Des de fa anys ha associat el Divendres Sant a un profund silenci. La pròpia litúrgia d’aquest dia convida al recolliment a partir d’un progressiu silenci que s’apodera de la celebració. La interiorització de la passió de Jesús em produeix un gran silenci en la part més pregona del cor. És un silenci que té un to amarg. Experimento un sentiment de complicitat en un esdeveniment injust, la mort en creu de Jesús. Cada any tinc aquesta sensació que m’evoca un espiritual negra que cantava de jova als campaments de Pasqua de l’Agrupament “hi eres tu quan el diuen a la creu?”.
El silenci del Divendres Sant m’acompanya en les lectures i pregàries que faig en profund recolliment i soledat. La música que escolto procuro que m’ajudi a entendre el que passà aquest dia. A poc a poc la meva mirada esdevé una contemplació silenciosa de la foscor que cau damunt del dia. Del silenci transito a la foscor. A mesura que el dia decau em deixo interpel·lar pels improperis de Palestrina i la seva traducció pels monjos de Santa Maria de Montserrat. El retret de Jesús en creu es esfereïdor, no em pot deixar indiferent. Entrada la nit, quan la foscor és total i la mort de Jesús sembla un absurd em deixo emportar per la música de l’Stabat Mater de Pergolesi. Un nova estona de pregària en la qual el dolor de la mare per la mort del fill em dibuixa el sofriment íntím per la mort de qualsevol ésser estimat. Aquest dolor fa més densa la foscor de la nit. En aquest moment emergeix la pregària que cerca afirmar que tot això que s’ha viscut no és cap absurditat. Hom espera que de la foscor de la nit vingui un sol per il·luminar aquells que estem en la fosca, en les ombres de la mort.
El silenci del Divendres Sant m’acompanya en les lectures i pregàries que faig en profund recolliment i soledat. La música que escolto procuro que m’ajudi a entendre el que passà aquest dia. A poc a poc la meva mirada esdevé una contemplació silenciosa de la foscor que cau damunt del dia. Del silenci transito a la foscor. A mesura que el dia decau em deixo interpel·lar pels improperis de Palestrina i la seva traducció pels monjos de Santa Maria de Montserrat. El retret de Jesús en creu es esfereïdor, no em pot deixar indiferent. Entrada la nit, quan la foscor és total i la mort de Jesús sembla un absurd em deixo emportar per la música de l’Stabat Mater de Pergolesi. Un nova estona de pregària en la qual el dolor de la mare per la mort del fill em dibuixa el sofriment íntím per la mort de qualsevol ésser estimat. Aquest dolor fa més densa la foscor de la nit. En aquest moment emergeix la pregària que cerca afirmar que tot això que s’ha viscut no és cap absurditat. Hom espera que de la foscor de la nit vingui un sol per il·luminar aquells que estem en la fosca, en les ombres de la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada