¿Estem preparats per conviure amb els immigrants?

El passat divendres la Fundació Rafael Campalans, conjuntament amb la Foundation for European Progressive Studies, aplegà un grup d’experts europeus per reflexionar sobre la “Gestió de la diversitat: un discurs coherent des de l’esquerra”. A continuació sintetitzo algunes de les principals idees aportades pels conferències i el debats entorn a la gestió de la diversitat en el nostre país.

La forta immigració dels darrers anys ha modifica molts paràmetres socials del nostre país esdevenint el fet migratori en una qüestió política de primera magnitud. De tal manera que pot definir-se un traç clar entre la visió de la dreta i de l’esquerra sobre aquesta qüestió. Els immigrants aporten nous vincles que connecten la nostre societat amb un món globalitzat. El concepte de nació queda modificat per l’existència d’’uns lligams transnacionals que amplien l’àmbit de l’acció política degut a la presència dels immigrants. Aquesta nova realitat comporta l’aparició de sistemes transnacionals els quals només es poden gestionar a partir d’una gobernança transnacional.

La diversitat existeix i enriqueix, i cal gestionar-la. Les diferències no es poden negar o amagar. Les visions extremes procuren exagerar les diferències per justificar després el seu refús de tot allò que és diferent i els valors autòctones contra els immigrants. Es propi de les visions extremes situar als immigrants com un sector subaltern de la societat. La vella idea il·lustrada de que la ciutadania està associada als drets polítics s’hauria d’ampliar als drets socials. Al costat de la ciutadania política hi ha una ciutadania cívica i social amb uns drets propis al marge de quin sigui el passaport o el carnet d’identitat. Cal ampliar la idea de pertinència o la possibilitat de la multipertinència. Més que identitat als ciutadans se’ls demana identificació amb el país on han escollit viure. La idea de nació territori queda estreta per enquibir-hi tots aquests nous fenòmens socials.

La integració dels immigrants és un procés bidireccional basat en la convivència i no en la coexistència. És evident que cal demanar als immigrants la integració en el país d’acollida, i que això comporta acceptar unes normes de convivència, però els ciutadans del país d’acollida han de voler conviure amb els immigrants. De nou, els extremismes apareixen com els primers interessats en explotar els conflictes que es donen amb la immigració. L’esquerra ha d’aparèixer com les forces polítiques capaces de regular aquests conflictes. Sense pau social no hi ha convivència i sense convivència pacificada no hi ha integració i gestió de la diversitat. Per fer-ho possible cal modificar els paràmetres culturals que impedeixen entendre que el desafiament avui no és la integració dels immigrants sinó la integració amb els immigrants. És un procés ple de dificultats per l’afebliment de les estructures tradicionals de socialització. ¿Serà possible avançar cap una nova convivència cultural si no hi ha convivència política amb els immigrants?

Alessandro Baricco i l’educació catòlica

He de reconèixer que sempre m’han sorprès aquells comentaris d’algunes persones, generalment d’edat madura, que són molt crítics amb l’experiència viscuda durant la seva escolarització en un col·legi de religiosos o religioses. Es freqüent escoltar comentaris displicents evocadors d’experiències qualificades de traumàtiques per qui les ha viscut. No sóc ningú per dubtar de la sinceritat d’aquests comentaris, ja que ells parteixen d’una vivència personal. Però, al tractar-se d’una vivència, està sempre matisada per la subjectivitat. De tal manera que, tan veritat són les vivències en un sentit, com les que es donen en sentit contrari, com és el meu cas. Sóc una persona que he fet tota la meva escolarització en un col·legi religiós i, en lloc de sentir-me afectat negativament, identifico amb goig els valors humans apresos durant aquesta etapa de la meva vida i que, per sort meva, encara formen part del meu bagatge personal.

En aquest sentit, he trobat equilibrades les respostes donades pel novel·lista italià Alessandro Baricco, autor de novel·les com “Seda, Oceà i ara Emaús”, o l’assaig “Els bàrbars”, entre altres, al respondre amb agudesa a la pregunta del periodista sobre els traumes resultants de l’educació catòlica rebuda. A la pregunta, Barico diu: “Vaig deixar aquest món per sempre i amb gran entusiasme per una ètica diferent. Però vaig emportar-me coses importants: en el cantó dolent, o desagradable, un sentiment de culpa permanent; en el bo, la solidaritat, la compassió, potser un sentit de la honestedat i l’atenció als demés, certa tensió que fa no perdre la inclinació cap les qüestions espirituals. Aquesta educació hauria de ser una herència positiva, però sempre hi ha alguna fet que fa percebre-la com un aspecte dolorós”. En el balanç d’Alessandro Baricco, on els aspectes positius superen en escreix els negatius, es condensen alguns dels valors i principis que permeten afirmar la humanització de la societat.

Petit recull de pregàries VIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

13 març 2011 “Aquí hem teniu, Déu meu,: vull fer la vostra voluntat” (Sl 40,8-9)

14 març 2011 “Senyor, que el vostre amor fidel em guardi sempre” (Sl 40,12)

15 març 2011 “Jo clamo “Senyor, compadeix-te de mi. He pecat contra tu, guareix-me” (Sl 41,5)

16 març 2011 “Tot jo tinc set de Déu,del Déu que m’és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara?” (Sl 42-43.3)

17 març 2011 “Envia’m la llum i la veritat; que elles em guiïn” (Sl 43,3)

18 març 2011 “Senyor, Déu meu, jo espero en Vós; no em deixeu sense recompensa” (Sl 38,16)

19 març 2011 “Senyor, per què ens amageu la mirada i oblideu el dolor que ens oprimeix” (Sl 44,25)

Diàlegs per un amic neoliberal VIII. Els liberalismes i l’Estat

Anteriorment, quan pretenia establir unes identitats referencials del pensament liberal, m'he referit a la importància que els liberalismes atorguen a la defensa i respecte de la llibertat individual. Doncs bé, aquesta llibertat, diuen, està enfrontada amb l'extens poder de l'Estat. El liberalisme modern creu fermament que "l'individu aïllat, subjecte de tots els drets, s'ha trobat sempre enfront de l'Estat, sent el mercat el lloc en el qual es troben els individus, intercanvien els seus productes materials i espirituals, i aconsegueixen tant més els seus objectius, en un clima de llibertat, com menys es faci present l'Estat. El conjunt d'aquests individus constitueix la societat civil" (Programa 2000 del PSOE. "Evolució i crisi de la ideologia d'esquerres", Segle XXI Editors/Editorial Pablo Iglesias, 1988. pàg. 90). Hem de reconèixer que el "el neoliberalisme formula en termes tècnics el que, de fet, semblen ser condicions bàsiques de les societats actuals: la primacia dels àmbits privats en la societat, concebuts com a nuclis de llibertat enfront de qualsevol forma de col·lectivització o socialització" (Programa 2000 del PSOE o.c.. p.95) .

En el seu afany de defensar l'individu enfront de l'Estat modern el neoliberalisme fomenta uns valors no massa propensos a encoratjar la solidaritat, doncs en el seu nucli de creences fonamentals figura la consideració que les persones es mouen exclusivament per interessos individuals, la qual cosa predisposa a sostenir conductes caracteritzades per la insolidaritat, el conformisme i l'afany pel materialisme. En aquests moments quan les grans ideologies polítiques semblen haver-se difuminat "solament el materialisme subsisteix en l'actualitat com un contravalor que ho penetra tot" (KING,A. SCHNEIDER,B. "La primera revolució mundial. Informe del Consell al Club de Roma”. Plaza Janés, Barcelona 1991,. pàg.114). En aquest punt s'observa una bretxa dins de les diferents famílies liberals, circumstància que permet establir atencions preferents i, en sentit oposat, importants prevencions en aquesta recerca de diàleg dins de l'univers liberal.

Així, respecte la relació individu-Estat, no tot el vast pensament liberal comparteixen els mateixos punts de vista. Existeixen alguns corrents que reclamen un liberalisme d’inspiració més il·lustrada. L'escriptor M.Vargas Llosa, clar exponent d'aquests postulats il·lustrats del liberalisme, considera que "gens fa avançar veritablement la causa de la llibertat si la societat que redueix el rol de l'Estat i promou la iniciativa individual i la competència no estimula alhora el desenvolupament d'aquest esperit crític sense el qual els ciutadans no estan, de bo de bo, en condicions d'exercitar aquells drets i poders que la societat liberal els reconeix (...) Paradoxalment, el progrés de polítiques liberals en l'econòmic que ha caracteritzat la vida dels països occidentals en l'última dècada no ha contribuït a forjar, de manera significativa, aquests ciutadans alertes, inquiets, crítics, conscients del protagonisme que s'espera d'ells...Per contra, la norma ha estat la de l’empobriment de la consciència cívica...Un generalitzat conformisme" (VARGAS LLOSA, M "Karl Popper i el seu temps", Claus nº 10, Març 1991, pàg. 14).

Almoina, oració i dejuni

L'almoina, l'oració i el dejuni, les tres obres fonamentals de pietat previstes per la llei mosaica citades per Jesús en l'Evangeli del Dimecres de Cendra, representen el “camí de la pedagogia divina”. Així ho va afirmar el Papa Benet XVI ahir durant la missa amb imposició de les Cendres. En el passatge evangèlic (Mt 6,1-6, 16-18), Jesús recorda que l'almoina, l'oració i el dejuni caracteritzen al jueu observant de la llei. “Amb el pas del temps, aquestes prescripcions havien estat tacades pel formalisme exterior, o fins i tot s'havien transformat en un signe de superioritat.”, va dir el Papa.

“Quan es realitza alguna cosa bé, gairebé instintivament neix el desig de ser benvolguts i admirats per la bona acció, de tenir una satisfacció”. Això, va indicar, “d'una banda ens tanca en nosaltres mateixos, i per l'altra ens treu de nosaltres mateixos, perquè vivim projectats cap al que els altres pensen de nosaltres i admiren en nosaltres”. En tornar a proposar aquestes prescripcions, Jesús “convida a redescobrir aquestes tres obres de pietat vivint-les de manera més profunda, no per amor propi sinó per amor de Déu, com a mitjans en el camí de conversió a Ell”.

“Almoina, oració i dejuni: és el traçat de la pedagogia divina que ens acompanya, no solament en Quaresma, cap a la trobada amb el Senyor Ressuscitat; un traçat que recórrer sense ostentació, en la certesa que el Pare celeste sap llegir i veure també en el secret del nostre cor”. El temps litúrgic de la Quaresma, va dir Benet XVI, exhorta al compromís de “convertir el nostre cor cap als horitzons de la Gràcia”. La Quaresma “és un do preciós de Déu, és un temps fort i dens de significats en el camí de l'Església, és l'itinerari cap a la Pasqua del Senyor”. Aquest temps convida no a una “conversió superficial i transitòria”, sinó a “un itinerari espiritual que té a veure profundament amb les actituds de la consciència i que suposa un sincer propòsit de penediment”. Aquesta conversió autèntica, va indicar el Papa, “és possible perquè Déu és ric en misericòrdia i gran en l'amor. La seva és una misericòrdia regeneradora, que crea en nosaltres un cor pur, renova a l'interior un esperit ferm, restituint-nos l'alegria de la salvació”.

Els cristians màrtirs de l’Orient

L’assassinat el 2 de març de Shahbaz Bati, de 35 anys, ministre pakistanès (cristià) per a les minories, ha tornat a situar en els mitjans de comunicació la difícil situació en que es troben els cristians en alguns països islàmics. Als medis només surten les víctimes rellevants d’aquesta persecució o el d’aquelles persones que alguna campanya internacional es mou per salvar-li la vida com és el cas de Said Musa. Però hi ha molts cristians anònims que viuen desprotegits enfront el fanatisme islàmic. Es bo que des del nostre país es defensi la seva causa i, a partir dels sòlids ponts de diàleg que teixits amb la comunitats islàmica local, es pugui intercedir per salvar-los del fanatisme i donar-los la seguretat que ara no tenen. Atacar als cristians en països islàmics és atacar la llibertat religiosa i la dignitat humana.

El periodista Rossend Domènech, publicava fa uns dies, una impressionat relació de la violència exercida contra la comunitat cristiana en alguns països islàmics. A continuació reprodueixo aquesta llista.

Anys 80.- Diversos enfrontaments entre joves coptes i musulmans a Asyut (Egipte), acabades amb una vaga de les celebracions pasquals, decidida pel Papa Xenuda III contra la restriccions del règim egipci.

2000 - Nit de Cap d’Any. Al poblat egipci del Kosheh, a prop de Luxor, són assassinats 21 cristians coptes.

2008 - 24 episodis de violència religiosa a Egipte

2009 - 53 episodis de violència religiosa a Egipte

2010, juny - Assassinat a Iskasderun del vicari apostòlic i president de la conferència episcopal de Turquia, Luigi Padovan.

2010, juny - Un tribunal egipci sentencia que un home copte divorciat es pot tornar a casar. Protestes dels coptes.

2010, octubre - Atemptat contra la catedral de Bagdad, 44 morts. En dates anteriors del mateix any, 14 atemptats contra cases de cristians.

2010, novembre - Assalts i atemptats a l’Iraq contra cases de cristians, sis morts i 33 ferits.

2010, desembre - 86 morts a la ciutat de Jos (Nigèria), quan grups de musulmans van atacar els cristians. Tres dies després els cristians van atacar els musulmans. En 10 anys, hi ha hagut 2.000 morts.

2010, desembre - Dos joves cristians assassinats en Omrania Gharbia (Egipte), durant les protestes per la prohibició de construir una església. Més de 100 detinguts.

2010, desembre - Dos coptes assassinats en Giza (Egipte) durant assalts de musulmans contra cases i esglésies cristianes, tras el descobriment d’una història d’amor entre un jove copte i una noia musulmana.

2011, març - Assassinat de Shahbaz Bati, de 35 anys, ministre pakistanès

A aquesta llista cal afegir-hi l’incendi el diumenge passat d’una església cristiana a Helwan, barri perifèrica de El Caire, i els 13 coptes morts avui per islamistes radicals en un altre indret de El Caire.

Certament, les esglésies cristianes d’alguns països islàmics són esglésies de màrtirs, molts d’ells màrtirs anònims. Hem de fer nostre la seva causa i defensar, com ha demanat reiteradament Benet XVI es respecti la llibertat religiosa perquè tota aquesta violència “ofèn Déu i a la humanitat sencera”.

Les xarxes socials segons Benet XVI i el cardenal Rouco

Un petit detall circumstancial, més enllà de l’anècdota, revela la peculiar personalitat de l’arquebisbe de Madrid recentment escollit de nou president de la Conferència Episcopal espanyola. El dia abans que el cardenal Rouco pronunciés el discurs inaugural de la plenària dels bisbes espanyols, Benet XVI, adreçant-se als membres del Consell Pontifici per les Comunicacions Socials, parlà dels “nous llenguatges comunicatius”. Entre les dues intervencions hi ha un profunda dissonància. Mentre el Papa parlà de les noves tecnologies de la comunicació en un to positiu, sense negar els dubtes i els problemes associats al seu ús i abús; el cardenal Rouco, que en la seva intervenció en la plenària també parlà de les xarxes socials, enfatitzà aquests riscos per minimitzar els aspectes positius d’aquests nous llenguatges comunicatius.

L’antropologia positiva de Benet XVI contrasta amb la mirada recelosa i temorosa del cardenal arquebisbe de Madrid. Aquestes dues actituds vitals oposades es projecten també amb la seva comprensió de l’Església i de quines han de ser les seves prioritats. Les visions pessimistes impulsen estratègies de confrontació contra quasi bé tothom perquè consideren que són culpables de la decadència de la societat i la crisi eclesial. Benet XVI opta per una altra mirada sobre la mateixa realitat. El Papa, coincidint amb la diagnosi de la situació, propicia anar a trobar i dialogar amb el món a partir de la raó i el seu discurs. És un actitud que contrasta amb la bel·ligerància permanent impulsada pel cardenal Rouco contra tot aquell que no pensa com ell.

La proximitat de la Jornada Mundial de la Joventut ha introduït una relativa sordina als seus pronunciaments per tal de no entorpir les relacions amb el govern i facilitar l’èxit del viatge de Benet XVI a Madrid; però la treva s’acabarà a finals del proper mes d’agost. L’horitzó de les properes eleccions generals tornarà a animar la confrontació d’una part de l’episcopat espanyol amb el govern socialista. Mentrestant, alguns sectors catòlics exploren dia rere dia la possibilitat d’entrar en l’arena política amb un partit catòlic sota la protecció episcopal i emparats per un potent medi de comunicació. L’esperança, les petites espurnes d’esperança, són la renovació que s’ha donat en algunes de les comissions de la Conferència Episcopal. La presència d’alguns bisbes prou diferenciats de la corrent que dóna suport al cardenal Rouco pot ser un bon antídot per evitar antigues confrontacions episcopals. També és positiu que alguns grups i moviments cristians conservadors, com e-cristians i l’Associació Nacioal de Propagandistes, han manifestat la seva oposició a la creació d’un partit catòlic. Caldrà esperar nous esdeveniments.