El passat divendres la Fundació Rafael Campalans, conjuntament amb la Foundation for European Progressive Studies, aplegà un grup d’experts europeus per reflexionar sobre la “Gestió de la diversitat: un discurs coherent des de l’esquerra”. A continuació sintetitzo algunes de les principals idees aportades pels conferències i el debats entorn a la gestió de la diversitat en el nostre país.
La forta immigració dels darrers anys ha modifica molts paràmetres socials del nostre país esdevenint el fet migratori en una qüestió política de primera magnitud. De tal manera que pot definir-se un traç clar entre la visió de la dreta i de l’esquerra sobre aquesta qüestió. Els immigrants aporten nous vincles que connecten la nostre societat amb un món globalitzat. El concepte de nació queda modificat per l’existència d’’uns lligams transnacionals que amplien l’àmbit de l’acció política degut a la presència dels immigrants. Aquesta nova realitat comporta l’aparició de sistemes transnacionals els quals només es poden gestionar a partir d’una gobernança transnacional.
La diversitat existeix i enriqueix, i cal gestionar-la. Les diferències no es poden negar o amagar. Les visions extremes procuren exagerar les diferències per justificar després el seu refús de tot allò que és diferent i els valors autòctones contra els immigrants. Es propi de les visions extremes situar als immigrants com un sector subaltern de la societat. La vella idea il·lustrada de que la ciutadania està associada als drets polítics s’hauria d’ampliar als drets socials. Al costat de la ciutadania política hi ha una ciutadania cívica i social amb uns drets propis al marge de quin sigui el passaport o el carnet d’identitat. Cal ampliar la idea de pertinència o la possibilitat de la multipertinència. Més que identitat als ciutadans se’ls demana identificació amb el país on han escollit viure. La idea de nació territori queda estreta per enquibir-hi tots aquests nous fenòmens socials.
La integració dels immigrants és un procés bidireccional basat en la convivència i no en la coexistència. És evident que cal demanar als immigrants la integració en el país d’acollida, i que això comporta acceptar unes normes de convivència, però els ciutadans del país d’acollida han de voler conviure amb els immigrants. De nou, els extremismes apareixen com els primers interessats en explotar els conflictes que es donen amb la immigració. L’esquerra ha d’aparèixer com les forces polítiques capaces de regular aquests conflictes. Sense pau social no hi ha convivència i sense convivència pacificada no hi ha integració i gestió de la diversitat. Per fer-ho possible cal modificar els paràmetres culturals que impedeixen entendre que el desafiament avui no és la integració dels immigrants sinó la integració amb els immigrants. És un procés ple de dificultats per l’afebliment de les estructures tradicionals de socialització. ¿Serà possible avançar cap una nova convivència cultural si no hi ha convivència política amb els immigrants?
La forta immigració dels darrers anys ha modifica molts paràmetres socials del nostre país esdevenint el fet migratori en una qüestió política de primera magnitud. De tal manera que pot definir-se un traç clar entre la visió de la dreta i de l’esquerra sobre aquesta qüestió. Els immigrants aporten nous vincles que connecten la nostre societat amb un món globalitzat. El concepte de nació queda modificat per l’existència d’’uns lligams transnacionals que amplien l’àmbit de l’acció política degut a la presència dels immigrants. Aquesta nova realitat comporta l’aparició de sistemes transnacionals els quals només es poden gestionar a partir d’una gobernança transnacional.
La diversitat existeix i enriqueix, i cal gestionar-la. Les diferències no es poden negar o amagar. Les visions extremes procuren exagerar les diferències per justificar després el seu refús de tot allò que és diferent i els valors autòctones contra els immigrants. Es propi de les visions extremes situar als immigrants com un sector subaltern de la societat. La vella idea il·lustrada de que la ciutadania està associada als drets polítics s’hauria d’ampliar als drets socials. Al costat de la ciutadania política hi ha una ciutadania cívica i social amb uns drets propis al marge de quin sigui el passaport o el carnet d’identitat. Cal ampliar la idea de pertinència o la possibilitat de la multipertinència. Més que identitat als ciutadans se’ls demana identificació amb el país on han escollit viure. La idea de nació territori queda estreta per enquibir-hi tots aquests nous fenòmens socials.
La integració dels immigrants és un procés bidireccional basat en la convivència i no en la coexistència. És evident que cal demanar als immigrants la integració en el país d’acollida, i que això comporta acceptar unes normes de convivència, però els ciutadans del país d’acollida han de voler conviure amb els immigrants. De nou, els extremismes apareixen com els primers interessats en explotar els conflictes que es donen amb la immigració. L’esquerra ha d’aparèixer com les forces polítiques capaces de regular aquests conflictes. Sense pau social no hi ha convivència i sense convivència pacificada no hi ha integració i gestió de la diversitat. Per fer-ho possible cal modificar els paràmetres culturals que impedeixen entendre que el desafiament avui no és la integració dels immigrants sinó la integració amb els immigrants. És un procés ple de dificultats per l’afebliment de les estructures tradicionals de socialització. ¿Serà possible avançar cap una nova convivència cultural si no hi ha convivència política amb els immigrants?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada