Pecat d'idolatria

El pecat d’idolatria
29 febrer 2012

De tant en tant, la lectura dels pensadors clàssics ajuda a comprendre alguns detalls del moment present. Avui, que tant es parla de la crisi econòmica i les seves causes, resulta alliçonador contrastar l’actual deriva del sistema financer amb el que escriviren a finals del segle XVIII i en el XIX els inspiradors del liberalisme. La lectura d’autors com Adam Smith o John Stuart Mill serveix per descobrir que els pares del pensament liberal ja advertien sobre els límits morals del sistema que proposàven. El recordat Luís de Sebastián insistia sobre aquesta qüestió. Més d’un cop, de forma pública o privada, advertí sobre els usos impropis que alguns pensadors moderns feien del pensament dels fundadors del liberalisme econòmic. Fou ell, en Luís, que m’obrí l’interès per la comprensió del sentit últim de tot pensament liberal tamisat pel contrasta moral. Aquesta precisió em serví per distingir entre el pensament liberal o neoliberal d’aquells darwinistes socials que es volen camuflar en un suposat neoiberalisme.

Deia Adam Smith que l’afany per acumular i admirar la riquesa “és la causa més gran i universal de corrupció dels nostres sentiments morals”. Per la seva part, John Stuart Mill insistia que “la idea d’una societat sostinguda només per les relacions i sentiments sorgits de l’interès econòmic és bàsicament repulsiva”. Aquestes afirmacions, fetes del més profund convenciment liberal, poden ser confirmades per tota persona que reconegui que el diner, o l’afany de riquesa, no poden dominar el cor de les persones. El papa Benet XVI ho ha repetit insistentment quan ha reflexionat sobre la situació econòmica actual o les causes de l’allunyament de la humanitat del misteri de Déu. Certament, la temptació actual és substituir Déu per el nou Mammon en forma de riqueses acumulades sobre l’explotació continuada de les persones i de la natura. Per això ara el temps quaresmal pot ser un bon moment per identificar el pecat d’idolatria de confiar més en els bens materials que en la providència divina.

La fe i les obres

El fragment de la lectura breu de les vespres d’avui, dimecres primer del temps de Quaresma, resumeix el sentit darrer del ser cristià. El text és una fragmentde la carta de Jaume 2, 14-18b. Mereix llegir una mica més enllà del fragment litúrgic i veure, en el verset 20, la contundència emprada per l’autor de la carta: “Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril”. Aquesta afirmació contrasta amb la ingenuïtat que sovint es presenta el cristianisme, com si fos una experiència de pietats i devocions sense cap mena de caritat efectiva. Això no és el que proposa Jaume en la seva carta.

A la carta de Jaume se’ns diu de forma precisa: “Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n'esgarrifen.» Home insensat, ¿vols comprendre d'una vegada que la fe sense les obres és estèril?” (Jm 2,14-20). Sense la caritat, entesa com amor operatiu a favor d’aquells que pateixen i tenen necessitats, la fe confessada és estèril. Aquesta fe necessita de l’amor al proïsme per ser sincera, envers un mateix i creïble als demés. Aprofitem el temps de Quaresma per ser caritatius i per descobrir la dimensió social de la fe. Recomano llegir i meditar cada dia algun fragment del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Responsabilitat cívica

La incertesa viscuda en els darrers dies entorn a la vaga d’autobusos i metro a la ciutat de Barcelona aprofitant la celebració del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil m’ha fet pensar sobre el tema de la responsabilitat cívica. Va sorprendre’m les declaració d’un dirigent sindical d’autobusos quan afirmà que no l’importava els efectes que la vaga podia tenir sobre la ciutat, els seus efectes col·laterals i, de manera especial, en el Congrés de Telefonia Mòbil. La visió expressada per aquesta persona contrasta amb la visió global que han de tenir els polítics i els sindicalistes. Per això, que he estat satisfet per la decisió de desconvocar la vaga durant els dies d’aquest congrés. Estic d’acord en assumir els inconvenients d’una vaga del transport públic a la ciutat, però no accepto que aquesta afecta el seu desenvolupament econòmic, present i futur.

Penso que les actuacions personals que tenen una incidència pública han d’inspirar-se i s’han de contrastar en el principi de la responsabilitat cívica. De la mateixa manera, les iniciatives de pressió social han de guiar-se pel principi de la proporcionalitat entre la mesura adoptada i las raons de la protesta social. No és acceptable situar els ciutadans com a presoners d’unes dinàmiques socials que els perjudica de manera desproporcionada. No es pot admetre, ni consentir, que un petit grup de persones, per exemple, talli algunes de les artèries bàsiques de circulació d’una ciutat. Com tampoc es podien assumir els efectes perjudicials per l’economia de la ciutat, i de moltes famílies, contribuir a la pèrdua de la franquícia del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil. Moltes famílies viuen dels ingressos que genera aquest esdeveniment. És evident que cal reflexionar com es pot aconseguir que l’exercici del vaga i de manifestació d’uns no afecti greument el drets bàsics de molts.

Cainisme

Des de fa uns dies un conegut rotatiu, dia si i dia també, s’ha dedicat a explicar els negocis d’un càrrec públic i procurar que el lector, a través d’un calculat joc d’associacions, deduís conclusions morals, i polítiques, de la qüestió. Al final, el tempo del qual també sembla haver-lo decidit el rotatiu, el judici sembla que podria traspassar l’àmbit moral per situar-se en l’esfera dels tribunals. Està per veure si serà així. Però, la manera de presentar la notícia torna a provocar una certa confusió en el lector de tal manera que, en la seva composició mental, fàcilment pot passar d’una suposició a una suposada evidència clara.

No pretenc fer cap valoració del fet. No em pertoca i, mentre no es demostri el contrari, tothom es respectable i honorable. Per més que els diaris s’hagin convertir en tribunals de paper. Això és un problema, perquè algunes persones aprofiten els medis per resoldre els seus conflictes personals o particulars. Resulta curiós que la majoria de les notícies que situen el seu punt de mira en la honorabilitat d’una persona el seu origen son simples filtracions de parts interessades que, en lloc d’anar directament als tribunals a presentar una denuncia, s’amaguen en l’anonimat i es dediquen a passar sota ma papers i més papers. Que, en moltes ocasions, com s’ha pogut veure recentment, no estan suficientment contrastats. Que fàcil és construir una notícia espectacular.

Al contemplar aquesta situació penso en el relat bíblic d’Abel i Cain. El crim d’aquest i la seva actitud crispada davant de Déu: “que potser sóc el guardià del meu germà?. El Senyor li replicà: - Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra!” (Gn 4,9b-10) ha donat una expressió força descriptiva del que passa sovint en l’àmbit polític, al igual que en altres àmbits de la societat, el cainisme. En castellà hi ha una dita que diu “Dios líbrame de mis amigos que de mis enemigos me cuido solo” o una altra expressió que diu “"Al suelo que vienen los nuestros”. Què trist que la política hagi de manipular el cainisme per consolidar els jocs de poder.

Recull de pregàries personals XXXV

Recull de pregàries personals XXXV

25 febrer 2012

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

25 febrer “Ajuda'ns contra els enemics, que l'auxili dels homes és inútil” (Sl 108, 13)

26 febrer “Aclamo el Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu, que m'ha mudat amb vestits de victòria, m'ha cobert amb vestits de felicitat” » (Is 61,10)

27 febrer “Els pobles veuran el teu benestar, tots els reis contemplaran la teva glòria. Et donaran un nom nou que el Senyor mateix designarà”. (Is 62,2)

28 febrer “No et diran més «Abandonada» ni anomenaran el teu país «Desolació». A tu et diran «Me l'estimo», i a la teva terra, «Té marit», perquè el Senyor t'estimarà, i tindrà marit la teva terra”. (Is 62,4)

29 febrer “Al·leluia! Lloa el Senyor, ànima meva. Lloaré el Senyor tota la vida, cantaré al meu Déu mentre sigui al món” (Sl 146,1-2)

1 març “No confieu en els poderosos, homes incapaços de salvar. Quan expiren, tornen a la terra i aquell dia es desfan els seus plans. Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob i espera en el Senyor, el seu Déu” (Sl 146,3-5)

2 març “Ell es manté fidel per sempre, fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor allibera els presos, el Senyor dóna la vista als cecs, el Senyor redreça els qui ensopeguen, el Senyor estima els justos; el Senyor guarda els forasters, manté les viudes i els orfes, però capgira els camins dels injustos” (Sl 146,6b-9)

Vingueren uns savis

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà aquest fragment. “Vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven”. Els mags són uns savis, però la seva saviesa no és la pròpia de la raó comuna. Són unes persones que venen. És a dir, s’han posat en marxa a partir d'una notícia. Ara, en mi, ¿quines són les notícies que em posen en marxa?. Són uns mags que venen d’Orient: són estrangers. La seva existència representa que fora de mi existeixen unes persones, unes situacions amb capacitat de crear notícia.

Els mags preguntaven on havia nascut Jesús. Això fa que “quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies”. El rei Herodes representa la saviesa del moment. És un coneixement tancat i segur d'ell mateix. També representa el poder. El rei preguntà sobre on estava el Messies. Malgrat la seguretat i el poder que representava Herodes no sabia on havia nascut Jesús. Com el rei Herodes, la nostra seguretat interior pot contribuir a que no tinguem el coneixement per descobrir allí on es troba Déu.

Incendis

He vist amb complaença al teatre Romea de Barcelona l'obra teatral Incendis. He tingut l’agradable sensació d'assistir a la representació d'una tragèdia grega amb majúscules, matisada per la sensibilitat oriental i expressada des de paradigmes culturals entenedors pels espectadors. L'obra és un drama en tota regla on s’expressa la possibilitat que l'horror i l'odi estiguin entrellaçats en un mateix acte. Un munt de causalitats trenades per una parent absurditat, i amb un punt de confusió, permeten descobrir que la vida està plena de situacions que permeten descobrir l’ambigüitat mateixa del sublim acte d'estimar. ¿S'estima de manera desinteressada? ¿Existeix l'amor gratuït?

Amin Maalouf, en el programa de ma diu encertadament que la “identitat d’una persona no és una juxtaposició de pertinences; no és un mosaic: és un dibuix sobre la pell tibant; només cal tocar una d’aquestes pertinences perquè vibri la persona sencera”. Les vivències es creuen sobre l’existència i donem color i densitat a la vida. De tal manera que costa definir els seus límits i comprendre-les separadament. Wajdi Mouawad, autor d’Incendis, expressa que les persones de forma natural assumeixen molts aspectes de la realitat de tal manera que es poden viure conjuntament dues vivències contradictòries. Així una persona pot ser ensems just i injust. Aquesta és la força d’aquesta peça teatral que, com les obres gregues, ens parla de qui som, on som, d’on venim i deixa entreveure els camins per continuar avançant cap el futur.