Temps per la política

A començament de mes vaig comentar que al posar-se el rellotge en marxa pel debat d’investidura el descompte de temps restaria crèdit a la polític. Efectivament això és el que està passant. La manca de cultura de coalició per pactar els governs de l’Estat explica l’esperpèntica negociació que s’està fent per aconseguir una majoria parlamentaria suficient per l’elecció de Pedro Sánchez. Un “trágala” no pot ser mai un estil de negociació que porti a bon port. Els manuals de negociació parlen de l’estil “win-win” fórmula que permet als tots negociadors poder explicar als seus que han guanyat. Tota negociació per arribar un acord comporta la pèrdua per totes les parts, la recerca de punts d’encontre i el pacte dels desacords. Mai una negociació pot pretendre la destrucció de l’altre o la seva anul·lació política. La humiliació d’una de les parts no pot formar part de la voluntat dels negociadors.

Lamentablement els ciutadans estem assistint a un sainet polític enlloc d’un procés madur de negociació. L’espectacle dels darrers dies dificulta molt la viabilitat d’un possible govern PSOE-Unidas Podemos. Sembla que hi hagi la voluntat d’anar a una investidura fallida i deixar que el temps porti inexorablement a unes noves eleccions generals. Dóna la impressió que els estrategues, amb els càlculs demoscòpics trobin bé aquest escenari perquè en un futur proper puguin aparèixer alguns actors polítics nous a l’esquerra que, ampliant encara més els bons resultats del PSOE, restin vots Unidas Podemos. Aquesta operació maquiavèl·lica té un risc molt evident, les dretes, que ara han perdut la majoria en el Senat per estar desunides, puguin crear candidatures unitàries en determinades províncies d’Espanya per recuperar la majoria en la cambra alta. Si això passes, no crec que es pogués governar massa còmodament en les Corts pel permanent condicionament del Senat.

Cal que les forces polítiques que poden ser necessàries per fer ara a Pedro Sánchez president de govern tinguin una estratègia comuna, estableixen uns punts comuns programàtics comuns i s’asseguin a negociar la investidura amb els socialistes. És el moment de la política, no del “postureo” o actituds numantines de resistències o enfrontaments agradables a una part del món independentistes, però estèrils per transformar la realitat de Catalunya. Continuo insistint que és necessari aquest pacte entre els possibles socis per votar favorablement o abstenir-se en la votació d’investidura de Pedro Sánchez. No crec que el vot negatiu porti en lloc, llevat d’un alleugeriment de l’estómac. L’independentisme català ha de prendre la iniciativa política i procurar incidir crear les millors condicions possibles a les seves aspiracions.