dissabte, 1 d’agost del 2009
Vacances
Amics i amigues durant uns dies tindré el blog a baix rendiment. Es temps d’estiu i les vacances obliguen a uns canvis d’hàbits que impedeixen un relació regular amb els lectors de Vita Moleskine. Espero que tothom aprofiti aquests dies per carregar piles i omplir la motxilla de sentiments i emocions que permetin seguir endavant. Bones vacances a tothom
divendres, 31 de juliol del 2009
Islam XXVI - Wahhabisme
El wahhabisme (wahhabiyyah en àrab) és un moviment relativament modern dins dels sunnites. El whabbisme fou fundat per Muhammad ibn Abd al Wahhab al segle XVIII a Nechd (Arabia central). Pot considerar-se una interpretació de l’Islam derivada del salafisme a partir de les idees proposades per al Wahhab en la seva obra Kitab at-tawhid (Llibre del monoteisme). La seva doctrina es basa en l’eliminació de les escoles d’interpretació de l’Alcorà i la interpretació literal del text sagrat a fi d’eliminar de l’Islam les lectures desviades. Pot considerar-se una corrent fonamentalista dins dels sunnisme. Algunes tendències wahhabites consideren heretges a la resta de sunnites. Els wahhabites apliquen amb rigor la llei islàmica i tenen un gran desig d’expansió de l’Islam. El wahhabisme afirma que l’Alcorà i els hadith són els texts bàsics i únics per l’Islam. Perquè aquestes textos interpreten directament les paraules del profeta Mahoma. La seva teologia és puritana i legalista en matèria de fe i de pràctiques religioses. Els wahhabites es consideren que són els defensors de l’Islam i proposen restaurar la seva identitat contaminada per les innovacions, les supersticions, les heretgies i la idolatria. Representen la visió més conservadora de l’Islam. Alguns grups whabbites han inspirat moviments islamistes intransigents i violents. No obstant, dins del wahhabisme hi ha també una corrent que està en contra de l’ús de la violència. El gran muftí de l’Arabia Saudí, màxima autoritat religiosa d’aquest país, ha condemnat els atentats terroristes.
Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Arabia Saudí no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.
La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Arabia Saudí és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudí. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Arabia Saudí i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudís qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudí, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.
El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme pasa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Arabia Saudí a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles coràniques de l’Arabia Saudí, a les quals van alumnes de tot el món, especialmente els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudí
Per tal de retornar als orígens de l’Islam, els wahhabites prohibeixen escoltar determinades músiques, dibuixar éssers humans o altres éssers animats, pregar davant les tombes, àdhuc la de Mahoma, celebrar el naixement de Mahoma i estan en contra de qualsevol actualització del pensament islàmic. El rigorisme wahabbita es manifesta en tots els àmbits de la vida cultural, social i política. Donat que el wahhabisme no reconeix cap legitimitat jurídica fora de l’Alcorà els països que segueixen aquesta escola les seves lleis estan condicionades pel text sagrat islàmic, l’Arabia Saudí no té Constitució perquè ja que es considerà que l’Alcorà és la constitució.
La raó de l'important desenvolupament del wahhabisme a l’Arabia Saudí és per l'estreta vinculació del fundador d'aquest pensament amb els inicis de la casa dels Saud. Muhhamed ibn Ab al Wahhab s’alià, a través del matrimoni de la seva filla amb el fill de Muhammed ibn Saud líder de la casa dels Saud de la qual s’origina la dinastia saudí. Per això el wahhabisme és avui la corrent oficial a l’Arabia Saudí i és dominant a Kuwait i Qatar. Malgrat aquesta estreta relació, els saudís qualifiquen el seu islamisme com a salafista, i no volen ser qualificats com a wahhabites, perquè estan també pel retorn a l’Islam primigeni. Però, malgrat l’ús del terme salafista en el context saudí, aquest no té res a veure amb la doctrina salafista desenvolupada per Muhammad Abduh i que donà origen al moviment salafista.
El terme wahhabisme és més propi dels medis de comunicació o en l’àmbit polític. A partir de 1924, quan la dinastia de al-Saud conquereix la Meca i Medina, i passa a controlar la peregrinació anual als llocs sants (Hajj) el wahhabisme pasa a tenir una gran influència sobre el món musulmà. La presència anual de peregrins a la Meca és aprofita pel wahhabites per donar a conèixer el seus punts de vista. La influència del wahhabisme està associada als els importants recursos econòmics que té l’Arabia Saudí a partir del petroli. Per assolir els seus objectius teològics els wahhabites utilitzen les escoles coràniques de l’Arabia Saudí, a les quals van alumnes de tot el món, especialmente els de la tradició sunnita; financen mesquites i centres d’estudis islàmics en diversos països com fou el cas de la mesquita de Madrid, Centro Cultural Islámico de Madrid, coneguda popularment com la mesquita de la M30, la qual fou finançada, en part, amb capital saudí
dijous, 30 de juliol del 2009
"La Razón" i la persecució religiosa
Un cop vaig preguntar a un periodista, que en aquells moments escrivia al diari “ La Razón” per quin motiu sortia aquest periòdic, ja que em semblava que el comproven poques persones. L’explicació donada fou simple: la raó de “La Razón” era poder sortir cada dia en el recull de premsa dels centres oficials. Poc importava, així se’m digué, si el públic el comprava o no. Avui, he comprovat la certesa d’aquesta observació. En un recull de premsa he vist el gran titular d’una notícia d’ahir: “Vivimos una oleada de anticatolicismo feroz”.
L’anàlisi de la notícia posa de nou en relleu el tractament sensacionalista que alguns diaris donen a fonts d’informació poc contrastades o profundament esbiaixades o manipuladores de l’opinió pública. Si l’altre dia vaig criticar en un altre post la frivolitat del setmanari “Alfa y Omega” i la imprudència de l’ABC en relació a una notícia manipulada; avui cal objectar que el diari “La Razón” es fa ressò d’un estudi publicat per l’Observatori de Antidifamación Religiosa. Segons aquest observatori a Espanya hi ha una campanya organitzada per persones i institucions públiques (alguns partits polítics, ministres i sentències judicials) contra l’Església catòlica. I el resultat d’aquesta campanya es que “el ciudadano español sufre una presión que lleva a odio a la Iglesia católica” Segons Antonio Alonso, president d’aquest observatori, “se fomenta el odio a la fe”.
Notícies com aquesta no ajuden a crear el clima adequat per treure el fet religiós de la confrontació social. Al contrari, sembla que busquin propiciar-la. Sorprenentment, hi ha persones instruïdes que es creuen plenament aquests informacions perquè confirmen el que ja consideren prèviament cert. La llibertat d’expressió permet que tothom pugui expressar-se, però el que no contempla aquest dret, ni ho pot fer-ho, és modular l’ètica en el seu exercici. Amb encert, el control moral d’aquesta llibertat recau en les persones o institucions que l’exerceixen. Per això cal se responsable alhora d’exercir aquest dret, tant aquells que estan a favor de la religió com aquelles que n’estan en contra. Les pintades de “La Gallinaire” i els titulars estridents de “La Razón” demostren que al nostre país hi ha persones obsessionades a atiar els odis entorn al fet religiós. Aquest no és el camí. Es pot discrepar tot el que es vulgi, però per fer-ho ni cal embrutar les parets o impedir l’exercici d’un dret, ni cal manipular la informació.
L’anàlisi de la notícia posa de nou en relleu el tractament sensacionalista que alguns diaris donen a fonts d’informació poc contrastades o profundament esbiaixades o manipuladores de l’opinió pública. Si l’altre dia vaig criticar en un altre post la frivolitat del setmanari “Alfa y Omega” i la imprudència de l’ABC en relació a una notícia manipulada; avui cal objectar que el diari “La Razón” es fa ressò d’un estudi publicat per l’Observatori de Antidifamación Religiosa. Segons aquest observatori a Espanya hi ha una campanya organitzada per persones i institucions públiques (alguns partits polítics, ministres i sentències judicials) contra l’Església catòlica. I el resultat d’aquesta campanya es que “el ciudadano español sufre una presión que lleva a odio a la Iglesia católica” Segons Antonio Alonso, president d’aquest observatori, “se fomenta el odio a la fe”.
Notícies com aquesta no ajuden a crear el clima adequat per treure el fet religiós de la confrontació social. Al contrari, sembla que busquin propiciar-la. Sorprenentment, hi ha persones instruïdes que es creuen plenament aquests informacions perquè confirmen el que ja consideren prèviament cert. La llibertat d’expressió permet que tothom pugui expressar-se, però el que no contempla aquest dret, ni ho pot fer-ho, és modular l’ètica en el seu exercici. Amb encert, el control moral d’aquesta llibertat recau en les persones o institucions que l’exerceixen. Per això cal se responsable alhora d’exercir aquest dret, tant aquells que estan a favor de la religió com aquelles que n’estan en contra. Les pintades de “La Gallinaire” i els titulars estridents de “La Razón” demostren que al nostre país hi ha persones obsessionades a atiar els odis entorn al fet religiós. Aquest no és el camí. Es pot discrepar tot el que es vulgi, però per fer-ho ni cal embrutar les parets o impedir l’exercici d’un dret, ni cal manipular la informació.
dimecres, 29 de juliol del 2009
El Dios personal, nou llibre d'Ulrich Beck
Recentment s’ha publicat l’interessant llibre del sociòleg alemany Ulrich Beck El Dios personal. Aquest sociòleg, col·laborador habitual del diari El País, és conegut per les seves reflexions sobre el canvi de model de societat. El Dios personal és una suggerent reflexió sobre el fracàs, que l’autor qualifica d’històric, de la sociologia moderna al pensar que el fet religiós s’autoliquidaria per l’avenç de la modernització. Enfront d’aquesta evidència, Beck constata l’emergència d’una nova religiositat basada en una nova experiència religiosa: el Déu personal. Es tracta d’una nova situació fonamentada en l’alliberament de la religió dels dogmes, litúrgies i exigències eclesials tradicionals. L’alternativa és una simple vivència religiosa individualitzada, poc institucionalitzada i discreta.
Reconec que, sense compartir del tot el que Beck proposa, trobo interessant la reflexió d’aquest sociòleg alemany. Bàsicament perquè ajuda a repensar el paper de la religió en les societats de la nova modernitat o de la fi de la postmodernitat. Per Beck l’època actual és postsecular i això permet superar els antagonismes històrics entre religió i secularització. El nou paradigma permet descobrir els punts comuns que han de permetre a la humanitat avançar cap un “camí comú” de convivència. Penso que el llibre de Beck pot ser una de les lectures per acompanyar les llargues tardes d’estiu.
Reconec que, sense compartir del tot el que Beck proposa, trobo interessant la reflexió d’aquest sociòleg alemany. Bàsicament perquè ajuda a repensar el paper de la religió en les societats de la nova modernitat o de la fi de la postmodernitat. Per Beck l’època actual és postsecular i això permet superar els antagonismes històrics entre religió i secularització. El nou paradigma permet descobrir els punts comuns que han de permetre a la humanitat avançar cap un “camí comú” de convivència. Penso que el llibre de Beck pot ser una de les lectures per acompanyar les llargues tardes d’estiu.
dimarts, 28 de juliol del 2009
Islam XXV - Germans Musulmans
Una altra interpretació de l'Islam és la feta pel Germans Musulmans (djam'iyyat al-ikhwân al-muslimîn)). Tot i que alguns membres d'aquest grup estiguin propers al salafisme aquest moviment no s’identifica pròpiament com a salafista. Els Gemrans Musulmans fou fundat a l'any 1928 per l'imam egipci Hassan El-Banna (1906-1949). Hasssan El-Banna creia que el camí a seguir per alliberar Egipte de la colonització britànica era potenciar l’Islam social. Per fer-ho possible calia combatre la imitació a l’estil de vida europeu i el laicisme occidental que havia penetrat el nacionalisme àrab laic de Abdul Nasser. Per això proposà el retorn a la pràctica religiosa i a l’observança de la llei islàmica. Els membres d’aquest moviment estan molt ben preparats teològicament i dominen les competències comunicatives. El-Banna estava en contra d’una concepció espiritualista de l’Islam ja que considerava que la fe musulmana havia d’englobar tots es aspectes de la vida, tant el privat com el públic. Pels Germans Musulmans l'Islam més que una religió és una proposta nacional que desenvolupa el concepte de ciutadania musulmana (umma) que és la creació d’una comunitat mundial de creients amb un califat únic. Per assolir els seus objectius els Germans Musulmans esdevingué un poderós moviment polític.
Aquesta idea la Umma política ha estat recollida posteriorement per alguns moviments islamistes radicals, entre els quals el més destacats és Al Qaida.
Aquesta idea la Umma política ha estat recollida posteriorement per alguns moviments islamistes radicals, entre els quals el més destacats és Al Qaida.
dilluns, 27 de juliol del 2009
L'església pintada
Les esglésies pintades
He dubtat sobre quin havia de ser el contingut del meu d’escrit d’avui. Al final, he decidit fer un breu nota per condemnar el gest d’intolerància protagonitzat pel col·lectiu “La Gallinaire” contra les creences d’una part dels barcelonins .
Els brètols agrupats sota el nom de “La Gallinaire” exhibiren ahir la seva mirada agressiva de la història contra vàries esglésies de Barcelona. Però no crec que siguin necessàries masses reflexions. Aquests individus i els seus gestos es desqualifiquen per si sols. Però sí cal manifestar la ràpida condemna contra aquestes manifestacions totalitàries. La indiferència no és bona consellera en aquests casos. Cal fermesa i contundència contra aquells que volen anular la llibertat dels demés. La llibertat és un bé que a costat molts anys en recuperar-la, ara cal defensar-la contra tota intolerància.
Per sort el vell anticlericalisme ja no divideix a la societat espanyola. La societat democràtica ha recuperat el valor de la convivència cívica basada en més respecte que tolerància. Masses intoleràncies, d’uns i d’altres, estan a l’origen dels fets del 1909 i en l’esperit de les dues Espanyes que pocs anys després s’enfrontaren en una guerra fratricida. La novetat del moment presents és que la societat d’avui no es troba fragmentada entre clericals o anticlericals. En la nostre societat no hi ha lloc, més enllà de les bretolades, per acollir els principis escrits en negre a les parets d’algunes esglésies de Barcelona. Les religions a casa nostre, amb l’Església catòlica al davant, tenen un compromís amb la societat molt diferent d’aquella església que Joan Maragall descriví en el seu article “L’església cremada”, tal com comentava ahir.
He dubtat sobre quin havia de ser el contingut del meu d’escrit d’avui. Al final, he decidit fer un breu nota per condemnar el gest d’intolerància protagonitzat pel col·lectiu “La Gallinaire” contra les creences d’una part dels barcelonins .
Els brètols agrupats sota el nom de “La Gallinaire” exhibiren ahir la seva mirada agressiva de la història contra vàries esglésies de Barcelona. Però no crec que siguin necessàries masses reflexions. Aquests individus i els seus gestos es desqualifiquen per si sols. Però sí cal manifestar la ràpida condemna contra aquestes manifestacions totalitàries. La indiferència no és bona consellera en aquests casos. Cal fermesa i contundència contra aquells que volen anular la llibertat dels demés. La llibertat és un bé que a costat molts anys en recuperar-la, ara cal defensar-la contra tota intolerància.
Per sort el vell anticlericalisme ja no divideix a la societat espanyola. La societat democràtica ha recuperat el valor de la convivència cívica basada en més respecte que tolerància. Masses intoleràncies, d’uns i d’altres, estan a l’origen dels fets del 1909 i en l’esperit de les dues Espanyes que pocs anys després s’enfrontaren en una guerra fratricida. La novetat del moment presents és que la societat d’avui no es troba fragmentada entre clericals o anticlericals. En la nostre societat no hi ha lloc, més enllà de les bretolades, per acollir els principis escrits en negre a les parets d’algunes esglésies de Barcelona. Les religions a casa nostre, amb l’Església catòlica al davant, tenen un compromís amb la societat molt diferent d’aquella església que Joan Maragall descriví en el seu article “L’església cremada”, tal com comentava ahir.
diumenge, 26 de juliol del 2009
L'església cremada
Ahir dissabte el diari El País publicà un magnífic article d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat, sobre la Setmana Tràgica que avui, 26 de juliol, fa 100 que començà a Barcelona. Recomano la seva lectura, tant per comprendre el significat dels esdeveniments que passaren entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909, com per meditar la profunditat de la reflexió feta pel poeta Joan Maragall a partir de la vivència dels fets que el commogueren com a cristià.
Les següents paraules de Joan Maragall del seu article “La iglesia quemada” publicades a la Veu de Catalunya del 18 de desembre de 1909 segueixen vives i somouen encara a la consciència dels creients. És, com diu Hilari Raguer, una article que traspua una experiència mística. Joan Maragall escriu aquesta article després d’haver assistit a una missa en una església cremada pels fets de la setmana tràgica. L’església que inspirà al poeta era l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia
L’article comença dient "Yo nunca había oído una misa como aquélla”. Durant la missa percep el profund sentit de l’eucaristia “"El Sacrificio estaba allí presente, vivo y sangrando, como si Cristo muriera de nuevo por los hombres, y otra vez hubiera dejado en el Cenáculo su Cuerpo y su Sangre en el Pan y el Vino. El Pan y el Vino parecían recién hechos: la Hostia parecía palpitar, y el vino, al verterse en el cáliz, a la luz del sol, parecía sangre que chorreaba". Joan Maragall vol una església més simple que permetés que les paraules sagrades “"fuesen leídas, gritadas al pueblo las palabras de fuego de las Epístolas de san Pablo" i que l’Evangeli fos proclamat "en su divina simplicidad", i els fidels enteguessin al capellà quan "les muestra el Pan y el Vino temblando y haciéndoles temblar".
En el moment de combregar el poeta s’imagina un altre escenari molt diferent al reclinatori on s’agenolla perquè pensa que és “espesísima muralla que no deja pasar ni una centella de aquel fuego sagrado, ni un rayo del Santo Misterio que en el altar arde y brilla". Afirma que li hauria agradat que el capellà, de cara al poble, i no d’esquena com estava, digués “"Y he aquí vuestro mal: que en la Iglesia de Cristo buscáis demasiado la paz, que entráis sin amor, que os dormís, ¡que se os está muriendo la fe! Pensadlo bien: ¿qué le vais a pedir vosotros a Cristo en su Iglesia? Le pedís paz, quietud, olvido, que aparte de vosotros la tribulación y la amargura, que os dé un buen sueño. ¡Pues no es ésta la paz de Cristo!".
Als que es trobaven al carrer, mirant a través de les parets despullades del temple destruït, Joan Maragall els diu: "Entrad, entrad: la puerta está bien abierta; vosotros mismos os la habéis abierto con el fuego y el hierro del odio. Destruyendo la iglesia habéis restaurado la Iglesia, la que se fundó para vosotros, los pobres, los oprimidos, los desesperados". Al de dins del temple els diu: "No se la volváis a quitar (l’església als que l’han cremat) reedificándola; no queráis alzar de nuevo sus paredes más fuertes, ni la bóveda más bien cerrada, ni le pongáis puertas mejor forradas de hierro, que no está en esto su mejor defensa, y volveríais a dormiros en ella; ni tampoco pidáis la protección del Estado para ella, que demasiado parecía ya una oficina a los ojos del pueblo en ciertos aspectos; ni queráis mucho dinero de los ricos para rehacerla, que los pobres no puedan pensar que es cosa de los otros".
Magnífic article de l’Hilari Raguer que ens torna a recordar l’actualitat de les paraules del poeta Joan Maragall i el seu caràcter de poeta de la consciència d’un país.
Les següents paraules de Joan Maragall del seu article “La iglesia quemada” publicades a la Veu de Catalunya del 18 de desembre de 1909 segueixen vives i somouen encara a la consciència dels creients. És, com diu Hilari Raguer, una article que traspua una experiència mística. Joan Maragall escriu aquesta article després d’haver assistit a una missa en una església cremada pels fets de la setmana tràgica. L’església que inspirà al poeta era l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia
L’article comença dient "Yo nunca había oído una misa como aquélla”. Durant la missa percep el profund sentit de l’eucaristia “"El Sacrificio estaba allí presente, vivo y sangrando, como si Cristo muriera de nuevo por los hombres, y otra vez hubiera dejado en el Cenáculo su Cuerpo y su Sangre en el Pan y el Vino. El Pan y el Vino parecían recién hechos: la Hostia parecía palpitar, y el vino, al verterse en el cáliz, a la luz del sol, parecía sangre que chorreaba". Joan Maragall vol una església més simple que permetés que les paraules sagrades “"fuesen leídas, gritadas al pueblo las palabras de fuego de las Epístolas de san Pablo" i que l’Evangeli fos proclamat "en su divina simplicidad", i els fidels enteguessin al capellà quan "les muestra el Pan y el Vino temblando y haciéndoles temblar".
En el moment de combregar el poeta s’imagina un altre escenari molt diferent al reclinatori on s’agenolla perquè pensa que és “espesísima muralla que no deja pasar ni una centella de aquel fuego sagrado, ni un rayo del Santo Misterio que en el altar arde y brilla". Afirma que li hauria agradat que el capellà, de cara al poble, i no d’esquena com estava, digués “"Y he aquí vuestro mal: que en la Iglesia de Cristo buscáis demasiado la paz, que entráis sin amor, que os dormís, ¡que se os está muriendo la fe! Pensadlo bien: ¿qué le vais a pedir vosotros a Cristo en su Iglesia? Le pedís paz, quietud, olvido, que aparte de vosotros la tribulación y la amargura, que os dé un buen sueño. ¡Pues no es ésta la paz de Cristo!".
Als que es trobaven al carrer, mirant a través de les parets despullades del temple destruït, Joan Maragall els diu: "Entrad, entrad: la puerta está bien abierta; vosotros mismos os la habéis abierto con el fuego y el hierro del odio. Destruyendo la iglesia habéis restaurado la Iglesia, la que se fundó para vosotros, los pobres, los oprimidos, los desesperados". Al de dins del temple els diu: "No se la volváis a quitar (l’església als que l’han cremat) reedificándola; no queráis alzar de nuevo sus paredes más fuertes, ni la bóveda más bien cerrada, ni le pongáis puertas mejor forradas de hierro, que no está en esto su mejor defensa, y volveríais a dormiros en ella; ni tampoco pidáis la protección del Estado para ella, que demasiado parecía ya una oficina a los ojos del pueblo en ciertos aspectos; ni queráis mucho dinero de los ricos para rehacerla, que los pobres no puedan pensar que es cosa de los otros".
Magnífic article de l’Hilari Raguer que ens torna a recordar l’actualitat de les paraules del poeta Joan Maragall i el seu caràcter de poeta de la consciència d’un país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)