Recull de pregàries personals XLVIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

30 juny  “El Senyor és gran i digne de tota lloança. La seva grandesa no té límits” (Sl 145,3)

1 juliol “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l'amor” (Sl 145,8)

2 juliol “El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat” ((Sl 145,9)

           

3 juliol “Totes les paraules del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,3)

4 juliol “El Senyor sosté els qui estan a punt de caure; els qui han ensopegat, ell els redreça” (Sl 145,141)

  

5 juliol “Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat, i al seu temps els dónes l'aliment” (Sl 145,5)

6 juliol “Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d'amor” (Sl 145,6)

Pau, apòstol de la llibertat de Crist

Avui, per commemorar la festivitat dels apòstols Pere i Pau és adient evocar com es produí l’encontre entre aquestes dues grans personalitats de la vida cristiana. A la carta de sant Pau als cristians de Galàcia (Gàlates 1,15-2,10) s’explica amb força detall aquest esdeveniment. Desprès d’estar un temps a Damasc, tres anys, decideix anar a Jerusalem. Allí només es troba amb l’apòstol Pere, amb qui conviurà nomes quinze dies, i durant aquest període només veí a Jaume. De manera explícita, Pau comenta que no veí cap altre apòstol. Sobta el poc temps que Pau està a Jerusalem i el que trigà a anar-hi. Així com el buit que ses crea entorna a la seva persona.

Durant l’estada de Pau a Jerusalem tot són problemes. Pau ha de dedicar part del seu temps a desfer mals entesos. La seva predicació de Jesús als no jueus no es ben acollida. Es sospita d’ell pel seu passat i per haver incorporat la cultura grega al nucli de la creença cristiana. Per això ha d’anar a Síria i Cilícia perquè les seves comunitats cristianes no el reconeixien com a apòstol i no s’avenien que un antic perseguidor dels cristians ara fos un predicador del Crist.

Pau trigà forces anys, uns catorze, a tornar a Jerusalem. Sempre estigué fora del nucli jueu dels primers cristians. Tant de temps fora de Jerusalem alimentà la sospita i el dubte. De tal manera que Pau hagué de defensar-se. El seu gran argument, contra els que defensaven una visió estreta del cristianisme, és que  Crist ha donat llibertat i que ell, Pau, l’utilitza per anunciar la Bona Nova. La llibertat interior és el millor defensa de Pau davant la sospita. La llibertat del Crist, ha de ser la nostra llibertat davant dels intents d’empresonar la fe sota visions estretes i dogmàtiques. La força interior de Pau convencé als seus detractors i al final de la discussió, Pere, Jaume i Joan, els qui Pau considerava les columnes del cristianisme, manifestaren el seu acord amb una encaixada de mans.

Persones rigorosament vigilades

Aquests dies han estat detingudes un grup considerable d’individus que, aprofitant les noves tecnologies i altres no tan noves, recollien informacions confidencials d'algunes persones a fi de vendre-les o extorsionar. Els detinguts són persones amb un cert nivell de responsabilitat dins de l’aparell administratiu de l'Estat i d’altres administracions. Alguns d’ells, fins i tot, podrien passar per honorables servidors públics vocacionats per servir a la ciutadania des de les seves institucions. A la llum de la informació proporcionada per alguns medis de comunicació, hom té la impressió d’una extraordinària fragilitat de la intimitat de les persones en les societats contemporànies.

En un excel·lent article, no fa masses dies Javier Marias criticava el control que les companyies de telefonia mòbil tenen i poden exercir del moviment de les persones. Aquest escriptor posava com exemple d’aquest control el fet de que quan es passa una frontera l'operador ho sap i per això activa el servei de running i avisa que s’acaba de traspassar una frontera. Pot semblar una anècdota menor, però ella revela amb contundència, l’existència d’uns sofisticats mecanismes que a partir dels petits mòbils se sap en tot moment on ens trobem. A partir del terrorisme global, els serveis d’intel·ligència controlen diàriament la majoria de correus electrònics i les converses telefòniques, per si de forma casual es registren unes converses que poden ser indicis d’activitats terroristes. El control és total. Res s'escapa a l'ull del Gran Germà modern que tot ho veu i tot ho sap.

Islamdat

El mot no es massa escaient però vol ser oportú i descriptiu d’una realitat que vol reduir l’Islam en una visió tancada. Els seus partidaris pretenen realitzar una concepció totalitzadora de l'Islam que reprodueix patrons similars als coneguts en els temps de cristiandat. Això comença a ser evident amb la victòria dels Germans Musulmans a Egipte. Les declaracions del seu nou president, Mohamed Morsi, ho deixen entreveure. Els partidaris de la corrent Renèixer, gran xarxa islàmica promoguda pels propis Germans Musulmans, consideren que tot principi normatiu i tota organització social societat han d'haver-hi els principis bàsics l'Islam. Això mateix es el que pretenia la cristiandat i que es podia resumir amb una frase: tot pecat ha de ser delicte.

L'Islam necessita confrontar els seus principis amb la secularització de la societat com estratègia per conviure amb els paràmetres moderns de societat democràtica, plural i oberta. La societat no serà democràtica si un deu, qualsevol,  es la causa darrera que justifica la legitimitat de les decisions humanes. Les lleis no les fan els deus, tot i que aquelles han de ser coherents amb les lleis d'aquest deus. Dit d'una altra manera, la societat política ha de ser autònoma de les societats religioses, però no indiferent a les propostes morals de les religions. La societat es madura i oberta si sap gestionar aquest principi. Sinó, com es el cas del que sembla que volen proposar els Germans Musulmans a Egipte, ens trobarem amb una societat que la seva llibertat ha quedat presonera d'una comprensió fonamentalista de la religió. I això, en el cas de l'Islam es l'objectiu del que anomeno islamdat.

Política i institucions polítiques

Es parla molt de política. Es critica als polítics i s’acusa a la política de moltes mancances. Fins i tot, es qüestiona la seva utilitat perquè no està al servei dels interessos generals. Totes aquestes consideracions porten a formular la pregunta: ¿quína és la finalitat de la política?, ¿quina és l’orientació bàsica del poder política?

El Compedi de la Doctrina Social de l’Església catòlica ofereix algunes respostes a aquestes preguntes. En el seu article 394 afirma que l’autoritat política ha de “garantir la vida ordenada i recta de la comunitat, sense substituir la lliure activitat dels individus i dels grups, sinó disciplinant-la i orientant-la, tot respectant i tutelant la independència dels subjectes individuals i socials, vers la realització del bé comú.” Així entès, l’autoritat política és un instrument de direcció mitjançant el qual els individus i les institucions intermèdies s’han d’orientar vers un ordre les relacions, institucions i procediments del qual estiguin al servei del creixement humà integral. Per això l’exercici de l’autoritat política, en efecte, “tant en la comunitat com a tal, com en els organismes que representen l’estat, s’ha de practicar sempre dins els límits de l’ordre moral, per procurar el bé comú –concebut, però, dinàmicament– segons un ordenament jurídic definit o que cal definir legítimament. Llavors els ciutadans estan obligats, en consciència, a obeir»

Assolir el bé comú és una responsabilitat individual, però també ha de ser un compromís de l’Estat ja que “el bé comú és la raó de ser de l’autoritat política” (Compendi 168). L’espai polític, allí on es desenvolupa l’acció de govern i les institucions polítiques, han de garantir la cohesió, unitat i organització de la societat civil de la qual és expressió. De tal manera que el bé comú es pugui aconseguir amb la contribució de tots els ciutadans. Com diu el Compendi “l’home individual, la família, els cossos intermedis no són capaços d’assolir, per si mateixos, el seu desenvolupament ple; d’aquí deriva la necessitat de les institucions polítiques, la finalitat de les quals és fer accessibles a les persones els béns necessaris –materials, culturals, morals, espirituals– per portar una vida veritablement humana. El fi de la vida social és el bé comú històricament realitzable”

Memòrial Alex Seglers

L’ajuntament de Sabadell dins de la seva iniciativa de Ciutat de Valors ha convocat el 1er Memorial Àlex Seglers. L’objectiu d’aquesta convocatòria és evocar el compromís cívic del professor Àlex Seglers i la millor manera de fer-ho és convocar aquest memorial per recordar la seva actitud permanent a favor del diàleg intercultural. L’ajuntament de Sabadell considera que cal seguir treballant, com ho fer Àlex Seglers, contra les desigualtats i lluitar per la llibertat, l’estima, l’austeritat, la responsabilitat i per la diversitat com una oportunitat que cal aprofitar.

Aquest memorial vol ser un reconeixement de les persones i les entitats que en l’àmbit de tot Catalunya defensen el respecte a la diversitat de cultures i les seves expressions religioses, el diàleg i els valors que fonamenten la convivència cívica. La millor manera de mantenir viu el llegat intel•lectual de l’Àlex Seglers és reconèixer els valors de convivència que ell defensa en el respecte a les creences i en el respecte dels valors democràtics. Cal felicitar a l’ajuntament per aquesta iniciativa i desitjar un bon futur per aquest Memorial.

La dona d’en Roger Garudy

Aquest setmana s’ha mort en Roger Garudy. Filòsof francés de vida en trànsit intel•lectual permanent. Algunes persones de la meva edat som deutors de les seves reflexions primerenques sobre cristianisme i marxisme. He sentit una anècdota sobre la seva vida que denota la capacitat d’acolliment i intuïció d’algunes persones. El dia que fou expulsat del partit comunista francès a l’acabar la sessió del seu comitè central en Roger Garudy sortí estorat pel fet i, després de donar vàries voltes per París sense saber on anar, decidí anar a casa de la seva primera dona. Allí, trobà la taula parada amb dos serveis i, després d’excusar-se d’haver interromput un dinar decidí marxar i quan s’anava la seva primera dona li digué que la taula parada era per ell. Havia escoltat per ràdio la seva expulsió i estava convençuda que l’aniria a veure.

El retorn, l’acolliment i, perquè no la intel•ligència intuïtiva, s’entrellacen en aquest relat. Això també hauria de passar en la nostre vida. Sempre tenim l’oportunitat d’acollir a qui, per algun motiu ha estat allunyat de nosaltres. Llavors es quan la fraternitat esdevé el vincle per sentir-nos units fraternalment a la persona retornada. La vida està plena de constants retorns. Alguns cops, nosaltres mateixos som responsables de les partences o distàncies entre els individus perquè hem estat poc atents a les persones i aquestes, progressivament s’han anat allunyant de la nostre vida. L’acolliment és indispensable per construir la gran fraternitat de la humanitat. El tancament separa, l’acolliment uneix. Fer-ho, és manifestar les mateixes actituds de Jesús. Ell era un mestre en la pràctica del consol de la proximitat. Nosaltres, seguidors de Jesús, hem d’incorporar en la nostra vida aquestes actituds per tal de ser persones acollidores.