Sovint
les persones manifestem que volem ser feliços. És un anhel natural. Però, a
voltes, tenim la sensació que aquesta felicitat no arriba o és més imperfecte
del que pensem. És en aquests moments quan podem preguntar-nos: ¿sabem que és
la felicitat? ¿no serà que haurem dipositat l’esperança de la felicitat en
coses fútils, sense sentit? La felicitat és un camí de recerca que comença pel
coneixement d’un mateix i el despreniment de tot allò que impedeix la vida
interior plena. “Tant de bo haguessis
conegut avui on es troba la teva felicitat. Però ara els teus ulls no són
capaços de veure-ho, i vindrà un dia que els teus enemics obriran trinxeres al
voltant reu” (Lc 19,42-43)
La
felicitat és un tema recurrent en moltes reflexions espirituals. Moltes
persones es poden considerar a si mateixes infelices. Probablement, el que
consideren font de felicitat no n’aporta. No cal dipositar l’esperança de
felicitat en coses que són efímeres o buides de sentit. La felicitat no la dóna
ni la riquesa ni el prestigi social. Busquem la felicitat estimant als demés i
a nosaltres mateixos.
“Sóc més feliç,
guardant el pacte,
Que fruint de
grans riqueses.
El vostre pacte fa
la meva delícia,
Aquestes decrets
són els meus consellaers.
M’estimo més la
llei que surt
dels vostres
llavis,
que mil monedes
d’or o de plata”
(Sl
118)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada