Aquest enrevessat títol sembla una fórmula matemàtica impossible dins de la lògica en la qual ens acostumem a moure. Però té sentit si som capaços de situar-nos en la lògica de les societats complexes on el tot sempre és diferent a la suma de les parts. Les relacions entre les parts modifica les lògiques i aquestes són sempre diferents: són poc predictibles. Això pots aplicar-se al procés que ha seguit el partit dels socialistes en el procés d’elecció del cap de llista a les properes eleccions municipals.
La fórmula proposada contempla els efectes d’una aliança entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Dit d’una altra manera més simple: la incorporació de l’ex-consellera en la candidatura de l’actual alcalde de Barcelona. Fora un gest contra tota l’aparent lògica de competició que s’estableix entre els guanyadors i els perdedors. Però prendre aquesta iniciativa enviaria una poderosa senyal de grandesa moral en un temps d’important escassetat de gestos polítics que defineixen la qualitat de la pròpia política. Perquè significaria admetre que en política és possible la col·laboració i la cooperació en benefici dels interessos comuns. Acceptar la invitació aportaria també un signe de reconeixement que els interessos personals queden al darrera de l’esperit de servei i la voluntat de participar en un projecte compartit. Cal trancar motlles i oferir als barcelonins que és possible endegar un projecte de renovació de la ciutat on el centre són ells mateixos: els ciutadans de Barcelona. Això vol dir qui vulgui governar la ciutat haurà d’escoltar, escoltar i, quan sembla haver-ho sentit tot, continuar escoltant. Serà al final quan la veu política podrà parlar.
És evident que prendre una decisió d’aquest tipus comporta un risc, però també és cert que no acceptar la proposta comporta un risc major. De tal manera que totes les persones implicades en aquest decisió, i no només els directament afectats, haurien de mostrar un actitud convençuda que val la pena, al marge de consideracions personals, demostrar que 1+1=3 o més. La generositat d'aquestes persones permetrà pensar noves propostes i mostrar un nou to.
La fórmula proposada contempla els efectes d’una aliança entre Jordi Hereu i Montserrat Tura. Dit d’una altra manera més simple: la incorporació de l’ex-consellera en la candidatura de l’actual alcalde de Barcelona. Fora un gest contra tota l’aparent lògica de competició que s’estableix entre els guanyadors i els perdedors. Però prendre aquesta iniciativa enviaria una poderosa senyal de grandesa moral en un temps d’important escassetat de gestos polítics que defineixen la qualitat de la pròpia política. Perquè significaria admetre que en política és possible la col·laboració i la cooperació en benefici dels interessos comuns. Acceptar la invitació aportaria també un signe de reconeixement que els interessos personals queden al darrera de l’esperit de servei i la voluntat de participar en un projecte compartit. Cal trancar motlles i oferir als barcelonins que és possible endegar un projecte de renovació de la ciutat on el centre són ells mateixos: els ciutadans de Barcelona. Això vol dir qui vulgui governar la ciutat haurà d’escoltar, escoltar i, quan sembla haver-ho sentit tot, continuar escoltant. Serà al final quan la veu política podrà parlar.
És evident que prendre una decisió d’aquest tipus comporta un risc, però també és cert que no acceptar la proposta comporta un risc major. De tal manera que totes les persones implicades en aquest decisió, i no només els directament afectats, haurien de mostrar un actitud convençuda que val la pena, al marge de consideracions personals, demostrar que 1+1=3 o més. La generositat d'aquestes persones permetrà pensar noves propostes i mostrar un nou to.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada