Burka

El dissabte passat Sami Naïr publicà un interessant article sobre la burka. Segons aquest sociòleg francès el debat sobre aquesta vestimenta qüestiona, entre altres coses, els límits entre l’espai públic i el privat. Perquè l’ús de burka entre en conflicte flagrant amb els principis de convivència consolidats en les societats democràtiques. Principis basats en el convenciment de que la interacció social jo necessito saber qui ets tu, perquè tu necessites saber que sóc jo. Quan aquest principi queda qüestionat per una vestimenta que amaga a un dels interlocutors, la interacció social no és possible i la convivència social queda afectada.

Una altra raó que qüestiona la burka és que aquesta vestimenta s’oposa a la igualtat de les persones. La burka discrimina i exclou a les dones de les relacions de convivència. Tot i que poden haver-hi dones que porten lliurament la burka, elles han de se conscients de que amb el seu gest legitima la submissió en que es troben la resta de dones que porten aquesta vestimenta per imposició del marit. Per això, cal afirmar que la frontera entre l’espai públic i privat s’esvaeix perquè, malgrat que la llibertat individual pot justificar en principi la burka, el seu ús social pot representar la justificació de la sumissió de moltes dones que no tenen la llibertat de decidir si usen o no aquesta vestimenta. L’absència d’aquest dret a decidir fa que sigui raonable que les societats occidentals, davant de la decisió d’utilitzar la burka en l’espai públic, defensin prohibir-ne el seu ús.

Shikisme V – Prescripcions

Tot sikhs té l’obligació de portar cinc objectes rituals. S’anomenen les "cincs k" perquè en panjabí tots aquests objectes comencen amb aquesta lletra.

Kes. Cavell llarg i barba perquè no es poden tallar el cavell i el pel del cos. Els homes es tapen el cavell amb un turbant, les dones ho poden fer o no, tot i que per pregar se l’han de tapar amb el mocador anomenat chuní.

Kirpan. Una petita daga que simbolitza la voluntat dels sikhs de defensa rels més dèbils, de defensar el bé i lluitar contra el mal.

Kacherna. Uns calçons llargs que recorden la necessitat de controlar les passion sexuals

Kanga. Una pinta que recorda la necessitat d’anar net i pentinar-se el cavell

Kana. Un braçalet d’acer que es posa al canell dret per recordar la fe en Déu i símbol de fraternitat entre els sikhs

Shikisme IV – Principis bàsics

Les instruccions bàsiques reguladores de la vida els sikhs, tal com les prescriu el llibre Guru Grant Sahib són:

1 Naam Japna. Procurar que el pensament estigui ocupat en Déu en tot moment. Una manera per assolir aquest objectiu és pregar tres cops al dia: abans de sortir el sol, al pondre’s i abans d’anar a dormir. Cal aixecar-se tres hores abans de sortir el sol per meditar. Aquestes pregàries, i les cerimònies que les acompanyen, caldria fer-les al temple però com que la gent treball s’ha instituït una llarga cerimònia dominical per facilitar el retrobament dels fidels. Aquesta trobada dominical acaba amb el langar que és un dinar comunitari.

2 Dharam di Kirat Karni. Els sikhs han de fonamentar la seva conducta en la veritat i l’honestedat.

3 Vand Ke Chakna. Els sikhs han de compartir els seus beneficis amb les persones necessitades. Per fer-ho possible els sikhs practiquen la donació a la comunitat del deu per cent dels seus guany i el diumenge, quan es troben per dinar, els assistents porten menjar per compartir amb qui en tingui necessitat.

Junt amb aquestes tres recomanacions bàsiques el llibre sagrat dels sikhs conté moltes prescripcions que regulen el comportament dels creients. En el cas d’aquelles persones que hagin entrat a formar part de la khalsa, els anomenats amritdari, estan obligats a complir els següents preceptes:

1 No tallar cap pel del cos
2 No menjar cap tipus de carn
3 No tenir relacions sexuals fora del matrimoni
4 No consumir alcohol, tabac o qualsevol droga o producte intoxicant

Joc brut amb els nous catalans musulmans

Els amics d’expulsar imams radicalitzats han fet un pas més en la seva obsessió de treure rèdit polític en benefici propi i dels seus. En un altre post vaig comentà els riscos associats a respondre amb mesures desajustades a la radicalitat de creences quan no es comet cap delicte punible. Avui vull reflexionar sobre el risc d’agitar políticament el col•lectiu musulmà contra els governants aprofitant algun dels conflictes que afecten a la comunitat marroquí, no tant per ser musulmans, sinó per trobar-se en situacions socials extremes i, en el cas d’alguna persona, tenir problemes d’ordre públic.

Algunes persones han prestés manipular l’enfrontament hagut al Vendrell entre mossos d’esquadra i ciutadans d’origen marroquí. Més en concret, una persona que es presenta com a treballador actiu per la integració dels immigrants marroquís con a nous catalans ha escrit la seva versió particular dels fets i la enviat als corresponsals estrangers dels països àrabs, entre els quals està Al Jazeera, arran dels fets de Vendrell i la seva derivada de Torreforta. A continuació es reprodueix un fragment del text.

“Lo que he visto no puede ser cometido por policia de un país civilizado. Lo que ha demostrado la policia catalana era su imadurez, haciendo pruebas utilizando a los marroquíes y sus bienes.... hay una campaña sistematica de meter miedo en el cuerpo de los inmigrantes en general y los marroquíes en especial (...) la opinión pública este enterada de lo que hace e tripartito compuesto por el partido socialista, Esquerra republicana i Iniciativa per Catalunya. Que casualidad, todos esos partidos son de la izquierda, los que se manifestaban contra la injusticia de la policia cunado gobernaba la derecha y ahora, parece que son más brutales que los demás (...) todo el mundo sabia que el ministerio de interior dictó un decreto para cazar a los indocumentados y los del Gobierno de Catalunya, cazar al moro..... Es vergonzoso como la izquierda actua utilizando la fuerza contra los estudiantes, los agricultores y ahora contra los inmigrantes (...)”

Algunes agències de notícies àrabs, entre les quals es troba Al Jazeera, han amplificat aquesta notícia servida en safata de plata per aquesta persona. Un cop en la xarxa, alguns comentaris són més radicals i demanen respostes actives de solidaritat amb els germans musulmans perseguits i apallissats (sic) a Catalunya. Podria seguir explicant més comentaris que van en aquesta línia. És una greu irresponsabilitat política atiar aquestes visions de persecució de l’Islam a Catalunya i també és perillós convertir en conflicte ètnic el que és un simple tema d’orde públic. Donar aquesta imatge de Catalunya a l’exterior és excitar la bèstia de l’odi que alimenten els fonamentalistes religiosos islamistes sempre atents de trobar bocs expiatoris per la seva bogeria terrorista. Poca broma alhora de parlar de segons quins temes. Les frivolitats les justes. Anar més enllà, en la recerca d’un rèdit política a curt termini és trencar el seny que sempre ha tingut tota la política catalana alhora de gestionar el tema de la immigració, abans i ara. Alguna autoritat política preocupada pels nous catalans hauria d’establir una línia vermella que ningú pogués traspassar perquè fer-ho és posar en perill el capital polític de Catalunya en l’àmbit de la integració d’aquests nous catalans. Capital que no és patrimoni de cap partit sinó de tot el país. Fer això, és fer també política de país i pel país, el d’ara i el del futur. Un dels grans patrimonis de la cultura política catalana de la segona meitat del segla passat fou l’acord polític tàcit de no manipular la immigració en benefici propi. Hi havia una voluntat compartida per les forces polítiques democràtiques de sumar a tots en un projecte de país on tothom es sentís integrat i protagonista. Però avui, tot això està en perill per l’obcecació d’uns pocs. Confio que el seny polític contraresti aquest perill.

La manipulació en l’espai digital

Els conservadors extrems es mobilitzen. Així ho evidencien les noticies i alguns articles d’opinió. L’espai polític ultraconservador nord-americà s’està reorganitzant després de la seva derrota en les darreres eleccions presidencials. A casa nostre, tal com s’explica en l’excel·lent article TDT: Trichera Digital Terrestre l’Antoni Gutiérrez Rubí,expert en comunicació política, el pensament ultraconservador s’ha apoderat de l’espai comunicatiu digital.

El caràcter de transmissió viral que ofereix Internet afavoreix la ràpida rèplica dels missatges. Els missatges s’escampen ràpids en la xarxa si s’aprofiten adequadament els recursos de les interconnexions digitals. Això ho ha sabut fer el pensament conservador extrem. En l’àmbit eclesial proliferen les pàgines web i els blogs ultraconservadors. Uns anònims i altres amb noms i cognoms pretenen crear un estat d’opinió decantat a les seves tesis. Cada cop hi ha més espais creats per fixar una determinada manera visió del món i d’interpretació de la realitat amb voluntat d’incidència política. Sense cap mena de pudor, les ideologies es camuflen sota l’aparença d’estudis científics i d’enquestes demoscòpiques. A l’estil de preguntes com: “digui’ns sí o no a la pregunta del dia” la ideologia es vesteix d’opinió popular. El frikisme ocupa l’espai comunicatiu i es dóna la ma amb les visions tancades de la societat.

Que es pot fer per contrapesar aquesta realitat?. Dóna la impressió de que una part dels no comparteixen aquests punts estan amb el pas canviat. Alguns tenen escrúpols o insuficient horitzó estratègic per entendre que l’espai digital és un àmbit de combat polític i ideològic. Altres, esgrimint una dignitat ètica que els honora, actuen amb fre ètic per evitar emprar estratègies comunicatives que manipulen les consciències a traves dels medis de comunicació. Atiar pors ancestrals, agitar fantasmes i provocar reaccions de por per legitimar visions ultraconservadores és, pura i simple manipulació. Però la societat democràtica no pot restar callada. Cal tenir una estratègia comunicativa política més àmplia capaç de contrarestar qualsevol intoxicació política dels fonamentalismes. Tant els que provenen del pensament tradicionalista ultraconservador com del fonamentalisme polític d’arrels religioses. No es tracte de conviure amb aquesta realitat de manera resignada. Cal combatre-la amb la raó, la informació veraç i la presència activa en tots els medis de comunicació, fins i tot els digitals.

Sikhisme III – creences

La fe sikhs es basa en la creença de que hi ha un únic Déu creador de l’univers. Pel sikhisme aquest Déu pot prendre varis noms, els més freqüents són Waheguru (saviesa indescriptible) i Satam (identitat verdadera). Aquest Déu té unes característiques molt properes a la tradició abrahàmica. Els sikhs consideren que no es pot representar la imatge de Déu per la qual cosa, a diferència dels hinduistes, no hi ha cap imatge referent a aquesta divinitat. Però sí que els sikhs són propers als hinduistes en el tema d’acceptar la perspectiva de les successives reencarnacions. La manera de lliurar-se del cicle de les reencarnacions és actuant bé, això permet la jiwan mukta que és la unió amb Déu. Pel sikhs el bon comportament és: l’individu ha d’abandonar el seu ego i centrar tot el seu pensament en Déu; ha de seguir unes bones pràctiques religioses i ha de tenir unes bones conductes coherents amb les normes establertes en el llibre Guru Grant Sahib.

Els sikhisme no té el concepte de maya que tenen els hinduistes. Pels hinduistes, de manera molt especial pels anomenats advaites, maya (el món material) és una il•lusió de la qual cal prescindir, pels sikhs el món és una realitat existent en la qual també pot donar-se una experiència de Déu.

Anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli

El fet religiós està canviant de fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.

El pensament il·luminat per la Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense salvació.

L’Església catòlica es troba incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de viure.

Malgrat tot això el futur no és aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure, practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la. Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli. Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagògia i claredat, sense renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.

Sikhisme II. El llibre sant

La religió sikh es vertebra a partir de les aportacions de grans mestres del sufisme com Ganj-i-Shakar, Shah Hussain, All Haider i Ghulam Farid i de grans mestres espirituals de l'hinduisme de l’escola devocional com és Ramananda. Aquesta doble influència fa que el sikhisme proposi una religió que és una fraternitat de totes les altres religions, de tal manera que qualsevol hindú o musulmà pot fer-se sikh sense cap problema.

Malgrat el caràcter universal i fratern del sikhisme els territoris veïns i les altres religions de l’entorn en mantingueren forts enfrontament. Per aquesta raó els sikhs creen el 1699 una força religiosa militar, anomenada khalsa (els purs), amb la missió d’oferir protecció als practicants d’aquesta religió. Totes aquells sikhs que passen una cerimònia d’iniciació anomenada Amrit Sanskar queden incorporats al khalsa i es comprometen a defensar la religió sikh amb les armes.

Els principis doctrinals sikhs foren establerts per deu gurus entre el segle XV i principis del XVIII. El primer d’ells fou Nanak Dev considerat el fundador d’aquesta religió. Nanak Jevi, que era originalment hinduista, tingué una revelació divina a través del missatge anomenat Moolmantar. Després d’aquesta revelació Nanak Jevi considerà que calia superar l’hinduisme i'islamisme amb una nova religió. Després de la mort del gurú Nanak Jevi en vingueren nou més a la fi dels quals la referència d’autoritat sikh ja no són gurus humans sinó un llibre que és el Gurú Grant Sahib, el llibre sant dels sikhs.

El sikhisme considera el Guru Grant Sahib com una persona, de tal manera que es tractat com a tal. Se li fan ofrenes, se’l tapa a l’hora de dormir i se’l desperta al matí, se’l venta quan fa calor, etc.... El llibre sant sikhs és un conjunt de himnes i pregàries escrites pels gurus anteriors sota la inspiració de Shabad guru amb l’afegitó d’algunes pregàries sufís. El llibre està escrit de forma poètica de tal manera que convida a repetir els seus versos. Consta de mil quatre-centes pàgines i està dividit en quaranta cinc capítols. Té uns sis mil himnes dels quals mil foren escrit pel guru Nanak Jevi. Els sikhs creuen que si repeteixen els versos dels llibres poden arribar a un estat de profunda meditació.

Sikhisme. Introducció

Els sikhs, el mot en panjabí significa "deixeble fort i tenaç", són seguidors dels ensenyaments del guru Nanak Dev (1469-1538) nascut a Talwandi, actualment Nankana Sahib, poble proper a Lahore, Pakistan. Aquest guru creà al segle XVI al Panjab (India) una religió que combina elements de d’Hinduisme i de l’Islam. Després d'una important experiència interior Nanak Dev escriví el poema místic Jap Ji on explica les bases de la religió sikh. Les paraules sikhs i sikhisme provenen de l’arrel sàncrita shishya que vol dir disciplina. Durant els anys posterior, Nanak Dev viatge per tota la India, Nepal, Tibet, Persa i Afganistan explicant el sikhisme. Després d'aquests viatges Nanak Dev creà una comunitat shik a Kartarpur des d'on comença a difondre la religió sikh als nombrosos pelegrins que hi acudien. Per Nanak Dev la religió ha d'unir a les persones i no ser font de discriminació o d'enfrontament entre pobles, gènere i diferents creences. Un sikh és una persona que creu en un sól Déu (Vāhigurū "sense forma", "no observable", "etern"); en els ensenyaments dels deu gurus recollits en el Siri Guru Granth Sahib; i que viu d'acord a les seves creences.

El sikhisme és la religió majoritària al Panjab, India. L’evolució del sikhisme està relacionada amb la pròpia història del Panjab. Aquesta regió india és un lloc de pas molts influït per les onades migratòries i per la pressió política dels territoris de l’entorn. Es calcula que hi ha vint-i-tres milions de sikhs per tot el món.

Notícies i noticiaris

Reconec que gestionar les noticies deu ser una feina molt complexa i delicada. Sobretot perquè la delimitació entre la llibertat d'informar, la veritat i la manipulació és molt confosa i tènue. A més, si al damunt s'hi afegeix que l'objectiu de les empreses de comunicació és, en bona mesura, maximitzar guanys, llavors tot esdevé més delicat i, algun cop, més comprensible. Malgrat totes aquestes cauteles, hi ha bons informadors, bons periodistes, bons comunicadors i bons mitjans de comunicació. També és cert tot el contrari.

Tot aquest preàmbul ve perquè aquests dies he llegit i sentit algunes noticies que confirmen la reflexió anterior. He de confessar que m'ha sorprès l'habilitat que tenen alguns medis per silenciar noticies en contrast amb el desplegament d’altres mitjans. Per exemple, aquests dies uns diaris parlen d'una investigació de la fiscalia sobre finançament irregular d’un partit, mentre que altres medis, algun molt important, no diuen res. Quan algun d’aquest darrers medis quan han volgut,han estat delitosos de ser els primers en donar alguna notícia. La gestió de les primícies és també, un altre dels misteris o riscos comunicatius. Publicar una primícia pot ser molt oportú o molt inoportú, depèn dels efectes de la notícia. No és suficient ser el primer cal ser oportú també.

Alguns cops les noticies cremen. Ens uns casos perquè un periodista té la responsabilitat de decidir que una notícia rebuda li dóna la categoria de primícia i en altres les notícies cremen, bàsicament perquè la seva. inoportunitat es posa de manifestat pels efectes incalculats que provoquen. La primícia informativa pot desvetllar irresponsablement gestions discretes que es feien per aconseguir els objectius previstos. A vegades, per frenar o boicotejar un esdeveniment encara no publicitat, surt a compte filtrar-lo o generar una contra notícia i observar com les reaccions suscitades el neutralitzen, el dificulten i, davant l'enrenou, els seus promotors, presoners d’una incertesa incalculada, consideren millor aturar el projecte i passar-lo a la condició de projecte non nat. Tot això ha passat aquesta setmana.

La meva Quaresma

Ahir, dimecres de cendra, la festa litúrgica indica als cristians que hem de preparar-nos per viure el temps de Quaresma. Això no ha estat notícia en els medis de comunicació de masses, tampoc ho esperava, a diferència d’altres tradicions religioses que tenen celebracions amb certes similituds, el Ramadà, per exemple. La Quaresma cristiana es viuria en un profund anonimat sinó fos perquè les Carnestoltes ens recorden que s’acosta temps de penitència i les pastisseries també ens recorden que tenen bunyols, que bons !, de Quaresma i perquè, després d’aquests dies, apareix la Setmana Santa convertida en un parèntesi de vacances. Des de fa temps intento viure, amb dificultats però amb voluntat de millora, el temps quaresmal. Procuro assumir alguna renúncia que la visc com ascesi quaresmal, a més de obrir el cor a un penediment sincer de les meves mancances. Són quaranta dies propicis per pouar en l’interior amb l’ànim d’esmenar les mancances personals i superar les barreres que molts cops impedeixen estimar en profunditat o ser solidari amb aquells que esperen el meu gest d’acolliment fraternal.

En la catequesi de dimecres de cendra de Benet XVI recordava “convertiu-vos i creieu en l’Evangeli”. El camí és aquest: penediment, conversió i adhesió a l’anunci evangèlic. Valors sòlids i esperança renovada. Benet XVI indicava que fer això és anar contracorrent perquè hi ha molta superficialitat que ens arrossega i empresona. És veritat. La conversió podria ser la descoberta de que, en el desert de la banalització, existeixen experiències d’amor que transformen i renoven les persones. Moltes d’aquests realitat estan al costat nostre i, per anar atrafegats i capficats en les coses nostres, probablement no hi prestem massa atenció. Ens cal l’actitud del bon samarità que s’atansà al necessitat, el veié i es solidaritzà; dedicà una part dels seus diners perquè el curessin i advertí a l’hostaler que vindria a veure que havia fet. Tot un programa de mirada activa a la fraternitat. Un bon objectiu quaresmal es descobrir aquestes llavors d’esperança solidària i trobar la manera de participar-hi activament. Per això, recordant el que diu Benet XVI, si ens sentim fatigats recordem-nos que cal obrir-se a l’amor i a la justícia.

Budisme XVII - Budisme vajrayana II – Nova Tradició Kadampa

A més de les tradicions budistes clàssiques ha sorgit una nova tradició anomenada Nova Tradició Kadampa, creada a l’any 1991 que es diferencia de les anteriors per no reconèixer l’autoritat del Dalai Lama sobre els budistes tibetans. Aquesta tradició fou creada a Anglaterra pel monjo tibetà gelugpa Gueshe Kelsang per tal d’adaptar els ensenyaments budistes a la mentalitat occidental. Entre les novetats proposa meditar en l’idioma propi del creient, combinar l’estudi, la meditació i la pràctica en la vida quotidiana. A l’any 1992 es creà a Barcelona el Centre Mahakaruna adscrit a aquesta nova tradició del budisme tibetà.

Immigració i mediació

Des de fa un cert temps molts ajuntaments, apressats per conflictes veïnals relacionats amb la convivència, han creat unitats i perfiles professionals relacionats amb la mediació. Poc a poc, aquesta experiència s’ha anat estenent a altres administracions i és freqüent trobar aquest perfil professional en diversos àmbits i amb noms bastants singulars. Fins i tot es poden trobar mediadors en conflictes religiosos. La recent llei de la Generalitat sobre la mediació ha donat un impuls a la resolució extrajudicial de conflictes. Però, es tracta d’una visió limitada que no atén al conjunt de conflictes que es poden donar entre particulars,

La realitat dels darrers anys ha fet que moltes de les mediacions es concentrin, o associen, al voltant de problemes relacionats amb la immigració. Amb el temps, la mediació ha evolucionat cap algunes actuacions que estan molt allunyades de la necessitat de resoldre els conflictes relacionals. Per exemple, en determinats centres de salut, el mediador fa simplement de traductor. Té sentit tot això?. No caldria revisar el mateix concepte de mediació i, ben segur el propi perfil professional del mediador. Em dóna la impressió que la diversitat cultural de la societat ha agafat a les administracions desprevingudes. De tal manera que, enlloc de preparar els servidors públics en diversitat, han escollit l’estratègia de la millor burocràcia administrativa: crear un funció nova. I, un cop creada, els professionals i els seus mentors s’ocupen de generar l’activitat per justificar la seva existència..

Em dóna la impressió que calia haver tingut més imaginació alhora de resoldre la gestió de la nova diversitat cultural. Caldria haver format als empleats públics perquè, cadascú d’ells, hagués pogut incorporar amb tota naturalitat la gestió d’aquesta diversitat a l’especificitat de la seva tasca. I, en paral•lel, els poders públics haurien d’assumir que els conflictes de convivència es donen entre ciutadans, sense necessitats de diferenciar si són de nascut aquí o fora. Penso això perquè, en algunes situacions, la millora manera de resoldre els conflictes relacionals, no es tan derivar la seva resolució a un professional externa a les part, sinó implicar entitats o institucions representatives de les parts afectades. A més, fora bo treure de l’imaginari col•lectiu que la mediació està associada a immigració perquè els immigrants són conflictius o generen problemes de convivència. És cert que la societat té col•lectius que necessiten una atenció específica per la seva singularitat, però això no hauria de comportar crear tota una estructura administrativa particular per resoldre els possibles conflictes d’aquests col•lectius i diferenciada de les altres que existeixen per resoldre els conflictes dels altres ciutadans.

Budisme XVI - Budisme vajrayana II – Tradició gelugpa

La tradició gelugpa és la última de les grans tradicions del budisme tibetà. Aquesta tradició també s’anomena dels barrets grocs. De totes les tradicions budistes tibetanes és la més coneguda perquè Tensin Ghiatzo, el Dalai Lama, és un monjo gelugpa. El budisme gelugpa, a més de ser el més modern de totes les tradicions les integra. Fou fundat pel monjo Tsong Khappa al segle XIV després d’haver estudiat amb mestres de les tres altres tradicions. Va escriure el llibre Lam Rim que és considerat el text sagrat d’aquesta tradició. Tsong Khappa insisteix en la importància de les virtuts monàstiques pel budisme i recomana conèixer primer les sutres abans de practicar els tantres. Per això la tradició gelugpa es distingeix de les altres per l’alta preparació dels seus membres. Tots els monjos són cèlibes i tenen un alt rigor moral.

La invasió xina del Tibet provocà la fugida de molts dels monjos gelugpa. Dos d’ells, el Lama Thubsen Yese i el Lama Zopa, a partir dels anys 60 estengueren el budisme per molts països. Fruit del seu treball es creà el Centre Nagarjuna de Barcelona inaugurat el 1981 pel propi Dalai Lama.

Ciutats, dret urbanístic i llibertat religiosa

L’altre dia el professor titular de Dret Administratiu Juli Ponce presentà l’interessant llibre “Ciutats, dret urbanístic i llibertat religiosa” (Fundació Carles Pi i Sunyer, Estudis nº 26) resultat d’un projecte de recerca sobre aquest tema a Europa i als Estats Units. Els assistents tinguérem l’oportunitat d’escoltar al professor nord-americà Edward H. Ziegler. Aquest professor, catedràtic de dret a la Universitat de Denver, explicà l’estratègia seguida pel govern federal nord-americà per evitar que les pràctiques urbanístiques dels governs locals discriminin la llibertat religiosa en relació a l’obertura dels llocs de culte. L’any 2000 el Congrés dels Estats Unitats aprovà la llei “Religion Land Use and Institutionalized Perons Act” per protegir l’ús religiós del sòl per fins religiosos en relació a certes pràctiques dels ajuntaments definides com il·legals per ser discriminatòries.

Aquesta llei nord-americana estableix els següents principis bàsics amb rang de principis federals:

1. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que vagi en contra d’un ús raonable del sòl per situar els llocs de culte.

2. Cap administració municipal imposarà o implementarà un regulació que dificulti la realització de trobades o reunions en fins religiosos en cases particulars.

3. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que signifiqui discriminar a les confessions religioses en relació a les institucions no religioses.

4. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que comporti una limitació de l’exercici del dret a la llibertat religiosa d’una persona, o d’una institució religiosa, a no ser que l’Administració demostri que la imposició d’aquesta limitació afavoreix el bé comú.

La intervenció del professor Ziegler estimulà un animat debat sobre el sentit i límits que han de tenir les iniciatives legislatives reguladores dels llocs de culte. Algunes intervencions indicaren que resulta sorprenent l’itinerari normatiu seguit pel govern federal nord-americà que, davant els abusos comesos pels ajuntaments, hagi recuperat algunes competències per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. Les opinions dels assistents no foren del tot coincidents alhora de contrastar les iniciatives legislatives i normatives preses a Catalunya en relació als llocs de culte contrastades amb el que explicà el professor Ziegler.

Budisme XV - Budisme vajrayana II – Tradició kagya

Aquesta tradició del budisme tibetà neix el segle X a la India amb el mestre Tilopa a través de l’aprenentatge de les sutres i tantres del llibre Mahamudra. El màxim responsable d’aquesta tradició és el Karmapa. Aquesta tradició emfatitza la pràctica religiosa, la meditació i l’experiència interna, més que els estudis. És típica d’aquesta tradició els recessos de tres anys i tres mesos que fan els seus monjos. Aquesta tradició té a Catalunya diversos centres anomenats Samye Dzong integrats en la Fundació Rokpa la qual treballa per adaptar les creences d’aquesta tradició al pensament occidental. La fundació té el centre Samye Dechi Ling per fer recessos a Santa Coloma de Farnés. Aquestes centres estan vinculats al centre Samye Ling d’Escòcia.

Musulmans, aquí no s'expulsa ningú

Avui alguns medis de comunicació comentaven les declaracions d’Angel Colom sobre els musulmans radicals a la revista elsingulardigital.cat En aquest digital Àngel Colom afirma “tota actitud contrària als drets humans, a la pau, a la llibertat, quan la religió envaeix l’espai públic, quan es menysté la dona... no és benvinguda a Catalunya" i segueix “farem el que sigui per anar aïllant els radicants que no respecten els valors de Catalunya. Parlo de l’imam de Cunit o l’iman de Lleida, aquest home se l’hauria d’expulsar de Catalunya”. Sobre el radicalisme musulmà i temes connexos ja he escrit aquests dies alguns comentaris que es poden consultar en aquest mateix blog. Ara m’interessa reflexionar sobre el que ha dit aquest dirigent polític. Aquestes declaracions, més les puntualitzacions que ha fet el propi Colom al diari El Periódico estan en la mateix línea del que escriví aquest polític a finals de l’any passat a nouscatalans.cat (espai d’integració) on desenvolupà amb més extensió el que ara ha dit de forma més resumida. Les observacions que fa l’Àngel Colom van més enllà del judici sobre els musulmans radicals. Senzillament proposa prendre unes mesures, com l’expulsió directe dels musulmans radicals, que resulten contradictòries a com el catalanisme progressista ha entès i resol la gestió de la diversitat cultural i religiosa.

No comparteixo el judici de l'Àngel Colom. No crec que la millor manera de combatre el radicalisme, quan aquest manipula els sentiments religiosos, sigui impulsar un radicalisme de sentit contrari. No és la millor manera de defensar els valors que defineixen Catalunya com a societat oberta i civilitzada. La resposta democràtica davant de qualsevol radicalisme no pot ser demanar l’expulsió de ningú. Perquè les idees i les creences no es combaten amb la raó de la força, sinó amb la força de la raó del convenciment, de la paraula i del discurs. El camí de les expulsions acosta els seus promotors a les tesis més xenòfobes europees que, davant la modificació de la diversitat social, només entenen el diàleg de la interculturalitat i el respecte de les creences com un pur exercici de retòrica. Si algun dirigent religiós, sigui quina sigui la seva religió, transgredeix les normes de convivència per alteració de l’ordre públic ha de ser perseguit amb tot el pes de la llei. Sinó és així, si algun responsable religiós expressa una opinió considerada contrària a la convivència, sense més transcendència, cal combatre’l amb arguments. Tot i que ara pugui semblar relativament suggerent, i preventiva, la proposta d’Àngel Colom el recurs a l’expulsió per delictes de pensament i conviccions no contribueix a enfortir la qualitat democràtica de la nostra societat. Ni ajuda a crear les millors condicions perquè alguns sectors de l’Islam, que poden trobar-se desconcertats davant d’aquestes afirmacions, es sentin membres de la nostra societat.

Sobre les relacions d’aquestes corrents amb la realitat local m’agradaria aportar la següent reflexió. La majoria d’alcaldes i alcaldesses, n’hi ha de tots els signes polítics, mantenen una relació fluïda amb la comunitat musulmana perquè el que persegueixen és que els musulmans puguin exercir un dels drets fonamentals de qualsevol conciutadà: practicar la religió amb dignitat. La relació de l’ajuntament no es focalitza o personalitza en tal o qual persona, tot i que sempre hagi un interlocutor, sinó que s’estableix entre una institució política que empara l’exercici d’aquest dret i una comunitat creient, la musulmana, que aspira a poder pregar al seu Déu. Al marge del que, en un moment pugui manifestar un dirigent religiós musulmà. En aquest sentit, els ajuntaments actuen des de la responsabilitat institucional sense entrar a jutjar el fet religiós en sí. Com tampoc els ajuntaments analitzen la densitat cívica d’alguns sermons o reflexions de les altres confessions. O es que des d’altres confessions no es fan de tant en tant alguns discursos que poden somoure la convivència ciutadana?. Ha estat precisament la capacitat de diàleg i comprensió dels ajuntaments i de la comunitat musulmana catalana el que ha permès normalitzar les relacions de convivència entorn al tema de l’Islam. El propi Àngel Colom ho pogué comprovar quan, juntament amb altres persones, compartirem taula en un acte organitzat pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya en el qual el seu president, persona que s’ha relacionat sovint amb la corrent Tabligh, parlà a favor de la convivència, l’enteniment i la voluntat dels catalans musulmans de construir una Catalunya millor per a tots. Sort ha tingut la societat catalana en els darrers anys de tenir al front del Consell Islàmic Cultural de Catalunya una persona moderada, dialogant, tot i tenir una vivència espiritual particular.

Budisme XIV - Budisme vajrayana II – Tradició sakya

La tradició sakya és la segona gran tradició dins budisme tibetà. Aquesta tradició està vinculada a un conjunt de seguidors del gurú Rimpotxé, entre els quals destaca Konchong Gyalpo. Aquests seguidors, desencantats per la relaxió de les primitives costums budistes, surten de l’anterior tradició i funden el monestir Gorum Zimci Kapo al Tíbet a l’any 1073 a partir del qual es desenvolupa la tradició sakya. Aquesta tradició dóna molta importància a la dimensió social i cultural del budisme en contraposició de les altres tradicions tibetanes que s’aparten de la societat. El text més important d’aquesta tradició és el Lam-Dre ("El camí i els seus fruits") basat en l’ensenyament del mestre indi Virupa. Aquesta tradició sosté que no es pot arribar al nirvana sortint-se de la reencarnació i que els bons budistes han de renunciar a l’aferrament a la pròpia vida, al món material, a la pròpia voluntad i els bens. La principal autoritat d’aquesta tradició és Sa Santetat Sakya Trizin Ngawanga Kunga considerada la segona autoritat del budisme tibetà després del Dalai Lama i resident en el monestir de Sakya Center a la India.

Dins d’aquesta tradició hi ha dos tipus de monjos: els ngagpa i els tragpa (o gelong). Els primers fan pocs vots, poden casar-se i viure en família, i poden dur els cabells llargs; els segons fan molts vots, s’afaiten el cap, tenen l’obligació de mantenir la castedat i vesteixen uns hàbits de color groc i grana. Tots els centres de tradició sakya al matí tenen el ritual dels quatre mandales i per la nit el ritual dirigit a Maha Kala considerat un protector de la tradició. A Catalunya aquesta tradició té el monestir de Sakya Tashi Ling situat al massís de Garraf en el Palau Novella.

Patriotes per decret

El projecte de contracte d’integració i de ciutadania presentat pel govern francès enlloc de ser una solució serà un nou problema per la convivència ciutadana. Les mesures proposades, moltes d’elles simples suggeriments genèrics a l’espera d’una major concreció, no permetran resoldre la creixent dualització de la societat francesa. A França existeixen varis susbsistemes socials un dels quals s’identifica amb els francesos que són descendents de persones immigrades anys enrere. La societat francesa no ha sabut articular un procés d’integració sense desagregació social i manca de sentit de pertinença al país. Molts fills i nets d’aquells immigrants avui són persones situades al marge de la societat, sense feina i aglomerats en uns barris perifèrics amb pocs recursos públics. Aquestes persones són exiliats interiors d’una societat que els ha situat en la perifèria de les seves preocupacions.

Quan alguns d’aquests francesos marginats han manifestat el seu malestar, primer de forma violenta en la revolta dels barris i ara a través d’una continuada radicalització política d’algunes corrents fonamentalistes religioses, especialment les islàmiques, la societat francesa apel•la el patriotisme. La benestant classe política dirigent s’embolcalla amb la bandera tricolor i confia que cantant la Marsellesa, anant a uns cursos d’integració i aprenent de memòria la Declaració dels Drets Humans s’haurà resolt el problema. Sense menystenir aquestes iniciatives, és evident que són insuficients i excessivament populistes. La crida patriòtica sona a cercar una protecció en lloc d’una iniciativa que vulgui resoldre el problema de la situació de marginalitat dels immigrants en l’aparent tranquil•la societat francesa. Mentre sigui encara necessari per trobar feina a França dissimular el nom de pila, no donar pistes sobre les creences religioses personals i no dir en quin barri es viu, el problema de la immigració no és resoldrà amb cursos de patriotisme.

Budisme XIII - Budisme vajrayana II – Tradició nyingma

La corrent vajrayana ha tingut quatre grans tradicions: nyingma, sakya, kagya i gelugpa. Les diferències entre elles estan relacionades a fets històrics i a determinades pràctiques. Cada una d’aquests tradicions té els seus propis líders, tot i que totes elles reconeixen la figura del Dalai Lama com el gran líder espiritual d’aquesta corrent budista. Les quatre tradicions estan presents a Catalunya.

La tradició nyingma és la més antiga dins del budisme tibetà. Té els seus orígens en la figura del guru indi del segle IX Rimpotxé. Aquesta tradició afirma que l’estat natural de les persones és ser com Buda, per això el que cal es anar traient els vels que impedeixen veure amb claredat la condició humana. Per treure aquests vels cal practicar la meditació. Les tècniques emprades per aquesta tradició són mahayoga, annuyoga i atiyoga. Aquesta última tècnica és la que permet arribar a l’estat de dzogchen en el qual la persona pren consciencia de que tots els pensaments i sensacions són el resultat d’una ment confusa. Dins d’aquesta tradició hi ha varies corrents o llinatges que s’han format a partir de la recerca i desenvolupament dels ensenyaments de Rimpotxé. Aquest guru deixà molts ensenyaments ocults, això motivà que en temps posteriors hi hagi persones que reivindiquin haver descobert un escrit o haver rebut una revelació sobre algún ensenyament. Cada una d’aquestes persones ha donat origen a un llingatge. Un d’ells és el llinatge Ripa el qual té unes tècniques de meditació desenvolupades pel místic tàntric del segle XIV Pema Deje Rolpa. Un altre llinatge d’aquesta tradició és el Dujom Lingpa que té un petit nucli de seguidors a Catalunya.

Salafisme religiós vs. salafisme polític

El meu post d’ahir ha suscitat algun comentari advertint que cal tenir precaució amb el salafisme, especialment en la seva versió política. Perquè aquest és perillós i contrari als valors universals dels drets humans i la democràcia política tal com l’entenem a occident. Totalment d’acord. Res a objectar a aquest avís. La derivada política del salafisme representa un perill que cal combatre d’arrel i, sobretot, saber-lo prevenir. El meu comentari sobre el salafisme es referia exclusivament a aquells salafistes que es mouen només en l’àmbit purament religiós sense cap més pretensió que millorar la seva pràctica creient. Cal actuar amb mesura i amb visió preventiva per evitar que hi hagin elements pertorbadors que coadjuvin a fer el salt de l’àmbit religiós al polític.

Javier Cercas, en un encertat article sobre els talibans, "Inteligencia y silencio", El País Semanal, advertia sobre les que les dificultats dels occidentals que tenim els occidentals per comprendre l’Islam ens situa en desavantatge davant dels islamistes, perquè ells sí que s’han esforçat per entendre les nostres societats. Per això, Cercas proposa comprendre millor les dinàmiques internes dels moviments islàmics a fi de combatre amb total eficàcia l’islamisme radical i terrorista. Les reflexions de Javier Cercas són pertinents i útils alhora d’entendre com relacionar-nos amb determinats grups islamistes. Ens cal més intel•ligència per descobrir el món complex dels moviments islàmics i donar passos més decidits per aïllar les seves corrents polítiques fonamentalistes confrontades amb els valors de la democràcia i els drets humans. Cercas afirma que aquesta intel•ligència és la que ha fet descobrir els països de l’ONU implicats en la pacificació de l’Afganistan que la millor manera de combrate Al Qaeda és associar-se amb els talibans moderats en lloc de pensar que tots els talibans són el mateix. Recomano la lectura de l’article de Javier Cercas.

Salafisme i salafistes, més enllà dels tòpics

Durant aquests dies el salafisme i els salafistes han tornat a situar-se en el centre del debat públic. Es té la sensació de que hi ha una revifalla d’aquesta corrent i això preocupa perquè, en l’imagiari col·lectiu, s’associa el salafisme al refús frontal a tota integració dels musulmans a les societats occidentals. Quan en la societat catalana es donen alguns esdeveniments amb persones relacionades amb el salafisme en els medis de comunicació proliferen els escrits sobre aquesta corrent interpretativa de l’Islam. Jo mateix he escrit en aquest sentit. En un post vaig explicar el que era el salafisme i en un altre, molt més recent, parlava de l’activació del salafisme probablement sense matissar algun judici. La majoria d’opinions d’aquests dies manifesten una total i radical oposició al salafisme perquè, segons s’afirma, proposa la confrontació de l’Islam amb tota la cultura no islàmica. S’afirma que el salafisme es la causa de moltes de les últimes tensions viscudes en les comunitats musulmanes catalanes.

Associar aquests conflictes al salafisme és un error. De la mateixa manera com ho és també voler expulsar els musulmans salafistes de Catalunya, tal com ha proposat algun destacat polític català. El món musulmà encara és un gran desconegut per la cultura occidental. Aquest desconeixement alimenta actituds preventives i estimula recels contra una part dels conciutadans que professen l’Islam. El salafisme i els salafistes formen part d’aquest món desconegut que conviu entre nosaltres. El desconeixement del que és el salafisme permet donar per bones totes les opinions que vinculen els salafistes amb el rigor fonamentalisme i les seves derivades terroristes. Cal combatre aquesta associació amb informació. No es poden criminalitzar els salafistes ni les seves creences, pels comportaments extrems d’algunes persones radicals que, a més de terroristes, professen la versió salafí de l’Islam. Per analogia, es podria aplicar als salafistes, el judici sobre ETA i els bascos. Per més que els integrants d’aquesta banda armada siguin bascos, a ningú si li acut pensar que tots els bascos comparteixen els postulats violents.

El respecte al salafisme i a les creences dels que en són seguidors no és incompatible amb el combat contra els comportaments d’alguns salafistes quan ataquen l’ordre públic i la convivència. Sobre aquests salafistes, i només sobre ells, cal aplicar el rigor i la contundència extrema de la llei quan calgui. Però no cal anar més enllà. Perquè no es pot criminalitzar una interpretació tradicionalista de l’Islam ni els seus seguidors. Les creences i conviccions mereixen tot el respecte mentre no vulnerin els drets fonamentals i alterin la convivència. Per això cal demanar als medis de comunicació i especialment a alguns comentaristes o dirigents polítics que evitin demonitzar a determinats col·lectius musulmans indiscriminadament. Cal respectar aquells salafistes que es mouen en el terreny de la visibilitat i de la convivència, encara que practiquen amb rigor l’Islam. Qualsevol error de càlcul en aquest sentit, sí que tindria greus conseqüències en la complexa integració d’alguns sectors musulmans en la societat catalana. En aquest cas, l’obstinació de judicar i condemnar en bloc a tot un col·lectiu estimularia la seva radicalització i afavoriria que, determinats sectors, donessin el pas decisiu per ser bel·ligerants contra la societat catalana.

Budisme XII - Budisme vajrayana II

El budisme vajrayana considera que la millor manera per educar la ment i evitar la formació de les il·lusions que fan sofrir són el tantres. Els tantres són unes tècniques de meditació que permeten experimentar la sensació de buit i, al mateix temps, purificar el karma a fi d’aconseguir renàixer en un estadi més elevat en la propera reencarnació. En el budisme vajrayana el nirvana es percep com una realitat llunyada, per la qual cosa s’insisteix que l’ara i aquí són importants. Els tantres tenen una capacitat màgica a partir dels càntics i de les visualitzacions. Hi ha quatre tipus de tantres que es diferencien segons el grau de concentració necessari. Les escoles budistes tibetanes es distingeixen pels seus tantres. Donat el poder atribuït als tantres és necessari que la seva pràctica sigui guiada per un mestre, ja que la tècnica podria ser perillosa per qui la practiques sense aquest guiatge. Aquest mestre en aquesta corrent budista es diu Lama. Pels seus coneixements un Lama pot controlar les seves futures reencarnacions. Això vol dir que abans de morir pot determinar les característiques de la persona en la qual es reencarnarà.

Les principals festes del budisme vajrayana són: El Cho Kor Duchen que és la commemoració del primer discurs de Buda immediatament després de la il·luminació; el Losar que és l’any nou tibetà; el Sangyepa que és la gran festa de la il·luminació i la Lhabab que és la festa tibetana del retorn de Buda del regne celestial.

El budisme vajrayana es troba bàsicament al Tíbet i a Nepal. Però la invasió del Tíbet per part de Xina provocà la destrucció de molts monestirs i l’exili de molts monjos cap a la India. Per aquesta raó avui a la India es troben molts monjos de la corrent budista vajrayana.

Fatiga política

Quan hi ha un col·lapse en un edifici sovint els especialistes parlen de fatiga dels materials com una de les possible causes de l’accident, penso que en política es dóna una situació similar: avui es viu en un moment de fatiga de política. El sociòleg Víctor Pérez-Díaz , en un recent article a El País, La desconexión, alerta del risc que la societat espanyola transiti de la inicial desafecció al desinterès general per la política, primer, i després a una total desconfiança que altres persones puguin resoldre els seus problemes. Aquest convenciment lamina el sentit última de la política. Les dades sociològiques emprades per Pérez-Díaz confirmen aquesta tendència. Dos terços dels ciutadans desconfien dels demés. L’individualisme propi d’aquesta època ha evolucionat cap a indiferència i recel.

La ciutadania desconfia de la classe política i percep que els polítics no es preocupen pels seus problemes o són incapaços de resoldre’ls. Davant dels greus problemes socials, els ciutadans consideren que els polítics estan més preocupats per les seves lluites de poder que en resoldre els seus problemes. La societat està confosa perquè, davant d’una crisi extraordinària, considera que molts polítics no la han explicat amb prou claredat. Dóna la impressió de que la governança està presonera d’unes dinàmiques govern-oposició que impedeix entendre les dinàmiques i problemes de la societat. Els ciutadans, un 68%, tampoc confien amb els medis de comunicació, els quals consideren molt orientats a defensar interessos particulars allunyats de l’interès general.

Al final de tot, el ciutadà, confós i desorientat, abandona a la classe política a la seva sort i es desentén de l’art de la política. Només, una petita resta de la ciutadania sembla seguir confiant, tot i que amb condicions, amb les virtuts polítiques. Cal seguir treballant per recuperar el sentit decent de la política i explicar als ciutadans la bondat de resoldre els problemes a través del debat i el consens.

Els dos móns dels catalans musulmans

Els condicionants culturals ens fan esclaus d’una visió del món. Aquesta és una de les constatacions que es desprenen de la lectura d’un interessant article de Lluís Uría, periodista de La Vanguardia, reproduït en la apassionant pàgina web “Noticias del Islam”, del jesuïta Jaume Flaquer, del grup Migra-Studium. Lluís Uría senyala les dificultats que troben molts musulmans a Europa per construir la seva identitat a partir de la síntesi de dues visions del món que, més d’un cop, apareixen com a contraposades.

L’anàlisi d’en Lluís Uría m’ha recordat les reflexions expressades per un musulmà ahir en un curs sobre diversitat religiosa. Per aquest musulmà la principal dificultat que es troba és gestionar el sentit de pertinença a la nova societat d’acollida i la fidelitat a la seves conviccions i sentiments religiosos. Aquesta persona era conscient de que la societat catalana era molt diferent a la societat del seu país d’origen, Marroc, i això li obligava a reconstruir part de la seva identitat a partir de nous referents culturals. Sobre això, no hi havia cap reserva. La incomoditat apareixia en el moment de confrontar alguns d’aquests nous referents amb els principis bàsics que ell considerava definitoris de la seva identitat musulmana.

Aquesta observació obrí un debat entre els participants en el curs. La qüestió debatuda foren els límits que s’han d’assumir durant aquest procés d’integració i quins qüestions són irrenunciables perquè defineixen la identitat religiosa musulmana. Aquest és el conflicte que és dóna al si de la comunitat de catalans musulmans que han nascut fora del nostre país. La construcció del sentiment de pertinença és complexa i, a voltes, crea moltes tensions interiors. Algunes de les quals estan provocades per pressions ambientals que no ajuden a crear les millors condicions per tal de procedir a una redefinició de la identitat personal coherent amb els dos móns experiencials: el religiós i el social. Fora bo que els catalans musulmans fessin explícites algunes d’aquestes dificultats a fi d’incorporar-les en l’agenda del debat públic. De tal manera que l’opinió pública conegui les seves raons enlloc d’estar condicionada per les manifestacions dels fonamentalistes islàmics.

Budisme XI - Budisme vajrayana I

Aquesta corrent del budisme és una variant del budisme mahayana que es diferencia d’aquest per la seva pràctica. El terme vajrayana qualifica un visió esotèrica del budisme que sorgeix al segle III dintre del budisme mahayana a partir de la trobada del budisme i l’hinduisme. La corrent vajrayana es coneix també com budisme tàntric, perquè es fonamenta amb l’ús dels tantres, que són tècniques de recerca d’alliberament de la consciència, o budisme tibetà perquè ha estat en aquesta regió on ha sobreviscut bàsicament juntament amb petits nuclis al Nepal i Xina.

El budisme vajrayana té dues obres bàsiques: el Kanjur i el Tanjur. Aquesta corrent budista parteix de la idea del buit, res existeix més enllà de la consciència personal. La ment confusa genera il·lusions i això fa que s’acumuli karma negatiu que produeix sofriment. Aquest budisme accepte la reencarnació, segons la qual els ésser vius estan atrapats en una roda de reencarnacions (samsara). Allò que condiciona la manera com es produeixen les reencarnacions és el karma i només es pot trencar la roda és lograr purificar el karma i així alliberar-se del sofriment i assolir el nirvana. El budisme vajrayana incorpora les doctrines cosmològiques presents al Tibet en el moment de la seva arribada.

Les idees són com cireres, s’enreden

El lingüista nord-americà G. Lakoff va advertir de la importància dels marcs mentals alhora d'organitzar l'acció política. Les seves reflexions serveixen tant a l'hora de governar com en l'ofici d'escriure. Totes les persones som, en major o menor mesura, presoners dels nostres marcs mentals. Així, alhora d'emetre una opinió o construir el titular d'una notícia el marc mental actua des de l'inconscient. Per això els titulars de les notícies tenen una ambigüitat o ambivalència major del que poden imaginar. Circumstància que és preocupant en una societat que acostuma a aquedar-se en l'anècdota o la simplicitat del titular en lloc d'afrontar la complexitat de la notícia.

La periodista Gemma Lienas parlava recentment de les associacions implícites que condicionen com els ciutadans acullen i analitzen determinades notícies. Per exemple, la ciutadania associa certa inseguretat amb l'augment de la immigració. Encara que les dades policials indiquin el contrari. Els models mentals empresonen el pensament i moltes vegades no deixen veure més enllà dels tòpics i els estereotips. Els estudis revelen el pes que aquests models tenen l'hora de conformar l'opinió personal. Moltes persones, de conviccions sòlides, estan molt més subjectes a les associacions implícites del que elles pensen. Probablement el marc mental o les associacions implícites són les causants que molts periodistes interpretessin que el dirigent de CiU, Artur Mas, en parlar de buscar fora de la seva coalició a persones valuoses s'estava referint a persones "independents". I així ho reflectien els titulars d'alguns importants mitjans. Però, de les paraules d'Artur Mas no es derivava aquesta interpretació. Simplement, afirmava que podia incorporar al govern a persones no militants de la seva coalició. Potser les paraules del dirigent de CiU anaven en una altra adreça. A l'estil, per exemple, la qual cosa està fent Sarkozy al govern francès. Les associacions implícites han fet la resta.

Budisme X – Tradició mahayana

La tercera tradició del budisme mahayana amb una certa presència a Catalunya és l’anomenada Soka Gakkai. Aquesta tradició budista segueix els ensenyaments del monjo japonés Nichiren Daishonin ((1222-1279). L’ensenyament d’aquest mestre està recollit en un mandala anomenat Gohozon el qual es venerat pels seus seguidors. Aquest mandala representa la felicitat que tota persona pot trobar al seu interior i que el porta a actuar amb infinita bondat i misericòrdia. Els ensenyaments de Nichiren afirmen que tota persona té el potencial de superar els desafiaments que es presenten en la vida quotidiana i de desenvolupar una existència de gran valor i creativitat, i d'influir positivament en la comunitat, en la societat i en el món. Nichiren Daishonin va descobrir que el Sutra del Lotus conté l'essència dels ensenyaments budistes. El Sutra revela que el principi universal denominat "naturalesa de buda" és inherent a totes les formes de vida. Els ensenyaments de Nichiren Daishonin introdueixen en el budisme dos perspectives noves: tothom pot arribar a participar de la naturalesa del Buda i, la segona consideració, fa referència a que per ser budista no cal renunciar als desitjos mundans sinó que cal viure amb naturalitat la vida quotidiana i prendre compromisos socials.

La pràctica budista de la tradició Soka Gakkai es centra en el ritual anomenat gongyo que és la recitació de determinats capítols de la Sutra del Loto y el daimoku que és la recitació del mantra Nam Myoho Renge Kyo. Això es fa dos cops al dia, pel matí i per la tarda.