1+1=3 o més; 1-1=0,5 o menys

Aquest enrevessat títol sembla una fórmula matemàtica impossible dins de la lògica en la qual ens acostumem a moure. Però té sentit si som capaços de situar-nos en la lògica de les societats complexes on el tot sempre és diferent a la suma de les parts. Les relacions entre les parts modifica les lògiques i aquestes són sempre diferents: són poc predictibles. Això pots aplicar-se al procés que ha seguit el partit dels socialistes en el procés d’elecció del cap de llista a les properes eleccions municipals.

La fórmula proposada contempla els efectes d’una aliança entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Dit d’una altra manera més simple: la incorporació de l’ex-consellera en la candidatura de l’actual alcalde de Barcelona. Fora un gest contra tota l’aparent lògica de competició que s’estableix entre els guanyadors i els perdedors. Però prendre aquesta iniciativa enviaria una poderosa senyal de grandesa moral en un temps d’important escassetat de gestos polítics que defineixen la qualitat de la pròpia política. Perquè significaria admetre que en política és possible la col·laboració i la cooperació en benefici dels interessos comuns. Acceptar la invitació aportaria també un signe de reconeixement que els interessos personals queden al darrera de l’esperit de servei i la voluntat de participar en un projecte compartit. Cal trancar motlles i oferir als barcelonins que és possible endegar un projecte de renovació de la ciutat on el centre són ells mateixos: els ciutadans de Barcelona. Això vol dir qui vulgui governar la ciutat haurà d’escoltar, escoltar i, quan sembla haver-ho sentit tot, continuar escoltant. Serà al final quan la veu política podrà parlar.

És evident que prendre una decisió d’aquest tipus comporta un risc, però també és cert que no acceptar la proposta comporta un risc major. De tal manera que totes les persones implicades en aquest decisió, i no només els directament afectats, haurien de mostrar un actitud convençuda que val la pena, al marge de consideracions personals, demostrar que 1+1=3 o més. La generositat d'aquestes persones permetrà pensar noves propostes i mostrar un nou to.

¿Són racionals les eleccions?

Si hi ha preguntes que contenen implícitament la resposta, aquesta és una d’elles. La resposta espontània és de que sí. ¿Qui gosa dubtar de la racionalitat d’una elecció?. Les persones afirmem, per damunt de tot, que quan prenem decisions ho fem de manera racional. Hom recela de pensar que pugui ser d’una altra manera. Però no sempre és així. Més aviat, és habitual que al prendre una elecció les persones, a més de la seva intel·ligència racional emprem també la intel·ligència emocional. Segons la circumstància, tindrà més pes una que l’altra. Sense que això desmereixi la qualitat de l’elecció.

Les persones vulnerem molt sovint, molt més del que ens pensem, el principi de la “invariància descriptiva” el qual sosté que les decisions es prenen sense tenir en compte de la forma en que es presenten els problemes. Es considera que la racionalitat intrínseca de la decisió tendeix a prescindir dels aspectes formals. Però les coses no són així. Això és vol molt clar en política. Per més que els governants presentin les seves propostes ben empaquetades i fonamentades en elements racionals, per exemple, els estudis demoscòpics, els ciutadans es distancien d’aquesta lògica i es situen, molts cops, en l’àmbit de les emocions per prendre les seves decisions. De tal manera que, el principi de l’elecció pública, anàleg al de la invariància descriptiva, queda en un segon terme sota la força dels sentiments i les emocions. Això és el que passa quan les persones decideixen en un procés electoral de manera diferent al que havien pronòsticat els estudis demoscòpics. La raó de l’elecció es troba, més sovint del que ens pensem, en la força dels sentiments.

Petit recull de pregàries V

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

20 febrer Escolta, filla, estigues atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el Rei està corprès de la teva bellesa (Sl 45,11)

21 febrer El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob (Sl 46,8)

22 febrer Apladiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme (Sl 47,2)

23 febrer Déu em rescatarà la vida de les urpes del regne dels morts, per prendre’m amb ell

24 febrer Escolta, poble meu, que et vull parlar. Jo sóc el Senyor, el teu Déu (Sl 50,7)

25 febrer Compadeix-te de mi, Déu, tu que estimes tant, tu que ets tan bo, esborra les meves faltes (Sl 51,3)

26 febrer Jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més (Sl 52,10).

Diàlegs para un amic neoliberal V Els principis liberals

(Extracte d’un article publicat amb el títol “Diálogos para un amigo neoliberal” en el libre ““El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris entre parèntesis son notes addicionals a fi de situar el text en el context actual).

El sorgir del pensament neoliberal (com edició revisada i augmentada) va coincidir amb l'aparent esgotament de la teoria socialdemòcrata i l'inici del naufragi del socialisme real i revolucionari. És més, fa l'efecte que els neoliberalismes i neoconservadurismes estaven millor preparats per explicar els nous fenòmens socials i les transformacions de les societats modernes. (Així ho varen entendre bona part de la societat en concedir-li àmplies majories parlamentàries). Avui molts intel·lectuals, polítics i agents culturals s’autoproclamen liberals. (Fins i tot, forces politiques que es presentaven com a barreja genuïna de socialdemocràcia i liberalisme, amb tints de sensibilitat cristiana i hereus del catalanisme polític, sense abandonar aquests darrer matís es troben còmodes en algunes de les revisions dures del liberalisme).

Tal profusió de liberals i de liberalismes aporta molta confusió sobre el que realment és el pensament liberal i el liberalisme. Per això és necessari perfilar els trets més rellevants de les arrels del liberalisme.

Els grans principis del pensament liberal modern se sustenten en la confluència de dos tipus de tradicions: "d'una banda, la tradició del pensament humanista que valora la llibertat, l'autonomia moral i la igualtat bàsica...d'altra banda l'economia política, que suposa que l'ordre econòmic perfecte és el resultat del lliure joc dels individus quan actuen com a agents econòmics" (Quintanilla, M.A. "Socialismo liberal" País 5.XI.90 pág.20) . D'aquesta confluència de tradicions sorgeixen els diferents mons liberals. Per a molts liberals el gran valor de la seva ideologia és "la convergència per construir una doctrina autònoma de la seva interpretació de la llibertat. Aquesta és la seva quintaessencia. El centre de la seva atenció és la persona humana" (Muñoz Peirats,J. "Esos liberales" El País 22.11.1982, pág.11). El nucli principal del liberalisme és la llibertat entesa com:

Llibertat individual i personal. Es tracta d'anteposar front qualsevol altre valor "aquella condició dels homes en la virtut dels quals la coacció que alguns exerceixen sobre els altres queda reduïda, en l'àmbit social, al mínim" (Hayek, F.A. "Los fundamentos de la libertad". Unión Editorial. 1960).

Llibertat política. Es tracta de la possibilitat de triar el propi govern. És més aviat el dret a l'exercici de la sobirania nacional i al determini de la pròpia destinació.

Llibertat interior. D'acord amb F.A.Hayek existeix aquesta llibertat "en la mesura que una persona es guia en les seves accions per la seva pròpia i deliberada voluntat, per la seva raó i permanent convicció més aviat que pels seus impulsos i circumstàncies momentànies. No obstant això, l'oposat a la llibertat interior no és la coacció aliena, sinó la influència d'emocions temporals, la debilitat moral o la debilitat intel·lectual".

L’autocomplaença política

Sembla que tornen els temps d'una major autocomplaença política. Aquesta actitud consisteix en considerar que si les coses van malament sempre és per culpa d’un adversari exterior. Així, les qualitats personals, o les del grup, estan per sobre de les demés. De tal manera que, tot i que algú es pugui considerar el millor, o els millors, no es poden fer bé les coses perquè uns altres ho impedeixen. El discurs autocomplaent funciona en sentit contrari. Allò que surt bé és atribuïble només als mèrits propis. Èxits i fracassos s’expliquen a través del mateix mecanisme.

L’autocomplaença està molt emprada com estratègia per provocar la confusió mental. Per exemple, des de l’oposició política davant d’un problema o una situació a canviar s’articula el discurs de l’expulsió del governant. Això permet, en lloc d’explicar una alternativa pròpia a la situació que es vol canviar, instal·lar en la ment de les persones la idea de que si les coses estan malament és per culpa dels que estan en el govern. Com si l’oposició quedes exonerada de proposar propostes alternatives. Des del govern també es pot practicar fàcilment l’autocomplaença. Totes les adversitats dels governants, les seves limitacions o les seves incapacitats són amagades darrera una suposada conxorxa exterior que impedeix governar amb èxit.

El recurs de l’autocomplaença és tant comú en política com en la vida mateixa. Les persones fan servir l’autocomplaença per motivar-se. Es parteix de la idea de ser sempre millor que els demés i cercar èxits per mantenir un nivell alt d’autoestima; i s’intenta, tant com es pot, amagar i dissimular els errors propis. Atribuint-los, si és el cas a la mala sort, a les adversitats o les antipaties dels demés. En política, alguns cops el desig de l’autocomplaença és tan alt que s’arriben a modificar les percepcions dels ciutadans per tal d’aconseguir, amb poc esforç, aparèixer com a triomfador. Els entesos en la matèria recomanen, per tal d’evitar un cert grau de malestar psíquic, abandonar les manipulacions, explicar la veritat i ser realista.

Formació religiosa islàmica a Catalunya

Fa poc en David Casals comentava, en una excel·lent crònica a Catalunya Religió, que la comunitat musulmana té un greu dèficit de formació religiosa islàmica a les escoles públiques. Aquesta realitat incompleix els acords de cooperació que l’Estat espanyol signà amb la comunitat musulmana, representada per la Comissió Islàmica d’Espanya, l’any 1992. Segons aquests acords les persones que professen la religió musulmana tenen dret a tenir formació religiosa a l’etapa primària i a la part de la secundària obligatòria. En un recent estudi d’UCIDE, que en David Casals esmenta, a Catalunya hi ha 45.000 d’estudiants de religió musulmana i cap d’ells rep la formació religiosa tal com es preceptiva per un acord que té rang de llei. ¿Representa això un incompliment de la llei?, ¿significa això una regressió en que s’havia pactat?.

És evident que no es fa el que es pactà i la llei recollí. Però, resulta que a Catalunya, per més que es vulgui no es donen les condicions per desenvolupar el que la llei preveu. La primera dificultat està en la baixa demanda per part dels pares. Es pot argumentar, per justificar-ho, que al no haver-hi oferta no hi ha demanda. Però també és cert que els pares tampoc pressionen per exigir els seus drets, ja que han confiat, per tradició, la formació religiosa islàmica en l’àmbit dels oratoris on els nens aprenen àrab i religió a la vegada. La segona consideració del perquè no es pot fer aquesta formació està relacionada amb la manca de persones amb les titulacions corresponents, mestres o llicenciats, per impartir religió musulmana en les escoles públiques. Els acords de cooperació garanteixen la formació religiosa, però la normativa estableix que els professors de religió, a més d’estar proposats per les respectives confessions, han de tenir les titulacions pertinents. La mancança de persones capacitades impedeix dur a terme el que preveuen els acords de cooperació.

És urgent resoldre satisfactòriament aquesta deficiència. Cal que les autoritats del sistema educatiu i els responsables de les comunitats musulmanes articulin una estratègia eficaç per resoldre aquest problema. Les dificultats operatives de l’actual Comissió Islàmica d’Espanya, la seva incapacitat per intervenir com interlocutor amb les autoritats del Departament d’Ensenyament, impedeix articular una estratègia orientada a facilitar l’oferta de formació religiosa als estudiants musulmans. Una de les tasques de la futura Comissió Islàmica és la d’organitzar el sistema de capacitació dels professors de religió musulmana de manera similar com es fa amb altres confessions. La paradoxa d’aquesta situació és que, tot i tenir uns bons llibre de text de formació religiosa en l’Islam, patrocinats per la Fundación Pluralismo y Convivencia, inclús preparats per ser traduïts al català, no es poden fer servir per manca de professors amb la titulació corresponent i amb la idoneïtat de la comunitat musulmana.

Els partits de Déu

És evident que les societats occidentals es decanten cap un conservadorisme civilitzat i educat. Els resultats electorals mostren que, en temps d’incertesa s’accentuen les visions conservadores en detriment de les mirades més obertes. Aquesta suau deriva cap al conservadorisme ha comportat també l’emergència de punts de vista tradicionalistes i reaccionaris. No obstant, és necessari diferenciar la revindicació de la tradició dels pensaments tradicionalistes. Aquests darrers, enyoren èpoques restauracionistes on les estructures polítiques eren una simple prolongació del poder catòlic. Allò que era pecat ben segur que, tard o d’hora, esdevenia delicte.

El recent procés de renovació de la directiva de l’Associació Nacional de Propagandistes ha reactivitat el debat entre conservadors i tradicionalistes. Mentre que els primers representen una mirada conservadora de la realitat, però no reaccionària, els segons pretenen tancar totes les portes i finestres que la societat i l’Església catòlica havien obert en els darrers anys. Molt especialment a partir del Concili Vaticà II quan a Itàlia, poc a poc, bona part de la jerarquia eclesiàstica s’allunya de la democràcia cristiana per poc cristiana i poc democràtica.

La pedra de toc d’aquestes visions tancades és el papers dels catòlics en la vida pública. Mentre la nova directiva de l’Associació Nacional de Propagandistes creu que els catòlics han de d’estar presents, amb la seva identitat i perfil propi, allí on es fa política a través de les corresponents estructures de mediació política. Les corrents tradicionalistes voldrien reunir a tots els catòlics en un únic partit polític catòlic connectat a l’obediència diferida de la jerarquia eclesial. Es mouen còmodes en les visions fonamentalistes partidàries de la unió entre política i religió. Aquests sectors tradicionalistes són activistes polítics al servei de Déu. En aquest punt, és evident que els seus punts de vista no es diferencien massa del modern islamisme polític. En definitiva, tots aquests sectors aspiren a promoure visions teocràtiques de la política. Són animadors dels partits de Déu.