Hi ha vàries raons per repensar l’actual llei d’avortament: un nombre elevat d’avortaments; la poca reflexió sobre aquest fet; l’error de pensar que l’avortament és nomes una qüestió privada; i la inquietud ètica que provoca aquest tema.
D’entrada una afirmació inqüestionable: el dret a la vida és un dret fonamental. La legislació ha de protegir l’ésser humà en els moments de la seva màxima debilitat i precarietat. Primer tema obert: quan l’embrió pot considerar-se persona?. El debat sobre aquesta pregunta ha de tenir una premissa compartida: l’embrió humà té un estatut ètic que obliga a la seva protecció.
La segona consideració afecta a la realitat. El 97% d’avortaments a Espanya no es corresponen als supòsits establerts per l’actual llei. Què cal fer?. Si la proposta és anar cap una llei de terminis, el que cal és deixar clar des de quina perspectiva es fa aquest canvi. En cap cas, la llei d’avortament ha de convertir en un bé el que èticament és reprovable. Per això cal una llei pragmàtica i molt poc ideològica. Assumint que els terminis han de ser socialment assumibles. No cal anar més enllà del que la societat pot entendre.
L’avortament té una inqüestionable lectura de gènere. Però també s’ha d’assumir que l’embrió té una realitat diferent a la dóna gestant; que la decisió d’avortar genera un qüestió de consciència entre els drets de la dóna i els de l’embrió; i, en molt casos, és una decisió que afecta a una parella i a la comunitat social implicada en donar-li suport.
Les consideracions ètiques han d’estar presents en el debat polític sobre aquest tema, però no es pot identificar el codi moral particular amb el codi penal. No es pot pretendre convertir el conflicte moral a un delicte.
Cal anar més enllà de les necessàries reformes legals i proposar polítiques públiques actives per reduir el nombre d’avortaments. L’avortament no és un bé. Cal assumir la seva gravetat i fer tots els possibles per evitar els embarassos no desitjats. L’acció de govern ha de convertir aquest objectiu en una política pública preventiva. S’ha de fer amb una visió pragmàtica i poc orientada a la confrontació de principis que ja se saben poc coincidents. Només es podrà avançar cap una nova manera de comprendre l’avortament si deixa de considerar-se una qüestió privada i s’entén cop una qüestió pública.
D’entrada una afirmació inqüestionable: el dret a la vida és un dret fonamental. La legislació ha de protegir l’ésser humà en els moments de la seva màxima debilitat i precarietat. Primer tema obert: quan l’embrió pot considerar-se persona?. El debat sobre aquesta pregunta ha de tenir una premissa compartida: l’embrió humà té un estatut ètic que obliga a la seva protecció.
La segona consideració afecta a la realitat. El 97% d’avortaments a Espanya no es corresponen als supòsits establerts per l’actual llei. Què cal fer?. Si la proposta és anar cap una llei de terminis, el que cal és deixar clar des de quina perspectiva es fa aquest canvi. En cap cas, la llei d’avortament ha de convertir en un bé el que èticament és reprovable. Per això cal una llei pragmàtica i molt poc ideològica. Assumint que els terminis han de ser socialment assumibles. No cal anar més enllà del que la societat pot entendre.
L’avortament té una inqüestionable lectura de gènere. Però també s’ha d’assumir que l’embrió té una realitat diferent a la dóna gestant; que la decisió d’avortar genera un qüestió de consciència entre els drets de la dóna i els de l’embrió; i, en molt casos, és una decisió que afecta a una parella i a la comunitat social implicada en donar-li suport.
Les consideracions ètiques han d’estar presents en el debat polític sobre aquest tema, però no es pot identificar el codi moral particular amb el codi penal. No es pot pretendre convertir el conflicte moral a un delicte.
Cal anar més enllà de les necessàries reformes legals i proposar polítiques públiques actives per reduir el nombre d’avortaments. L’avortament no és un bé. Cal assumir la seva gravetat i fer tots els possibles per evitar els embarassos no desitjats. L’acció de govern ha de convertir aquest objectiu en una política pública preventiva. S’ha de fer amb una visió pragmàtica i poc orientada a la confrontació de principis que ja se saben poc coincidents. Només es podrà avançar cap una nova manera de comprendre l’avortament si deixa de considerar-se una qüestió privada i s’entén cop una qüestió pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada