Glosses per la vida quotidiana

La confiança és essencial en l'experiència de fe. Déu ens proveeix, cal pregar i confiar que Déu farà més que nosaltres. Cal confiar en la providència. Aquesta actitud que ens ajuda a evitar angoixes del tot innecessàries. Ens permet experimentar la joia de viure intensament el moment present, perquè el demà ja vindrà amb les seves preocupacions. La providència neix de la confiança que Déu actua a favor dels que l'estimen i estimen. No estem sols en el camí de la vida, no cal donar-nos per vençuts davant les adversitats perquè la providència no ens deixarà sols. "Demaneu i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana, obté, tothom que cerca troba, a tothom qui truca, li obren". (Mt 7, 7-8)

Hem de ser persones justes gràcies a practicar l’amor que brolla del fons del cor. L’estimació als altres ha de ser la guia on contrastar el que fem. El tràfec de la vida no ens ha d’impedir a cercar ser justos per les altres persones. Aquest és l’objectiu prioritari per cada dia. Res no ens pot distreure de procurar el bé per les persones que ens envolten. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24)

Glosses per la vida quotidiana

La Quaresma ens parla d’un Déu que és sant. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, és sant”. Es tracta d’una santedat construïda en la vida quotidiana, a partir de coses petites que estan al nostre abast. Cada dia podem ser testimonis d’aquesta santedat que ens apropa a la voluntat de Déu. Mentre fem el nostre dia a dia descobrim aquests moments en els quals les nostres bones obres fam possible ensenyar el rostre de bondat d’aquest Déu que és sant. Nosaltres hem de ser persones santes i testimonis d’un d’amor que és salvació per nosaltres i els nostres germans. “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant (...) No robeu. No mentiu ni us comporteu falsament amb algú del poble. No jureu en fals pel meu nom. Seria profanar el nom del teu Déu. Jo soc el Senyor. No explotis el teu proïsme ni li prenguis allò que és seu. No retinguis fins a l'endemà la paga del jornaler. No insultis un sord ni facis la traveta a un cec. Pensa que el teu Déu ho veu tot. Jo soc el Senyor. En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom. No vagis a escampar calúmnies entre els teus parents. No et presentis com a testimoni buscant la mort del teu proïsme. Jo soc el Senyor. No covis odi contra el teu germà, però corregeix, si cal, el teu proïsme; així no et faràs responsable del seu pecat. No siguis venjatiu ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix. Jo soc el Senyor .” (Lv 19,1-2,11-18)

¿Sabem perdonar? Més d’un cop tinc la sensació que no. Que en el meu cor hi ha un punt de rancúnia o ressentiment amb algú que considero que m’ha ofès. L’exercici del perdó ens fa més persones, perquè és, en definitiva, una mostra d’amor als altres. Davant una ofensa no es reclama venjança o revenja, sinó perdó perquè l’amor de Déu perdona també les nostres faltes. Un cop i un altre cop. El perdó ens permet estar en pau amb els nostres germans. “Perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6,12) 

Hi ha moments que podem sentir-nos aclaparats pels problemes. Les preocupacions poden afeixugar-nos i fins i tot entristir-nos. És normal que davant d’aquestes situacions, des del més profund del cor, reclamem ajut i ens obrim a l’acolliment càlid d’altres persones. Però també nosaltres cada dia podem obrir el nostre cor per acollir a persones afligides. No endurim el nostre cor. “Allunyeu de nosaltres els mals que ens afligeixen” (Salm 25(24),22)

Glosses per la vida quotidiana

És evident que hem de viure la vida a fons, però això no vol dir ser uns eixelebrats. La densitat de la vida no està en la quantitat de coses meravelloses que es puguin fer, sinó en la capacitat de viure en profunditat la quotidianitat. Cada dia està ple d’oportunitats per descobrir la joia de viure i la felicitat que dóna poder viure en pau amb un mateix i els altres. “Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi la salvarà. ¿Què en traurà un home d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix?” (Lc 9, 23-25)

La Quaresma és temps per penedir-se. Aquest verb sembla que no tingui massa bona premsa. Penedir-se vol dir que a una persona li sap greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa. Per això aquests dies prendre distància i adonar-nos de quines són les nostres mancances, les nostres limitacions i prendre consciència que no sempre actuem per amor. No es tracta d’imposar-se càrregues per convèncer del nostre penediment. El millor penediment és fer el bé. “Les víctimes no us satisfan / si us oferia un holocaust no me’l voldríeu. / La víctima que us ofereixo és un cor penedit, / un esperit que es penedeix, / vos Déu meu, no me’l menyspreeu”  Salm 51 (50) 18-19

Glosses per la vida quotidiana

Les persones poden pensar que són poderoses perquè tenen el coneixement que ha fet possible els grans progressos de la humanitat. Però, aquest saber és limitat, ell no pot interpretar el sentit de la vida. El nostre coneixement ha de completar-se amb la saviesa que ajuda a descobrir que la vida és amor pels altres i que, a partir d’aquesta estimació, la vida humana s’omple de sentit. La saviesa va més enllà del coneixement, és amor realitzat en cada acte de la vida. “Tota saviesa ve de Déu, el Senyor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?” (Sir 1,1-2). 

Moltes persones estem preocupades per aconseguir ser importants en la vida, ser dels primers, rebre el reconeixement dels altres i tenir salutacions per arreu. D’alguna manera ens preocupem per adquirir notorietat i presència pública. Avui diríem ser “influencer”. Per algunes persones, no assolir aquests objectius pot arribar a crear malestar i enuig. ¿Això és realment necessitem? ¿Ens cal això per ser feliços? La pau interior no es troba en l’aparença externa, en l’aquiescència dels altres, sinó en l’obertura i l’estimació als altres, al proïsme que viu als marges de la societat. "Pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué. "Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,34-35) 

Tenim una expressió que diu “Déu tot ho veu”. Hem de comportar-nos creient que això és veritat. La nostra relació amb el Transcendent és íntima i en el silenci de la interioritat més pregona. És així com podem percebre la seva presència que ens acompanya i asserena. Al llarg del dia hem de saber trobar i crear aquests moments de diàleg interior per pregar i deixar-nos seduir per Aquell que és més gran que les nostres limitacions. “Quan preguis, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”. (Mt 6,6)

Glosses per la vida quotidiana

De la mateixa manera que alimentem el cos necessitem mantenir l’esperit. Hem de trobar moments per conrear l’esperit. Segur que cada dia hi ha estones que podem estar en silenci, escoltar el cor o contemplar una petita lectura que proporcioni aquest aliment espiritual. Ens calen paraules que ajudin a créixer interiorment. “Les vostres paraules, Senyor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna.” (Jn 6,64,68) 

Ser cristià és seguir la causa de Jesús. Això comporta estar disposat a renunciar al que podríem anomenar valors de la mundanitat i acceptar una altra escala de valors. Això té les seves dificultats. Perquè estem adaptats a la confortabilitat del món. També vol dir assumir les contradiccions personals, les quals no haurien de representar cap dificultat per defensar aquesta causa. Ningú és perfecte. La creu és també motiu d’esperança, perquè d’ella neix l’esperança definitiva i també perquè des d’ella podem entendre les creus dels altres. "Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i l'Evangeli, la salvarà" (Mc 8,34-35)

Glosses per la vida quotidiana

Algun cop podem experimentar un sentiment de desorientació o de desconcert en relació amb com actuem. Pot aparèixer la sensació de no tenir un rumb definit o no tenir les idees clares sobre què hem de fer. En aquests moments és bo aturar-nos, asserenar-nos, deixar aparcades les tribulacions i descobrir aquells principis i valors que donen solidesa a la vida. I a partir d’ells revisar el què fem i com ho fem. “Tomàs li pregunta: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? Jesús li respon: Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,5-6)

Cal posar-se en marxa per anunciar que és possible un món diferent i que les esperances poden esdevenir realitat. Podem apropar el Regne de justícia i amor si decididament sortim al carrer i treballem per fer-lo realitat. Ho hem de fer amb el que som i tenim, sense massa estridències, només ens cal o just i, sobretot, ens cal saber escoltar i compartir. “Us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni calçat, no us atureu a saludar a ningú pel camí. Quan entreu a una casa digueu primer: “Pau en aquesta casa” (Lc 10,3-5) 

Pregar és bo. Per pregar cal trobar moments d’intimitat en els quals les persones podem pouar al nostre interior. Amb aquest exercici ens sincerem amb nosaltres mateixos i descobrim el sentit íntim de les nostres emocions, estats d’ànim o ens situem davant els grans misteris de la vida. “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem a quina esperança estem cridats”. (Ef 1,17-18)

Glosses per la vida quotidiana

La vida ens mostra cada dia petits instants per ser feliços. El camí de la felicitat no es troba perseguint la glòria en els grans esdeveniments o capficant-se en la possessió de riqueses, res d’això ens dona la felicitat. Aquesta es troba en petites situacions de la vida quotidiana que són moments privilegiats per estimar i ser estimats. Són instants on descobrim que és més important ser que tenir.

“Feliç tu, fidel del Senyor,
que vius seguint els seus camins.
Menjaràs del fruit del teu treball,
seràs feliç i tindràs sort”
Salm 128(127) 1-2 

Creure en Déu, dit així de manera directa i sense embuts, és una gràcia i el resultat d’un do. Gràcies a sentir-me creient experimento un estat particular de llibertat interior. Cal endinsar-se en el camí de la fe per descobrir-ho. Però també es viuen moments de foscors insuportables, sobretot davant l’injust patiment de moltes, masses, persones. Llavors, quan tot sembla trontollar, l’escalf interior d’aquesta vivència ajuda a fer lleuger aquesta experiència i empeny a un compromís per evitar aquest sofriment indesitjat.

"En vós he trobat el meu recer,
vós em guardeu del perill.
Tothom celebra al voltant meu
el goig de veure'm lliure".
Salm 32 (31), 7