Un dissabte a Natzaret - Diassabte Sant

Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració que en fa l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

La foscor del silenci – Divendres Sant

Des de fa anys ha associat el Divendres Sant a un profund silenci. La pròpia litúrgia d’aquest dia convida al recolliment a partir d’un progressiu silenci que s’apodera de la celebració. La interiorització de la passió de Jesús em produeix un gran silenci en la part més pregona del cor. És un silenci que té un to amarg. Experimento un sentiment de complicitat en un esdeveniment injust, la mort en creu de Jesús. Cada any tinc aquesta sensació que m’evoca un espiritual negra que cantava de jova als campaments de Pasqua de l’Agrupament “hi eres tu quan el diuen a la creu?”.

El silenci del Divendres Sant m’acompanya en les lectures i pregàries que faig en profund recolliment i soledat. La música que escolto procuro que m’ajudi a entendre el que passà aquest dia. A poc a poc la meva mirada esdevé una contemplació silenciosa de la foscor que cau damunt del dia. Del silenci transito a la foscor. A mesura que el dia decau em deixo interpel·lar pels improperis de Palestrina i la seva traducció pels monjos de Santa Maria de Montserrat. El retret de Jesús en creu es esfereïdor, no em pot deixar indiferent. Entrada la nit, quan la foscor és total i la mort de Jesús sembla un absurd em deixo emportar per la música de l’Stabat Mater de Pergolesi. Un nova estona de pregària en la qual el dolor de la mare per la mort del fill em dibuixa el sofriment íntím per la mort de qualsevol ésser estimat. Aquest dolor fa més densa la foscor de la nit. En aquest moment emergeix la pregària que cerca afirmar que tot això que s’ha viscut no és cap absurditat. Hom espera que de la foscor de la nit vingui un sol per il·luminar aquells que estem en la fosca, en les ombres de la mort.

Tots som sacerdots - Dijous Sant

La litúrgia catòlica preveu que durant al matí de dijous Sant es celebri la missa crismal durant la qual es beneeixen els olis que es fan servir durant diversos sagraments. El pare Bernabé Dalmau, autor d’un magnífic llibre per entrar en el sentit de la Setmana Santa, Viure la Setmana Santa, ens fa notar que la litúrgia de la celebració dels sants olis respira la doctrina de la participació de tots els creients en la funció messiànica de Jesucrist. Això ja es prou evident el cant d’entrada de la missa “Jesucrist ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,6).

Aquestes paraules, bella metàfora d’una missió, ens convoquen a tots els cristians a assumir un paper actiu en l’anunci de la Bona Nova, sense distincions. Per això, aquesta litúrgia hauria d’estar protagonitzada per tot el poble creient. Però no és així. Hi hagut una progressiva apropiació per part dels sacerdots agafant la metàfora com un imperatiu. El pare Dalmau senyala aquesta deriva. Això és prou evident en la iniciativa de moltes diòcesis de fer una jornada sacerdotal el Dijous Sant. Lamentablement, aquesta missa crismal que podria haver esdevingut una bona crida al poble cristià a sortir en missió d’ evangelització ha estat esbiaixat per un lectura excessivament sacerdotal.

La mort de Déu - Dimecres Sant

Anys enrere, aquest títol sacsejà la consciència de molts cristians. Fou la porta d’una renovació teològica. Però, no vull parlar d’aquesta mort teològica, sinó sobre el sentit de la mort del Déu encarnat en Jesús en la creu. Tota la Setmana Santa és una contemplació de la creu on estarà penjat Jesús. “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món” contarem Divendres Sant mentre adorem la santa creu. La creu és contemplada com a patíbul on el desconsolats giren els seus ulls. En la creu es troba penjat el sofriment humà i les seves esperances. En el moment de la creu el desconsol sembla perdut, però gràcies a que saben que hi ha la Resurrecció la mirada desconcertada compren que aquella fusta és l’arbre de la vida. El Jesús crucificat vencerà la mort i serà el Messies salvador que donarà la vista als cecs, qui portarà consol al desconsolats i manté dempeus als desvalguts, i salva la vídues i els orfes. Aquest Jesús, és el Crist que un cop mort dóna esperança al món.

El camí cap a la Pasqua passa inexorablement per la creu. Els cristians assumim que en el creu es troba penjat, després d’haver estar condemnat pel poder del món, Aquell que amb el seu sofriment salva al Món. En el patíbul de la creu hi ha penjat el Déu dels cristians. Aquell que transcendeix tota història, volgué fer-se home, patí i fou sepultat per ressuscitar després. En aquest relat es condensa el sentit de la fe anunciada als que esperen la salvació. Però perquè tot això fos acomplert en el temps, Déu encarnat hagué de patir i morir en una creu. Aquest és el Déu confessat pels cristians i és el Transcendent que fa singular l’experiència creient cristiana. Ja que Déu, compassiu pel sofriment de les persones assumí fins les últimes conseqüències la plenitud de l’amor. Penso que aquesta singularitat de la divinitat cristiana certament ens diferencia d’altres creences religioses.

El cant del gall – Dimarts Sant

L’evangeli del dimarts Sant narra la traïció de Judes i la predicció de les negacions de Pere. Penso que els cristians estem lliures d’aquestes actituds. La vida està plena de circumstàncies en les quals les persones podem trair la rectitud de cor o negar els fonaments de la fe. D’alguna manera, les temptacions de la quotidianitat de la vida poden generar respostes d’aquest tipus. La narració evangèlica ens mostra la vulnerabilitat de la condició humana de caure en aquestes temptacions. L’esperit humà defalleix tot sovint.

Pel relat evangèlic sabem que les respostes finals de Judes i de Pere foren ben diferents. Judes, arrabassat per la desesperació arriba fins l’extrem final de negar la seva vida; Pere, després de la seva negació se’n penedeix. Gràcies al penediment hi ha la reconciliació. En la vida personal, tinc la impressió que es pot transitar amb facilitat de la traïció a la negació. Ja que en moltes ocasions la traïció neix d’una negació i aquesta pot sorgir per haver traït una fidelitat. En la meva història personal cal cercar el penediment malgrat haver caigut en la temptació. Això vol dir assumir la feblesa i mostrar-se amb un cor penedit davant Déu de qui és possible recuperar la seva confiança gràcies a l’acció salvadora de Jesús.

El ble que vacil·la

Durant alguns dies la Setmana Santa la primera lectura de la missa diària es llegeix un fragment dels càntics del Servent del Senyor. Són quatre cants o poemes del segons Isaïes. Ahir, Diumenge de rams, el cant escollit era el tercer. El text d’avui Dilluns Sant és prou conegut pels cristians perquè és el que empra l’Evangelista Marc per presentar Jesús mostrant-lo com acompliment de la profecia de l’Antic Testament. El text d’avui és Isaïes 42,1-7.

1 «Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. 2 No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. 3 No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, 4 sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.» 5 Això et fa saber Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l'ha desplegat, que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors, que dóna l'alè als pobles que hi viuen, la respiració als qui la recorren: 6 «Jo, el Senyor, t'he cridat amb benvolença, t'he pres per la mà i t'he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. 7 Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós”

Jesús és anunciat des del temps com l’estimat de Déu que és escollit per fer justícia. En això no hi ha cap ambigüitat. El profeta Isaïes parla d’un servent futur fort però humil, quasi desapercebut, però que en aquesta actitud descansa la seva força. Anuncia la justícia sense alterar la feblesa dels febles: no trenca la canya esquerda ni apaga el ble que vacil·la. Els ajuda en la seva feblesa fent-los justícia. L’escollit de Déu és el servent dels febles. El servent és Just i Salvador. Ha estat escollit per fer justícia i desfer les contradiccions que atrapen a les persones. Tots els antagonismes quedaran superats per la seva justícia; per això és esperança i llum de les nacions.

Trobada dels joves musulmans de Catalunya

Ha tingut lloc la 5ena Trobada dels Joves Musulmans de Catalunya. El tema d’aquest any era El desenvolupament humà i la joventut. Diversos experts han dissertat a un ampli públic de joves sobre l’assertivitat, la confiança, la creativitat o el camí de l’èxit positiu. En un auditori del CCCB abarrotat, en el qual els homes es seien en un costat i les dones, la immensa majoria amb mocador en un altre; només els convidats trancaven aquest ordre peculiar de gènere. Han estat intervencions orientades a transmetre que, malgrat la crisi, hi ha moments d’oportunitat que cal aprofitar per guiar el desenvolupament humà.

Algunes de les intervencions han senyalat que la crisi va més enllà dels aspectes econòmics i que mostra la falta de valors humans arrelats a l’experiència religiosa. La convivència, s’ha dit, és la base de la felicitat. Per això cal preocupar-se per les relacions entre les persones. En algun moment, al parlar de les identitats i referents personals, algun dels ponents ha demanat no avergonyir-se d’aquells elements que reforcen la identitat personal perquè la convivència es basa precisament en el respecte d’aquesta identitat.

Es cert que s’han parlat de moltes coses. Probablement el temps, sempre limitat, ha impedit aprofundir algunes qüestions. Per exemple, atès el caràcter de la trobada, s’hauria pogut vincular l’asservitat amb la convivència en la línia de trobar espais cívics comuns des de la diferència. Tasca que comporta identificar i respectar els elements que defineixen la singularitat d’una societat i que són superiors a les particularitats de les religions. Qüestió que, per altra banda, permetria construir les virtuts públiques a partir de les morals particulars. Important reflexió que encara es troba en els seus inicis en l’àmbit de les trobades dialogal entre les religioses. En aquest 5è encontre s’han aportat algunes idees que caldrà seguir reflexionant.