les mateixes condicions i gaudeixen del mateix respecte que altres tradicions del pensament.

Diàlegs para un amic neoliberal III. Tenim respostes però han canviat les preguntes

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol "Diàlegs per a un amic neoliberal" en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

Ens trobem en una cruïlla històrica plena de grans sorpreses. Des de 1989 els esdeveniments s'han accelerat i malgrat haver canviat les banderes a l'Est d'Europa els seus problemes i els nostres, no només segueixen sent els mateixos, sinó que s'afegeixen de nous. (La globalització i la modificació geopolítica, com demostren els darrers esdeveniments del nord d’Àfrica) han creat un nou escenari totalment inèdit). Els vertiginosos últims anys ens han omplert d'incerteses i de preguntes sense respostes. Fins i tot podem sospitar que no sabérem formular, en el seu moment, les preguntes adequades i per això la nostra insatisfacció sorgeix de la nostra incapacitat de trobar respostes. Sabem unes respostes, però sorprenentment ens han canviat les preguntes.

Les noves societat emergents i les societats existents busquen trobar nous sentits, tampoc semblen estar en bona forma les ideologies o les teories que antigament els proporcionaven. Fins i tot la fe cristiana, aquella des de la qual aliment meves esperances, abans hegemònica per donar sentit a "tot", avui competeix amb altres propostes, religioses o laiques, per explicar, una altra vegada el tot o una part.

Tot aquest panorama ens ha d'omplir d'humilitat. No podem admetre com precís cap judici que pretengui treure profit de la crisi del comunisme a favor del neoliberalisme i del sistema capitalista occidental. Amb el fracàs del socialisme real afloren les contradiccions i les limitacions tant del socialisme com del capitalisme en qualsevol de les seves mutacions. L'enfonsament del sistema polític dels països de l'Est no pot amagar el permanent fracàs del capitalisme per "la seva incapacitat per establir un ordre econòmic internacional just, harmònic i eficaç i un adequat equilibri social i ambiental ... la seva incapacitat per eradicar la fam, la incultura i la misèria del món ... els desequilibris mediambientals, els riscos nuclears i la carrera armamentística a la qual es dediquen importants recursos que ben utilitzats podrien contribuir a pal·liar de manera important la fam, la ignorància i la malaltia. Com un sistema econòmica que fa possible aquestes situacions pot considerar com el millor possible i com la fi feliç de la història” (Tezanos, JF "La crítica de la raó econòmica i la raó de la crítica social", a El socialisme del futur. N º 3 1991, pàgines 65-66).

Davant aquests fets el diàleg possible entre les diferents alternatives que pretenen incidir en les nostres societats ha d'estar presidit per la humilitat i una actitud receptiva d'altres opinions, així com orientat cap a la recerca d'idees que facin possible la transformació dels actuals sistemes sociopolítics, per tal que siguin, com a mínim, més justos i habitables. En aquests moments no falten veus reclamant la fi de la història o proposant una nova història forjada de falses seguretats. Qualsevol d'elles apareix com a nou fonamentalisme que reparteix seguretats aparents per treure'ns del mal pas al qual sembla haver-nos portat l'actual situació d'anomia i de fracassos socials. Per això el diàleg és l'única possibilitat que li resta a la raó i als sentiments per poder seguir fent agradable nostres itineraris mundans sense oblidar que la nostra sort va lligada amb la d'altres persones i amb la resta de la Creació.

Petit recull de pregàries IV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

6 febrer. El senyor m’alliberà, perquè m’estimava (Sl 18.20)

7 febrer. Tu. Senyor, em mantens la llàntia encesa, Déu meu, claror en les meves nits (Sl 18.29).

8 febrer. Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre (Sl 19,10)

9 febrer. Preserva el teu servent de l’orgull, que no s’apoderi de mi (Sl 19,14)

10 febrer. Uns es fien dels carros, altres dels cavalls; nosaltres invoquem el nom del Senyor, el nostre Déu (Sl 20,8)

11 febrer. El rei confia en el Senyor; l’amor de l’Altíssim no el deixarà caurà (Sl 21,8)

12 febrer. Déu meu, Déu meu, per què m’ha abandonat? (Sl 22,2)

Religions i objectius del Mil·lenni

El dijous a Barcelona es presentà en el Centre Unesco de Catalunya (Unescocat) la publicació “Religions i objectius del Mil·lenni”. Es tracta d’un recull d’aportacions fetes per membres de diverses confessions ( cristianisme catòlic, protestant i ortodox, l’Islam, judaisme, l’hinduisme, budisme, Fe Bahá’í, i Societat Unitària Universal) sobre els objectius de Desenvolupament del Mil·lenni proposats per les Nacions Unides i que s’na d’assolir el 2015. Després de dos anys de treball, aquestes persones han recollit, des de la sensibilitat de les seves religions, una sèrie de textos, reflexions i pràctiques orientades a promoure la realització d’aquests objectius.

La iniciativa és lloable per vàries raons. En primer lloc pel seu missatge de fons: les religions dialoguen i es posen d’acord per humanitzar la societat. Totes elles participen de l’objectiu de vèncer la pobresa i combatre les injustícies. Així, les diferents religions caminen juntes, en concòrdia i harmonia, en favor de les persones. Cadascuna, des de la seva especificitat i diferència, expliquen que la terra és un espai de concòrdia i reconciliació entre les persones i amb la natura. En segon lloc, hi ha el testimoniatge de que les religions al viure les seves creences públicament aporten valors per la convivència. Les tradicions religioses són depositàries d’uns valors essencials per aconseguir els objectius del Mil·lenni. La tercera consideració és l’enriquiment de les religions a partir del diàleg. Els autors de les diferents aportacions manifestaren que la trobada dialogal ha enriquit la seva experiència creient. Han millorat en la seva tradició i han conegut millor les altres religions.

Les religions són font d’humanitat. Aquesta és, segons els autors d’aquest treball, la gran aportació de les religions a la societat contemporània. Les religions donen densitat a l’existència humana. La seva credibilitat es basa en la seva capacitat d’esdevenir consol pels afligits i alliberament dels pobres empobrits per les estructures injustes. Recomano l’atenta lectura d’aquest document perquè en ell hi ha un exemple pràctic de com el diàleg interreligiós esdevé una bona notícia per la nostra societat.

Montserrat, benaurat i estimat

Avui ha sortit publicat en el Diari Oficial de la Generalitat el meu cessament com a president de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Han estat uns anys meravellosos. Viscuts en profunditat i compromís, amb il·lusió i donació. Volia retornar a Montserrat tot el bé que m’ha fet al llarg de la meva vida. Mai serà suficient el que jo pugui fer per Montserrat, la seva gent i el seu entorn.

Durant aquests anys he aprés a estimar a Montserrat comprenent la seva complexitat. El lema “Montserrat és ...” reflexa la seva realitat diversa. La realitat és com és, però també com les persones som al moment de percebre-la. Això és evident a Montserrat. Cada persona s’aproxima amb unes inquietuds i experiències particulars que dibuixen un color i una densitat a la vivència que es té. Han estat un anys plens de possibilitats de fer coses. De comprendre que Montserrat se l’estima des de moltes maneres. Per a mi, la metàfora d’aquesta relació particular ha estat poder anomenar cada agulla pel seu nom. Són com les estrelles del firmament posades a la terra: cadascuna Déu les crida pel seu nom.

La vida del Santuari, la veneració a la Mare de Déu i la contemplació activa de les comunitats monàstiques hi aporta un valor religiós extraordinari. Gràcies a la comunitat benedictina de Santa Maria, Montserrat és un llegat espiritual i cultural. Les monges de Sant Benet també hi participen aporten la seva vida comunitària de pregària i la seva missió sota l’esguard del Cavall Bernat. Les persones que han optat per la vida monàstica a Montserrat tenen conviccions profundes i sòlides. Els seus principis i valors enriqueixen el caminar de la societat cap la seva humanització.

Montserrat evoca la contemplació i el silenci. Això ho saben molt bé els muntanyencs, siguin caminadors o escaladors. Des de l’interior del massís es respira pau, s’escolta el silenci i la vista s’escapa cap la mirada transcendent. Qualsevol indret de Montserrat ens parla al cor. Aquest és un dels grans valors del Parc Natural. La conservació de la flora i la fauna, el manteniment dels camins i la seva senyalització, la conservació dels bens culturals escampats per la muntanya, siguin en forma de fonts, monuments, ermites, barraques de vinya o camins és un llegat per les futures generacions. Cal que entenguin que vida espiritual i natura es declinen de la mateixa manera. Tot Montserrat és una crida als sentiments i a les emocions. Resseguint els camins de la muntanya ha aprés que no hi ha cap racó igual i que les agulles sempre són diferents perquè són pedres vives que es transformen acompanyades de la llum i del cel.

Els camins de Montserrat són fruit del treball humà. Especialment de les persones dels municipis de El Bruc, Collbató, Marganell i Monistrol de Montserrat que, en part, vivien de la generositat de la muntanya. Han hastat llauradors de les seves terres o llenyataires o carboners dels seus boscos. Avui, els municipis del massís de Montserrat formen part d’un projecte comú construït gràcies a la dinàmica emprenedora dels seus ajuntaments. Montserrat és prou ric en possibilitats que resulta un bé de Déu formar part de la comunitat humana que viu i treballa en aquest entorn. La muntanya té moltes portes que permeten arribar als peus de la Mare de Déu. Els camins dels romeus, els vials, el cremallera i l’aeri transiten per uns pobles que també participen del goig de pujar a Montserrat per fer-hi estada.

Durant el temps que he estat al davant de la comissió executiva del Patronat no he estat sol. Tot el que s’ha fet ha estat possible gràcies a la complicitat generosa de moltes persones. En primer lloc dels treballadors del Patronat i del Parc Natural. La seva atenció i dedicació avui es nota per tota la muntanya. De manera molt especial, en la conservació del patrimoni natural. També he tingut la comprensió dels membres de les diferents institucions públiques integrades en el Patronat. Ells han estat pacients i comprensius, i sobretot m’han donat confiança per endegar projectes que aportaven noves visions per entendre una realitat per tots coneguda. La confiança ha estat mútua, només així es podien fer possibles els somnis. He d’agrair a totes les persones que han col·laborat des de fora del Patronat aportant els seus coneixements i estimacions compartides per tal de fer possible els projectes que s’han impulsat. Finalment, el meu agraïment més sincer a la comunitat benedictina, la de Santa Maria de Montserrat perquè m’han acollit amb l’esperit que recomana la regla de Sant Benet, i a les monges de Sant Benet perquè són tot generositat.

Ara tanco una etapa i en començo una altra. No és cap adéu-siau Perquè no abandono el meu compromís per Montserrat, perquè és viu en el fons del meu cor. Procuraré mantenir-lo actiu des d’altres responsabilitats i dedicacions. És impossible abandonar Montserrat. Com diu el salm, “que se m'encasti la llengua al paladar si deixés d'evocar el teu record” (Sl 137,6) Es poden fer moltes coses per Montserrat, allà m’hi trobareu. Ara, cal fer costat al nou president perquè pugui desenvolupar amb encert les seves iniciatives i projectes. Ben segur que la persona que m’ha substituït aportarà els seus coneixements, la seva comprovada bonhomia i capacitat intel·lectual, la seva capacitat d’influència i la seva disponibilitat per tal que Montserrat, aquesta muntanya que reuneix en harmonia unes comunitats de pregària, la natura i l’espiritualitat, estigui present en el cor de les persones i aglutini el sentiment del poble de Catalunya. Montserrat és de tots.

Cooperació religiosa a Catalunya

A Catalunya els poders públics han d'establir acords de cooperació amb les confessions religioses tal com s'indica en l'article 16.3 de la Constitució. El mandat constitucional és clar i expressa el compromís de l'Estat a garantir que tots els individus tinguin igualtat d'oportunitats en el moment de practicar els drets associats a la llibertat religiosa. A tal fi, s’han d’articular els corresponents instruments de cooperació. L'establiment de relacions de cooperació no comporta una valoració, ni positiva ni negativa, del subjecte de la creença religiosa. Això és impropi en un Estat aconfessional o laic. La neutralitat davant el fet de les creences religioses o les no creences religioses és una garantia que la cooperació entre les institucions públiques i les confessions religioses mantindrà intacta la separació entre l'àmbit de la funció social de la política i el d'actuació de les confessions religioses. En cap moment, i sota cap concepte, les religions han d'interpretar que les actuacions de l'administració són ingerències en les seves dinàmiques internes. Cooperació, respecte i autonomia.

L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.

Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.

Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.

L’ús dels símbols religiosos a Catalunya

Una de les qüestions que encara mostra algunes confusions i ambigüitats és l’ús de símbols religiosos en l’entorn públic. Per això la política pública sobre afers religiosos ha de saber articular un proposta concreta que doni garanties sobre la pràctica de la llibertat religiosa.

La presència de símbols religiosos en l'espai públic no hauria de representar cap problema. No obstant, la seva presència segueix sent objecte d'amplis debats entre els partidaris d'una dràstica eliminació de símbols religiosos i els qui consideren natural la seva presència. El cert és que no hi ha cap normativa reguladora de l'ús de símbols religiosos a l’interior dels edificis públics i actes oficials. Hi hagut algun intent regulador que s’ha quedat a mig camí. De tal manera que, davant d’aquest buit fora bo establir unes pautes, encara que mínimes, que permetessin ordenar el comportaments més enllà del sentit comú que tan bon resultat està donant. Això donaria seguretat a la ciutadania i s’evitaria acudir als tribunals per resoldre els conflictes que s’han donat sobre l’ús d’aquests símbols. En tot cas cal tenir present que, segons els tribunals, la presència d'un símbol religiós en un edifici públic no és un acte de proselitisme encobert a favor d'una determinada confessió religiosa. No obstant, diuen els tribunals, si la presència del símbol pot confondre o induir a interpretar la presència del símbol com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió, llavors cal evitar-lo.

Sobre el tema dels símbols religiosos dinàmics o personals, la discussió és una altra, perquè afecta a l'ús que els individus puguin fer d'elements religiosos en les seves vestimentes. Est és el cas de l'ús de diferents tipus de vel (cristians o musulmans), kipà, turbants, etc. Aquesta qüestió no pot abordar-se de forma abstracta sense tenir en compte el subjecte i el seu context. L’ús d’aquests símbols està emparada per la llibertat religiosa. La qual no empara l’ús de símbols religiosos, burca o niqap, que vulneren el que s’entén com ordre públic. En aquest cas, la discussió no s’articula en relació a la llibertat religiosa, sinó a la salvaguarda de la convivència cívica. Aclarida aquesta qüestió, fora bo que l’administració autonòmica donés unes orientacions clares que permetessin a les administracions locals defensar l’ús dels símbols religiosos i diferenciar aquelles qüestions que vulneren la laïcitat de les institucions públiques o representen un risc per l’ordre públic.