Crisi, austeritat i solidaritat

La situació de crisi econòmica ha estimulat la creativitat estalviadora dels governs. El nou govern de Catalunya ha anunciat una important retallada pressupostària, el govern d’Espanya, que en part ja ho havia fet, davant l’encariment del petroli, redueix la velocitat màxima per les autopistes. Tot porta a gastar menys. Fins i tot, els populars, anuncien que si governen prendran mesures per simplificar les administracions. La música és la mateixa: cal gastar menys.

A la música li falta la lletra. ¿I si la solució no fos, només, gastar menys sinó també gastar millor?. Hi a poques veus que parlen de quin manera cal gastar el diner públic i com s’avalua el valor social de la despesa pública. ¿No pot ser que s’estigui fent malament algunes actuacions públiques?, ¿i si algunes polítiques públiques no obtenen els resultats previstos?, ¿i si hi algunes administracions fan actuacions supèrflues?. Masses preguntes sense resposta. ¿S’avalua l’actuació pública?, ¿estan aquestes actuacions motivades per uns objectius clars?. Noves preguntes sense resposta.

Els governants, quan parlen de polítiques d’austeritat s’obliden d’emfatitzar que junt amb el rigor pressupostari ha d’haver-hi un compromís personal basat en l’austeritat i l’ascesi. ¿Estan en alça aquesta valors en la societat d’avui?, ¿hi ha un compromís individual de contribuir a la millora de l’economia amb un cert grau d’austeritat en aquelles despeses que es poden considarar supèrflues?, ¿com es gestiona aquesta austeritat perquè esdevingui solidaritat?, ¿és equitativa l’austeritat?. Resulta indecent demanar austeritat mentre hi ha persones que la crisi els ha portat a la màxima austeritat; com resulta obscè que la major empresa mundial cotitzada en borsa utilitzi el nostre país per evadir impostos o que els bonus de les grans corporacions siguin d’elevada magnitud. Hi ha un problema de valors que també hauria d’estar present en l’agenda pública. Perquè governar és també parlar de valors.

Com Obama convencé a Clinton

En el darrer capítol del magnífic llibre “El juego del cambio” de John Heilemann i Mark Halperin s’explica amb bastant detall com Barak Obama aconseguir convèncer a Hillary Clinton perquè acceptés ser Secretària d’Estat en el seu proper govern. A continuació resumeixo, a tall de petit recordatori pràctic, tal com es desenvoluparen els esdeveniments per si pot tenir alguna utilitat avui.

El matí del 5 de novembre del 2008, el dia següent de la seva elecció com a president dels Estats Units, Obama es plantejà seriosament anomenar a Hillary Clinton com a Secretària d’Estat del seu govern. Pels més íntims del futur president Obama, aquesta decisió no era una sorpresa. Escollir a Clinton era enviar un missatge clar i poderós respecte la grandesa i estil en que Obama volia exercir la seva presidència. La majoria d’assessors d’Obama es resistien a admetre aquesta possibilitat. No creien que Clinton fos la persona idònia per assumir aquesta responsabilitat

La setmana del 13 de novembre Hillary Clinton es reuní amb Obama. No sospitava que li anava a proposar la Secretaria d’Estat. Es negava rotundament a acceptar cap proposta d’Obama. Afirmà “no penso deixar-me convèncer per ningú. No vull treballar per Obama”. Un cop fet públic l’oferiment, augmentà la pressió perquè acceptés el càrrec. Després de cinc dies de nombroses converses i negociacions declinà la proposta. El 19 de novembre els assessors d’Obama i els de Clinton es reuniren per pactar com fer pública la negativa. Hillary volia parlar personalment amb Obama, però no fou possible. Després d’insistir es feu una vídeo conferència entre tots dos.

En aquesta conversa Hillary Clinton motivà la seva negativa per por de la ingerència del seu marit en l’exercici de la seva responsabilitat. Estava tancada en banda en acceptar la proposta d’Obama. Aquest, simplement va dir-li que necessitava la seva ajuda per tenir èxit en la seva presidència. Calia superar les rancúnies i tensions hagues durant les primàries. Li transmeté que la seva incorporació a l’equip presidencial era clau. Un cop acabada la conversa Obama demanà a Clinton que no li donés una resposta definitiva, que s’ho pensés. Volia que reflexionés.

Al dia següent, el 20 de novembre, estava convocada una roda de premsa en la qual Hillary Clinton havia de fer pública una nota, ja preparada, on explicava les raons de la seva negativa i que considerava que, aquesta decisió, era la millor manera de servir al seu país. Aquesta roda de premsa no es produí mai, El mateix dia 20, al matí, Hillary Clinton havia trucat a Barak Obama per dir-li que acceptava l’oferiment. Feia 16 dies que s’havien fet les eleccions. Ara, Obama i Clinton eren un equip.

Petit recull de pregàries VI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

27 febrer Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda’m Senyor ¡ (Sl 30,11)

28 febrer Confio el meu alè a les postres mans; tu, Senyor, Déu fidel, m’has rescatat. Amb quin goig celebraré el teu amor ¡ (Sl 31,6,8)

1març Beneït sigui el Senyor ¡ És admirable l’amor que em té (Sl 31,22)

2 març Sigue valents, tingueu coratge, tots els qui espereu en el Senyor (Sl 31,25)

3 març Feliç el qui ha estat absolt de la falta i ha vist que un vel cobria el seu pecat (Sl 32,1)

4 març Tenim posada l’esperança en el Senyor, auxili nostre i Escot que ens protegeix (Sl 33,20)

5 març El Senyor és l’alegria del nostre cor i confiem en el seu nom (Sl 33,21).

Diàlegs per un amic neoliberal VI. Punts de trobada

(Extracte d’un article publicat amb el títol “Diálogos para un amigo neoliberal” en el libre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris entre parèntesis son notes addicionals a fi de situar el text en el context actual).

L'elogi apassionat de la llibertat que fan els liberals no exclou, per la seva banda, la necessitat d'introduir algunes restriccions, les quals es justifiquen com a mitjà per frenar qualsevol abús o ús sense límits de la pròpia llibertat. El propi F.A. Hayek adverteix que es fa mal al liberalisme, fins i tot parla de perversió, quan es propaga la idea que llibertat és fer el que a un li vingui en gana. Tal noció, insisteix F.A. Hayek, és pròpia del poder, però no de la llibertat. Aquest pensador es mostra contrariat amb aquesta associació, doncs ella acaba per unificar la llibertat amb la riquesa i el poder, confonent-la amb nocius mecanismes de domini i amb això es buida de sentit.

Aquell liberalisme que vol conservar les seves primigènies intuïcions preserva un petit nucli de valors, construïts a partir de la llibertat, que constitueixen la seva identitat irrenunciable. Aquests valors avui es poden resseguir al llarg de les diferents famílies que han anat sorgint del tronc comú del liberalisme primitiu. Alguns d'aquests valors ja no són propis del liberalisme. Molts d'ells formen part del nostre patrimoni cultural i com a tals han de ser defensats. Entre ells es destaquen aquells que han servit per sostenir actituds o opcions que, per la seva significació, poden servir avui com a punts comuns de referència en aquest desig d'establir punts de trobada. Es tracta de les següents qüestions:

Acceptació crítica de la modernitat. Això significa "assumir la racionalitat que vehiculen les institucions i pràctiques predominants en la societat moderna, especialment la producció tecno-científica, la burocràcia de l'administració pública i el pluralisme cultural" (MARDONES,J.M. o.c., pàg.46)

Rebuig de tot dogmatisme. Encara que aquest pressupost sigui vàlid no ha de servir per instal·lar-se a justificar el "tot val com a justificació". Doncs no es tracta d'abandonar l'ortodòxia acrítica per refugiar-se en l'absència de referents vàlids o estimular la confusió produïda pel pluralisme asèptic de referents que crea confusió.

Rebuig al confessionalisme de l'Estat. Cap Estat pot identificar-se amb una confessió religiosa, ja que això va en contra de la lliure elecció de creences. És evident que l'horitzó de la trobada s'àmplia al voltant de la defensa de la laïcitat.

Defensa de la individualitat. L'individu singular i la seva sobirania es manifesta en l'existència d'una llibertat d'elecció. Tal afirmació, sense matisacions, resulta desconcertant. Però, com es veurà més endavant, si s'àmplia amb la perspectiva de la solidaritat pot resultar convergent amb altres tradicions culturals.

La intervenció de l'Estat no és desitjable. El liberalisme sosté que la intervenció de l'Estat anul·la les potencialitats dels individus, especialment quan interfereix en l'àmbit econòmic. Potser sigui el punt on el nostre diàleg pot trobar, a priori, més desacords. Encara que penso que poden existir alguns enfocaments a aquesta qüestió que ens aproximin més del que inicialment creiem. Es tracta d'endinsar-nos en aquesta reflexió sense massa prejudicis, però amb la claredat necessària per defugir la superficialitat i la simplicitat.

El silenci del cas Millet i el tempo polític

No deixa de sorprendre el sobtat silenci que en que s’ha envoltat l’anomenat cas Millet. Després de molts mesos de notícies diàries sobre l’espoli continuat del Palau de la Música Catalana pels senyors Millet i Montull; així com les relacions que podien haver-hi de finançament polític. Les diligències judicials, enormement alentides per la meticulositat procedimental judicial, semblava que podia accelerar-se pel canvi de jutge. Però, quan tot es veia més clar, i amb possibilitats de prendre una nova dinàmica que aportés llum i reparés el que semblava un tracte deferent als imputats, de sobte s’ha esmunyit en un silenci que sembla una avantsala de l’oblit.

Aquest silenci és espès i amb importants coincidències temporals. Una mirada als medis de comunicació fa entreveure com el grau d’interès entorn aquest tema es modula segons el tempo polític. Quan aquest s’accelerava per la proximitat de la confrontació electoral el volum informatiu s’incrementava; quan el panorama polític català s’ha tranquil·litzat dona la impressió que aquest tema ha perdut interès informatiu. Poc a poc, com passa amb altres temes, l’oblit actua a favor dels que busquen mantenir la seva impunitat gràcies a l’opacitat de l’escrutini públic. El canvi de majoria de govern a Catalunya sembla haver afavorit el desinterès informatiu per aquesta qüestió, tot i que durant un temps un dels socis d’aquest govern semblava estar en el centre de l’atenció pública pels possibles beneficis rebuts del cas Palau. Una cosa sembla evident, l’escrutini públic exercit a través del medis de comunicació no hauria d’estar condicionat pel tempo polític o, simplement, no hauria d’estar al servei dels interessos polítics.

Arabs i musulmans

Algunes cròniques i articles d’opinió sobre les revoltes del nord d’Àfrica, i d’altres països àrabs, empren com a sinònims els termes àrab i musulmà. En alguns moments, sembla que la revolta sigui religiosa, tot i els evidents signes del seu caràcter laic; en altres cròniques queda més ben establert que els manifestants són ciutadans de països àrabs on malgrat la dominància de l’Islam hi ha altres religions amb una relativa presència social. Els manifestants de la plaça de la Llibertat de El Caire han donat evidents mostres del caràcter laic de la protesta. Per exemple, en un moment donat, els cristians coptes explicitaren la seva participació en la revolta al costat d’altres ciutadans que podien ser musulmans o no. En una imatge aèria d’aquesta plaçar es veu com una part dels assistents estan pregant però una part no com a evidència de la pluralitat de sensibilitats mobilitzades contra Mubarek.

La laïcitat, com a principi inspirador de la política representa un progrés que ajudarà a consolidar la democràcia en aquests països. Per les societats europees és una garantia d’estabilitat que aquestes revoltes siguin laiques. Malgrat que algunes formacions islamistes moderades hagin donat suport a les mobilitzacions populars no han volgut, o pogut, tenir un paper rellevant. És sorprenent aquesta secularització de la política en aquests països àrabs; però ben vinguda sigui. Cal assegurar la secularització d’aquestes societats i defensar la laïcitat de les seves estructures polítiques. El model no és Turquia, per més que alguns analistes ho proposin. Ara, quan es possible construir de nou els sistemes polítics d’aquestes països, els demòcrates haurien d’explicitar el valor positiu del respecte a llibertat religiosa i l’enriquiment que representa la diversitat religiosa.

Eric Abidal i el Virolai

El diumenge passat vaig anar al Camp Nou. Hi vaig de tant en tant, per la qual cosa cada cop aprecio com a nous detalls que, per altres persones, són normals. Va impressionar-me la pregària musulmana que Eric Abidal feu a l’inici del partit. Dret, callat, estàtic i concentrat el jugador musulmà del Barça, un dels musulmans, s’encomanà a Alà i el seus gestos evidenciaren que acabà la pregària amb l’expressió “gràcies al Déu de tot el món”. La petita anècdota és que Eric Abidal no prové d’una tradició religiosa musulmana, és convertí a l’Islam al casar-se amb a Hayet un dona natural d’Argèlia que vivia en el mateix barri perifèric de Lyó.

Vaig trobar la pregàri d’Abidal seriosa i intencionada, ja que el seu gest indicava que no era un acte automàtic com els gestos de persignar-se que fan molts jugadors a l’entrar al camp o al fer un gol. No ha de tenir res d’estrany que una persona s’encomani a Déu i ho faci en públic. El mateix feren dues conselleres del Govern de la Generalitat al moment de prendre possessió del seu càrrec. Això, en lloc d’escandalitzar la consciència com manifesten algunes persones, s’hauria de respectar perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa personal.

L’altre anècdota del partit fou que, en els moments més complicats pel Barcelona, quan no marcava de cap manera, un dels cants massius del gol surt fou un tros del Virolai. Tampoc això ha d’estranyar-nos ja que aquest cant proporciona una senyal d’identitat col·lectiva més enllà del seu valor religiós, encara que podria pensar-se,per què no, que hi ha havia una advocació específica. Un conseller del Tripartit demà la pluja a la Mare de Déu. És evident que la religió i la cultura religiosa està molt afermada en la nostre societat.