La moudawana i les religioses evangèliques

Els països musulmans no són monolítics. No existeix una cultura política única deduïble directament de l’Alcorà. Existeixen diferents interpretacions que es projecten en l’àmbit del marc polític de cada país de tradició musulmana. És evident que poden existir alguns trets compartits, però la realitat evidencia que s’estan prefigurant diversos sistemes polítics singulars i perfectament diferenciables. Marroc és una mostra positiva d’aquesta situació.

La monarquia alauita ha emprés en procés continuat de reforma del sistema polític marroquí. Gràcies a diverses iniciatives legislatives Marroc està abandonant algunes adherències polítiques molt lligades a determinades interpretacions culturals de l’Islam. El nou codi de família (moudawana) resultant de la revisió de l’antic, és una d’aquestes iniciatives modernitzadores. La seva aprovació, a inicis del 2004, junt amb el debat polític originat i la seva progressiva aplicació en els darrers anys, és una mostra positiva del camí de canvi emprés al Marroc en relació a l’equiparació dels drets de l’home i la dona en la societat marroquina. La lentitud d’algunes reformes associades a la concreció de la moudawana no resta mèrits a l’encert d’aquesta nou codi de la família. El qual ha estat presentat com a símbol dels canvis necessaris a introduir al Marroc per eradicar les velles costums que discriminaven negativament a la dona marroquina. La recent presentació de la moudawana feta per la magistrada marroquina Rachida Ahfoud en la jornada organitzada pel professor Alex Seglers a la Facultat de Dret de l’Autònoma de Barcelona permeté descobrir la potencialitat transformadora del nou codi de família marroquí.

Però encara cal recórrer un llarg camí per tal de construir tot un sistema polític lliure dels condicionants derivats de de certes comprensions de l’Islam. La recent expulsió del Marroc d’un grup de monges evangèliques per fer proselitisme de la seva fe mostra la transcendència d’alguns d’aquests condicionants. Prohibir el proselitisme a partir de la consideració de que els musulmans no poden abandonar la seva fe és limitar l’exercici de la llibertat religiosa i, en conseqüència, es un fre a un dret bàsic en tota societat democràtic: el de la lliure creença. Per això, cal confiar que l’esperit renovador emprés en els darrers anys al Marroc permeti avançar i superar els factors que encaren representen algunes limitacions reals a la modernització del seu sistema polític.

Debora Serracchiani, el naixament d'una líder

No sé si Debora Serracchiani arribarà assumint el lideratge del Partit Demòcrata italià, però a obert un camí en aquest sentit. La seva intervenció en l’Assemblea Nacional dels Cercles del PD italià ha servit perquè els participants s’identifiquessin amb les seves paraules. Així comença el lideratge. La intervenció de Debora Serracchiani, secretària política del PD a Udine, generà confiança en el assistents en aquesta convenció. Les seves paraules han estat molt comentades en blogs italians perquè ha dit el que la gent tenia ganes d’escoltar. A més, ho dit amb un llenguatge clar, emotiu, directe i dient les veritats. Es comenta que les seves paraules han estat colpidores i incisives. Ha parlat de pertinença i a insistit en la identitat del que vol dir formar part del PD italià. Les seves paraules sonen noves perquè combinen la passió i la innocència. Valors absents avui amb la calculada política italiana portada a terme per la maquinària política tradicional.

No sé si Debora Serracchiani podrà anar més enllà. Això ja no depèn d’ella. El seu camí passa perquè les bases del PD confirmen aquesta confiança generada per la seva intervenció. Però ja se sap que, de la mateixa manera que les idees noves generen il·lusió també provoquen anticossos en aquells que temen perdre les seves posicions en el complex món del poder polític.

Caldrà seguir amb atenció el que diu i fa Debora Serracchiani, Potser ens trobem davant del naixement de la nova líder del Partit Demòcrata italià. El temps ho dirà.

Intervenció de Debora Serracchiani. Primer part

Intervenció de Debora Serracchiani. Segona part

Protestantisme III

El nucli central del pensament de Martí Luter era el concepte de la justificació per la fe en contra de la teoria de l’Església Catòlica d'aquell temps sobre els mèrits que calia fer per obtenir la salvació; la mediació dels sants i el culte de les imatges. Martí Luter denuncià la venda d’indulgències i l’obtenció del perdó a canvi de bens o el tràfic de càrrecs eclesiàstics. Per la Reforma les persones no es salven pels seus mèrits, sinó per la gràcia de Déu. Només salva la fe.

El núcli doctrinal de la identitat protestant es basa en els següents principis:

1. Només la gràcia (sola gratia). El valor d'una persona davant Déu no depèn ni de les seves qualitats, ni dels seus mèrits, sinó de l'amor de Déu.
2. Només la fe en Déu (sola fide). La persona està cridada a confiar en Déu i en el seu perdó. La salvació ve de la fe en Jesucrist ,no per una doctrina o una obra humana.
3. Només la Bíblia com a referent (sola scriptura). La Bíblia és la principal referència, única i suficient. La Bíblia és la única autoritat i guia per la fe i la vida de les persones, els pastors ajuden a les persones a interpretar la Bíblia
4. Només Jesucrist (solus Christus). Amb la seva mort a la creu, Jesucrist ha realitzat un acte de perdó i salvació per a tot aquella persona qui hi posa la seva confiança i fidelitat.

El protestants consideren que l’església ha de reformar-se contínuament perquè és una realitat humana i creuen que el sacerdoci és universal, cada persona batejada és un profeta i un sacerdot, per això dins les esglésies reformades les seves jerarquies són dèbils. Totes aquestes raons expliquen l'enorme diversitat d’esglésies protestants amb tanta pluralitat doctrinal i organitzativa. Un altre signe de la identitat protestant és la negació de la primacia i autoritat de la figura del Papa.

En el protestantisme, a diferència d’altres religions abrahàmiques: judaisme, cristianisme catòlic i islam, no és nuclear la idea d’elecció d’un poble, una comunitat eclesial o d’una comunitat de creients per part de Déu. El moviment protestant creu que l’elecció salvífica de Déu es dirigeix directament a les persones com individus no com a membres d’un grup. Aquesta visió obrí la via per considerar la religió com un fenomen estrictament privat i accentuà el caràcter madur i responsable del fet de creure. Aquest èmfasi en el individualisme justificà, per exemple, la importància donada per la Reforma al bateig d’adults i no de nens; o que per les persones per relacionar-se amb Déu no necessiten intermediaris. Els protestants eviten identificar les seves creences amb un concepció doctrinal del cristianisme. En lloc de posar l’accent en la doctrina els protestants parlen de conviccions, compromisos i valors.

Protestantisme II

Una altra font de discrepància amb els catòlics fou la comprensió de la successió apostòlica. Els catòlics afirmen que el Papa representa la successió real de l’apòstol Pere; mentre que els protestants consideren que la successió autèntica estava relacionada a l’ensenyament transmès per Jesucrist als apòstols. D’aquestes diferents visions es desprenien dues concepcions eclesials oposades. Pels catòlics l’església era única sota l’autoritat del Papa; pels protestants l’autoritat està en la Bíblia de la qual es desprèn la única norma per la fe i la conducta sense necessitat d’estaments intermediaris. Aquesta comprensió de l’autoritat comporta que pels protestants la unitat de no sigui una qüestió rellevant, per això existeixen avui tantes esglésies protestants.

La qüestió eucarística també fou un tema de separació entre protestants i catòlics. Pels reformadors Jesús instituí el culte del sant sopar anomenat també sopar del Senyor o eucaristia com diu l’església catòlica. La desavinença sorgí per la consideració del pa i del vi que són els símbols centrals d’aquest culte. Per l’església catòlica el pa i el vi, per mitjà de la transsubstanciació, es transformen en el cos i la sang del Crist; mentre que alguns cristians de la reforma consideren que el pa i el viu continuen essent pa i vi. Altres reformadors parlen d’una consubstanciació i els calvinistes creuen en una presència dinàmica de Jesús

El terme protestant es feu servir al segle XVI per designar als prínceps de les ciutats imperials alemanyes que protestaren contra l’edicte de 1529 que prohibia els ensenyaments luterans al si del Sacre Imperi Romà. El nom protestant quedà consolidat per definir aquells cristians que volien separar-se de l’Església Catòlica a partir del moviment iniciat per Martí Luter. El terme protestant sempre ha estat emprat des de fora d'aquestes esglésies per identificar-les. A Alemanya les esglésies sorgides de la Reforma s’anomenaren “esglésies evangèliques”; a França i Holanda es coneixeran com “esglésies reformades”, als països nòrdics com a “esglésies luteranes” i a Anglaterra es denominen església anglicana. Les esglésies protestants tradicionalment també han estat denominades con esglésies evangèliques. No obstant, en els darrers anys, els medis de comunicació han reservat el mot evangèlic per identificar unes determinades esglésies protestants caracteritzades pel seu fonamentalisme bíblic i conservadorisme social.

L'església catòlica va voler contrarrestar la Reforma amb l’anomenada Contrareforma que impulsà el Concili de Trento.

Laïcitat positiva

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.

Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient.

La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

Josep Obiols, pintor de Montserrat

Fresc de Josep Obiols a la sagristia de Montserrat

El passat 25 de març s’ha inaugurat al museu de Montserrat l’exposició “Josep Obiols, pintor de Montserrat”. La mostra inclou un centenar d'obres entre dibuixos originals, esbossos, carbons i maquetes, com la del cambril de la Mare de Déu de la basílica de Montserrat. Gràcies a les fotografies dels frescos originals del monestir es pot apreciar de prop la bellesa del treball colorista de Josep Obiols.

L’Abadia de Montserrat ha volgut recordar l'empremta deixada per Josep Obiols. El Pare Abat ha destacat que Obiols va saber comprendre i interpretar la dimensió espiritual i la renovació litúrgica del Montserrat del seu temps. L’Abat Escarré i al tres monjos tingueren la visió, dins de la seva voluntat de renovació monàstica, d’unir la transformació litúrgica amb un art nou que donava suport decidit a aquest procés de canvi. Gràcies a l’obra d’Obiols el monestir de Montserrat té avui unes pintures que transmeten serenitat i bellesa. Un privilegi visual que té cada dia la comunitat monàstica.

L'eurodiputat Raimon Obiols, fill del pintor, ha senyalat que el seu pare va poder traslladar a Montserrat la seva admiració per la pintura mural del Renaixement. El mural és una puntura de risc perquè no admet els pentimenti, les correccions. Josep Obiols, segons el seu fill, posà el seu art al servei d’un país i es comprometé a pintar i dibuixar l’imaginari que el manté viu com a poble. Per això, Obiols és un pintor amb una important obra cívica. Josep Obiols transmetia sempre un missatge amb la seva pintura.

El pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat, senyalà que el pintor Josep Obiols, junt amb altres artistes, gaudiren de l’oasis que fou Montserrat durant els anys 40 i 50. Foren anys en el quals la sensibilitat monàstica i artística s’uniren per fer de Montserrat un focus de fe i civisme. Clarà, Rebull, Monjo i Obiols, juntament amb l’arquitecte Folguera dirigiren aquest compromís de Montserrat amb la transformació del país. Gràcies a aquesta herència Montserrat pot seguir decididament avançant cap al futur defensant la seva identitat.

Us recomano aquesta exposició. És una plaer estètic i un goig viure la transcendència que tenen aquestes pintures. Una nova felicitació pel Museu de Montserrat.

El cas de Múrcia es complica

El salm 100, dedicat al bon comportament d’un monarca honrat, que es resa a la pregària de laudes dels dimarts de la IV setmana, té un fragment que diu: “ no tindran lloc al meu palau els homes fraudulents, no es mantindran en la meva presència ningú que menteixi“. Això m’ha fet recordar un bon article que vaig llegir el dissabte i una notícia que he anat seguint des de fa varis mesos: la trifulga entre el president de la UCAM, José Luis Mendoza, i el bisbe Juan Antonio Reig Pla, abans bisbe de Cartagena i ara traslladat recentment a Alcalà d’Henares. Diuen que en el seu cas, en lloc del tradicional “promoveatur ut removeatur” s’ha aplicat directament el “removeatur” o, dit més directament, la puntada de peu cap avall.

L’article era “Transparencia frente a la corrupción” de Jorge M. Reverte i Agapito Ramos Aquest text m’ha servit de lligam entre el salm 100 i el conflicte de la UCAM. M’explico. El conflicte de la UCAM és el contenciós obert entre Mendoza y Pla per la propietat de la Universitat “Católica San Antonio de Murcia”.

¿Què ha passat?; ¿Quin problema hi ha que tot un bisbe desobeís amb una decisió de la Secretaria d’Estat i presentà un plet a la Nunciatura Apostòlica en contra del criteri del propi Vaticà?, ¿Quina força tenen cadascun dels implicats?.

L’origen de l’enfrontament esclata quan el bisbe Reig, davant les successives informacions de l’estat financer de la universitat canònica UCAM, vol tenir-ne el control i reclama la seva propietat d’acord als estatuts fundacionals. Aquí es produeix la topada de trens. Mendoza s’hi oposa perquè el seu projecte vital és aquesta universitat. Per justificar que ell és el propietari es remet a una modificació dels estatuts de la universitat que li dóna la titularitat. El conflicte està servit. Tot seguit es produeixen litigis judicials, uns eclesiàstics i després de civils. Finalment, la Secretaria d’Estat dictamina que la propietat la té José Luis Mendoza. El bisbe Reig no ho accepta i, desobeint el que se li havia indicat, presenta un recurs a la Signatura Apostòlica. El conflicte continua i augmenta.

Mentrestant es donen moviments interessants en les aliances dels protagonistes. Dins de la universitat José Luis Mendoza s’enfronta amb un important grup de professors de l’Opus Dei que queden marginats. A la diòcesi la majoria de capellans, tot i haver estat afavorits durant anys per la generositat de José Luis Mendoza, donen suport al seu bisbe.

La gravetat de la situació i l’especial vehemència del bisbe Reig fa pensar que hi ha un greu problema en la gestió de la UCA i que la diòcesi no vol trobar-se atrapada. Si cal assumir responsabilitats el bisbe vol tenir el control. Alguns ciutadans presenten una denúncia a la fiscalia anticorrupció per la compra d’uns terrenys de l’exèrcit a Cartagena i que Federico Trillo, en aquell moment ministre de Defensa, havia venut a bon preu i que ara la UCAM vol requalificar en part. La por al que encara no se sabia de la UCAM hauria justificat la duresa emprada pel bisbe Reig, persona propera al Camí Neocatecumenal, contra un membre destacat del mateix moviment com és el president de la UCAM. L’església de Múrcia recorda avui encara com José Luis Mendoza deia que ell havia portat a Juan Antonio Reig Pla com a bisbe.

A mesura que passen els dies, especialment després del trasllat del bisbe Reig a Alcalà d’Henares, es comencen a conèixer alguns detalls de la truculenta història . Algú està passant informació. Des de llavors la premsa de Múrcia i Granada treuen informació de les generoses donacions que Mendoza ha fet a algunes institucions i persones de l’església. En els últims 12 anys l’UCAM ha lliurat 22,7 milions d’euros a diverses activitats de l’església entre les quals hi ha nombroses obres de caritat i de suport a l’activitat pastoral.

Però, també hi ha diners que tenen uns destinataris més nominals. Tots ells són importants homes d’església. Tots tenen relació en els àmbits en els quals Mendoza volia tenir una rellevant presència eclesial o podia tenir problemes relacionats amb la gestió de la UCAM. Per exemple, el bisbat de Granada, durant l’etapa que el cardenal Cañizares n’era bisbe i feia administrador apostòlic de Cartagena (gener- octubre de 1998) rebé varis donatius Un d’ells, de 26.000 euros, era per comprar un cotxe. La diòcesi de Cartagena, quan Manuel Ureña n’era el bisbe residencial rebé 10.588.424 euros. Durant aquest època la diòcesi de Madrid del cardenal Rouco rebé 54.000 euros. Algunes persones diuen que el cardenal Rouco fou decisiu per la constitució canònica de la UCAM i que podia haver influït en la decisió de la Santa Seu sobre la propietat. Una part de les ajudes anaren també a Roma, en concret a la Comissió de Medis de Comunicació i de la Família (el papa Joan Pau II havia anomenat a Mendoza consultor per la família) a més de tres aportacions de 72.000, 18.000 i 60.000 euros entregats directament a la Santa Seu en concepte de l’òbol de Sant Pere (aportació dels laics als sosteniment del Vaticà).

¿Per què s’han enfrontat Mendoza i Reig?. Una primera raó es troba en la gestió de la UCAM i la necessitat de situar el seu control sota la diòcesis i no en mans d’un promotor privat catòlic. L’economia de la UCAM ha crescut molt i el bisbe Reig en volia tenir el control. Una altra causa es troba en les continuades ingerències de José Luis Mendoza en la vida eclesial a través de la seva política d’atorgament de subvencions. La vida eclesial de Múrcia depenia, en bona mesura de les aportacions econòmiques de la UCAM. De tal manera que es deia que la diòcesis de Múrcia hi havia dos bisbes: un que era sacerdot i un que era laic. Al final el conflicte ha esclatat i el bisbe Juan Antonio Reig ha perdut i amb ell, diuen, la diòcesis de Múrcia.

Però no sembla que tot s’hagi acabat. La filtració d’informació continua. Algú convindria que aclarís què a la UCAM i si les aportacions de Mendoza han servit per influir en algunes decisions que han facilitat les sentències eclesials ha favor de la seva universitat en contra del bisbe Reig. Algunes de les persones receptores dels regals econòmics han participat activament en la resolució del conflicte. L’Església catòlica espanyola s’hauria d’esmerçar en aclarir aquest tema. Podria prendre nota de com el jutge Garzón ha estirat de la manta en el cas Correa. L’església catòlica, per sort de tots, ja no és una societat perfecte. Per la qual cosa és més necessari que mai actualitzar el sentit del salm 100. Tampoc resulten estranyes les següents paraules de Reverte i Ramos: “no significa en absolut que es pugui admetre l’arbitrarietat quan falta el corresponent control sobre les estructures partidista, que poden actuar en molts casos com agrupacions d’interessos oligàrquics. Àdhuc amb matisos corporatius, que condueixen a corrupcions, a aprofitaments i a una acumulació de poder que pot posar en joc la pròpia salut de la democràcia”. Davant d’aquest text, les analogies aporten llum sobre el cas comentat.