La diversitat cultural i religiosa, un valor democràtic

La diversitat cultural i el pluralisme religiós són incontestables en el món d'avui. És una situació nova, per la seva intensitat en els països occidentals; però també és cada cop més real en molts països de l’orient. La mateixa realitat, la diversitat, es viu en diferents contextos polítics, socials i culturals. La manera com s’aborda aquesta qüestió defineix la qualitat de la democràcia d’un país i és signe de la maduresa de la societat. La correcta gestió de la diversitat cultural i religiosa és important per les següents raons:

Primera, la bona gestió de la diversitat religiosa i cultural afecta la convivència ciutadana. El que és rellevant ara, no és quina creença té més part de la veritat o la raó, sinó de quina manera les religions contribueixen a que les persones puguin viure juntes, conviure, en pau i harmonia respectant aquesta diversitat.

La segona consideració està relacionada amb la defensa dels drets democràtics bàsics i els drets humans fonamentals. La forta irrupció de la diversitat culturals i religiosa en les societats contemporànies ha servit per situar la defensa de la llibertat religiosa en el centre del debat polític. Situació de la qual havia estat marginat durant els passats anys sota la força d’un laïcisme estatista. A més, la diversitat o les diferències són també uns valors que enriqueixen la societat.

Hi ha una tercer factor relacionat amb el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa: el valor de la llibertat individual. Les societats modernes han atorgat a les persones la condició de ciutadans lliures amb els drets i deures. Això vol dir que, per damunt de les pressions col·lectives originades per la ètnia, tribu o situació social, hi ha l’individu lliure que, en exercici d’aquesta llibertat, escull quina religió té al marge de les imposicions col·lectives. Per això és important que la normativa constitucional reconegui el dret fonamental de les persones a la llibertat religiosa.

Glosses per la vida quotidiana

Per sort, el seguiment de la causa de Jesús no comporta el compliment exhaustiu de preceptes sense sentit. Només hem de seguir el mandat d’estimar als altres sense oblidar que també ens hem d’estimar a nosaltres mateixos. No pot haver-hi cap imposició que anul·li el mandat de l’amor. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt  11,28-30).

Importa més l’esperit i l’amor que posem en cada gest de la nostra vida  l’observança escrupolosa de qualsevol precepte. Si la norma és l’única referència de la nostra vida, viurem ofegant l’esperit d’amor que brolla del cor. Viure obsessionats per l’acompliment del precepte anul·la la capacitat de compassió i misericòrdia, valors que ens humanitzen i donen rostre a l’amor. “Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis , no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa” (Mt 12,6-7)

Glosses per la vida quotidiana

Si volem transmetre als altres les nostres creences ho hem de fer a través de la discreció i de les accions. Convencem més per les obres que per les paraules. Si som coherents, donarem un bon testimoni dels principis que sostenen la nostra vida. Més d’un cop, les nostres creences poden suposar un trencament amb persones que estimem. “Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà” (Mt 10,39)

La cultura popular ens diu que no hi pitjor sord que el qui no vol escoltar. Així és. Tenim davant nostre nombroses manifestacions que ens parlen de que cal canviar d’actitud, que hem de fer les coses d’una altra manera i no hi fem cas. Estem obstinadament tancats en nosaltres mateixos creient-nos forts i sense necessitat de Déu. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu” (Salm 94)

La saviesa no depèn de la raó de les persones. Els savis no són qui podem identificar com a persones llestes i intel·ligents perquè tenen una raó privilegiada. Els realment savis són aquells que fonamenten la seva saviesa en la senzillesa de l’esperit. La saviesa és una lucidesa que neix del cor i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida. “Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11,25)

Temps per la política

A començament de mes vaig comentar que al posar-se el rellotge en marxa pel debat d’investidura el descompte de temps restaria crèdit a la polític. Efectivament això és el que està passant. La manca de cultura de coalició per pactar els governs de l’Estat explica l’esperpèntica negociació que s’està fent per aconseguir una majoria parlamentaria suficient per l’elecció de Pedro Sánchez. Un “trágala” no pot ser mai un estil de negociació que porti a bon port. Els manuals de negociació parlen de l’estil “win-win” fórmula que permet als tots negociadors poder explicar als seus que han guanyat. Tota negociació per arribar un acord comporta la pèrdua per totes les parts, la recerca de punts d’encontre i el pacte dels desacords. Mai una negociació pot pretendre la destrucció de l’altre o la seva anul·lació política. La humiliació d’una de les parts no pot formar part de la voluntat dels negociadors.

Lamentablement els ciutadans estem assistint a un sainet polític enlloc d’un procés madur de negociació. L’espectacle dels darrers dies dificulta molt la viabilitat d’un possible govern PSOE-Unidas Podemos. Sembla que hi hagi la voluntat d’anar a una investidura fallida i deixar que el temps porti inexorablement a unes noves eleccions generals. Dóna la impressió que els estrategues, amb els càlculs demoscòpics trobin bé aquest escenari perquè en un futur proper puguin aparèixer alguns actors polítics nous a l’esquerra que, ampliant encara més els bons resultats del PSOE, restin vots Unidas Podemos. Aquesta operació maquiavèl·lica té un risc molt evident, les dretes, que ara han perdut la majoria en el Senat per estar desunides, puguin crear candidatures unitàries en determinades províncies d’Espanya per recuperar la majoria en la cambra alta. Si això passes, no crec que es pogués governar massa còmodament en les Corts pel permanent condicionament del Senat.

Cal que les forces polítiques que poden ser necessàries per fer ara a Pedro Sánchez president de govern tinguin una estratègia comuna, estableixen uns punts comuns programàtics comuns i s’asseguin a negociar la investidura amb els socialistes. És el moment de la política, no del “postureo” o actituds numantines de resistències o enfrontaments agradables a una part del món independentistes, però estèrils per transformar la realitat de Catalunya. Continuo insistint que és necessari aquest pacte entre els possibles socis per votar favorablement o abstenir-se en la votació d’investidura de Pedro Sánchez. No crec que el vot negatiu porti en lloc, llevat d’un alleugeriment de l’estómac. L’independentisme català ha de prendre la iniciativa política i procurar incidir crear les millors condicions possibles a les seves aspiracions.

Els banys musulmans

El bany és molt notori en la cultura àrab i el mateix passa entre els musulmans. Algunes ciutats i pobles de Catalunya tenen vestigis d’importants banys àrabs del passat. Els musulmans, abans de pregar, efectuen unes preceptives ablucions purificadores. Actualment, en moltes ciutats àrabs hi ha espais específics destinats al bany social, són els anomenats hammams. Són indrets en els quals les persones es relacionen, conversen i escolten històries o fan negocis. El bany en la cultura àrab és cultural, cultual i relacional.

Aquesta importància que donen els àrabs, i per extensió els musulmans, a la dimensió ritual i social del bany contrasta amb la manera com alguns musulmans usen l’espai públic on les persones es banyen, les platges. Els musulmans fonamentalistes entenen que es pot anar a la platja a prendre les aigües, però no tothom de la mateixa manera. Els homes, com vulguin; però les dones han d’anar tapades i banyar-se vestides. En els països de tradició islàmica moderada es freqüent ja, però no és estadísticament rellevant, veure senyores que es banyen totalment tapades i després es queden així per la sorra mentre els homes es refresquen sense cap problema el seu cos en banyador. A Catalunya, es comencen a donar-se aquesta situació. Algunes persones m’han comentat la incomoditat i, indignació, que han sentit en trobar-se alguns d’aquestes casos.

No és una situació normal. Més aviat és un comportament estrany en el nostre marc cultural i social. Però, més enllà d’altres consideracions, la mateixa argumentació a favor de la dignitat de la dona feta servir per motivar les ordenances municipals contra la burca, caldria fer-les servir en aquesta situació. Els propis membres de la comunitat dels catalans musulmans haurien d’assumir que cal aïllar socialment aquests comportaments perquè perjudiquen a la pròpia normalització de l’Islam a Catalunya. En aquest cas, la força del convenciment ha de substituir el pes de la normativa, com és el cas del burca. Però no es pot deixar passar l’oportunitat d’obrir, si cal, el debat per defensar el respecte de les normes de convivència no escrites, fins i tot a la platja.

Virtuts polítiques

Per governar la societat, deia Aristòtil en un diàleg suposat amb Alcibíades, cal saber governar-se a un mateix. Aquesta breu reflexió és aplicable a qualsevol persona que es dediqui a una activitat amb projecció pública, especialment els polítics. La moral política té una projecció cap a l’interior de les persones que no es pot ignorar. És freqüent associar la rectitud en la governança al bon govern i al respecte a l’ètica pública. Però sovint s’oblida que aquesta ètica té també un component personal que fa que les actituds del governant estiguin també sota el judici dels principis morals. És el domini de les virtuts polítiques.

Quan un polític es comporta malament amb els seus col·laboradors o manifesta actituds poc cíviques, per exemple, a part de generar desconfiança mostra un comportament allunyat de les virtuts polítiques. La confiança política es construeix, entre altres referents, a partir de l’anàlisi del comportament dels polítics. El lideratge polític es fonamenta també en la transmissió d’uns valors que han de ser referents alhora de construir la convivència cívica. La política és pedagogia i educació en valors. No es pot reduir la política a la simple bona gestió. L’acció política transcendeix l’àmbit de la gestió i es projecte en el camp dels valors morals. Valors que ens identifiquen com a civilitat i per això ni són discutits ni qüestionats.

Els nous consistoris i la diversitat religiosa

Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de tenir en la seva agenda de govern la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i ocupa un lloc en l’espai públic i entra en el propi debat públic. Aquesta realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys.¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin. Aquesta participació és essencial, perquè en l’agenda del debat públic hi ha qüestions que afecten a la moral cívica, per la qual cosa les religions, com altres corrents de pensament, tenen tot el dret d’intervenir-hi.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Cal dir que en aquest sentit s’ha millorat força i la conflictivitat social entorn aquest tema a minvat. Però, el populisme d’extrema dreta buscarà atiar de nou aquest tema perquè busquen crear un descontent social i replegar vots. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.