L’entrevistador i l’entrevista

L’entrevista és un gènere periodístic indispensable per estar ben informat. Cada dia els mitjans de comunicació empren aquest gènere per transmetre continguts informatius; cada dia, milers de persones conformen la seva opinió a partir del que escolten o llegeixen. Per això, l’entrevistador és una persona amb un ofici que té una important responsabilitat social que, a més, si l’entrevista es fa en un medi públic té un plus de responsabilitat superior per les característiques del medi. Ara bé, ¿quins són els criteris morals que poden fer-se servir per judicar aquesta activitat?.

Em faig aquesta pregunta perquè, des de fa uns dies escolto una entrevista matinal en un medi públic i descobreixo que l’agudesa, la profunditat o la persistència emprada per l’entrevistador varia segons la condició o qualitat de la persona entrevistada. Quan així passa reiteradament i hom descobreix que hi ha un comú denominador ideològic o polític en un sentit o en un altre, es pot sospitar que hi ha una manipulació per influir sobre la informació. Fa anys, un conegut periodista, molt mediàtic en aquella època i ara també, va ensenyar-me en un curs fet a polítics locals com manipular una entrevista. Dividí els assistents al curs en dos grups. Al primer grup ensenyà com fer una entrevista complaent i amb el segon grup mostrà com fer una entrevista per acorralar-los i enfonsar-los. En tots dos casos, la subtilesa de l’entrevistador era que camuflava la seva manipulació. Des d’aquell dia, tinc certa prevenció moral amb algunes entrevistes.

Governança global

Quan els problemes són globals, la governança no pot ser només local. Hi ha una sèrie de qüestions que només es poden resoldre a partir de polítiques que són globals o transnacionals. La recent revolta de Líbia i l’embogiment progressius del sàtrapa Gadafi evidencia que els països democràtics han d’adoptar una política global unificada. Això vol dir que aquests països han de tenir una autoritat legitimada per prendre les decisions adequades i en el moment oportú. L’exasperant lentitud de l’ONU o l’absència política desconcertant de la Unió Europea evidencien que cal avançar ràpidament cap la construcció d’aquesta governança mundial.

Un altre nivell del problema es dóna en les polítiques transnacionals. Existeixen una sèrie de qüestions que afecten fortament a les relacions directes entre alguns països. Per exemple, Espanya i Marroc han compartit històricament molts interessos geoestratègics i comercials que s’han ampliat, i han adoptat una altra dimensió, per la notable presència de persones immigrades que provenen d’aquest país. Tant Marroc com Espanya haurien d’entendre que els nous problemes plantejats per aquesta nova situació comporta obrir noves formes de governar conjuntament els interessos compartits. Els mecanismes tradicionals tenen notables limitacions alhora d’articular aquestes noves polítiques. Ni serveixen els sistemes tradicionals, ni molt menys, les acciones més pròpies del serveis d’intel·ligència que una política democràtica. Per evitar això darrer, calen noves polítiques assumint que hi ha un espai comú i compartit per les governances dels dos països.

Petit recull de pregàries IX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

20 març 2011 “Escola, filla, estiguis atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el Rei estàs corprès de la teva bellesa” (Sl 45,11)

21 març 2011 “El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostre muralla és el Déu de Jacob” (Sl 46,8)

22 març 2011 “Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme” (Sl 47,2)

23 març 2011 “Déu em rescatarà la vida de les urpes del regne dels morts, per prendre’m amb ell” (Sl 49,16)

24 març 2011 “Escolta, poble meu, que et vull parlar. Jo sóc el Senyor, el teu Déu” (Sl 50,7)

25 març 2011 “Compadeix-te de mi, Déu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes ” (Sl 51,3)

26 març 2011 “Jo, com l’olivera en plena vida, dins la casa de Déu, confio en el seu amor per sempre més” (Sl 52,10)

Al servei del nostre poble

El document dels bisbes catalans, Al servei del nostre poble, escrit commemorant els 25 anys del memorable Arrels cristianes de Catalunya és un bon document. Amb dos documents foren escrits amb valentia i voluntat de fidelitat a la realitat del país on els bisbes en són els seus pastors. Els bisbes catalans han fet avui la reflexió que tocava fer. El document és oportú tant pel seu contingut, és mesurat i centrat en els temes que avui preocupen als catalans i a les catalanes, com en el seu to. Les paraules equilibrades dels bisbes catalans contrasten amb les invectives que acostumen emprar altres bisbes espanyols que semblen estar permanentment enfadats.

¿Calia fer aquest document?. Sí. Calia parlar de les Arrels cristianes de Catalunya. Però el que no calia era fer unes altres arrels ni parlar, seguint amb la metàfora botànica, dels fruïts de les arrels. Però sí que calia recuperar el tremp que tingueren ara fa 25 anys els bisbes catalans de situar-se davant de les preocupacions de la societat catalana, analitzar la situació i optar decididament per donar una paraula d’esperança a partir de la seva fidelitat amb aquesta realitat. 25 anys després, els bisbes de Catalunya, han estat fidels a aquest esperit. En una vintena de pàgines els bisbes repassen la majoria dels grans temes que avui vertebren i preocupen la societat catalana. ¿Hi són totes els temes, en sobre algun?. Probablement es podria matissar algun tema o algun punt de vista. Però, res es sobrer i el que es diu permet afirmar que es un bon document pastoral.

De manera particular, m’ha agradat que els bisbes traslladin als laics part de la responsabilitat alhora de construir la societat justa. Els bisbes ens diuen: “és cert que en moments de crisi econòmica, moral i política ben preocupants, ens cal anunciar l’esperança”. Però aquest anunci és una responsabilitat que cau damunt dels laics. A fi de que “els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança” en la política i en les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la vida social i econòmica. Els bisbes situen “el compromís laïcal en el doble repte de la inculturació de l’Evangeli i de l’evangelització de la cultura actual, així com en la tasca de formar la consciència social segons els criteris de la Doctrina Social de l’Església. És precisament en aquest camp de la realitat social i econòmica, on avui els cristians hem d’aportar la riquesa de la doctrina evangèlica i el nostre compromís moral, atesa la greu situació de crisi actual. En aquest sentit, el compromís dels cristians i la veu profètica de l’Església a Catalunya en favor dels més febles i necessitats de la societat no faltarà”.

Perquè tot això sigui realitat, cal confiar en els laics i actuar, tal com diuen els mateixos bisbes al parlar de la laïcitat positiva, “d’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel·ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública”. Des de l’autonomia de la realitat política, seran els laics cristians els que proposaran les alternatives que considerin més adients i que han de ser coherents amb la dignitat de les persones i dels pobles. Així ho diuen els bisbes: “no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia”. La crida a la pastoral de la política és molt suggerent.

25 anys després, la millor commemoració que hagin pogut fer els bisbes catalans amb els seus predecessors és haver sabut estar amb comunió amb la fidelitat que tingueren aquells bisbes amb el seu poble. Per això, el títol del document,”Al servei del nostre poble” trobo que recull perfectament aquesta fidelitat.

Pregar a la universitat

El títol d’aquest post podria dir-se també “pregar per la universitat”. L’oposició frontal d’un reduït grup d’universitaris contra les capelles universitàries, junt amb la passivitat d’algunes autoritats universitàries, fa pensar que no aniria malament pregar perquè les institucions acadèmiques perseveressin amb la tolerància i el respecte. Aquests valors han de formar part de la matriu democràtica de la nostre societat i pel que sembla, hi ha un sector universitari, professors i alumnes, contrari a que hi ha hagi un espai de pregària en el recinte universitari.

Defensar l’existència d’aquest espai dins del recinte universitari no em fa sentir ni conservador ni un catòlic tancat. Ni sóc una cosa, ni l’altra. Però defenso l’existència d’un espai de culte en l’àmbit universitari com a demòcrata i convençut que la millor manera d’articular la convivència ciutadana és respectant les conviccions personals, tant les dels que volen pregar com els que no ho volen fer. L’existència d’un espai de culte dins l’àmbit universitari no vulnera cap precepte constitucional de independència de l’Estat respecte les confessions religioses. Els que vulneren l’esperit constitucional són els que impedeixen o toleren que es vulneri l’exercici del dret a la llibertat religiosa. Perquè el que es fa dins d’un espai reservat al culte és practicar una llibertat fonamental, com la practiquen també els que de manera ordena i pacífica no hi van. El que no es democràtic és impedir l’exercici de la llibertat.

A Itàlia, el president laic de la República, Giorgio Napolitano, avergonyit va demanar perdó públicament a través d’una carta a Benet XVI perquè uns brètols li impediren pronunciar una conferència a la universitat romana de la Sapienza. Fa uns mesos uns altres brètols impediren una conferència del cardenal Rouco a l’autònoma de Madrid. A Barcelona, la pastoral universitària té dificultats per poder celebrar missa en les capelles de la Universitat. Fa pocs dies a Madrid, un grup d’estudiants de la Complutense feren el mateix en forma d’un grotesc escarni. La intolerància o la manca de respecte a les creences i a la seva manifestació desqualifiquen a una societat. Les religions, els lliures pensadors i els pensadors lliures tenen tot el dret a expressar-se en l’espai públic sempre que ho facin amb civisme. La qual cosa comporta respectar que altres persones puguin fer el mateix. Fora un sarcasme que alguns dels grups promotors d’aquestes iniciatives, els que més criden i són activistes de la seva interpretació tancada de la laïcitat, rebessin subvencions públiques per les seves activitats. Seria un lamentable contrasentit.

La política és també psicologia

La Ciència Política ha estat prolífica en definir que és la política. De totes les definicions sempre m’ha agradat una que és molt simple i que no desmereix les més sofisticades: la política la inventen les persones per controlar el seu destí. És cert, els humans, a diferència de la resta dels animals de la creació, hem adquirit a partir de la cultura la capacitat de controlar, dins d’uns certs límits, les evolucions de l’entorn. Els animals, per controlar el seu medi, tenen els recursos de l’evolució adaptativa i, segons com sigui els canvis de l’entorn, podran sobreviure. Però si no estan adaptats a la nova situació, simplement desapareixen. Els humans no. Gràcies a la cultura s’analitza l’entorn i s’adopten les mesures més adients per dominar els canvis, sense que aquests siguin una amenaça per l’espècie. La política seria una construcció mental adoptada per intervenir en l’entorn i esvair els dubtes sobre el destí de la humanitat. És cert que hi ha altres formes de controlar aquest destí, però la política sembla el més raonable.

Els politòlegs progressivament s’adonen que l’acció política necessita comprendre la psicologia humana per expressar-se i esdevenir comprensible als ciutadans. Els lideratges polítics cada cop són més personalitzats. Els líders ho són per les seves qualitats personals, a més del valor ideològic que aporten o dels programes que defensen. I tot això fa que unes persones siguin considerades, en un moment determinat, líders i altres no. Els politòlegs tradicionals tenen recança ha admetre el nou sentit de la personalització de la política, perquè això vol dir que les eleccions polítiques, a més de racionals, tenen un component emotiu i sentimental que no es pot menystenir. Aquest segon aspecte és el que ens porta a comprendre com les ciències de l’aprenentatge del coneixement i de la consciència són cada cop més nuclears alhora d’entendre el sentit de la política.

Un exemple pot ajudar a entendre millor la importància del factor psicològic en la política. La classes política tradicional està més preocupada en explicar quans llits hospitalaris o noves consultes mèdiques s’han inaugurat com a resultat de la seva bona gestió. Això es veu molt clar quan arriba una campanya electoral. Però, realment ¿interessa això els ciutadans?. O el que realment mobilitza la consciència política dels ciutadans és la seva percepció que la seva salut és millor i està més protegida gràcies a les decisions política. Crec que una bona part de la classe política segueix pensant que la gestió política és una qüestió de balanços i no de sentiments. Així ens va.

La mentida en l’espai públic

Diversos esdeveniments d'aquests dies han tornat a posar en el centre de qualsevol reflexió assenyada el valor de la veritat o de la mentida en l'espai públic. La gestió de la crisi Japonesa, per exemple, demostra la conveniència de dir la veritat, fins i tot en els moments difícils. Gràcies a la veritat la societat japonesa està vivim la greu crisi del tsunami i de les centrals nuclears amb gran civisme. Dir la veritat serveix per ordenar el comportament social. No obstant això, existeixen exemples que, actuant en sentit contrari, mostren com la mentida confon i distorsiona l'espai social.

Dos fets recents apunten en aquesta direcció. Ambdós tenen una característica comuna els mentiders són institucions o persones que, per coherència interna, haurien d'estar allunyades de l’ús de la mentida. El fet que la COPE, l’emissora de la Conferència Episcopal espanyola, escampi sospites contra el Barça per l'ús de substàncies estimulants per part dels seus jugadors o que una persona amb alta responsabilitat política hagués modificat la seva titulació acadèmica, com ja feu abans una altra persona pública, posa en evidència la feblesa de la condició humana i la seva vulnerabilitat de fer servir la mentida en benefici propi.

La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).

La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. Això podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.