A Catalunya els poders públics han d'establir acords de cooperació amb les confessions religioses tal com s'indica en l'article 16.3 de la Constitució. El mandat constitucional és clar i expressa el compromís de l'Estat a garantir que tots els individus tinguin igualtat d'oportunitats en el moment de practicar els drets associats a la llibertat religiosa. A tal fi, s’han d’articular els corresponents instruments de cooperació. L'establiment de relacions de cooperació no comporta una valoració, ni positiva ni negativa, del subjecte de la creença religiosa. Això és impropi en un Estat aconfessional o laic. La neutralitat davant el fet de les creences religioses o les no creences religioses és una garantia que la cooperació entre les institucions públiques i les confessions religioses mantindrà intacta la separació entre l'àmbit de la funció social de la política i el d'actuació de les confessions religioses. En cap moment, i sota cap concepte, les religions han d'interpretar que les actuacions de l'administració són ingerències en les seves dinàmiques internes. Cooperació, respecte i autonomia.
L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.
Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.
Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.
L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.
Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.
Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada