Vull escoltar els meus candidats

M’agradaria que un jutge em dones empara a la següent petició: voldria escoltar en campanya electoral els candidats que hi tinc sintonia política. Però no puc perquè estan empresonats de forma preventiva. És cert que legalment una persona empresonada preventivament no perd els seus drets polítics i pot ser elector passiu. Fins aquí, d’acord. Però no podem perdre de vista que el vot ciutadà és un procés complex on intervenen diversos actors, vàries decisions i es comprometen drets diferents. Un dels drets que tenim els ciutadans és poder discernir lliurement les propostes electorals i decidir l’opció del vot. Actualment, una decisió judicial m’ha privat d’aquest dret al retenir en presó provisional a alguns candidats. 

Votar no és un gest i prou. Votar és una elecció i alhora de decidir el vot molts ciutadans escolten els candidats, estableixen vincles comunicatius amb ells fins arribar o no a empatitzar. Gràcies a aquests processos, i d’altres similars, els ciutadans s’identifiquen amb unes propostes i desestimen d’altres. Per la construcció de la confiança calen emprar diverses estratègies relacionals que, moltes d’elles requereixen la presència real dels candidats en els mitjans de comunicació. Això permet identificar els elements de confiança que, en definitiva, determinaran el sentit del vot. Interpreto que, quan una decisió judicial impedeix aquesta interrelació s’està conculcant el meu dret d’estar degudament informat per exercir responsablement el meu dret de la representació política. Com que avui, això no és així, m’agradaria que el poder judicial s’ocupés de resoldre aquesta dificultat.

Observatori de la islamofòbia en la premsa

Avui s’ha presentat l’observatori sobre la islamofòbia en el mitjans de comunicació escrit. Es tracta d’una iniciativa impulsada per l’IEMED, la fundació AL FANAR pel coneixement àrab associats amb la fundació Tres Culturas, la Casa Àrab y FUNDEA (Fundación Euroárabe de Altos Estudios (FUNDEA) amb el suport acadèmic de la universitat de Múrcia, campus Marenostrum. És una iniciativa pionera en tot Europa. Aquestes institucions, de l’àmbit governamental i del sector privat no lucratiu, han creat una pàgina web on s’analitza, de manera continuada, les notícies elaborades pels diaris que tenen a veure amb l’islam. L’objectiu d’aquesta anàlisi és identificar com moltes notícies expliquen, de manera voluntària o involuntària, les notícies relacionades amb l’islam transmetent actituds islamòfobes.

S’analitzen permanentment la versió digital dels sis diaris amb més difusió estatal. A partir d’un sistema d’indicadors, consultables en la pròpia pàgina web com a garantia de transparència del mètode emprat, s’identifiquen si les notícies signades per algun membre de la redacció del diari té un enfoc que pot qualificar-se d’islamòfob. Aqust mètode permet identificar les notícies en tres categories: vermell (islamofòbia activa), ambre (islamofòbia passiva) i verd (no islamofòbia). Fins el dia d’avui s’han analitzat més de 1.000 notícies, de les quals, entorn el 65% poden ser qualificades de presentar algun tipus d’islamofòbia. A la mateixa pàgina web, s’ofereixen diversos recursos i bones pràctiques que poden fer servir els periodistes per recollir informació sobre l’islam i, si volen, corregir la seva manera d’abordar aquests temes per evitar caure involuntàriament en enfocs islamòfobs.

La consulta de la web hi ha un interessant apartat d’estadística on es mostra l’estudi de la situació de la islamofòbia en aquests diaris. Les primeres dades del tractament informatiu han revelat que les notícies més islamofòbia són aquelles que parlen de les dones i l’islam. L’any proper, segons han explicat els promotors d’aquesta iniciativa que ampliaran els medis escrits analitzats així com alguns medis televisius. Els promotors d’aquesta iniciativa confien que la pressió social contribuirà positivament a modular la manera com els mitjans de comunicació escrita tracten el tema de l’islam.

El pessebre viu i ens reviu l’esperit

Estem vivint l’Advent preparant-nos per rebre el Nadal. El temps de Nadal pels cristians està ple de valor de fe, i així el vivim. Però per altres persones aquestes festes són moments de trobada i de vida familiar intensa. El Nadal convoca, aplega i uneix. El temps d’Advent i de Nadal són festes que, al marge dels seus valors religiosos, són moments en que la tradició popular els hi donat una profunda càrrega d’humanitat. La pròpia secularització de la societat no ha desvirtuar el sentit d’aquestes festes. La preocupació per la laïcitat de les institucions públiques que tenen algunes persones no ha de comportar abandonar el sentit comú. Una cosa és preocupar-se per evitar la confusió que pot generar l’existència d’uns símbols religiosos estàtics en edificis públics, i l’altre cosa és pretendre, per exemple, substituir els pessebres dels centres educatius per respecte a les tradicions religioses no catòliques o als ateus confessos. No és el mateix. L’arrelament de costums religioses en la cultural popular identifica un poble i li dóna el tremp que el diferencia d’altres que tenen altres tradicions. El pessebre és d’un d’aquests signes. Fora un signe de mala educació pretendre, en nom d’una determinada interpretació de la laïcitat negar fer pessebres en les escoles públiques.

És un error pensar que les iniciatives contra la costum de fer pessebres és donar un pas a favor de la laïcitat, el que és realment és un pas més a favor d'un model laïcista de la societat. Els que promouen aquestes iniciatives ho fan des d’una lectura excloent i restrictiva de la laïcitat; ja que hi ha altres comprensions que entenen la laïcitat com un projecte incloent de convivència. Mentre la primera és coherent amb una visió tancada i controladora de la societat, l’altra creu en el valor de la societat oberta i respectuosa amb les creences de les persones. A més, desdibuixar el sentit tradicional d’aquestes festes és difuminar els símbols socials que s’han anat definint al llarg del temps i que, al final, són valors permanents que li donen identitat. Mantenir la tradició del pessebre, a més d’afirmar una costum que afirma la identitat col·lectiva ajuda a reviure un record que humanitza.

Temps d’Advent. Viure el present esperant el futur

Reprodueixo un resum de les paraules pronunciades per Benet XVI durant les primeres Vespres del I diumenge d’Advent a la Basílica de Sant Pere en ocasió a la inauguració del nou litúrgic de 2009.

L’Advent és el temps d’espera de la presència i de l’espera de l’etern, és un temps ple de sentit. L’Advent és un temps litúrgic fort que ens convida a detenir-nos en silenci per captar una presència. El terme llatí adventus indicava al món antic la visita d'un rei o funcionari d'alt rang a una província, però també la manifestació de la divinitat oculta. Pels cristians, adventus significava “Déu està aquí, no s'ha retirat del món, no ens ha deixat sols”. Encara que no ho podem veure i tocar com succeeix amb les realitats sensibles, Ell està aquí i ve a visitar-nos de múltiples maneres. L'Advent cristià es converteix d'aquesta forma en ocasió per tornar a despertar en nosaltres el veritable sentit de l'espera, tornant al cor de la nostra fe el misteri de Crist, el Messies esperat des de segles i nat en la pobresa de Betlem. Aquest temps convida i estimula a contemplar al Senyor present. La certesa de la seva presència, ¿no hauria d'ajudar-nos a veure el món amb uns altres ulls?.

Tots tenim l’experiència, en la vida quotidiana, de tenir poc temps per al Senyor i poc temps també per a nosaltres mateixos. L'Advent és una invitació a comprendre que cada esdeveniment de la jornada és un gest que Déu ens dirigeix, i que reclama la nostre atenció. A més de la presència aquest temps parla també de l’espera que és al mateix temps esperança. L'Advent ens empeny a entendre el sentit del temps i de la història com "kairós", com a ocasió favorable per a la nostra salvació. L'home, en la seva vida, està en constant espera: quan és nen vol créixer, d'adult tendeix a la realització i a l'èxit, avançant en l'edat, aspira al merescut descans. Però arriba el temps en el qual descobreix que ha esperat massa poc si, més enllà de la professió o de la posició social, no li queda gens més que esperar.

L'esperança marca el camí de la humanitat, però pels cristians està animada per una certesa: el Senyor està present en el transcurs de la nostra vida, ens acompanya i un dia assecarà també les nostres llàgrimes. Un dia no llunyà, tot trobarà el seu compliment en el Regne de Déu, Regne de justícia i de pau. Però aquesta espera ha d'omplir-se d’un present dotat de sentit, en cas contrari corre el risc de convertir-se en insuportable. Si Jesús està present, no existeix cap temps privat de sentit i buit. Podem dirigir-li la paraula, presentar-li els sofriments que ens afligeixen, la impaciència, les preguntes que ens brollen del cor. Estem segurs que ens escolta sempre.

Quan el temps està dotat de sentit i percebem en cada instant alguna cosa específic i valuosa, llavors l'alegria de l'espera fa el present més preciós. Visquem intensament el present on ja ens aconsegueixen els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d'esperança

Les festes defineixen la nostra identitat

Tot i que pot semblar una obvietat, cal repetir quants cops calgui que Catalunya no és laica. Per mes que ho reiterin algunes persones, la societat catalana, en termes de creences, és plural. La diversitat de creences comporta una pluralitat religiosa que enriqueix i contribueix a vertebrar la identitat de Catalunya. Aquesta identitat ve de lluny i es projecte cap el futur. La identitat nacional és el resultat d'un teixit d'associacions de factors que ens fan diferents, ni millors ni pitjors que els nostres veïns; simplement diferents. Un d'aquests factors és el fet religiós. La societat catalana ha incorporat progressivament en la seva matriu d’identitat moltes coses que tenen el seu origen en l’assumpció cultural d'elements de la tradició cristiana.

És cert que la tradició religiosa cristiana no és la única font de referents de la identitat catalana, però és innegable que el cristianisme ha deixat una notable petjada, totalment identificable en la cultura catalana. Sense anar més lluny, la festa de fa dos dies, la Immaculada Concepció, forma part de la imaginari cultural català com ho poden ser les festes religioses tan pròpies com el Nadal, Sant Esteve, Reis, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, l’Assumpció (la Mare de Déu d’Agost), les festes patronals de les ciutats i pobles o Sant Jordi. Totes, excepte la darrera són festives i ningú ho qüestiona. Bé, la majoria de gent. Com, tampoc poca gent dubte que la força màgica de la festivitat de Sant Jordi és que sigui un dia feiner.

La discussió sobre quins haurien de ser els dies festius a incloure en el calendari laboral incideix sobre aquests temes. És cert que algunes festivitats, segons el dia en que caiguin, poden interrompre la cadena productiva afectant l’activitat econòmica. Però la discussió sobre els dies festius no hauria de circumscriure únicament als aspectes econòmics; també hauria de valorar en quina manera el calendari laboral incideix sobre elements d'identitat: els orígens i les arrels de sentir-nos pertànyer al poble català. Per això, cal anar amb molta cautela sobre aquests temes i no perdre en les discussions bous i esquelles. Perdre les arrel i no adonar-nos que determinats dies festius també ajuden a generar una altra activitat econòmica i comercial de més proximitat i arrelada a la tradició popular. Visquem en profunditat els cicles festius sense renunciar a mantenir vius els signes que es diferencien com a societat.

Glosses per la vida quotidiana

L’amor és donació sense límits. És generositat plena sense cercar contrapartides. Cada dia tenim moltes oportunitats per estimar. Tots els dies estan plens de moments que ens demanen actuar amb amor. Hem d’estar sol·lícits a fi de donar una oportunitat a l’amor a desvetllar les nostres actituds. Estimar vol dir acollir a les persones amb dignitat i restituir els pobres allò que les injustícies dels rics els hi ha pres.  El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. (Jn 10,11)

Nadal és a prop. En el camí del Nadal ens trobem amb la festivitat d’avui, quan Déu anuncia la seva encarnació en una noia verge, Maria, per compartir la condició humana. Des de la seva humanitat Déu assumirà les nostres sofrences i proposarà un camí de salvació. Avui celebrem l’acceptació joiosa de Maria en la història de la salvació humana. Déu vós guard Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós, sou beneïda entre totes les dones. (Lc 1,28,42)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. En aquestes estones, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem viure aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada. (Salm 79,4)

La fe dels cristians ha de comunicar-se de manera intel·ligible a les altres persones. La hem de fer comprensible perquè donem raó de la nostra esperança. Ho hem de fer amb el llenguatge del cor i amb el testimoni de la força interior. Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu reservat als senzills tot això que heu amagat als savis als entesos. (Lc 10,21)

Les persones necessitem confiar, refiar-nos dels altres perquè hi ha moments que les nostres seguretats trontollen. Quan passi això volem sentir-nos acompanyats per persones que ens acullen i ens acompanyen a recuperar la confiança amb nosaltres mateixos i tenir seguretat davant les incerteses.

Em guia pels camins segurs

per l’amor del seu nom.

Ni quan passo per barrancs tenebrosos

no tinc por de res,

perquè us tinc vora meu;

la vostra vara de pastor

m’asserena i em conforta.

(Salm 22)