Identitat i diàleg

Avui, en el Parlament de Catalunya, ha tingut lloc un acte de singular rellevància: la Jornada sobre Identitat i Harmonia interconfessional i social organitzada pel GTER (Grup de Treball Estable de Relions). Aquest acte ha estat una mostra del que és el poble català: una societat lliure, oberta i respectuosa amb la diversitat. Virtuts que defineixen la societat catalana i, de manera particular, les seves ganes de ser un espai de convivència civilitzada sense exclusions. Gràcies a aquesta actitud els catalans, siguin quines siguin les seves creences, afirmen la seva identitat de manera dinàmica a partir de la interacció i el diàleg. Per això cal crear espais de trobada que permetin dialogar i compartir creences.

Viure la pluralitat religiosa és fomentar la convivència. Per això no cal amagar la dimensió espiritual de les persones, ans al contrari cal fomentar-la en benefici de la pròpia societat. Les religions han de tenir una presència normalitzada en les societats contemporànies. Una camí d’aquesta normalització és el diàleg de les religions. El primer àmbit de diàleg és el cultural. Fe i cultura estan relacionats. També hi un diàleg que s’expressa ecumènicament com a camí de trobada d’una unitat perduda entre els cristians. Un altre àmbit és el diàleg interreligiós per afavorir la trobada entre les diferents religions.

Hi ha un altre nivell de diàleg molt poc explicitat: el diàleg dins de les religions. Aquest àmbit molt sovint queda oblidat per les mateixes religions. Tant de bo, aquest esperit commemorat avui en el Parlament de Catalunya tingui la seva correspondència també a l’interior de les mateixes religions.

Immigració i intel·ligència

Sobre la immigració s’han dit moltes coses i, ben segur, se’n diran moltes més. Tothom diu la seva perquè es una qüestió que segueix preocupant a una bona part de la societat. Però davant de les opinions expressades hom té la impressió que no sempre es donen els criteris adequats. Crec que, en determinades ocasions, predominen judicis excessivament ben intencionats i poc equànimes sobre el fet migratori. Algunes d’aquestes actituds han estat identificades amb el terme de bonisme. Es tracta de criteris mancats de rigor en l’anàlisi i força condicionats per trobar sempre els aspectes bons o comprensius de les situacions observades. Es com si després de reconèixer que en l’àmbit de la immigració s’han d’admetre drets i deures, l’accent es posés només en els drets oblidant-se dels deures; o menystenir la inestabilitat social que provoquen els processos immigratoris.

Cal un canvi de mentalitat i recuperar la capacitat d’intel·ligència en l’anàlisi dels fenòmens immigratoris i, de manera particular, el seu impacte en les societats d’acollida. Part dels problemes que avui es tenen en les polítiques d’acolliment de la immigració no és tant saber el que cal fer, sinó saber com parlar d’aquests temes per fer-los comprensibles. Molt probablement s’han donat per suposat qüestions que calien explicacions més raonables i raonables. En general les persones no tenen un comportament xenòfob conscient i premeditat; però sí que cal reconèixer que moltes persones normals, més enllà de la situació econòmica, tenen uns perjudicis o reserves culturals envers l’altre, els altres. Com que és normal que emergeixin actituds defensives i refractàries a la immigració cal desenvolupar noves polítiques intel·ligents i inclusives sobre la immigració que assumeixin el comportament cultural associat a l’acceptació que les societats globals són plurals i diverses.

L’Islam de França segons Gilles Kepel

25 anys després del seu primer llibre sobre l'Islam a França el politòleg francès Gilles Kepel ha publicat un nou llibre, Quatre-vingt-treize, on analitza la presència musulmana en el departament de Seine-Saint-Denis. Les seves acurades reflexions, fonamentades en un treball d’investigació sobre les dificultats d'integració que s'enfronten els musulmans en els suburbis obrers de França, aporten uns criteris que poden ajudar a entendre el que està passant a Catalunya avui en relació a la comunitat musulmana. Gilles Kepel distingeix tres fases principals de la presència musulmana a França.

Una primera etapa és l'Islam dels pares. Aquesta fase dura fins a finals dels anys 80. Representa una vivència que es pot definir com de l’Islam a França. Aquesta fase es substituïda per unes altres, en els anys 90, que es dóna la transformació cap a l’Islam de França. La primera etapa, la dels pares, correspon a l’arribada massiva de treballadors immigrants que són musulmans. Aquestes persones tenen una vivència popular de l’Islam i representa una continuació senzilla de la religió viscuda en el país d’origen. La pràctica religiosa està en consonància en la visió tradicional de l’Islam i no aporta cap problema.

La segona fase és l’Islam dels Germans Musulmans. Després del primer període pot identificar-se una etapa definida per l’arribada de joves estudiants musulmans inspirats en l’Islam polític i, de manera particular, amb els Germans Musulmans. El seu objectiu era controlar i tutelar les organitzacions islàmiques que havien anat apareixent a França. En aquesta època es formen noves institucions representatives dels musulmans francesos clarament inspirades en els principis dels Germans Musulmans. La defensa del vel musulmà a les escoles serà la qüestió bàsica per aquestes noves associacions musulmanes. Durant aquest etapa hi ha un esforç per definir les senyes d’identitat d’un Islam de França al marge de els influències d’altres països. Per la seva part, l’Estat, al voler institucionalitzar la seva interlocució amb els musulmans francesos dóna carta de ciutadana a aquests corrents del nou Islam de França.

La tercera etapa es pot definir com l'Islam dels joves. Es tracta d’un Islam viscut per joves nascuts i criats a França que volen diferenciar-se dels seus pares. Aquesta generació de joves musulmans esdevenen militants actius a favor de l’Islam amb clara vocació política. Afirmen els valors centrals de l’Islam i són altament reivindicatius. La seva presència és molt visible a Internet i mostren un Islam descarat que no refusa abordar els debats complexos i, quan cal, confrontar les seves postures amb qui faci falta. La reivindicació d’identitat d’aquesta generació de musulmans són els aspectes relacionats amb el halal. Durant el pas de la segona a la tercera etapa va aparèixer a França una visió legalista i fonamentalisme de l’Islam, els Tabligh i el moviment tradicionalista salafí d'inspiració wahhabita d'Aràbia Saudí. Tot i que són encara una minoria aporten una forma de religiositat musulmana desconeguda a França fa 25 anys.

El dia d'Andalusia

He tingut l’oportunitat d’assistir a diversos actes en ocasió del dia d’Andalusia. Primer, una ofrena floral al bust de Blas Infante al parc de la Guineueta de Barcelona i després a la troba d’entitats andaluses de Catalunya que es celebrava a Ca n’Oriol de Rubí. Per iniciativa de la FECAC varis centenars de persones, reunides sota diverses sigles de grups i entitats, s’han aplegat durant tot el diumenge al parc de Rubí per commemorar i conviure a partir d’uns referents comuns aportats pel fet de sentir-se hereus de la identitat andalusa. El menjar, els balls, la festa, la música i l’accent evocaven el referent andalús. Aquest fet, socialment era rellevant. Perquè en moments de fortes tendències d’elogi de la individualitat en la societat catalana encara existeixen moments en capacitat de convocar i aplegar milers de persones. Cal sentir-se orgullosos d’aquesta iniciativa.

Per la societat catalana el dia d’Andalusia commemora una evidència: Catalunya és el que és per la suma de comunitats que han fet d’aquesta terra un espai comú de convivència. Avui, els catalans i les catalanes compartim una identitat comuna que es forja dia a dia per la fusió d’identitats respectant la seva respectiva singularitat. La diversitat avui, com ho fou anys enrere, continua sent una oportunitat per Catalunya. Per això, cal seguir construint la societat catalana des d’aquesta diversitat recordant l’experiència positiva del passat quan Catalunya acollí milers de persones provinents d’altres pobles d’Espanya. Avui la realitat del món global fa que es torni a donar un procés similar en el qual els protagonistes són ciutadans de tot el món. Per tot això, la commemoració del dia d’Andalusia a Catalunya evoca el record de la història viva d’aquest país que va saber acollir i incorporar moltes persones respectant les seves identitats particulars. Gràcies a aquesta experiència la societat catalana és avui una societat on oberta on el respecte és la base de la convivència.

Recull de pregàries personals XXXVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

3 març “Senyor, escolta la meva pregària, estigues atent a la meva súplica, respon-me, tu que ets bo i Fidel” (Sl 143,1)

4 març “El meu esperit se sent rendit, està consternat el meu cor. Tot evocant el record dels temps antics, meditant les teves proeses, considerant les obres de les teves mans, estenc els braços cap a tu: em sento davant teu com una terra esgotada” (Sl 143,4-6).

5 març “De pressa, Senyor, respon-me, que ja em falta l'alè; no m'amaguis la teva mirada, que m’enfonsaria a la terra dels morts” (Sl 143,7)

6 març “Fes-me escoltar el teu amor a punta de dia, perquè jo confio en tu. Fes-me conèixer el camí que he de seguir, que a tu elevo la meva ànima” (Sl 143,8).

7 març “Ensenya'm a fer la teva voluntat, tu ets el meu Déu. El teu esperit és bo: que em condueixi per terra plana” (Sl 143,10).

8 març “Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos” (Is 66,13-14)

9 març “El Senyor reconstrueix Jerusalem, aplega els dispersats d'Israel. Ell guareix els cors desfets, els embena les ferides” (Sl 147, 2-3)

Vingueren uns savis d’Orient - II

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà alguns dels versets d’aquest fragment de l’Evangeli. El naixement de Jesús ve anunciat per un estel. Aquest és un signe. ¿Quins són els signes avui de la presència de Jesús?. Els mags d’Orient es posaren en marxa per adorar-lo. Els mags són unes persones que venen de lluny. Des de fora venen a ensenyar-nos a on cal dirigir les nostres mirades per contemplar a Déu. Hem de mirar-nos en els altres, els de fora, per tal de descobrir-nos a nosaltres mateixos.

La ceguesa personal fa que les persones no reconeguem el missatge dels mags i ens tanquem en la nostra seguretat sense descobrir els signes de l’exterior. No ens situem en perspectiva d'obertura, de tal manera que busquem els sacerdots o els escribes per tal que confirmin el que creiem. El rei Herodes afirma que "també jo vaig a adorar-lo”. Aquesta afirmació del rei demostra la capacitat d'engany o de justificació que tot sovint emprem les persones. "L'estel anava al davant". El seguiment de Jesús, la recerca de Déu, no és un camí que es faci a cegues, Déu mateix ens guia.

El perdó està en el cor de les persones

M’han sorprès les reaccions d’alguns membres de l’esquerra abertzale davant la recent homilia conjunta dels bisbes del País Basc. Els tres bisbes bascos feren una crida directe a ETA perquè els seus membres mostressin un “penediment veritable”i fessin una “petició sincera de perdó”envers les víctimes del terrorisme. Fou una homilia a favor de la pau i la reconciliació. Virtuts importants en el temps de Quaresma. Per això els bisbes consideren que “particularment, el penediment i el perdó són necessaris allà on les agressions dels terrorisme i de tota mena de violència o injustícia han obert ferides profundes. Demanem a Déu que els qui han fet malbé i han ofès el proïsme sentin la crida al penediment veritable i a la petició sincera de perdó”.

Hem sento al costat i identificat amb el que han dit els bisbes bascos, més enllà d’altres consideracions sobre algunes decisions pastorals particulars. No hi haurà pau al País Basc sense una reconciliació i aquesta no serà possible sense el perdó sincer de tota ofensa. Això és el que els cristians diem en el Parenostre. El perdó està en el cor de les persones. És per això que he trobat ridícules les reaccions d’alguns dirigents de l’esquerra basca davant de la homilia dels bisbes bascos. Alguns, per caricaturitzar la homilia, han dit que el perdó és “un tema de confessionaris”. Només des de la barbàrie de la irracionalitat o estupidesa intel·lectual es pot sostenir aquesta afirmació. Quina barbaritat i ignorància !!!. On està el perdó?. El perdó brolla en els cors sincers, en un esperit que es penedeix per mal que ha fet. La reconciliació, neix d’un profund sentiment de sentir-se pecador davant de Déu per això cal demanar perdò si la persona és creient, o per un sentiment humà de reconciliar-se amb el germà.

Al marge de tota experiència creient, la humanitat reconciliada és la única garantia d’una convivència basada en l’existència d’una comunitat que vol i desitja viure en pau. La millor garantia per la pau és que no hi hagi ni vencedors ni vençuts. Això vol dir, que abans de qualsevol altre cosa, les persones es perdonen i manifesten respectar les diferencies en favor d’una convivència civilitzada. El perdó és una experiència profundament humana, pròpia de persones intel·ligents i de societats plurals i obertes. No voldria viure en una societat que desterrés el perdó als confessionaris.