Anunci viu i vital de la fe

L’aparent crisi de fe dels europeus, el suposat cansament de la fe, pot ser una oportunitat per explorar noves formes de vivència i expressió de la fe. Sospito que ens trobem en una situació d’aggiornamento similar a l’existent en els prolegòmens del Concili Vaticà II. La velocitat dels esdeveniments fa que les transicions històriques s’han accelerat de tal manera que la intensitat de les transformacions ocorregudes en els darrers són equivalents als canvis operats durant segles preconciliars. Per això, la nova evangelització d’Europa ha de fer-se des d’uns paràmetres conceptuals diferents als emprats en altres processos similars.

¿Quins són els camins de la nova evangelització a Europa?, ¿sobre quines iniciatives ha de basar-se la cristianització dels espais seculars europeus?. Aquestes preguntes són pertinents des d’Europa, ja que el problema d’esgotament de la notícia de la fe es dóna en aquest continent. ¿Les reflexions evangelitzadores que ens fem els europeus són comprensibles fora del nostre context cultural?. Els camins ha explorar són plurals i diversos. Cal combinar els espais catequètics tradicionals amb nous formats d’evangelització. Es tracta d’incorporar nous canals evangelitzadors que combinin un ús raonable dels sentiments i emocions, amb un nou relat expressat a través d’un llenguatge coherent amb els nous significats cognitius. Cal progressar en la transmissió de la fe obrint nous espais i dinàmiques. El cansament de la fe s’ha de combatre amb un anunci de la fe com esdeveniment viu que porta a la vida.

Un conflicte inevitable

Creure en la societat post-secular i transmetre de forma convincent l’experiència creient són alguns dels reptes que té avui el cristianisme del segle XXI. Per fer-ho cal, sense dubte, repensar la fe a través del diàleg amb la raó moderna. Tal com ha insistit, en nombroses ocasiones Benet XVI. La crisi del cristianisme a Europa és, en bona mesura, per no haver sabut interpretat en profunditat el sentit de la societat postsecular i proposar, erròniament, una alternativa en clau d’una neocristiandat com estratègia d’adaptació a la nova realitat social. El retorn al passat, seduït pels alguns del nous moviments eclesials, no sembla la millor manera d’anunciar la fe a un món que segueix en cerca de sentit.

Als països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia els cristians, i els catòlics en particular, es troben en un període expansiu a diferència del que passa a Europa. Fora d’Europa neixen noves esglésies cristianes i es consoliden noves corrents evangèliques. Aquesta efervescència provocarà, més aviat que tard, una important confrontació cultural a l’interior de les esglésies cristianes a partir de la trobada d’antropologies que condicionen la pròpia experiència creient. Les noves esglésies evangèliques que han proliferat a Catalunya en els darrers anys mostren aquesta realitat. Donat que les noves realitats cristianes s’expressen en paràmetres culturals, alguns bastant allunyats dels referents culturals del cristianisme tradicional, el conflicte sembla inevitable.

De Babèlia a les ciutats interculturals

Les ciutats són espais d’intercanvis i canvis culturals, i llocs on viure les diferències. En l’entorn urbà, les dinàmiques conduïdes per la diversitat cultural es concreten en iniciatives que transformen la cultura. La societat catalana, en els darrers anys, ha sofert una important transformació. Els eixos d’aquesta transformació són diversos. Hi ha, per exemple, els efectes d’una greu crisi econòmica que obliga a pensar i definir de nou els projectes culturals i les intervencions corresponents en una clau d’una austeritat inèdita fins els moments. Però també hi ha altres fenòmens que expressen aquesta nova realitat. Un d’ells són els debats de pensament sobre els límits dels paràmetres culturals hereus o derivats del denominat pensament modern. Però també s’expressen altres qüestions vinculades les transformacions socials ocorregudes com a conseqüència dels processos de globalització.

Els valors i virtuts cíviques expressades en la identitat cultural de les nacions, així com les expressions culturals locals, han entrat en diàleg amb altres expressions culturals incorporades en les societats a través de la globalització social a través de les tecnologies de la informació i de les comunicacions, així com a resultat dels fluxos migratoris dels darrers anys. Com a conseqüència d’aquesta situació nova les polítiques culturals, com passa amb moltes qüestions de les societats obertes, s’han de reflexionar a partir d’aquesta realitat en constant evolució.

La diversitat cultural és una realitat inqüestionable que reclama una política específica per evitar noves formes d’aïllaments culturals. En la societat actual és evident que existeix una visible pluralitat de referents culturals, de llengües i de religions que actuen sobre les identitats individuals dels ciutadans. Per això cal que l’àmbit local, lloc on s’expressa de manera viva aquesta diversitat assumeixi que ha d’incorporar en les seves polítiques culturals actuacions específiques orientades a gestionar la diversitat cultural.

Recull de pregàries personals XXXIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

11 febrer “Com ens ha consumit el teu rigor! La teva fúria ens té trastornats. Has estès al teu davant les nostres culpes, ens treus els secrets a plena llum” (Sl 90,7-8)

12 febrer “ Ni que visquéssim setanta anys, i els més forts fins a vuitanta, al capdavall són de fatigues inútils, s'escolen de pressa, i passem volant” (Sl 90,10)

13 febrer “Calma't, Senyor, què esperes? Sigues pacient amb els teus servents. Que cada matí ens saciï el teu amor, i ho celebrarem amb goig tota la vida” (Sl 90,13-14)

14 febrer “ Que la tendresa del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt nostre. Doneu encert a l’obra de les postres mans” (Sl 90,17)

15 febrer “ Conduiré els cecs per camins que no sabien, els guiaré per rutes desconegudes. Al seu davant canviaré en llum les tenebres, i el terreny escabrós en una plana. Aquesta és la meva promesa; la mantinc i la compliré” (Is 42,16)

16 febrer “ Referit a David. Salm. Vull celebrar la bondat i la justícia. A tu, Senyor, dedico el meu cant. Vull ser irreprensible i assenyat: quan vindràs al costat meu?” (Sl 101,1-2)

17 febrer “Portaré les coses de palau amb honradesa de cor. No em proposaré d'aconseguir cap objectiu innoble. Detesto els qui cometen maldats, no vull tenir-hi tracte” (Sl 101,2b-3)

La negació de la fe Bahà’í a l’Iran

Avui s’ha inaugurat a Barcelona, a la seu de la Confederació Catala d’ONGs per la Pau, l’exposició “Perseguits per la fe: el cas dels bahà’ís a Iran” organitzada per la secció espanyola d’Amnistia Internacional. Una de les formes repressives del govern d’Iran contra les persones que professen la fe Bahà’í és impedir el seu accés als nivells educatius superiors. Altres tradicions religioses no musulmanes també pateixen aquesta discriminació. En el cas de la fe Bahá’í els seus set màxims dirigents a Iran, els anomenats Yaran, estan empresonats des de la primavera del 2008 condemnats a 20 anys de presó.

La comunitat bahà’í d’Iran ha intentat oferir, a través de la iniciativa anomenada IBES, una formació superior alternativa. Però la repressió directa de les autoritats contra les persones que hi col·laboren, bé com a formadors o participants, fa difícil continuar endavant. Ni la pressió internacional sobre el govern d’Iran ha aconseguit suavitzar la seva coerció a la comunitat bahá’í. El Parlament Europeu, en una resolució del 17 de desembre passat, condemnant la violació dels drets humans a Iran mencionava, com exemple de comunitat perseguida, els seguidors de la fe Bahà’í. L’exposició vol ser també un espai on els visitiants puguin expressar de forma activa la seva solidaritat amb els bahá’ís.

Paràbola dels talents

Sempre m’he trobat identificat amb el que es diu a la paràbola dels talents (Mt 25,14-30). Resulta sorprenent el que fa la persona temorosa: “vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent” (Mt 25,25). Aquesta actitud d’amagar el talent impedeix obtenir fruit dels talents que una persona té. El judici de l’amo és per la capacitat de rendir sobre els talents que han estat rebuts. En cap moment s’avalua el que s’hauria pogut fer si fos el cas de tenir més talents, sinó en funció dels dons rebuts.

Això que l’evangelista educa amb la paràbola dels talents és prou conegut i practicat habitual com l’excusa del mal pagador. En lloc de donar rendir comptes per allò que es té, es busca el subterfugi de justificar-se dient que s’hauria fet si s’hagués tingut més. Versió que té com a corol·lari: la culpa la tenen els altres. En tot cas, la fugida d’estudi és negar la responsabilitat en l’administració dels propis talents. Perquè el que cal és explicar que s’ha fet amb els talents que es tenen, no el que s’hauria pogut fer en el cas de tenir-ne més. No es tracta d’amar sota terra el talents, sinó procurar fer-los rendir.

Missió profètica de l’Església

El missatge quaresmal de Benet XVI d’aquest any situa a l’Església catòlica davant la responsabilitat de la seva missió profètica. El Papa afirma que “la Quaresma ofereix un cop més l’oportunitat de reflexionar sobre el cor de la vida cristiana: la caritat”. Es tracta d’entendre el temps quaresmal com un temps propiciatori per renovar la vida cristiana a nivell individual i comunitari. Es tracta de “fixar la mirada en l’altre (...) no ésser indiferents a la sort dels demés”. Com a cristians, afirma Benet XVI, cal buscar el bé del proïsme, tenir compassió pel seu sofriment i practicar la correcció fraterna. Això vol dir preocupar-se per tot allò que pugui ajudar al seu benestar material i espiritual.

La caritat ensenya que la responsabilitat vers els demés no es centre només en la recerca del seu bé material, sinó també en l’atenció al seu bé moral i espiritual. Cal combatre aquelles situacions que són injustes i provoquen el sofriment de les persones perquè neguen la possibilitat d’una vida digna. Per això cal lluitar contra la corrupció, l’acumulació del diner, la violència, l’egoisme, etc... Però també cal descobrir les arrels morals de les injustícies. L’Església ha de ser profètica en denunciar totes aquelles situacions que empobreixen l’existència humana perquè atempten el sentit moral de la vida. Moltes d’aquestes situacions es basen en la negació de l’existència de Déu en el món. La missió profètica de l’Església explicitada per Benet XVI en el seu missatge quaresmal comporta anunciar al món que Déu existeix i que com a Pare convoca a la solidaritat, unitat, a la vida i a la fraternitat. Bases reals de totes les utopies possibles