Els cristians i el teatre o el teatre d’alguns cristians

La vida, diuen, és també un comèdia. Si és així els cristians no ens hauria d’incomodar el teatre. Però, pel que sembla, a alguns cristians sí. Els molesta tant que estan disposats a demanar la prohibició d’una obra de teatre si consideren que atenta contra les seves conviccions. Inaudit. Aquesta actitud guardiana de la moral em recorda altres temps en els quals el braç secular actuava en nom de l’Església. La memòria ens permet evocar èpoques, no tan llunyanes, en les quals els pecats eren delicte i les institucions públiques vetllaven pel dogma i la moral catòlica. Eren altres èpoques, però les inquietuds de l’aliança del tro i l’altar perviuen.

Josep Miró Ardèvol, en nom de l’associació e-cristians, ha dit que actuarà judicialment contra l’obra Gan Bang perquè troba ofensiu el seu. Personalment comparteixo l’afirmació dita per l’Oriol Domingo en el seu blog: “Molts cristians, però, no es querellen. No són partidaris d’anar al jutjat per denunciar obres de teatre, o pel·lícules, o llibres encara que tractin històries que fereixin la sensibilitat. Simplement, no van a veure aquesta obra o pel·lícula, i no llegeixen aquest llibre. En tot cas, plantegen un debat basat en el diàleg sense querellar-se”. Aquest és la qüestió: la defensa de la llibertat, fins i tot per ferir els meus sentiments. La llibertat d’expressió ha de prevaldre contra tota censura. En cas de dubte, sempre a favor de la llibertat. Aquest és l’essència de la democràcia. Pretendre la tutela de la moral pública des d’una moral privada és coartar la llibertat.

Gràcies a la llibertat democràtica unes persones poden fer una obra amb la qual puc discrepar dels seus plantejaments de fons i, gràcies a la mateixa llibertat, puc no anar-hi. Perquè, i aquí està l’element clau en tot aquest debat, ningú està obligat en anar a veure l’obra de teatre. La única discussió possible és, un cop vista l’obra, debatre, des de la perspectiva teatral si allò que mi m’ofèn resulta coherent amb el plantejament general de l’obra, li és essencial o és totalment aliena a la línea argumental o als efectes esperats per una bona dramatúrgia. També podré discutir, des de la meva percepció de les coses, com l’autor o el director interpreten la realitat. Però, en tots els casos, serà sempre discussió tècnica sense cap pretensió de substituir el discerniment moral dels demés.

Govern, imatge i soledat

La cimera del passat divendres sobre la sortida de la crisi econòmica a Catalunya era molt important. Ho era en dos sentits. Un, més formal, estava relacionat amb l’acord sobre les millors solucions per reactivar i consolidar el creixement econòmic. En aquest àmbit prevalien les propostes tècniques i els acords polítics. L’altre dimensió era més intangible. Calia transmetre confiança a la ciutadania. Per això, els ciutadans havien de percebre que els governants govern; és a dir: saben el que passa, proposen les millors solucions, a partir d’elles troben acords i adopten mesures d’actuació concretes. És així com els ciutadans perceben que poden confiar amb els seus governants. ¿Va anar així el divendres?. Els comentaris al final de la cimera no són massa optimistes respecte els acords polítics. Però no vull valorar aquest aspecte. M’interessa l’anàlisi dels aspectes intangibles. La foto final del President de la Generalitat comentant els acords de la cimera és ben eloqüent: estava sòl. És la imatge de la soledat del governant. Hom podria esperar que a la fi d’una trobada que pretenia crear consens la foto final fos la suma de tots els participants que, amb gestos prou expressius, demostressin l’acord per tal que les càmeres ho captessin. No va anar així. Per més que s’afirmi, en un to majestàtic, que la cimera del divendres va anar bé i que el camí encetat és el correcta. Les instantànies gràfiques del divendres passat són el que queda en la percepció dels ciutadans. Són unes imatges que transmeten soledat i desacord en un moment que els ciutadans volen acord i compromís. La imatge, també importa.

Petit recull de pregàries X

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

27 març 2011 “Quan Déu renovarà la vida del seu poble, Jacob s’omplirà de goig, Israel s’alegrarà” (Sl 53,7)

28 març 2011 “Salva’m, Déu meu, per l’amor que del teu nom!” (Sl 54,3)

29 març 2011 “Escolta el meu prec, Déu meu, quan et suplico, no t’amaguis” (Sl 55,2)

30 març 2011 “Escolta atentament i respon-me! Vaig perdut, portant arreu el meu dolor” (Sl 55,3)

31 març 2011 “Celebro les promeses de Déu; confio en ell, no tinc por de res” (Sl 56,5)

1 abril 2011 “El teu amor és gran fins al cel, arriba als núvols la teva lleialtat (Sl 57,11)

2 abril 2011 “Ben cert: hi ha un Déu que judica la terra” (Sl 58,12)

Diàlegs per un amic neoliberal IX. Estat mínim desregulat

(Extracte d'un article que vaig publicar amb el títol "Diàlegs per a un amic neoliberal" en el llibre “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Els comentaris anotats entre parèntesis són notes addicionals per situar el text en el context actual).

El liberalisme insisteix novament amb les seves conegudes proposades de l'estat mínim i la desregulació. Avui els neoliberals estan convençuts que, després de molts anys d'intervencionisme, l'únic model d'Estat alternatiu possible és aquell que tingui la mínima expressió social. Doncs qualsevol intervenció estatal sempre crea burocràcia i aquesta, en implicar un consum excessiu de recursos, aporta rigidesa al mercat i impedeix el seu bon funcionament. Per al neoliberalisme l'Estat Mínim desitjable és aquell que només s'ocupés de les Obres Públiques, la Defensa Exterior i l'Ordre Públic; sense intervenir en la garantia de les llibertats i la igualtat.

Per al liberalisme modern la diferència entre les seves propostes i les socialdemòcrates està en la seva diferent concepció de les funcions de l'Estat i els mitjans emprats per aquest per obtenir els seus recursos. Serveixi la següent cita com a il·lustració del que avui advoquen els corrents neoliberals actius a favor d'un nou paper de l'Estat modern: "Les consideracions anteriors no impliquen que l'Estat no hagi d'ocupar un lloc important en una societat liberal, sinó que les seves funcions i els mitjans per obtenir els seus recursos són diferents de les concepcions socialdemòcrates...Hayek defineix així les funcions de l'Estat en una societat liberal...""jo seria l'última persona a negar que l'elevada riquesa i la creixent densitat de població han augmentat el nombre de necessitats col·lectives que l'Estat pot i ha de satisfer. La provisió d'aquests serveis col·lectius són enterament compatibles amb els principis liberals sempre que:

1. L'Estat no exerceixi un monopoli en la seva producció i no impedeixi per tant que aquests serveis siguin facilitats pel mercat.
2. Els recursos necessaris per finançar aquests serveis siguin generats per l'exacció de tributs sobre principis uniformes (impost proporcional sobre la renda) i aquests tributs no s'utilitzin com a instruments de redistribució de la renda.
3. Els serveis satisfets per l'Estat siguin necessitats col·lectives de la comunitat en el seu conjunt i no necessitats de grups d'interès particular". (Feito,J.L. Competència, mercat i equitat: un debat" Economia nº 9, 1991. pàg.16).

Déu tot ho pot

El meu comentari d’avui està influït pel salm 113(112) propi de les vespres d’avui, vigília de l’Anunciació del Senyor.

Servents del Senyor, lloeu-lo,
lloeu el nom del Senyor.
Sigui beneït el nom del Senyor
ara i per tots els segles.
Des de la sortida del sol fins a la posta
lloeu el nom del Senyor.
El Senyor és excels per damunt de tots els pobles,
la seva glòria s'eleva més enllà del cel.
Qui és com el Senyor, el nostre Déu?
Té molt amunt el seu tron
i des d'allí s'inclina
per veure el cel i la terra.
Aixeca de la pols el desvalgut,
treu el pobre de la cendra,
per asseure'l entre els poderosos,
els poderosos del seu poble.
La qui vivia estèril a casa,
la fa mare feliç amb els fills.

Sempre m’ha impressionat aquest salm. És un dels salms integrat en la meva biografia personal perquè era un salm que molts dies escoltava, en una cinta gravada pels monjos de Montserrat, quan a l’acabar de la feina tornava a casa en cotxe. Crec que aquest salm sintetitza la raó moral del meu compromís social i polític: “Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos, els poderosos del seu poble”. El salmista em dóna esperança que això serà així perquè Déu està atent al que passa a la terra, “té molt amunt el seu tron i des d’allí s’inclina per veure el cel i la terra” i la seva mirada tot ho transforma i aconsegueix allò que sembla impossible “la que vivia estèril a casa la fa mare feliç amb els fills”. Per això cal lloar al Senyor amb la mateixa força i entusiasme que té el salmista.

La confusió de les paraules

La retòrica parlamentària porta a la confusió. Tot sovint, en els vehements debats parlamentaris, els conceptes són seduïts per unes paraules que no tenen res a veure amb el que es vol expressar. Els conceptes incòmodes es camuflen darrere paraules evasives pensades únicament per fer-los opacs a la intel·ligència. És el que Alex Grijelmo en un fantàstic llibre qualificà de la seducció de les paraules.

Ahir en el debat parlamentari sobre la participació d’Espanya a Líbia quasi bé tots els oradors, excepte un o dos, evitaren fer servir la paraula guerra. Amb eufemismes (figura que consisteix a emprar un mot o una expressió suau,inofensiu, en lloc d'un de dur, indelicat, desplaent) i circumloquis (expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o molt poques) intentaren justificar el que, de forma natural, la gent qualifica de guerra. Però no, aquesta paraula no es podia fer servir. ¿Per què?.

És evident que certes paraules estimulen reaccions mentals de prevenció o rebuig. Només pronunciar la paraula guerra les persones ho associem a morts, dolors, patiments i sofriments. Si això s’emmascaren amb altres mots, pensats per endolcir la duresa de la realitat. Perquè les paraules tenen un poder amagat precisament per les coses que evoquen. Molts cops, la força d’una paraula no està en ella mateixa sinó en allò que evoca o les relacions que estableix amb altres. Molts polítics són uns grans experts en camuflar la realitat darrera la buidor d’algunes paraules. Això ens obliga als ciutadans a l’exercici de descodificar les seves paraules. És la nostra defensa contra els prestidigitadors dels mots en que s’han convertit alguns polítics.

El valor d’una societat decent

En un magnífic llibre, La societat decent (Paidós), el filòsof jueu Avishai Margalit reflexiona sobre el sentit moral de les societats contemporànies. En la línia d’humanitzar la societat Margalit proposa uns eixos que poden servir per ordenar el comportament cívic de les persones. El conviure obliga als ciutadans a despertar un interès per l’altre i situar al bell mig de la polis un conjunt de valors que permeten viure junts sense ser indiferents els uns amb els altres. Els valors compartits, no han de ser cap imposició dogmàtica; però sí el resultat d’un acord debatut sobre quins valors esdevindran una orientació general que tothom acceptarà i aplicarà. No hi ha espai al relativisme ni a una possible anomia de valors cívics.

Avishai Margalit comenta que una societat decent és aquella en que cap institució, pública o privada, humilia a cap ciutadà. És una societat on es respecten les creences de totes les persones, des de les més majoritàries fins a les més minoritàries. Es procura no ofendre els sentiments que defineixen les identitats de les persones gràcies a les quals els individus es situen davant la vida. La convivència exigeix, en nom d’aquesta decència compartida, que ningú es senti ofès per les expressions dels demés. La provocació artística expressiva pot ser un recurs, però si és reiterativa és avorrida i fa sospitar que amaga un interès per ofendre. Reclamar la decència en la convivència ha de ser una exigència moral que haurien d’assumir clarament els poders públics. Cal esperar que els poders públics tinguin comportaments públics decents; que els polítics siguin decents i tot allò que rep un finançament públic sigui coherent amb aquest esperit de decència.