Glosses per la vida quotidiana

Sovint les persones manifestem que volem ser feliços. És un anhel natural. Però, a voltes, tenim la sensació que aquesta felicitat no arriba o és més imperfecte del que pensem. És en aquests moments quan podem preguntar-nos: ¿sabem que és la felicitat? ¿no serà que haurem dipositat l’esperança de la felicitat en coses fútils, sense sentit? La felicitat és un camí de recerca que comença pel coneixement d’un mateix i el despreniment de tot allò que impedeix la vida interior plena. “Tant de bo haguessis conegut avui on es troba la teva felicitat. Però ara els teus ulls no són capaços de veure-ho, i vindrà un dia que els teus enemics obriran trinxeres al voltant reu” (Lc 19,42-43)

La felicitat és un tema recurrent en moltes reflexions espirituals. Moltes persones es poden considerar a si mateixes infelices. Probablement, el que consideren font de felicitat no n’aporta. No cal dipositar l’esperança de felicitat en coses que són efímeres o buides de sentit. La felicitat no la dóna ni la riquesa ni el prestigi social. Busquem la felicitat estimant als demés i a nosaltres mateixos.

“Sóc més feliç, guardant el pacte,

Que fruint de grans riqueses.

El vostre pacte fa la meva delícia,

Aquestes decrets són els meus consellaers.

M’estimo més la llei que surt

dels vostres llavis,

que mil monedes d’or o de plata”

(Sl 118)

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe és confiar que Déu pot fer més que nosaltres. Amb aquesta expressió es condensa una veritat: si sortim del nostre confort interior i ens deixem captivar per la força de l’amor, tot canvia i es transforma. Fins i tot, allò que podria semblar impossible esdevé possible, les portes tancades s’obren i les esperances esdevenen realitats. Cal anar a l’encontre de qui pot ajudar-nos a estimar. “Vora el camí hi havia un cec (...) Cridà: “Jesús, fill de David, compadiu-vos de mi” (...) Jesús s’aturà i digué “¿Què vols que et faci?” Ell respongué: “Senyor feu que hi vegi” Jesús li diu “Recobra la vista; la teva fe t’ha salvat” A l’instant hi veié, i segui Jesús glorificant Déu” (Lc 18, 35-43).

Moltes persones busquem allò que ens aporti sentit a la vida i ens doni pau interior. La vida és, en aquest aspecte, un cerca permanent de sentit i benestar espiritual. Però, el neguit, les ganes per trobar les respostes ens pot fer perdre la perspectiva. Cal tenir una actitud oberta, deixar-se trobar i llavors el coneixement i la saviesa faran estada en nosaltres. “Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura (...) Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. (Lc 19,2-5)

Vivim també perquè els altres puguin viure. Som feliços si els altres també ho són. El nostre benestar està lligat al benestar dels demés. No som indiferents a la situació dels demés. En cadascun de nosaltres hi ha la possibilitat de fer que els demés es sentin persones. Cada dia hi ha moltes oportunitats perquè tot això passi. Aprofitem-les. “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. (Mt 25, 40)

Post-veritat

He trobat excels que els Diccionaris Oxford qualifiquin la paraula “post-truth” (post-veritat) com la paraula de l’any. Aquest diccionari defineix la post-veritat com "relacionat amb o circumstàncies en què els fets objectius són menys influents en la formació de l'opinió pública que l’apel·lació a les emocions i les creences personals ". Per motivar aquesta elecció han explicat exemples de la campanya del Brexit i les darreres eleccions nord-americanes. El promotors del Brexit espantaren als britànics amb xifres de despesa pública o dades sanitàries, per exemple, que poc després del referèndum es demostraren falses. En el cas de Trump és notori que atià el temor a la globalització i als immigrants explicant situacions o efectes que en cap cas eren certs, però eficaços per mobilitzar la por dels seus electors i així presentar-se com un salva pàtries.

La post-veritat està instal·lada en la societat i els partits polítics se n’aprofiten. El cas de Ciutadans és el més rellevant a casa nostra. Aquest partir té l’habilitat d’afirmar una cosa i el contrari sense immutar-se. Tot si val si això proporciona adhesions electorals. Els rèdits electorals alimenten les mentides. Què importa la veritat, si el que interessa és aconseguir vots que catapultin al poder. Després, un cop amb el poder, tot el que s’ha dit en campanya s’ho emporta el vent. Les estratègies electorals s’allunyen de la veritat, perquè aquesta exigeix discurs, debat d’idees, matissar opinions i altres recursos per explicar la complexitat. Defugint d’aquests paràmetres els estrategues electorals juguen amb emocions, sentiments, impressions, estereotips, prejudicis i altes males arts amb l’únic objectiu de vendre millor el seu producte electoral. Totes aquestes bagatel·les, certament permeten guanyar eleccions, però enterren la polític com a recurs de civilitat.

Quadern de Navarra IV – Pamplona/Iruña

La novel·la inèdita d’Ernest Hemingway s’hauria pogut dit “Pamplona és una festa” una mica inspirada en la seva obra “A Moveable Feast” titulada en castellà “París era una fiesta”. He pensat en el gran escriptor d’Oak Park, Illinois, perquè ell forma part de l’ànima de Pamplona. I els pamplonesos, ciutadans agraïts li han dedicat un estàtua, a mida natural, on l’escriptor es troba en una actitud d’inici d’una conversa amena al peu d’una de les barres del bar Iruña. Quin lloc aquest bar, un temple del bon gust que ha sabut conservar la bellesa que perdura. Assegut a les taules de l’Iruña tot s’alenteix i esdevé agradable. Bon lloc per fer converses i allargar-les fins que el sol fuig a contrallum de la glorieta de la plaça del Castillo.

Pamplona és una ciutat neta i amable. Això és evident passejant pels seus carrers, més enllà dels espais coneguts i concorreguts, com són els carrers Estafeta, Mercaderes o san Nicolás, llocs de tapeo habitual, especialment els dijous perquè es fa la promoció del juevixo: 1 tapa i 1 vas de vi o cervesa per 2 euros. Tinc la sensació que els pamplonesos ocupen el carrer tots els dies i que el tapeo és un ritual familiar. Les persones són educades i acostumen anar ben arreglades. És nota que hi ha diners i gust. L’urbanisme ordenat a fet que tot estigui a ma. Això dóna gust pels que venim de ciutats on tot s’allarga per les distàncies que no acaben mai. A Pamplona/Iruña allò que sembla lluny està a prop.

El centre de la ciutat conserva encara la seva estructura condicionada fins no fa massa per la muralla. El riu Arga li dóna una boira matinera que forma part del paisatge habitual. Quan el sol s’imposa, que no sempre ho fa amb convicció, els edificis omplen els espais que els jardins deixen. Val la pena perdre’s una estona pel parc del Baluarte resta del que fou el complex militar de la Ciutadella de Pamplona. La transformació urbanística provocada per la caiguda de les muralles obrí la ciutat a una expansió que ha fet dels municipis veïns, a Noain (Elortzibar), Zizur, Barañáin, Antsoain, Berriozar, Burlada i Villava, antics nuclis rurals, modernes zones residencials. Pamplona és una ciutat per anar-hi sovint i deixar-se en dur pel que l’esperit cregui oportú sempre al costat dels bons amics que hem deixat. Pamplona sempre serà una festa pels sentiments.

Quadern de Navarra III - Roncesvalles-Orreaga

Sota una pluja no intensa però persistent, emprenguérem el viatge cap a Roncesvalles-Orreaga. Estàvem atrets per la història del lloc sempre envoltada d’una àuria d’èpica medieval. El camí d’anada torna a ser un seguit de sensacions visuals. El paisatge s’anava tancant a mesura que es pujava per la carretera de França. De tant en tant es veia algun caminant que pensàvem que podria ser un peregrí del camí de sant Jaume fent la seva ruta. L’arquitectura de les cases dels pobles es semblà diferent de la que havien vist en la vall del Baztán. Tenint punt ens comú, era diferent. La carretera anava seguint en paral·lel el curs del riu Agra.

Poc a poc ens acostarem al port d’Erro on la natura tornava a mostrar-se majestuosa. La pluja, com digué un amic nostre navarrès, accentuava els colors, amplificació la simfonia de tonalitat. A mesura que ens enfilàvem per les costes del port, el bosc s’anava tancant. La poc llum s’esforçava per penetrar entre les fulles. Semblava que ens trobéssim en un bosc encantat. Al final del port, un cop dins de la vall d’Erro i passat el poble de l’Espinal començà una gran recta que, passat Burguete, ens introduí a Roncesvalles- Orreaga. Vaig trobar aquesta entrada esplèndida. Aquest qualificatiu tant servia per qui anava a Roncesvalles- Orreaga, era un preludi que acollia, com perqui se n’anava per començar la part navarresa del camí de sant Jaume. Seguia plovent.

La Col·legiata de santa Maria de Roncesvalles- Orreaga queda enclotada entre grans edificis destinats a l’acolliment de peregrins. L’església gòtica és representativa del gòtic navarrès. La baixada a la cripta impressiona. L’escala és fosca i les pintures de la cripta són visibles gràcies a les llums dels tifons mòbils. Tot i així es pot reconèixer la insinuació de la bellesa que l’indret hagué de tenir en el se temps. Retornats a la nau de l’església es pot admirar el baldaquí de l’altar. Un amic gironí hem comenta que aquest baldaquí és còpia del que hi ha a la catedral de Girona. Una amiga, també gironina m’escriu per dir-me que la còpia del seu dels anys 40 o 50 del segle passat. Amb aquest gest es volia recordar la relació de Girona i Roncesvalles-Orreaga amb Carlemany, i que en la idea de fer aquest baldaquí hi havia intervingut -entre altres persones- el que aleshores era bisbe de Girona, Josep Cartañà, que durant la guerra civil havia residit a Navarra. Aquesta amiga em comenta que quan ella visità Roncesvalles-Orreaga la persona que feia una visita guiada va dir "Vienen muchos catalanes, pero muy pocos reconocen el baldaquino". Ves per on, a Roncesvalles-Orreaga, el baldaquí de l’altar major, que sembla totalment gòtic i propi del lloc, és una exportació catalana.

Quadern de Navarra II

Una tarda plena de llum anàrem al santuari de san Miguel de Aralar. Pujar-hi és tant espectacular com les vistes que es dominen des del cim d’Artxueta on es troba l’església coneguda també com san Miguel in Excelsis. Diuen que la mirada s’extasia en els dies de boira baixa, llavors el santuari sura per damunt de la blancor majestuosa que s’estén per tot arreu al peu de la muntanya. Quan hi anàrem era una tarda tardorenca plena de sol que s’anava marxant poc a poc en l’horitzó. La seva llum omplia de tonalitats el festival de colors del bosc de fageda que ens acompanyà mentre pujaven en carretera cap el santuari. Cada revolt era un misteri i una invitació a aturar-se per gaudir de la natura que canviava constantment de color. 

El nom in Excelsis evoca el cel que tots imaginem quan des del santuari mirem al nostre entorn. Una natura austera, pràcticament sense cap vegetació, més enllà d’un parell d’arbres, ens introdueix a l’interior del santuari. Temple romànic primitiu del segle XI ampliat posteriorment en el segle XII. Entrant en el santuari el visitant es troba amb les cadenes que la llegenda atribueix al desconsolat Teodosio de Goñi i la lluita de sant Miquel amb un drac per alliberar-lo de les cadenes que l’empresonaven. El presbiteri del temple està presidit pel famós Retaule d'Aralar, una obra d'art de 2 metres de longitud per 1,14 d'altura. Aquesta obra mestra de l'art romànic és un frontal d'esmalts i cristall de roca de principis del segle XII. 

En l’absis de la dreta hi ha un sant Crist sospès, de senzilla factoria, que les penombres li donen un encant que convida a la pregària del silenci. Per sort, estàvem sols i això ens permeté pregar per moltes de les persones que estimem. A mesura que el sol declinava la intimitat del lloc convidava al recolliment. A fora, la mirada exterior es perdia per l’horitzó on sobresortien les serres d’Urbasa i Andía. La vista no tenia aturador, tot era bellesa, pau i recolliment. Mentrestant, aprofitant les darreres hores del dia un remat d’ovelles amb llana a punt xollar dringaven les esquelles i nosaltres emprenien el camí del retorn. Un cop fet el primer tomb de carretera, sant Miquel d’Aralar s’esvaí dins del seu silenci.

La Fira de la Perdiu

Quan anava a escriure el meu comentari diari m’he adonat que he escrit poc sobre Vilanova de Meià. Oblit imperdonable. Pot ser, sense que això serveixi d’excusa, pel fet que aquest poble de la Noguera formi part de la meva intimitat he preservat fer-ne comentaris. Més d’un cop, entre amics vilanovins, hem apuntat la idea de no elogiar Vilanova de Meià per evitar que hi vingui més gent. L’estimem tant, forma part del paisatge interior de tantes persones, que temem contagiar el nostre entusiasme i que la massificació desvirtuï la seva bellesa.

No obstant, avui ha estat un dia d’una gran massificació a Vilanova de Meià. Avui s’ha celebrat la fira de la Perdiu. La gran diada que aplega a milers de persones. En un sol dia passen pel carrer de la Perdiu tanta gent, o més, que tots els dies de l’any, contant-hi els de l’estiu quan el poble s’incrementa pels estiuejants altrament dits verenejants. Durant el dia d’avui, perdius, ocells, galls, paons i altres bèsties omplen el carrer de la fira. Hi ha premis i reconeixements per les perdius mes galanes. Ben cert, que algunes ho són de manera ufanosa. Al costat de les aus tota mena d’artesans i firaires criden l’atenció per fer bona caixa. Els visitants es firen tot el que poden. Tots plegats hem fet gran la Fira de la Perdiu. Ben dinat, tothom se’n va i els carrers del poble tornen a quedar-se buits mentre el Montsec acarona les darreres llum del dia. Novament, el silenci pren el seu lloc en el carrer de la Perdiu.