El diumenge passat vaig anar al Camp Nou. Hi vaig de tant en tant, per la qual cosa cada cop aprecio com a nous detalls que, per altres persones, són normals. Va impressionar-me la pregària musulmana que Eric Abidal feu a l’inici del partit. Dret, callat, estàtic i concentrat el jugador musulmà del Barça, un dels musulmans, s’encomanà a Alà i el seus gestos evidenciaren que acabà la pregària amb l’expressió “gràcies al Déu de tot el món”. La petita anècdota és que Eric Abidal no prové d’una tradició religiosa musulmana, és convertí a l’Islam al casar-se amb a Hayet un dona natural d’Argèlia que vivia en el mateix barri perifèric de Lyó.
Vaig trobar la pregàri d’Abidal seriosa i intencionada, ja que el seu gest indicava que no era un acte automàtic com els gestos de persignar-se que fan molts jugadors a l’entrar al camp o al fer un gol. No ha de tenir res d’estrany que una persona s’encomani a Déu i ho faci en públic. El mateix feren dues conselleres del Govern de la Generalitat al moment de prendre possessió del seu càrrec. Això, en lloc d’escandalitzar la consciència com manifesten algunes persones, s’hauria de respectar perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa personal.
L’altre anècdota del partit fou que, en els moments més complicats pel Barcelona, quan no marcava de cap manera, un dels cants massius del gol surt fou un tros del Virolai. Tampoc això ha d’estranyar-nos ja que aquest cant proporciona una senyal d’identitat col·lectiva més enllà del seu valor religiós, encara que podria pensar-se,per què no, que hi ha havia una advocació específica. Un conseller del Tripartit demà la pluja a la Mare de Déu. És evident que la religió i la cultura religiosa està molt afermada en la nostre societat.
Vaig trobar la pregàri d’Abidal seriosa i intencionada, ja que el seu gest indicava que no era un acte automàtic com els gestos de persignar-se que fan molts jugadors a l’entrar al camp o al fer un gol. No ha de tenir res d’estrany que una persona s’encomani a Déu i ho faci en públic. El mateix feren dues conselleres del Govern de la Generalitat al moment de prendre possessió del seu càrrec. Això, en lloc d’escandalitzar la consciència com manifesten algunes persones, s’hauria de respectar perquè forma part de l’exercici de la llibertat religiosa personal.
L’altre anècdota del partit fou que, en els moments més complicats pel Barcelona, quan no marcava de cap manera, un dels cants massius del gol surt fou un tros del Virolai. Tampoc això ha d’estranyar-nos ja que aquest cant proporciona una senyal d’identitat col·lectiva més enllà del seu valor religiós, encara que podria pensar-se,per què no, que hi ha havia una advocació específica. Un conseller del Tripartit demà la pluja a la Mare de Déu. És evident que la religió i la cultura religiosa està molt afermada en la nostre societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada